12/8/22

Què se n’ha fet de la política?

 

Dimecres ens va despertar un missatge demanant-nos ajut per evitar un desallotjament anunciat setmanes abans en el Ple de l’Ajuntament:

“ARA MATEIX DESALLOTJAMENT A LA TEIXIDORA. Carrer Alarcón, 79 de Mataró.

Un dispositiu policial està intentant desallotjar ara mateix La Teixidora, el nostre espai sota control popular. Vine aquí i defensem un espai de la gent i per a la gent”.

Tampoc faltaven els missatges de persones conegudes pel seu activisme social i cultural: “Aquest govern municipal tracta de criminals a joves que són la nostra esperança d'un món millor.  He anat sovint a veure'ls i la seva capacitat organitzativa, la seva generositat, el seu bon humor i bona educació, el bon tracte als infants, les seves propostes creatives, junt amb el seu ferm compromís intercultural, solidari i afectuós m'han admirat moltíssim. El poder, el cruel poder que no veu, no escolta ni estima, ha volgut apagar una llum, però no ho aconseguirà, perquè La Teixidora és llavor de vida i aquest poder...no. Seguirem!”

És evident que el que van fer els joves de “La Teixidora” va ser l’ocupació d’un equipament de titularitat municipal. Això no ho pot negar ningú.

També està clar que des del maig, que van entrar a l’antiga Escola Menéndez y Pelayo, els joves han desenvolupat un projecte social acceptat per la majoria de veïns de l’entorn.

Tots els grups municipals, excepte Esquerra Republicana, van estar d’acord en el Ple Municipal en solucionar per la força la qüestió. Tots, inclosos els dos regidors d’En Comú Podem, els que després defensaran l’ocupació d’habitatges de petits propietaris que no tenen recursos per a condicionar-los i posar-los al mercat. Això tenint en compte que una de les seves carteres és justament habitatge.

A tot això, s’hi ha d’afegir que no coneixem cap pla d’usos redactat pel Govern Municipal. Només hem sentit parlar d’un aparcament. Possiblement, l’edifici que, a primera hora d’un dia d’agost, quan menys gent hi ha a la ciutat i la majoria d’empreses de construcció fan vacances, va començar a enderrocar-se, serà aviat una esplanada plena de ferro.

Mataró deu molt a persones que en el seu dia van fer accions com els joves de “La Teixidora”. Només cal fixar-nos en els equipaments de “Les Esmandies” i “Can Noé”, el “Parc de Cerdanyola” o el camp de futbol de “Pla d’en Boet”. I això passava en moments polítics molt diferents, en què la democràcia no existia o era molt tendre.

La política, per definició, és diàleg, negociació, acords. Però en els darrers temps, i no només a Mataró, pesen més les estratègies per conservar poder. Els projectes han perdut força davant la possibilitat d’ocupar llocs de poder. A vegades per càrrecs electes, però, també, per assessors no justificats que, en alguns casos, ni saben res de la ciutat que els ha acollit.

Per quina raó no ha existit diàleg entre el govern i els joves de “La Teixidora”. Per què es permet que la ciutat perdi l’ocasió d’obtenir un nou espai social. Per què, si no existeix projecte polític, no s’ha tingut capacitat d’escoltar el projecte de la gent?

Els actuals responsables polítics de la ciutat, tant govern com oposició, ens hauran d’explicar que n’han fet de la política.


Article publicat a Ràdio la Veu TV

11/8/22

Èxit de Clàudia Dubé en la direcció de la Missa de les Santes

 

Mai, en els darrers anys, la direcció de l’orquestra i el cor de la Missa de les Santes havia estat, com aquest 2022, la protagonista de notícies i comentaris d’entesos i santeros. Clàudia Dubé ha superat la prova amb un excel·lent.

 

La directora mataronina Clàudia Dubé i Oranias s’ha convertit en la primera dona al capdavant de l’orquestra i el cor popular de la Missa de les Santes de Mn. Blanch. Però també, si no la que més, és una de les persones més joves que l’han dirigit.

Dubé va ser valenta en acceptar la proposta. No pas per la seva condició de dona, ni tampoc per la joventut. Va ser valenta pel poc temps en que se li va proposar, encara no dos mesos, i perquè se li feia entremig d’una important polèmica pels rumors de possibles canvis en la composició del cor.

Sembla, i dic sembla, que el grup de directors que els darrers anys han estat responsables de la Missa, algun dels solistes i algun membre destacat de l’Administració de Les Santes, entitat responsable de l’organització, volien introduir canvis en la composició del cor popular.  Un grup molt nombrós en el qual algunes persones fa dècades que hi participen i en el que no es demana cap condició especial per formar-ne part.

Entremig de recollides de signatures, declaracions i contradeclaracions, el rector de Santa Maria va intervenir directament en un tema que sempre havia estat en mans de l’Administració de Santes. Hi ha qui diu que, tot i l’evidència que és una qüestió que no li correspon, hi va prendre part l’alcalde de la ciutat.

El 27 de juliol al matí, tot va començar com sempre, els feligresos (en algun cas només públic) anaven omplint la Basílica de Santa Maria. Les autoritats, acompanyats de tot el seguici, van sortir de l’Ajuntament en la tradicional “Anada a l’Ofici”. Aquest any amb retard, com ja va passar a la “Crida”.

Una vegada tot a punt, els sacerdots surten en processó i aviat comencen a sonar les notes que va compondre mossèn Manuel Blanch i Puig l’any 1848. No calia esperar les tres hores que dura la cerimònia en honor a les Santes Juliana i Semproniana per veure que tot aniria molt bé. Clàudia Dubé havia aconseguit tornar, després de dos anys de pandèmia, el protagonisme a l’Ofici de les Santes. Tot va sortir rodó, incloses algunes incorporacions entre els solistes, i tot eren felicitacions.

Moltes felicitats a la jove directora, a la qual ja esperem tornar a veure l’any vinent, aquesta vegada amb temps suficient per preparar-ho tot.

 

Articlepublicat a Ràdio la Veu TV.

7/2/22

Periodisme d’investigació. Desprestigi de les institucions

 

Sembla que el fet de quan i com s’ha retirat l’acte de diputat al cupaire Pau Juvillà ens ha fet oblidar les dues setmanes de declaracions, contradeclaracions i enfrontaments pel cas destapat per la secció de Política del diari ARA. Gràcies al treball d’investigació de la periodista Núria Orriols, vam saber que el Parlament ha estat destinant 1,7 milions d’euros anuals a retribuir funcionaris que ja no treballen a la cambra.

En primer lloc, felicito Núria Orriols per la seva feina d’investigació periodística. Crec sincerament que hem d’estar orgullosos del periodisme que majoritàriament es practica al nostre país. Són diversos els mitjans que fan un periodisme professional malgrat les dificultats econòmiques per les quals travessa el sector. I això passa quan a l’estat existeix un periodisme mentider, que tergiversa la realitat cercant l’enfrontament i provocant l’odi.

En segon lloc, lamento el desprestigi al qual els polítics, i aquesta vegada han jugat un paper important la presidenta i els membres independentistes de la mesa, han portat una institució tan important com el Parlament de Catalunya.

Trigar nou mesos a respondre la consulta d’un mitjà com l’ARA, fer declaracions ambigües i allunyades de la realitat, i voler aplicar solucions que només maquillaven el problema, no té res a veure amb la transparència que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya mereixem de les nostres institucions. Per no parlar de què per algunes persones les coses no són iguals depenent de si depenen d’elles o no.

Finalment, denunciar el privilegi d’uns quants envers la gran majoria de treballadors d’aquest país. Els sous dels treballadors del Parlament i la “llicència per edat”, pagats amb diners públics són una indecència. Només cal comparar les condicions laborals i les responsabilitats dels llocs de treball amb les d’altres administracions i el sector públic per adonar-se’n. A més, no ens oblidem que els llocs de treball afectats no poden ser coberts per altres persones. Estic segur que n’hi ha que tenen la capacitat i ho necessiten.

Per una banda, són fets per recordar quan vinguin eleccions. Per l’altra, és just que el Parlament ens torni els diners destinats a pagar aquest privilegi i que les persones afectades tornin immediatament a la feina per complir el temps que els quedava per jubilar-se quan van entrar a formar part del grup d’afortunats.

Només faltaria afegir que, cap grup parlamentari es deslliura de la responsabilitat d’haver permès que això passes durant anys.

 

6/2/22

Fent turisme a prop de casa: Avui coneixem l’últim resistent de la Guerra de Successió

 

Imatge Joan Buch (Foto Cine Mataró)

Per la carretera de Manresa a Solsona, entre valls i muntanyes, després de travessar algun petit túnel i algun pont no massa llarg, tot de sobte, ens apareix el castell de Cardona, conegut com l’últim resistent de la guerra de Successió. El monument és una visita imprescindible si volem conèixer la història del nostre país.

A tocar de la població de Cardona, una altra visita que tampoc ens perdrem, el castell s’alça sobre el cim més alt del municipi. S’aixecà el 886 sota les ordre del compte de Barcelona, Guifré el Pilós, un personatge fonamental a la nostra història.

De les primeres construccions en queda la Torre de la Minyona. Ràpidament ens adonem que és la perla del castell, a més, no li falten llegendes que la fan encara més interessant.

No ens perdrem la visita a la col·legiata de Sant Vicenç, un dels monuments més destacats del romànic català construït sobre l’antiga capella del castell. L’espectacular església, amb una restauració molt respectuosa, destaca per les seves dimensions i lluminositat. El claustre, tot i tenir pocs elements originals, ens mostra com devia ser la vida al voltant seu.

Una mostra de la monumentalitat i bellesa la trobem en el fet que el 1964, el castell de Cardona va acollir el rodatge de l’obra del cineasta Orson Welles, “Campanades a mitjanit”. Per altra banda, el recinte de la col·legiata acull sovint concerts i altres activitats culturals. El músic català Jordi Savall la va escollir per l’enregistrament de les peces de Georg Friedrich Haendel, "Water Music" i "Music for the Royal Fireworks".

A l’actualitat, dins el recinte hi trobem un parador nacional, amb totes les comoditats i la qualitat d’aquests establiments. Per cert, no demaneu l’habitació 712. És famosa per suposats fenòmens paranormals. S'han trobat els mobles junts en el centre de l'habitació, escoltat veus o sorolls quan no s'allotjava ningú i s'han presenciat aparicions

Com podeu veure, es tracta d’una visita imprescindible que no podeu trigar a fer. Història, patrimoni i gastronomia i en un sol lloc. Per no parlar de l’entorn: la població de Cardona, als peus del castell i la muntanya de sal a l’altre costat de la vall, són dos bons exemples.

7/1/22

Què se n’ha fet dels fanalets de Reis?


No fa pas gaires anys que els nens i nenes lluïen els seus fanalets marquen el camí per on havien de passar ses majestats els Reis d’Orient. A mi em semblava una tradició molt maca, que afegida a la cara de sorpresa i il·lusió de la canalla feia brillar encara més la nit més màgica de l’any.

Fa uns anys, no molts, que aquesta tradició s’ha perdut. No sé si perquè falten fabricants, els darrers venien, com moltes altres coses, de la Xina, o per por que l’espelma encengui el fanalet, cosa que alguna vegada havia passat, però mai amb conseqüències greus.

Em consta que, recentment, a Barcelona s’ha fet alguna campanya per recuperar la tradició, tot i que no em consta que fos una campanya reeixida.

Joan Amades explica, en l’Auca de les Funcions de Barcelona, que era costum a la ciutat que els nens rebessin els Reis Mags d'Orient amb trossos de corda vella encesos, fent-los rodar per així guiar-los en la seva entrada a la ciutat. En altres poblacions, s’encenien atxes fetes a base d’herbes aromàtiques com barballó o espígol per guiar els Reis.

Quan era petit, per evitar l’incendi del fanalet o que a causa d’una llarga espera em quedés sense espelma, el meu pare em va fabricar un fanalet amb una bombeta connectada a una pila que portava a la butxaca de l’abric.

Per altra banda, els darrers anys, a més dels fanalets xinesos que es posaven a la venda, la seva fabricació era una excusa ideal per organitzar tallers a escoles i esplais, activitat que ajudava a crear encara més ambient i fer l’espera de la diada més divertida.

Sigui com sigui, comprant-los o fabricant-los en un taller de manualitats, amb espelma o bombeta, la tradició és digne de recuperar-se i segur que els Reis que porten coses a la gent estarien contents de tenir ben assenyalat el camí.



Article publicat a Ràdio la Veu TV


 

11/9/21

Jo també persisteixo

Aquest estiu, el temps dedicat a la lectura ha estat més que cap altre. Ha estat una oportunitat per aprofundir en tot el que vam viure l’1 d’octubre de 2017, des d’uns mesos abans fins a la sentència del Tribunal Suprem.

En el meu post anterior, us comentava la lectura del primer llibre del President Puigdemont, titulat “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”. Després van seguir “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. El tercer va ser “...Y AHÍ LO DEJO” de l’advocat Gonzalo Boye. Avui us parlaré del darrer: “PERSISTIM” de Gemma Aguilera i Jordi Turull.

PERSISTIM és un llibre que fa temps que tenia a casa. Un llibre on he reconegut la personalitat d’en Jordi. Una persona que vaig conèixer fa uns anys, quan encara no tenia cap responsabilitat a Convergència i es presentava al Congrés per a presidir l’Agrupació de les Comarques de Barcelona. Ens vam conèixer en un sopar en el qual no érem més de sis persones, convocat per trobar-li suports a Mataró i al Maresme. Després hem coincidit en diferents moments, que ara us estalviaré.

Com us deia, al llibre es reconeix la seva personalitat, la seva humanitat i honestedat. Una persona que ha suportat la presó amb absoluta dignitat, tot i passar, com és normal, moments difícils. Qui no el conegui, hi trobarà un home que actua seguint els seus valors, que són molts. No hi ha gaires polítics, sobretot en el nivell que s’ha bellugat Turull, que tinguin els seus valors.

Però, si bé, tot el llibre és recomanable de llegir, inclòs l’epíleg de Lluís Llach, vull destacar el darrer dels capítols. El que es titula “Després de la sentència: persistir”. En aquest capítol, Jordi Turull reclama unitat entre els independentistes, la qual considera imprescindible.

Quanta raó té aquesta persona que tant s’estima el país i la seva gent. Quanta raó té quan diu que no és moment de lluites partidistes i estratègies electorals. Que ja hi haurà temps per això quan Catalunya hagi aconseguit la llibertat.

Tots aquells que ara ens governen haurien de llegir, com a mínim, aquest capítol. Començant pels companys de partit de Turull.