AVUI, 30 de setembre

Avui fa un any, el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut que malgrat haver estat modificat pel congrés, segueix essent l’horitzó al que volem arribar.

SALVADOR

Per raons de feina, vaig menys del que voldria, i del que cal, al cinema, però he tingut un interès especial en veure la pel·lícula “Salvador”. Aquests dies es passa en català en els únics cinemes de la ciutat. Amb l’enrenou que ha portat a la premsa no caldria que us digues que ha estat dirigida per Manuel Huerga, també blocaire, i que es basa en el llibre “Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich”, escrit per Francesc Escribano, actual director de Televisió de Catalunya, sobre la vida del jove anarquista Salvador Puig Antich, executat a garrot vil el 2 de març de 1974 a la presó Model de Barcelona.

La pel·lícula es situa en la darrera etapa del franquisme amb l'execució d'un presoner polític, just en uns moments que el règim havia rebut un important cop amb l’atemptat a l’almirall Carrero Blanco. No sóc ningú per fer una crítica cinematogràfica d’un film que ja n’ha rebut per entesos i implicats. Des de la seva presentació al Festival de Cannes que contínuament és objecte d’articles per totes bandes. Si que penso que hi ha una excessiva voluntat d’humanitzar a uns i altres.

.

Personalment em va portar records de la meva adolescència i animar a rellegir el llibre, que ja he trobat a la prestatgeria de casa. Aquell any, jo tenia 10 anys menys que Puig Antich, estava fent cinquè de batxillerat. Llavors teníem una assignatura que es deia “Formación del Espíritu Nacional (FEN)”, en que professors adeptes al règim, a més de les “Leyes Fundamentales del Reino", ens donaven la seva visió sobre fets com aquests. Malgrat els seus molts defectes i que la finalitat de comercialització desvirtuï alguns aspectes, és molt important que es produeixin pel·lícules com “Salvador” que ens donin una altra visió dels fets als que ja hi érem, i sobretot, que expliquin als mes joves la història que, encara avui, tan costa d’explicar a les escoles.

ENS HAN PASSAT LA MA PER LA CARA

Estic escoltant la ràdio mentre treballo a l’ordinador. Parlen de la presentació aquest matí a Manresa del Centre d'Innovació en Productivitat de Microsoft i entrevisten al Sr. Carles Grau, director de Microssoft Catalunya. De les seves paraules es desprèn la importància del Centre, que tindrà com a missió millorar la productivitat a l'empresa privada i a l'administració mitjançant l'impuls de l'ús de les tecnologies de la informació.

.

Això em fa pensar en el que he vist aquest matí, quan he acompanyat al candidat a l’alcaldia de Mataró per CiU, Joan Mora, a l’acte de presentació i signatura del conveni a Manresa. No recordo, a Mataró, una signatura que hagi aixecat aquesta expectativa. Empresaris, polítics, tècnics, mitjans de comunicació han acudit a l’esdeveniment. Només era una mostra del que pot atraure la inversió d’un milió d’euros per a la capital del Bages.

Fa només sis mesos, Mataró, amb Vilanova i el districte 22@ de Barcelona, era candidata per acollir el Centre. Inicialment es va descartar Vilanova, Mataró, segons els responsables locals, va ser desestimada per la decisió política d’ubicar-lo a Barcelona. Però avui hem conegut la veritat. Fa cinc mesos, l’actual alcalde de Manresa, que substituïa a Jordi Valls, actualment Conseller de Treball i Indústria, del que depèn el Centre d'Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM), organisme encarregat de trobar ubicació al Centre, va rebre una trucada per explicar-li el que estava en joc. Segons les seves pròpies paraules, des d’aquell moment es van posar a treballar immediatament per no perdre el tren. I a Mataró? Qui ha treballat per no perdre el tren? Qui ha anat a cercar la col·laboració d’empreses i institucions? Quin pes tenen els membres del nostre govern municipal davant els seus companys de partit?

.

Mentre nosaltres tot just tenim el terreny i un projecte, a Manresa tenen un Centre Tecnològic al costat de l’Escola Universitària Politècnica i estan treballant en el futur Parc Tecnològic de la Catalunya Central amb altres ajuntaments del Bages i al costat d’institucions privades com Caixa Manresa i Cambra de Comerç. Una vegada més, ens han passat la mà per la cara i hem col·leccionat una nova oportunitat perduda.

DEDICAT A L’ESTEVE

Fa només dos dies, comentava que havia descobert el bloc del company de Consistori Esteve Terradas. És un bloc especial, potser un “fotolog”? Les imatges són de temàtiques molt diferents i no tot són fotografies, però de les fetes per l’autor del bloc, una, la que diu “Glaciar de Gornergrat, al fons el Cerví 4.478 metres” m’ha causat un efecte especial. Coses de la vida! Aquest estiu vam ser de vacances a Suïssa i els darrers dies vam passar-los a “Zermatt”, bonica ciutat que té restringit l’accés als cotxes, només hi arriben alguns serveis, i els visitants han de fer-ho en tren. Els vehicles pel transport de passatgers i mercaderies per l’interior de la població són elèctrics o a cavall.
.

Una de les excursions que vam fer a “Zermatt” va ser pujar en cremallera al Gornergrat. A la foto que acompanya el meu post és veu la Rosa, la meva filla, amb el Matterhorn al fons.

LES PROMESES SÓN PER COMPLIR-LES

El juliol de 2005, el “Ministerio de Industria, Turismo y Comercio”, dirigit pel Sr. José Montilla, publicava un document en el marc de una “Estrategia de ahorrro y eficiencia energética en España 2004-2012” i amb el nom de “Plan de Acción 2005–2007”, plantejava “22 medidas prioritarias que se aplicarán en 2006 para mejorar la eficiencia energética de España”
.

Entre les vint-i-dues mesures, hi havia l’anomenat “Plan Renove de Electrodomésticos”, en el qual textualment es deia: “introducirá incentivos económicos que estimulen la compra de equipos de clase A de manera que sea posible la sustitución de dos millones de equipos durante la vigencia del Plan. Asimismo, se pretende que los nuevos edificios vayan equipados inicialmente con electrodomésticos de clase A y electrodomésticos bitérmicos”.
.

El passat mes de juny vaig tenir una avaria al rentaplats de casa i la nevera, que era de la mateixa època, tampoc funcionava prou bé. Vaig decidir aprofitar la campanya del “Ministerio” i substituir-los. Vaig comprar dos electrodomèstics nous, em van recollir els vells i em van fer omplir els formularis corresponents. Fins aquí tot molt bé. Vaig pagar l’import total de la compra i el “Ministerio” m’havia d’abonar vuitanta euros per electrodomèstic en el meu compte corrent.
Fa uns dies, adonant-me que havien passat tres mesos i no tenia cap ingrés vaig trucar al 012, telèfon d’informació de la Generalitat, i la resposta va ser contundent. No s’havia fet cap abonament i no es sabia quan es faran.
.

M’hauria agradat saber quan cobraré el que em van prometre, però pitjor és que el senyor que fins fa molt poc dirigia el Ministeri d’Indústria de l’Estat Espanyol ara vol governar Catalunya.

UNA ALTRE VISIÓ DEL DIARI DE CAMPANYA

Avui, visitant el bloc del nostre alcalde, he sabut que l’Esteve Terradas també té bloc i, encara que sigui a través de la fotografia, explica una mica com és ell. M’he afanyat a posar-lo entre els enllaços als blocs dels regidors del nostre consistori i prometo visitar-lo periòdicament.
.

En la visita, m’ha sorprès el to propagandístic del post de l’alcalde. Això està bé pels que estem en una segona línia. I en cap cas ho dic despectivament. Però la gent del partit o que treballem un altre tipus de representabilitat més sectorial ens ho podem permetre. L’alcalde, tot i que sempre tiri l’aigua al seu molí quan dóna dades i parla de projectes o inauguracions, no deixa de ser l’alcalde i això de posar aquests “dibuixets” i aquests números grans, com si d’un anunci es tractés, crec que no li correspon. A més, no oblidem que, malgrat ser personal, en el seu bloc es presenta com “Alcalde de Mataró”.
.

Però, ja que ha estat ell qui ha entrat en aquest debat, intentarem contestar-li. En primer lloc, durant els dos anys de govern “amic” del PSOE la inversió de l’Estat a Catalunya ha estat més baixa que durant els governs del PP, tot i que a mi també em dolgui. No val fer-nos creure que és gràcies a José Montilla i la resta de dirigents del PSC-PSOE que els pressupostos de l’Estat per a l’any que ve contindran una inversió en infrastructures per al nostre país equivalent al PIB català, sobretot quan ni ells mateixos són capaços de concretar exactament en quant augmentarà la inversió respecte al 2006.
Si a partir del 2007 es compleix aquesta condició en els pressupostos espanyols no és gràcies a la influència dels socialistes catalans sobre el govern “amic” del PSOE, sinó perquè ho diu el nou Estatut de Catalunya, que òbviament és d’obligat compliment. També cal recordar que la disposició addicional tercera de l’Estatut, que és on s’aborda la qüestió de les inversions en infrastructures, és fruit de la negociació de l’Artur Mas amb el president del Govern espanyol, davant de la inacció del Govern tripartit i dels socialistes catalans.
Continuant fent memòria, mirem quina ha estat l’evolució de la inversió pressupostada a Catalunya:

Any 2003: 15,9% sobre el total espanyol
Any 2004: 15,6% sobre el total espanyol
Any 2005: 15,6% sobre el total espanyol
Any 2006: 14,5% sobre el total espanyol

Previsió any 2007: 18,8% sobre el total espanyol, gràcies a la clàusula Mas

A aquestes dades, cal sumar-li el nivell d’execució real de la inversió pressupostada, que l’any 2005, i segons dades del mateix Estat va ser del 76,3%, nou punts per sota de la mitjana espanyola. Així mateix, i segons la Cambra de Contractistes, la licitació del govern de l’Estat entre el juliol del 2005 i el juliol del 2006 va caure un 16% en termes monetaris i un 21% en termes reals, respecte l’any anterior.

LA XARXA DE BLOCS CONVERGENTS SEGUEIX CREIXENT

Avui he descobert un nou bloc. En aquest cas, del dirigent de CDC Antoni Vives, vice-secretari general del partit i director de la Fundació Ramon Trias Fargas. Com diu Saül Gordillo, al que no se li escapa res, comença amb força.

.

També l’incorporo als meus enllaços i aviat hauré de fer un grup per distingir els blocs propers a CDC i CiU. Estem reaccionant als nous temps amb fermesa. Ja tocava! encara que a algú li sàpiga greu.

NO ENS POSÉSSIM PAS NERVIOSOS

Sembla que l’entrevista a Joan Mora que publica CAPGRÒS, després de la seva ratificació per l'Assemblea de CiU, acompanyada d’una excel·lent portada i l’editorial en l’edició setmanal en paper, ha començat a posar nerviosos a alguns dirigents locals del PSC-PSOE.
.

Mentre el ciutadà ha acollit molt bé que una persona que vol ser alcalde, que ja ha defensat a la ciutat dins la seva esfera professional, no vulgui dependre econòmicament de la política, als que fa anys que van deixar de treballar per instal·lar-se a les administracions els comença a preocupar que els demanin que facin el mateix.
.

No crec que fora bo entrar en el camp de parlar de les capacitats de cadascú i en què dediquen els polítics en dedicació exclusiva tot el seu temps. Però si que podem començar a fer algunes reflexions. És necessari que la ciutat estigui pagant, alhora, polítics electes i càrrecs de confiança per una mateixa feina? És coherent que ambdós tinguin dedicació exclusiva i que els segons estiguin cobrant el doble que els primers? Per què alguns només poden fer una feina i altres al mateix Ajuntament tenen assignada la que fins fa poc feien tres persones diferents?
.

Queda molt temps per davant per analitzar aquests temes, és per això que fora bo que no ens poséssim pas nerviosos i traslladéssim el joc brut que alguns estan utilitzant en la campanya al Parlament a la política local.

NEIX UN NOU BLOCAIRE

Ahir parlava amb un amic del meu bloc tot animant-lo a fer-se el seu. Aquest matí ja tenia un correu en el que em comunicava la seva adreça i he pogut llegir el primer post. Ha costat ben poc convèncer l’Octavi que participés del nou “fenomen blocaire”. El seu diari personal l’ha anomenat “pepsina”, nom amb el qual encapçalava una columna setmanal a “Crònica de Mataró”, periòdic local que va desaparèixer a principi dels noranta, després de mots anys de sortir al carrer i passar per èpoques ben diferents.
.

Coneixent l’Octavi, caldrà visitar amb freqüència el seu bloc. Segurament trobarem una barreja de crítiques i propostes que poden ajudar a millorar les petites coses que ens trobem al sortir de casa i marquen la diferència entre una ciutat que funciona i una ciutat deixada de la mà de Déu.
Felicitats i benvingut!
.

Aprofito per posar-te entre els meus enllaços.

IMMIGRACIÓ. UN PROBLEMA CADA DIA MÉS GREU

Responent a un comentari “anònim” de fa un parell de dies, que demanava propostes concretes, ara podria dir que CiU, que ja té a punt el seu programa, aposta per una política d’immigració basada en tres pilars. En primer lloc, una política clara d’integració, en la qual plantegem l’assumpció de drets i deures amb els nouvinguts, com a compromís d’arrelament amb el nostre país i com instrument que faciliti la seva integració en la nostra societat. En segon lloc, aposta clara per la contractació en origen, per tal de poder fixar el perfil d’immigració que més necessitem i que aquesta arribi a Catalunya amb uns mínims coneixements del país que els acollirà i de l’idioma que hauran d’utilitzar per relacionar-se. En tercer lloc, control de la immigració il·legal, lluita contra les màfies i el tràfic de persones.
.

I que, contràriament, els socialistes han tingut una política contradictòria i indefinida en matèria d’immigració, cosa que no ajuda en la recerca de solucions per afrontar amb garanties aquesta qüestió. La regularització extraordinària de l’any passat i la proposta a corre cuita sobre el dret de vot.
.

Però penso que estem davant un problema molt seriós, no només pels importants efectes econòmics i socials, sinó perquè es tracte d’una veritable tragèdia humana. Primer ens lamentàvem de les condicions com diàriament arribava a les costes d’Andalusia i Canàries, i ara Múrcia, un elevat nombre d’estrangers. Però ara hem vist com, després d’haver-se gastat tots els seus estalvis o endeutar-se per sobre de les seves possibilitats, ara els tornen al seu país sense diners ni per tornar a casa. Mentre això passa, els dirigents de la majoria dels països d’origen d’aquestes persones viuen de la corrupció sense que ningú hi faci res.
.

Personalment, preferiria no haver de parlar des d’una òptica de partit i veure com TOTES les forces polítiques, de la dreta i de l’esquerra, catalanes i espanyoles, són capaces de trobar solucions concensuades i no utilitzar aquests tema per fer campanya electoral. Moltes persones, especialment a Catalunya, treballen en ONG’s intentant ajudar als països del que hem anomenat tercer món, però en realitat aquesta feina és dels Estats i d’això no hi ha cap partit que en parli. Tampoc el meu.

A CIU S’HA FET UN RELLEU COM CAL

El procés de relleu al capdavant de la Federació de CiU a Mataró s’ha fet com cal, democràtica, ordenada i tranquil·lament. Des d’ahir a la nit en Joan Mora ha agafat el testimoni que li passa en Pim Esperalba. A partir d’avui treballaran junts per definir i explicar el projecte de ciutat que defensa CiU i que ve de molt lluny, des d’en Ramon Pla i en Pepito Beltran, passant per Ramon Camp i Josep Mañach.

Algú pot pensar que són masses canvis. Però quan de la política local no se’n fa l’única professió i a més toca estar a l’oposició, és inevitable. Tot i que, Ramon Camp i Joaquim Esperalba han estat nou i set anys, respectivament, caps del grup municipal a l’Ajuntament de Mataró. Per altra banda, són diferents estils per un projecte compartit.

Vaig dir que en Joan seria un bon candidat, a partir d’avui ja ho és. L’Assemblea li ha donat la seva confiança de forma unànime, amb només dos vots en blanc, que també són dos vots de confiança, i cap vot negatiu. Per la meva part no cal que li digui que l’ajudaré en el que calgui (ell ja ho sap), però el felicito molt sincerament i li desitjo molta la sort a ell i la gent que, com ell, treballem amb il·lusió per un canvi per porti un futur millor a Mataró.

ENQUESTES

Aquest matí llegia al diari que el segon Racòmetre de Rac1 amplia a 16 els escons la distància entre CiU i PSC. El Racòmetre és un baròmetre polític català que RAC1 posa en marxa per mesurar l’opinió dels catalans de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre, realitzat per l’empresa Feedback. L’emissora emet setmanalment aquesta enquesta electoral per comprovar l’evolució del vot de cara a les eleccions.

Ahir, la diferència entre CiU i PSC era d’un escó més que fa una setmana i el govern desitjat pels catalans passa de ser el de repetir el tripartit a que CiU governi en solitari. Tot i que en el document hi ha molta més informació, és evident que l’evolució és favorable a la Federació Nacionalista encapçalada per Artur Mas, que també augmenta el seu percentatge pel que fa a les preferències de candidats.

Però hi ha dos aspectes que, des de l’òptica de CiU, han de preocupar. La primera, que els partits que van signar el Pacte del Tinell sumen suficients escons per repetir el fracàs i, la segona, l’elevat percentatge d’abstenció que mostren les enquestes. És habitual que els ciutadans es mostrin reservats i indecisos a l’hora de respondre enquestes i en canvi assisteixin a les urnes però, darrerament l’abstenció està demostrant un creixent distanciament entre els polítics i la ciutadania.

Per altra banda, ens hem d’expressar de “manera rotunda” a les urnes, per evitar tripijocs en els despatxos que facin president a algú que hagi perdut les eleccions.

EQUIPAMENTS

Ahir vaig tenir ocasió d’acompanyar un grup de seguidors del CE Mataró en el partit que el nostre equip jugava a Peralada (Alt Empordà). No parlaré de futbol, tot i que valdria la pena comentar fins quin punt un àrbitre pot espatllar un bon partit. Vull parlar d’instal·lacions i equipaments. Tampoc parlaré de l’excel·lent herba natural del camp, doncs em podríeu dir que hi juguen i entrenen menys equips i que les comarques de Girona són molt més riques en aigua.

Parlaré dels tres camps d’herba que hi ha, que no són d’avui, i de les instal·lacions: vestidors, tribuna coberta i amb seients com cal, de la seu social i el bar, l’aparcament, la piscina i els camps de tennis, .... Peralada és una població que l’any 2005 tenia 1.558 habitants, mentre que aquell any Mataró en tenia 116.698. El nostre pressupost municipal és de 100.622.395 euros, per 2.280.905 del de Peralada. Nosaltres tenim més instal·lacions esportives, però totes estan en mal estat i fins ara no hem començat a fer auditories, plans de millora i, això sí, promeses preelectorals de posar herba artificial que ja han portat les primeres queixes per la forma en que s’ha decidit sense comptar amb els clubs que utilitzen els camps. El camp municipal Carles Padrós estrena herba nova quan, hores d’ara, si haguéssim de creure’ns les promeses fetes en altres moments preelectorals el que s’hauria hagut d’estrenar és un nou estadi. A més, l’herba s’ha substituït d’urgència perquè si no es feia no permetien al Mataró jugar els seus partits de competició.

EL MEU “MEME” DE BLOCS

Fa un grapat de dies que el company Ramon Bassas, amb qui, malgrat la distància política, compartim alguna que altra dèria, em va complicar la vida amb el repte de fer un “meme” sobre els tres blocs que trobés més interessants.

D’entrada confesso la meva inferioritat de condicions davant un blocaire expert i prolífic com en Ramon. Admiro la seva facilitar per l’escriptura i la capacitat per devorar blocs, llibres i el que li posin per davant. De moment no he trobat on és la trampa i, és per això que, reconec la seva extraordinària capacitat per trobar temps allà on no n’hi ha.

Dit tot això, us en diré tres que visito i llegeixo amb freqüència. El primer, el d’una dona que admiro molt i que es defineix com a dona i nacionalista. Encara que sembla que només pugui estar de moda entre els convergents més joves i de moda, ella és una sobiranista declarada i convençuda, a més, les seves reflexions valen la pena de ser llegides. És la Carme Laura Gil amb el seu bloc “Coc Ràpid”. El segon, tot i no compartir sempre les seves opinions, és el d’en Saül Gordillo, “Bloc sense fulls”. Ja sé que és periodista en actiu i té molta informació, però així n’hi ha molts i no saben aprofitar-la, en Saül ho fa i a més et dóna una pila d’enllaços per poder anar a la font de la notícia o el tema que està tractant. És dels blocs més treballats i és indispensable que el visiteu si voleu estar al dia també dels nous blocs que s’obren.

Al darrer, un de casa, no sé si ell voldria que ho digués, però estic molt orgullós del bloc d’en Jordi. Els seus escrits són curts, ben estructurats i amb un missatge clar. Pot opinar de tot, des dels temes més d’actualitat fins del seu estat d’ànim o del que acaba de fer.

M’agradaria però, en un proper “meme” poder citar el de l’amic i diputat convergent Carles Campuzano, que s’ha estrenat fa molt pocs dies i que és al primer que proposo que sigui un dels que ara ens expliqui quins són els blocs que ell troba més interessants. També passo el testimoni a l’Albert Geronès, que va començar molt abans que jo, però escriu poc, al Joan Salicrú, flamant director d’informatius de Mataró Ràdio i a l’Oriol Batista, que incorporo avui als meus enllaços.

PSOE, MONTILLA I CATALUNYA

El PSC, amb José Montilla al capdavant, és incapaç de defensar els interessos de Catalunya i els diputats socialistes catalans s’uneixin al PP per anar contra Catalunya. Avui ho hem comprovat, quan els dos partits espanyols han votat el mateix davant d’una moció de CiU que demanava que les institucions polítiques i econòmiques catalanes, amb la Generalitat al capdavant, tinguessin una participació majoritària en el consorci per gestionar l’aeroport del Prat. És a dir, una gestió des de Catalunya, que respongui, per tant, als interessos del país.

És lamentable que el PSOE continuï tenint la visió centralista i unitària de l’Estat de sempre, que coincideix en el fons amb la que manté el PP, però és més greu que el PSC sigui incapaç de rectificar aquesta actitud. Amb aquesta submissió absoluta als dictats del PSOE dels socialistes catalans, amb José Montilla al capdavant, són ells qui realment voten al costat dels populars, i a més ho fan per anar contra els interessos de Catalunya.

Potser ara caldria tornar a preguntar a José Montilla sobre si troba necessari o no la creació de grup parlamentari propi per part del PSC-PSOE o ja li està bé seguir essent el delegat del PSOE a Catalunya.

I DESPRÉS QUÈ?

Davant la seguretat de que no hi haurà cap majoria absoluta al nou Parlament, tot són acusacions de cara futurs pactes en la lluita per aconseguir una situació que garanteixi la possibilitat de fer govern. Sobre això m’ha agrada l’article que el mataroní i amic Josep M. Torrent escriu al seu espai “ELRASCLET”, al diari Avui, i que titula Pacte 'nacional'. Com que encara no he trobat la forma per crear un enllaç al web d’aquest diari, us el reprodueixo íntegrament. Ho diu en Josep M.:

José Montilla (PSC) o Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) ressusciten tot sovint l'etern fantasma d'un hipotètic pacte CiU-PP a la Generalitat. Aquest argument que tan bé els va funcionar fa tres anys, després de la col·laboració de Pujol amb Aznar, ara sona extemporani, increïble, marcià. Tret, evidentment, que la federació nacionalista i el seu líder, Artur Mas, es trastoquessin i decidissin suïcidar-se políticament, cosa poc imaginable. Mas sap que la inversió en imatge de Piqué a Catalunya amb la constitucionalista Montserrat Nebrera no justificaria un acostament. Els votants de CiU, que no perdonen al PP la seva hostilitat amb Catalunya, difícilment ho entendrien. Això situa CiU en una difícil posició si vol tornar al govern de Catalunya: amb el PP no pot pactar, i el tripartit, si suma, es tornarà a reeditar, això sí, amb una distribució del poder més procliu als socialistes. Montilla no és Maragall i no voldrà haver de gestionar un govern construït a base de petits regnes de taifes. Per això enquestes com la de RAC 1, que donen una clara victòria a Mas sobre Montilla (52 per a CiU; 37 per al PSC), són equívoques. Mas pot acabar traient una avantatge de 10 o 15 escons al seu principal rival, però els vots d'ERC poden fer Montilla president de Catalunya. L'enquesta de RAC 1 deixa clar que CiU puja, pot guanyar les eleccions, però no governar; que el tripartit recula, però que pot mantenir-se a la Generalitat; i també diu que si ERC recuperés l'equidistància podria fer amb Mas un govern nacionalista. Aquesta opció és improbable, perquè els fets demostren que ERC tendeix a prioritzar l'entesa amb el PSC. Així doncs, Mas solament té garanties de ser president de Catalunya si treu un resultat aritmèticament inapel·lable. Montilla ho pot ser amb un mal resultat, però amb el suport del tripartit. Els pactes nacionals són així!

AL MEU PAÍS LA PLUJA

Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;s

i plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

Poques vegades em desperta la pluja, com ha passat aquesta nit. Quan sentia el soroll de l’aigua i del vent, el primer que m’ha vingut a la memòria ha estat la cançó de Raimon. Tants mesos sense aigua i ara tota de cop, sense que la puguem aprofitar, quina llàstima! A més, no estem preparats i aquest matí tot eren retencions i problemes, carrers plens de fang i de pedres. Realment, en aquest país “la pluja no sap ploure”.

ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL

Tinc ganes de visitar l’exposició commemorativa del 25è aniversari del restabliment del Parlament de Catalunya que avui s’ha inaugurat a Can Palauet i que podrem veure fins el proper dia 1 d’octubre. Única cosa a destacar del programa institucional, tot i que no és una iniciativa municipal.

Com cada any, l’acte polític més important pel que fa a mantenir viu l’esperit reivindicatiu de la Diada, va ser l’ofrena davant del monòlit a Rafael de Casanova. L’ambient de respecte mutu en que es realitza i la participació unitària de cada vegada més entitats és admirable. Per Convergència i Unió, l’encarregat de fer el parlament va ser en Joan Mora, vice-president de la Federació a Mataró. En Joan, després de fer un repàs històric, va dedicar gran part del seu discurs al Nou Estatut aprovat recentment. Del que va afirmar amb rotunditat que “des de la nostra convicció nacionalista, voldríem que fos millor". També va recordar les paraules de Zapatero: “Aprovaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”, cita que va molestar a més d’un militant socialista.

Ahir, tot això devia estar en boca de molts polítics i avui sortia als mitjans de comunicació. Però jo vull destacar una altra frase, quan en Joan va dir: “Els polítics tenim l’obligació de ser orelles i d’escoltar però també, més que mai, tenim l’obligació de parlar clar i de no amagar el cap a sota l’alta; de no escapolir-nos darrera del llenguatge políticament correcte, i d’afrontar de cara i sense embuts els reptes actuals d’aquesta nostra estimada pàtria”. Poques vegades un polític parla tan clar i fa aquesta autocrítica. Aquest és un motiu més pel que estic convençut de que en Joan serà un bon candidat per a CiU i també un bon polític al servei de la ciutat.

Abans, en Paulí Mojedano (PPC) va fer un curt parlament en el que hi vaig veure un esperit didàctic, defensant que tots tenim dret a estimar Catalunya a la nostra manera. Crec que és lloable la seva voluntat, que crec sincera. Però la distància que ens separa és tan gran que difícilment podrem trobar-nos.

EL FOSSAR DE LES MORERES

Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor.
Fins perdent nostres banderes,
serà l’urna de l’honor.

.

Els actes al Fossar, cada 10 de setembre, acostumen a ser els primers i més reivindicatius de tots els grups polítics nacionalistes, doncs els altres normalment ja no hi van.

Enguany, en el torn de Convergència i Unió van intervenir-hi en Pep Moliné, secretari general de la Unió de Joves, en Jordi Cuminal, secretari general de la JNC, Josep M. Pelegrí, secretari general d’UDC i Felip Puig, vicesecretari general de CDC i portaveu de CiU al parlament de Catalunya. Els parlaments anaven pujant de to a mesura que canviava l’orador, de manera que Felip Puig va ser el més contundent.

Al final de la seva intervenció, després de reclamar un “pacte amb sentit de país, amb la visió d’estat que encara no tenim, per aconseguir un bon desplegament de l’Estatut. Un pacte nacionalista aquí, per aconseguir un bon pacte allà”, Puig ha dit que “ens han intentat destruir, ens han intentar diluir, fer callar, arruïnar, enganyar i ens han intentat fer renunciar, i no se n’han sortit. Malgrat tot, som i serem!” ha dit Puig. I és per això que ara cal “un president per a tot el país i un govern nacionalista fort, eficaç; que porti estabilitat, tacte, que pacti amb l’Estat respectant el Parlament i que respongui i escolti a la societat a qui serveix”. “Un Govern que no depengui de l’espanyolisme de doble cara”. Com deia Puig, a Convergència i Unió “estem preparats, amb una nova generació, per posar-hi voluntat, coratge i passió”.

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

No sóc massa afeccionat a les campanyes, no pas perquè les trobi malament, potser només per mandra, ho reconec.

Però en una Nació com la nostra, que està sotmesa a un estat, com l’espanyol, és fonamental que cerquem fórmules pacífiques de recordar i reivindicar que volem ser nosaltres els que decidim sobre el nostre futur com a país. És per això que m’adhereixo a la campanya “Jo també vull un estat propi”, iniciada per Xavier Mir en el seu bloc i seguida per molts blocaires nacionalistes.

Llàstima que els catalans oblidem que mentre no aconseguim aquesta fita tenim un adversari comú i aquesta lluita a de ser per sobre de dretes i esquerres.

BENVINGUDA LA NOVA XARXA DE BLOCS CONVERGENTS

Sota l’eslògan “Som nacionalistes catalans, demòcrates i progressistes, i treballem per una societat justa, solidària i lliure” i amb el títol de “xarxa de blocs convergents”, ha nascut un nou bloc que recull escrits de diversos convergents que tenen un diari personal penjat a internet.

Fa temps que des de Convergència es treballava per donar una empenta a la participació dels nostre militants, especialment aquells que tenen alguna responsabilitat pública, dins del que s’anomena “fenomen blocaire”, doncs, malgrat CDC va ser el primer partit present a internet, havíem quedat una mica enrera pel que fa a la presència individual que ofereix el bloc. Aquesta nova eina facilita la relació entre els convergents i la possibilitat de navegar pels seus blocs a qualsevol internauta. Benvinguda la iniciativa i felicitats als seus impulsors. Ara tindrem un nou al·licient a l’hora d’escriure, podrem comprovar si els nostres post són publicats a la xarxa.

L’ESPANYA QUE NO ENS VOL

És evident que hi ha una Espanya que no ens vol. Millor dit; només ens vol per esprémer. La prova la tenim en la notícia que avui omplia la premsa, el diari Avui ho ha tret en portada i altres ho portaven en pàgines interiors, però tots li dedicaven un espai considerable. Parlo de la prohibició de l’alcalde del PP a Madrid de representar l’obra “Lorca eran todos” al “Teatro Español”, de titularitat municipal.

El Sr. Rubianes es va excedir en les seves paraules pronunciades fa molts mesos a TV3, però era la reacció a un seguit d’insults contra Catalunya i la seva gent feta per un grup de periodistes i polítics que res tenen a envejar als de la dictadura. Ara, aquests mateixos mitjans han tornat a “las andadas” amb actituds absolutament feixistes.

Mentre a Catalunya hem lluitat per una llibertat d’expressió que a permès a gent com Boadella fer caricatura dels nostres més elevats representants i insultar, ahir mateix, a alguns càrrecs públics, hem de patir els insults d’una part d’Espanya i veure com artistes com Pepe Rubianes són víctimes de la més dura censura sense que no puguem fer altra cosa que caure en la més gran indignació. Només ens queda el consol de creure que un altra part d’aquest Estat, del que no aconseguim deslliurar-nos, és diferent i està al nostre costat.

EN JOAN SERÀ UN BON CANDIDAT

Només quatre mesos després que Joaquim Esperalba anunciés la seva decisió de no presentar-se a les properes eleccions municipals, la Federació de Convergència i Unió ja té nou candidat.

Malgrat ens vam alegrar pel nomenament d‘en Pim com a Director General de l’ICO, tots havíem estat treballant amb la hipòtesi que ell seria el candidat el 2007. Afortunadament els temps de conflictes entre els partits de la Federació queden lluny i, després d’un procés tranquil i molt participatiu, s’ha designat a Joan Mora per encapçalar la candidatura de CiU a Mataró a les eleccions municipals de l’any vinent amb absolut consens.

Som molts els que vam anar apareixent com a possibles candidats però, sens dubte, el perfil d’en Joan és el que Mataró i CiU necessiten. Els que el coneixen en el món empresarial donaran fe del seu tarannà emprenedor i de la seva capacitat de gestió. Però els que portem anys treballant amb ell en la política de partit també coneixem la seva capacitat de treball i, sobretot, les seves conviccions nacionalistes. Amb en Joan vam estar junts a l’executiu que presidia en Pere Anton Fusté i vam dirigir el que el va succeir, junts vam participar d’una de les etapes de més activitat a CDC, vam treure a la llum el butlletí “Mataró es mou”, del que he manllevat el nom pel meu bloc, organitzàrem el mes d’activitats nacionalistes, de l’11 de setembre al 15 d’octubre, intentàrem donar més protagonisme al militant en les decisions del partit creant un Consell Local i moltes coses més.

Amb la seva designació com a futur candidat a l’alcaldia de Mataró s’obre una nova etapa. Després d’una definició clara de model de ciutat amb Joaquim Esperalba, davant d’un govern que no el té, o no el sap explicar, entrarem de ple en un període de gran activitat per explicar aquest model i donar a conèixer en Joan. Les eleccions municipals, com les del Parlament de Catalunya, dibuixen un horitzó optimista i ple d’il·lusió per a Convergència i Unió.

En Joan és un home amb una agenda molt plena, però amb una capacitat de treball immensa i que tindrà al seu costat un gran equip de persones, entre les que sap que pot comptar amb els amics i companys de sempre.

EL DESCONCERT D’UN COMPANY

Aquest dies tinc alguns problemes per connectar-me a internet i he de prioritzar quan ho faig. És per això que alguna vegada penjo fora d’hora el que escrit i tampoc puc dedicar gaire temps a llegir altres blocs i diaris digitals. Però a casa m’han fet adonar del “desconcert” d’en Ramon a causa d’un dels meus escrits.

No vull pas entrar en polèmiques inacabables i ja anuncio que no insistiré. Malgrat tot, aclariré que en Lluís Corominas va deixar l’alcaldia després d’un Congrés de CDC que va limitar el nombre de càrrecs interns i públics que podia tenir qualsevol militant, precisament en un bon exercici de qualitat democràtica i, així com ell va renunciar a l’alcaldia, n’hi va haver que ho van fer d’altres responsabilitats distintes. Pel que fa a Ramon Camp, no va deixar pas l’alcaldia, va renunciar a la seva acta de regidor, com Consol Prados, regidora socialista que va fer molt bona feina en temes de convivència i cooperació internacional, que aquest mandat va ser escollida diputada al Parlament de Catalunya.

En canvi, pel que fa als socialistes, tots els alcaldes de Barcelona, Girona, Mataró i molts més van deixar la vara i la banda als seus successors abans d’acabar el mandat i aquests sempre s’han convertit en els nous candidats.

QUIN “MAL ROTLLO” (II)

Fa tres dies, comentava el “mal rotllo” a casa de Pasqual Maragall, que s’evidencia pel fet de que la seva esposa hagi demanat la baixa al PSC. Avui m’he trobat amb la notícia de que l’actual secretari del govern i germà del president atribueix la renúncia del seu germà a la presidència de la Generalitat a la manca de suport de l'aparell del PSC i al fet de no tenir autonomia respecte al partit. En un article publicat ahir a El País, es pregunta, en referència al president de la Generalitat, "què hauria succeït si hagués comptat amb el suport incondicional del conjunt de l'espai socialista".

Ernest Maragall dóna com a causa principal de la renúncia del President la manca d'autonomia respecte al partit. "Han comptat, i molt, els repetits episodis en què es va voler posar en evidència l'autonomia del president per prendre decisions sense comptar amb l'autorització prèvia de la coalició o del seu propi partit". El secretari del govern també critica que el PSC aturés la remodelació de l'executiu que Maragall va intentar fer a la tardor de l'any passat. "Decisions frustrades realment importants com la reforma del govern català l'octubre del 2005 han tingut més influència i repercussió en l'exigible relació de suport i confiança entre el president i el seu partit que les hipotètiques discrepàncies de fons sobre una o altra qüestió programàtica".

Per si això fos poca cosa, en el seu article, Ernest Maragall també crítica la plataforma cívica de suport a José Montilla i diu que alguns plantejaments d’aquesta generen "inquietud".

Quin serà el proper episodi dins del PSC?

MAL SERVEI A LA QUALITAT DEMOCRÀTICA

Estic d’acord amb Artur Mas quan diu que: La “pràctica socialista” de substituir alcaldes a mig mandat no és el millor servei a la qualitat democràtica. Maragall “va posar a dit” a Clos a mig mandat, com Narcís Serra ho havia fet amb ell i, de la mateixa manera, ara volen situar a Jordi Hereu d’alcalde. Un regidor desconegut per la majoria de barcelonins, que aprofitarà l’alcaldia només per situar-se millor de cara la futura campanya electoral.

El mateix passa a Mataró. A les darreres eleccions municipals, els socialistes van presentar un candidat cansat, sense idees, però conegut per tothom. Aprofitant uns Eleccions Generals, Manuel Mas va anar a Madrid, com a Diputat a Corts. D’aquesta manera, el futur candidat ha tingut tres anys per donar-se a conèixer. Però, encara que no representi cap inconvenient legal, és un engany als ciutadans, doncs en les votacions, l’elector veu en el cap de llista l’alcaldable que la formació política a la que fa confiança presentarà.

QUIN "MAL ROTLLO”

Quin "mal rotllo” que hi deu haver a Can Maragall. Avui La Vanguardia anunciava, en portada, que Diana Garrigosa, esposa de l’actual President de la Generalitat, ha enviat una carta al seu partit demanant la baixa de militància.

A Clos li agafa per sorpresa el seu relleu a l’alcaldia de Barcelona i Pasqual Maragall no sembla que renuncií per desig seu a tornar-se a presentar. Recordem que fa pocs dies, en un acte del partit, va reclamar grup parlamentari propi a Madrid a José Montilla. La demanda, a més de legítima, és bona per Catalunya, però posa clarament en evidència al dirigent del PSOE. Més que una proposta constructiva, ateses les circumstàncies, sembla una càrrega de profunditat al pre-candidat. Ara, la Sra. Garrigosa, en una reacció molt humana, no té cap problema en evidenciar el seu disgust. Mare de Déu! Com deuen estar les coses a Can Socialista? I això que no són ni coalició, ni federació. Ja ho dic jo, abans de que algú tingui la temptació de fer-ho.