Balanç de mandat (6): Passar pel Rengle

No ho he dit moltes vegades, però he de confessar que el traspàs del govern després de les eleccions del 2011, no va ser precisament modèlic. Vam detectar la voluntat, en alguns casos, de posar-nos les coses difícils des del primer dia.

Dic això perquè el traspàs va consistir bàsicament en l’entrega d’un document, en el qual s’explicava genèricament quina era l’organització municipal, l’estat d’execució del pressupost de l’any, l’organigrama, i alguns temes pendents.

En aquest llistat de temes pendents, però, no hi eren tots. Posteriorment, i ja entrats de ple en el dia a dia de l’ajuntament, vam anar assabentant-nos de tots aquests temes pendents, amb moltes més sorpreses desagradables que no pas notícies positives.

A finals de l’any 2011 vam saber que l’edifici del Rengle, que s’havia construït entre els anys 2007 i 2010, no estava pagat. Però això no és tot. A banda de no estar pagat, es tractava d’una obra que es va adjudicar per un preu de  15,6 milions d’euros (més IVA) i va tenir una desviació aproximada de 8 milions d’euros més (més d’un 40 per 100), o sigui que va acabar costant 23 milions d’euros (més IVA).

Però la majúscula sorpresa no es va acabar aquí. Per pagar l’obra, s’havia constituït una hipoteca sobre l’edifici, per valor de 21 milions d’euros, però no es van fer servir per pagar l’obra, es van destinat a altres inversions.

Conclusió, PUMSA devia  23 milions a l’empresa constructora i 21 al banc que va constituir la hipoteca.

Per prendre’n la mesura exacta, convé dir que amb la desviació d’aquesta obra, per exemple, s’haguessin pogut construir 2 escoles d’infantil i primària, o dues biblioteques, ….

Davant d’això, i amb la fermesa que sempre hem tingut, vam afrontar les negociacions amb l’empresa constructora per pactar un pagament ajornat i a terminis i vam fer el mateix amb l’entitat bancària, per renegociar la hipoteca. I vam posar els fets en coneixement de l’Oficina Antifrau, que a hores d’ara encara no ha conclòs la investigació que va iniciar.

La responsabilitat, el control en la despesa i el rigor, han estat els nostres actius durant aquests quatre anys, i ho seguirán sent en un futur. Governem per tothom, gestionem el pressupost de tots i vetllem per millor destí dels recursos públics, dels recursos dels mataronins i les mataronines.

Balanç de mandat (5): La dèria de consolidar els serveis

Hem estat un govern en minoria. Ho hem tingut clar i molt present des del moment zero. També és veritat que els altres grups s’han cuidat de recordar-nos-ho permanentment. Però nosaltres ho teníem assumit des de bon principi.

Aquell dissabte, 11 de juny de 2011, un cop acabat el ple de constitució del nou ajuntament, vam començar a fer camí. El camí de treballar per Mataró des del govern de la ciutat, quan aquest repte era una il·lusió que semblava impossible.

Vaig entendre que en el fons, i plantat enmig d’aquell dissabte de canvi i d’incertesa personal i col·lectiva, ens caldria escoltar molt, dialogar amb tothom, cedir en moltes coses i, sobretot, governar amb humilitat. Aquest havia de ser un dels grans canvis.

Darrerament se’ns ha volgut fer creure –a Mataró, a Catalunya i a l’Estat– que la paraula ‘canvi’ és una idea transformadora per ella mateixa, al marge de qui l’executa i de com s’executa. Hem idealitzat la idea del ‘canvi’ sense mesurar què ens disposem a modificar, i aquesta mateixa febrada s’ha convertit en un dogmatisme, en una obsessió, que ho voldria justificar-ho tot.

I precisament a nosaltres, el canvi no ens va fer por. A aquest govern, el canvi, la represa, la voluntat transformadora, no ens ha fet ni ens fa cap por.

A algú li va interessar vendre aquest canvi com si a partir del juny del 2011 entressin uns destralers. Se’ns va acusar, sense que gairebé haguessin passat 100 dies de govern, de voler tancar l’escola de música, de voler tancar les llars d’infants, de voler retallar-ho tot, de voler privatitzar a tort i a dret, d’eliminar beques, d’anar contra l’escola pública...

I recordo aquells primers plens de la legislatura, cada primer dijous de mes, que sempre s’organitzava alguna protesta o altra acusant el govern de coses que ni tant sols se’ns havien passat pel cap.

Màxim respecte per totes les protestes, totes les crítiques i totes les opinions. Aquesta també ha estat una constant del govern durant tota la legislatura.

El temps, però, ha anat posant a tothom al seu lloc.

No hem tancat l’escola de música. El contrari. Modestament, i amb l’esforç de professors i usuaris, hem contribuït a la seva consolidació definitiva, a la seva viabilitat i a garantir-ne la qualitat.

No hem tancat les llars d’infants. El contrari. Malgrat la disminució de les subvencions de la Generalitat, i sense incrementar significativament els preus públics, a Mataró hem garantit les llars d’infants quant en altres ciutats han hagut de disminuir places. És més, hem afrontat una inversió important en l’escola bressol de Cerdanyola per poder adequar i dignificar l’equipament, mancat d’inversió des de feia molts anys.

I de l’escola pública, és notòria la lluita que hem tingut per garantir l’inici de les obres de la nova Angeleta Ferrer i la construcció de l’Escola Marta Mata.

Puc dir que una de les dèries d’aquest govern ha estat el manteniment de tots els serveis públics. En uns moments complicadíssims, de dificultats econòmiques extremes, hem pres les decisions “des de” i “per a“ Mataró,  i podem afirmar que hem assentat les bases per consolidar un model de serveis viable, eficient i de qualitat.

Balanç de mandat (4): Crit unànime de la ciutat demanant justícia

Em refereixo a les accions que des de l’Ajuntament de Mataró vam iniciar per defensar els clients de l’antiga Caixa Laietana, tenedors de participacions preferents i altres productes financers de risc, que havien perdut els seus estalvis com a conseqüència d’una evident mala pràctica bancària -per dir-ho finament-. Aquests pensaments en veu alta m’han servit per reafirmar velles idees, idees que moltes vegades sembla que hagin passat de moda, “que ja no es portin”, però que estic segur que són la raó de ser de molts alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores del país. De res serveix una administració, un ajuntament, si no és per intentar solucionar els problemes dels ciutadans, per ajudar –en el que es pugui- als col·lectius, veïns i veïnes que més pateixen, per escoltar, per acompanyar i per transformar la seva lluita i el seu clam de justícia en un crit unànime de la ciutat, amb l’ajuntament al capdavant.

A Mataró, a l’inici, quan tots plegats vam prendre la determinació de lluitar contra tot i tothom per defensar i acompanyar aquells ciutadans afectats, no teníem en absolut la pretensió d’esdevenir els defensors de les causes perdudes, ni d’abanderar-nos en la defensa dels afectats per una presumpta estafa bancària amb majúscules. En absolut. Simplement vam lluitar i lluitarem perquè Mataró era un municipi especialment afectat per la comercialització d’aquests productes ja que Caixa Laietana, entitat fortament arrelada a la ciutat i a la comarca del Maresme, va ser una de les entitats que més en va vendre.

I sé que potser això no és una competència de l’Ajuntament, o més ben dit, no ens hagués tocat a nosaltres defensar els afectats. Però com que érem novells i inexperts –ho reconec-, teníem i tenim aquest grau de tossuderia que molts cops la política havia perdut, i no ens espantava ni ens espanta la voluntat transformadora, el fer les coses d’una altra manera. Vam pensar que només reclamant i aconseguint justícia podríem enfortir la dignitat dels polítics, les administracions i les ciutats.

Un problema social d’aquella magnitud només es podia solucionar amb valentia i coratge. Pensant Mataró en gran. Sense que ens tremolés la veu alhora de parlar amb els responsables, sense que ens tremolessin les cames alhora de recórrer per moltes institucions cercant la justícia.

I ho vam fer i ho continuarem fent conscients que lluitàvem contra institucions i organismes fins ara intocables, invencibles. I ho vam fer junts, tots els grups polítics del Consistori, si, tots, CiU, PSC, PP, PxC, ICV i CUP, i també amb les plataformes d’afectats (Estafabanca, ADICAE, APREDEF), amb el defensor del ciutadà, amb el Col.legi d’advocats, amb l’Agència Catalana de Consum. Amb la unanimitat també del Consell d’Alcaldes del Maresme, amb el suport de la Federació de Municipis de Catalunya i de l’Associació Catalana de Municipis. La clau va ser comuna, les responsabilitats també, dels govern, dels grups polítics, de tots els ciutadans, dels mataronins, dels maresmencs. Teníem, doncs, la força de la raó i la unitat política.

Volem una societat més justa i per això vam lluitar i continuarem lluitant.

I malgrat les dificultats, les enormes dificultats, aquesta unió, aquesta tossuderia, aquest clam de justícia, aquesta capacitat de superació que la ciutat ha demostrat ens esperona i encoratja encara més per continuar reclamant solucions justes, en tots els àmbits.

Amb aquesta lluita de “David contra Goliat”, hem defensat també una manera de ser, un enfortiment de la dignitat de les institucions, una manera de fer política superant l’ immobilisme i demostrant que, quan cal, hi som tots. I el que és més important, hem aconseguit poder dir amb la veu ben forta, que els afectats, els més vulnerables, els que més ho necessiten, no caminaran sols.

Balanç de mandat (3): Reduïm estructures. Simplifiquem

Una administració adaptada als nous temps

A nivell d’organització municipal, aquesta legislatura ha vingut marcada per dos fets importants, el primer, la supressió dels organismes autònoms (la integració de l’Institut d’Esports, l’Institut Municipal d’Ensenyament, l’Institut Municipal d’Acció Cultural i l’Institut Municipal de Promoció Econòmica) i la seva integració total a l’estructura de l’Ajuntament. I de l’altra, la fusió de les empreses públiques GINTRA i PROHABITATGE dins de la societat matriu PUMSA.

Només començar, el juny del 2011, teníem clar que calia simplificar i redimensionar l’estructura de l’Ajuntament per poder oferir millors serveis i per poder aconseguir una coordinació total entre l’Ajuntament i els organismes autònoms i empreses del grup. Volíem evitar les duplicitats, volíem fomentar la visió que tots els treballadors públics estaven al servei de la ciutat, volíem fomentar la mobilitat dels treballadors, volíem evitar que certs ens instrumentals de l’ajuntament funcionessin com veritables “repúbliques independents”, i, a més, ho volíem fer de comú acord amb tots els grups municipals i amb els representants dels treballadors.

L’estructura de l’Ajuntament que ens vam trobar, dissenyada des de feia molts anys, semblava pròpia d’una època d’expansió, sense que això vulgui ser una crítica a aquest sistema, nosaltres vam creure que convenia un cert replegament, una major coordinació, simplificació, en definitiva, una nova administració adaptada als nous temps.

Així, després d’un any de negociacions amb els grups i amb els representants dels treballadors, el dia 1 de gener de 2013, l’Institut d’Esports, l’Institut Municipal d’Educació, l’Institut Municipal de Promoció Econòmica i l’Institut Municipal d’Acció Cultural es van dissoldre i es van integrar a l’Ajuntament. Amb el consens polític majoritari i amb acord amb els comitès de tots els organismes autònoms.

A finals del mateix any 2013 vam fusionar GINTRA i PROHABITATGE amb l’empresa PUMSA. Aquesta reducció del holding empresarial va venir acompanyada d’altres mesures concretes per incrementar el control de l’Ajuntament, la destitució del fins llavors gerent de PUMSA (des de la creació de l’empresa l’any 1991) va comportar una direcció col·legiada per persones de l’Ajuntament, el coordinador de serveis territorials i l’interventor de l’Ajuntament, mentre que la coordinació jurídica va quedar en mans del secretari de la Corporació.

En definitiva, aquesta legislatura ha servit, també, per configurar una nova administració adaptada als temps actuals, per reduir estructures, evitar duplicitats, simplificar els procediments, augmentar la transparència i estar preparats per afrontar el futur i donar una resposta de qualitat a les demandes dels mataronins i mataronines i a la prestació dels serveis a la Ciutat.

Balanç de mandat (2): Salvar una vaga de la neteja in extremis

A l’inici de la legislatura, en Joan Mora em va delegar les responsabilitats en matèria de via pública i serveis. Després, quan el company Marcel Martínez va haver de plegar per motius de salut –com t’hem enyora’t, Marcel!- vaig assumir la responsabilitat de Cultura.

Dic això perquè només entrar de regidor, vaig rebre la visita de l’empresa concessionària del contracte de la neteja viària i la recollida de residus, i em van explicar que tenien un acord verbal amb el govern anterior, pel qual, a canvi de signar un nou conveni amb els treballadors l’any 2007, l’Ajuntament els compensaria incrementant el preu del contracte en gairebé 2,5 milions d’euros.

La veritat és que em va semblar estrany. L’administració no acostuma a fer contractes verbals, i assumir un compromís d’aquesta importància. La resposta meva i de tot el govern va ser que si no hi havia res escrit ni justificat en un expedient administratiu, no reconeixeríem aquell compromís.

Davant l’actuació de l’empresa concessionària, que va voler traspassar el problema als seus treballadors, anunciant-los una rebaixa de sous i jornades, aquests van enunciar l’inici d’una vaga indefinida com a senyal de protesta. Òbviament que la seva protesta no era contra l’Ajuntament, però està clar que el qui en sortiria perjudicada, i molt, era la ciutat, els ciutadans i ciutadanes que veurien suspès un servei bàsic i essencial.

A l’acta de conciliació al departament de Treball hi va assistir la Núria Calpe. Era el mes de gener de 2013, i recordo com explicava la intransigència de l’empresa alhora de voler imposar les seves raons sense respectar els drets dels seus treballadors.

Per frenar aquell primer anunci de vaga, vam iniciar un seguit de converses amb l’empresa. Això va permetre desconvocar la vaga i poder negociar sense la pressió de pensar que Mataró es podia convertir en un femer.

Les converses no van començar bé. La negociació va ser d’una duresa extrema. Recordo, en una reunió negociadora que vam convocar el dia 6 de febrer de 2013 a les 7:00 h del matí, que va durar 30 segons. Davant el posicionament de l’empresa, en Joan va decidir aixecar-se de la taula i donar la reunió per acabada. Potser ha estat la reunió més curta que hem fet durant aquest mandat.

Els dies passaven i les posicions no s’acostaven. La nostra dèria era triple: defensar els drets dels treballadors de l’empresa (amb els qui ens reuníem regularment per informar de l’estat de les negociacions), protegir les finances municipals i garantir el normal funcionament del servei a la ciutat.

I va arribar el segon anunci de vaga. Un nou comunicat dels treballadors davant la manca d’acord, i hi afegeixo, pressionats per la pròpia empresa, tornava a ser una amenaça real, que fins i tot ens va fer convocar un comitè de crisi, amb representants de tots els serveis de l’Ajuntament que podien veure’s afectats. 

Després d’intensificar les reunions, més de 12 trobades, finalment vam aconseguir arribar a un acord satisfactori per l’Ajuntament i que possibilitava que els treballadors veiessin mantingudes les seves condicions laborals.

La satisfacció va ser enorme. No vam cedir en el que consideràvem bàsic. Sota pressió i amb poc marge, el govern de CiU va saber reconduir una altra vegada una situació, un problema que s’arrossegava des de l’any 2007.

Ara la ciutat ja té un nou contracte de neteja i recollida de residus. El disseny del nou servei s’ha fet amb un procés de participació ciutadana del que personalment me’n sento molt satisfet. Properament els canvis els notarem al carrer, i amb l’ajut i el civisme de tothom estic segur que aconseguirem un objectiu que ens havíem proposat i que tots compartim, tenir una ciutat més neta i més cívica.

L’angoixa, la constància, la perseverança, la lluita, l’esperança, les hores de feina i mantenir-nos ferms malgrat les dificultats, ha estat una tònica d’aquest govern durant tota la legislatura. I la superació d’aquest contratemps n’és un clar exemple.

Balanç de mandat (1): L’Angeleta Ferrer

Que aquesta seria una legislatura complexa, ja ho sabíem. Una situació econòmica precària a nivell general, i a nivell local, molt difícil i preocupant. Una notable insuficiència de recursos per fer front a les necessitats creixents dels ciutadans i ciutadanes. Una situació política, un govern en minoria, que no ho ha tingut fàcil. I un seguit d’entrebancs que ens hem anat trobant, tots ells resolts amb més o menys encert, han marcat en bona mesura part de la feina del govern de CiU a l’Ajuntament de Mataró.

Perquè de tot plegat ens en sentim contents -però també perquè volem fer autocrítica-, vull iniciar un seguit d’escrits per explicar-vos diferents moments que han marcat aquesta legislatura. Us en vull parlar des de la intimitat, des del sentiment viscut en cada moment, des del convenciment que en tots els casos hem sabut escoltar, hem sabut decidir, hem sabut treballar en equip i no ens ha fet por enfrontar-nos a les dificultats. 

Dia 7 de novembre de 2012: amb el cos al ple i amb el cap a la Plaça de Cuba

Era un dimecres, 7 de novembre. Casualment, dia del ple ordinari del mes, perquè l’anterior dijous era festiu per la festivitat de Tot Sants. 

Cada dia de ple, el govern ens reunim una bona estona abans per compartir idees i posicionaments i saber donar la millor resposta a cada punt de l’ordre del dia que es planteja.

Aquell dimecres 7 de novembre de 2012 no va ser una excepció.

Recordo que, asseguts a la sala dels lleons, en Joan va entrar amb la cara desencaixada. Alguna cosa no anava prou bé. Li acabaven de fer arribar un informe tècnic que havíem encarregat dies enrere sobre l’estat de l’edifici de l’escola Angeleta Ferrer. L’estat de les bigues i els forjats de l’equipament oferien dubtes importants en relació a la seva estabilitat, detectant-se una situació de risc greu.

Inicialment, i abans de prendre cap decisió, vam demanar a tres tècnics municipals una nova inspecció de l’edifici aquella mateixa tarda, i abans de començar el ple, vam convocar una junta de portaveus extraordinària, en la qual, un cop acabat el ple, explicaríem la situació exacta i les determinacions que hauríem de prendre de cara a l’endemà.

Mentre discorria el ple municipal amb aparent normalitat, els tècnics municipals inspeccionaven de nou l’edifici. A mig ple ja ens van fer arribar per sms que les notícies no eren bones i que caldria decidir, aquella mateixa nit, si l’endemà l’escola podia obrir les portes o no. 

El ple va acabar a tres quarts d’una de la matinada. Els portaveus dels grups municipals ens vam reunir d’urgència a la sala dels lleons amb la direcció de l’escola Angeleta Ferrer, regidors del govern, coordinadors i tècnics municipals i representants dels serveis territorials del departament d’ensenyament. Davant la situació de risc i perill imminent d’esfondrament de l’edifici no vam dubtar ni un moment alhora de prendre la decisió: l’endemà l’escola no podia obrir les portes.

Aquella nit vam posar en marxa un dispositiu per garantir que l’endemà, malgrat l’escola Angeleta Ferrer no podia obrir, tots els alumnes poguessin anar en un lloc alternatiu, i conjuntament amb la direcció de l’escola, vam decidir que a primera hora del matí s’informaria als pares i mares, es realitzarien trucades i estaríem presencialment davant de l’escola per informar de primera mà. 

Sense haver dormit, amb en Joan, la Núria i en Pere vam anar a primera hora a les portes de l’Angeleta Ferrer per informar als pares i mares, conjuntament amb la direcció de l’escola i alguns membres de l’AMPA. Recordo que, malgrat la tensió del moment, la desil·lusió i incertesa generalitzada i els inevitables nervis de tots plegats, la col·laboració de tothom (mestres, pares i mares, treballadors públics, ...) va permetre que al cap de 3 dies, els alumnes de l’escola Angeleta Ferrer comencessin les classes a l’escola Torre Llauder (la ciutat tindrà sempre un deute històric amb l’escola Torre Llauder.)

Va ser una lliçó d’esforç, comprensió, compromís i generositat que va culminar amb l’entrada a l’escola Torre Llauder el dia 12 de novembre de 2012, quatre dies després del tancament de l’edifici de la Plaça de Cuba

Des d’aquell dia, també tot junts no hem deixat de treballar perquè la nova escola Angeleta Ferrer sigui una realitat. La ciutat necessita un equipament educatiu al centre. I el govern, tots els grups municipals, la Generalitat, l’AMPA i la comunitat educativa en general, tots junts, hem fet possible que, si tot va bé, les obres de la nova escola puguin començar aquest estiu i que el curs escolar 2016/2017 es pugui iniciar en el nou centre.

Certament que tots haguéssim volgut que hagués estat abans, però en aquest període de grans dificultats econòmiques, també de les administracions, en el que la inversió pública ha estat mínima, a Mataró podem dir que, quan anem junts, les causes justes sempre acaben guanyant.