Poden antics líders encapçalar nous projectes?

Dissabte vam saber que, en la pugna per dirigir Esquerra Republicana els pròxims anys, la militància havia elegit Oriol Junqueras.

Vagi per davant la felicitació a tot l’equip de Militància Decidim per la victòria aconseguida després d’un procés absolutament democràtic. Però, des de la distància, doncs, ni soc, ni he estat mai militant d’Esquerra, no estic content que els dos importants partits del país segueixen en mans d’aquells que han protagonitzat més enfrontaments a causa del paper que van jugar durant el procés.

Per altra banda, malgrat que les primeres paraules de Junqueras hagin estat “Només hi ha unpartit”, no ens pot passar per alt que només ha tingut el suport de poc més de la meitat del seu partit, així com que molts càrrecs públics l’han donat públicament a l’altra candidatura. Tampoc és menor que qui encapçalava l’altra candidatura, Xavier Godàs, ja ha advertit de la divisió d’ERC.

La història es repeteix constantment. Els catalans, en gran part, perdem els enfrontaments amb l’estat per les nostres guerres internes. La Guerra Civil Espanyola va representar elpitjor exemple que el país ha viscut.

Catalunya té un “enemic” comú. I aquest és l’Estat. Fins que hàgim guanyat aquesta “batalla” és clau que aparquem les nostres diferències. En el darrer tram del “Procés”, quan les eleccions les va guanyar una candidatura conjunta, va quedar clar, però va durar poc.

Ara, fent servir llenguatge actual, hem de passar pantalla. El “Procés” s’ha acabat, cal construir una nova etapa i, per fer-ho bé, calen nous lideratges; frescos, il·lusionats i, sobretot, no enfrontats. Sense que això vulgui dir que els que van fer possible l’etapa anterior, amb sacrificis personals i familiars tan importants com passar per la presó o viure a l’exili, no mereixin el nostre reconeixement més gran i sincer.

Siguem o no militants (o votants) d’ERC, si som independentistes necessitem que sigui un partit fort, unit, sense fissures i lideratges potents que puguin suportar una nova etapa que probablement serà llarga i dura. Si això no és així, els beneficiats seran aquells que sàpiguen vendre que s’ocupen dels greus problemes del dia a dia de la ciutadania i que porten el país a la “normalitat”.

El llegat de Rosa Regàs i Pagès

Rosa Regàs i Pagès va morir amb 90 anys el passat 17 de juliol a la casa que tenia a Llofriu (Baix Empordà).

Quan vaig conèixer la notícia de la seva mort i que havia publicat el seu darrer llibre recentment no em vaig poder estar de llegir-lo. Fins aquell moment coneixia l’existència del personatge, però no amb profunditat, i tampoc havia llegit cap de les seves obres. De fet, Regàs es considerava més editora i traductora que no pas escriptora.

Llegint “Un llegat. L’aventura de la vida”, publicat aquest mateix any i redactat a partir de diverses converses amb la periodista Lídia Penelo, t’adones que Rosa Regàs ha tingut una vida fascinant. Dedicada al món intel·lectual de Barcelona i, sobretot, de Madrid, va ser una figura de la literatura imprescindible de conèixer.

Va ser una veritable feminista, defensora de la llibertat personal i crítica amb l’Església Catòlica, passant per la política, la feina, la família i els grans amics, que ella anomena de l'ànima. En el llibre, Regàs repassa moltes de les idees per les quals va lluitar durant tota la seva vida i les persones que la van acompanyar en el transcurs de cada etapa (Joventut, Maduresa i Vellesa). Com ha dit Penelo: Regàs diu les coses com les pensa.

Nascuda en una família obligada a exiliar-se, va tenir una infantesa complicada, internada en un convent de monges. La relació amb els tres germans, en Xavier, la Georgina, la que va morir just abans que ella, i l’Oriol, el més petit i promotor cultural, és extraordinària, sobretot si tenim en compte com van compartir els primers anys de la seva vida.

Les seves paraules sobre la Guerra Civil Espanyola, que va passar a la casa de la seva àvia materna, a França, i també sobre la transició, ens fan reflexionar sobre com avui dia encara ens afecten.

La seva relació amb infinitat de personatges destacats de la cultura i la política són un exemple de la intensitat intel·lectual de Regàs. La manera com va accedir als estudis universitaris i la relació amb el seu marit, amb qui va tenir cinc fills, semblen d’una època posterior a la que va viure, dignes d’algú que volia decidir sobre la seva vida.

Dona republicana i d’esquerres, que es declara filla de pares rojos i separats, que va conèixer un Jordi Pujol molt jove i pel que no estalvia crítiques, tant polítiques com morals.

El 1991 va publicar Memoria de Almator, la seva primera novel·la. El 1994 va guanyar el Premi Nadal amb la novel·la Azul. La van seguir Viaje a la luz del Cham (1995) i Luna lunera (1999), novel·la d'estil autobiogràfic que transcorre a Barcelona durant la postguerra i per la qual li va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona de Narrativa.

Entre altres llibres en català, del 2014 al 2016, va publicar una sèrie de tres memòries: Entre el seny i la rauxa (2014), Una llarga adolescència (2015) i Amics per sempre (2016), tots tres d'Ara llibres. Altres obres publicades en versió catalana inclouen el volum de narracions Vent armat (2006), els contes infantils d'Hi havia una vegada (2001), el llibre d'assaig Per un món millor (2002), el dietari o memòries Diari d'una àvia d'estiu. El temps que passa (2004), L’hora de la veritat (2010) i la crònica Memòries de la Costa Brava (2006, fotos de Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs).

En 2001 també va guanyar la 50a edició del Premi Planeta amb una novel·la d'intriga, La canción de Dorotea, en què es narren els descobriments que una professora de biologia molecular fa en una casa de camp que va heretar del seu pare. A partir d'aleshores, va publicar diverses obres, entre les quals destaca Diario de una abuela de verano, que va ser portada a la televisió en una sèrie del mateix títol. L'any 2005, durant el govern socialista de Pasqual Maragall, fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

A banda de la seva activitat literària, Rosa Regàs també va ser directora de l'Ateneu Americà de la Casa de América de Madrid (1994-1998) i directora general de la Biblioteca Nacional d'Espanya entre 2004 i 2007, dimitint després de les crítiques del ministre de Cultura, César Antonio Molina acusant-la no haver fet res per millorar la gestió de la institució. Des del començament de la dècada de 1990 va col·laborar regularment en diaris i revistes amb els seus articles, a més de la seva feina com a conferenciant i activista en moviments solidaris i reivindicatius de drets humans.

Si podeu, aprofiteu aquest estiu per conèixer millor qui va ser Rosa Regàs. De debò que val la pena llegir el llibre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Ara toca democràcia

Els acords del Partit dels Socialistes de Catalunya amb Comuns i Esquerra, han despertat diverses veus denunciant-los. En més d’una ocasió amb retrets, acusacions, amenaces i insults.

La meva opció per governar Catalunya no ha estat mai la de Salvador Illa, una persona que va donar suport al 155 i defensava prorrogar-lo. També tinc molt mal record dels governs tripartits, especialment del segon, que va deixar una Generalitat endeutada obligant Artur Mas a estrènyer-se el cinturó i retallar polítiques públiques. Tampoc oblido qui va fer ostentació de la seva oposició a les lleis anomenades de desconnexió aprovades pel Parlament el 2017.

Però ara hem de ser democràtics, allò que tant hem demanat a altres. El PSC va guanyar les eleccions i esquerra, que està en una situació d’absoluta decadència i per a la qual una repetició electoral podria suposar el suïcidi, ha fet parlar les bases a partir d’una proposta, això sí, de l’actual direcció.

No se’ns ha d’escapar que alguns, com Oriol Junqueras, han callat fins a saber el resultat de la consulta republicana i posteriorment s’ha posicionat discretament a favor. Junqueras continua posant l’estratègia i la tàctica per davant del país per tal d’aconseguir el que persegueix. Mantenir-se en els llocs de decisió del seu partit.

No té per què agradar-nos un govern PSC-Comuns, però ho hem de respectar i, en tot cas, reflexionar sobre per què els independentistes hem perdut la majoria (justeta) que teníem. No crec que discrepem gaire si reclamo unitat i lideratge per tornar a il·lusionar-nos i sortir al carrer a reclamar el que és nostre: la independència. Mentrestant, siguem demòcrates i reconeixem que la culpa és nostra per no haver anat a votar o fer-ho carregats de dubtes.

Dit tot això, estic disposat a fer el que se’m demani per col·laborar a fer possible l’assistència del president Puigdemont al Parlament. No podem deixar de plantar cara a una “justícia” polititzada, partidista i repressiva.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Preacord d’investidura PSC – ERC

 

Deixeu-me dir abans de començar que no soc cap expert ni m’he llegit tots els documents que històricament han existit per saber, amb prou exactitud, si es recullen acords ja pactats anteriorment i no complets.

A la part introductòria del preacord que s'ha fet públic, com és habitual, es parla d’antecedents i es defineixen la situació i els objectius des del punt de vista dels signants. Trobo digne de destacar el fet que després d’haver votat el 155 al 2017, el PSC s’empassa que l’opció independentista és legítima, així com que és imprescindible que Catalunya guanyi sobirania per garantir el progrés social i econòmic dels catalans.

El primer punt, RESOLUCIÓ DEL CONFLICTE POLÍTIC, es queda molt curt. Entenc que és aquí on s’hauria de parlar de referèndum. En lloc d’això, es parla de “donar la veu a la ciutadania per conèixer les seves preferències sobre l’organització territorial i acomodar, de manera legítima i viable, aquestes preferències”. Equival a dir que no ens mourem ni un mil·límetre de què digui la Constitució Espanyola. Això sí, preveu un nou òrgan que presidirà ERC i tindrà recursos humans, tècnics i materials. Interpreto que serà la possibilitat de contractar persones de l’entorn d’Esquerra i una finestra per parlar des d’aquest partit a la ciutadania evitant diluir-se en l’oposició.

Pel que fa a l’ACORD PER UN NOU MODEL DE FINANÇAMENT SINGULAR, aquest, al meu entendre, és el punt més important de l’acord. Necessita la signatura del PSOE, perquè tot el que es proposa depèn de l’Estat i té el problema de necessitar majories difícils d’aconseguir per fer-ho possible, però, també és veritat que trigarem a tenir una situació com l’actual, en la qual els vots independentistes són imprescindibles pel govern de l’Estat. Per altra banda, no obtenir la majoria estalviaria al PSOE les crítiques per incompliment.

Així i tot, crec que es pot fer un important pas endavant que justifica l’aposta per un acord d’investidura amb qui, de fet, ens agradi o no, va rebre la confiança d’un major nombre d’electors el passat 12M.

Respecte a l’apartat de “Transitorietat” d’aquest punt, hi ha accions que, no em voldria equivocar, ja figuraven als acords per la investidura del president espanyol. Segurament, és a això a què es refereixJxCat en el seu comunicat.

A l’apartat CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ AMB LLENGUA PRÒPIA I VOLUNTARIAT DE PROJECTAR-SE AL MÓN és inevitable preguntar-se: per què ERC no ha tirat endavant aquestes accions mentre ha governat? És necessari un Departament específic per a la llengua? Són creïbles les promeses de Salvador Illa pel que fa a la llengua? Recordem que el president Montilla utilitzava més el català que Illa a les seves intervencions públiques. Potser no calen tantes propostes, sinó fer complir les normes que ja tenim i lluitar de manera eficaç i unitària contra els que persegueixen la llengua. Per altra banda, sense la militància lingüística de la ciutadania de poc servirà tot el que diu el document.

Per cert! Avui mateix, Plataforma per la Llengua ha fet públic que un reial decret imposa el castellà en les instruccions de televisions, tauletes, mòbils i ordinadors i que durant el segon trimestre de 2024 el Butlletí Oficial de l'Estat va publicar 58 normes discriminatòries amb el català (24 més que el primer trimestre).

Pel que fa a la imatge exterior de Catalunya, no és suficient escriure-ho, cal creure-s’ho. Serà fàcil deixar-ho en mans de la diplomàcia espanyola i dir que s’està fent. El millor ambaixador de Catalunya va ser el president Pujol, que no va tenir mai un Departament d’Acció Exterior en els seus governs.

El darrer punt del preacord porta el títol POLÍTIQUES PÚBLIQUES i consta dels següents subapartats:

a)    Continuïtat de les polítiques de l’actual govern de Catalunya

b)    Polítiques a impulsar pel proper govern de la Generalitat de Catalunya

c)    Agenda legislativa

d)    Per un model de país basat en el progrés

El text ocupa gairebé la meitat del document i sembla un acord de dues forces que compartiran el govern, no pas d’investidura. M’ha fet l’efecte de ser un reflex d’un partit que encara no ha assumit que està abocat a abandonar la posició actual i que li ve a sobre el paper de control i seguiment reservat a l’oposició.

En resum, l’únic punt important, malgrat la desconfiança en el seu compliment, és el que parla de finançament. Així i tot, hem d’acceptar el resultat electoral del 12M i que el cost d’una repetició electoral, no només econòmicament, que també, sinó políticament per l’independentisme, pot ser molt alt i el que li cal és replegar-se, trobar nous lideratges i treballar per la unitat en l’acció.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

La formació de govern a Catalunya en mans de la militància d’ERC

 

Més enllà de les onades de calor i els incendis forestals, l’estiu acostuma a ser temps de poques notícies. Però enguany això és diferent, si més no a Catalunya. Els possibles acords o desacords per formar govern, després dels resultats de les eleccions del passat dotze de maig, fan preveure un intens mes d’agost, informativament parlant.

En un article anterior ja vaig parlar de la difícil situació en què els resultats havien deixat als republicans. Llavors semblava que, amb l’excusa que eren els dos primers partits (PSC i JxC) els que havien de posar-se d’acord, no volien entrar en el joc dels pactes. Però era evident que, davant del fet que tant socialistes com juntaires volien per a ells la investidura, ERC tenia reservat el paper d’àrbitre.

Ens agradi o no, el PSC va guanyar les eleccions i una hipotètica investidura del President Puigdemont passa necessàriament per una abstenció dels socialistes. Fet que equivaldria a renunciar als drets que els ha atorgat la victòria (en vots i escons). Per altra banda, si no hi ha acord, anem a unes noves eleccions, situació no desitjable pel país. Tant per la situació d’interinatge de l’actual govern, com perquè les enquestes deixen clar que unes noves eleccions donarien un resultat similar al del 12M. Això per no parlar del cost que comporta l’organització d’una contesa electoral, ni de la situació interna d’Esquerra.

Tot plegat, és el resultat del desencant i frustració de l’electorat independentista. Que es va quedar a casa provocant el desastre electoral d’ERC, la baixada de la CUP i un minso i insuficient increment de diputats per a Junts. Molts independentistes ens sentim enganyats i cansats de les baralles entre partits després del #1O2017 (És recomanable llegir “Enemicsíntims”, una anatomia de la desconfiança entre Junts i ERC, escrita per Oriol March i Joan Serra).

Amb tot això, ahir al vespre coneixíem la notícia d’un probable preacord entre ERC i PSC per investir Salvador Illa president de la Generalitat. Som molts els que no voldríem que Catalunya tingui de president algú que va donar suport al 155, però potser serà la manera que els partits dits independentistes entrin en una fase de reflexió i debat intern profunds. Tenien una majoria absoluta (52 %) que no han sabut administrar i s’han dedicat a desprestigiar-se entre ells. Uns més que altres, però tots ho han fet.  

És per això que, si l’acord resolt d’una vegada per totes el tema del finançament, a més d’altres qüestions, benvingut sigui. Repetir eleccions seria encara pitjor.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Nascuda de Venus

 

Nascuda de Venus va ser un dels llibres que vaig escollir el darrer Sant Jordi. En l’elecció hi va tenir molt a veure que l’autora, Sònia Lleonart, fos mataronina i que aquesta fos la seva primera novel·la. Segurament, sense l’excel·lent campanya de màrqueting que ha tingut la publicació no l’hagués conegut. No en va, l’autora és llicenciada en Ciències Empresarials i Relacions Públiques i formada en màrqueting.

La novel·la combina extraordinàriament bé ficció i història. La trama, millor dit, les tres trames, transcorrent paral·lelament en tres moments magníficament lligats. Tres moments diferents de la història, el primer separat cinc-cents anys dels altres dos.

La lectura del llibre ens trasllada a la Florència de Sandro Boticelli. L'amor, segurament platònic, d’un geni com ell per la seva musa, Simonetta Vespucci,  provoca en nosaltres l’interès per gaudir de la seva obra i aprofundir en la Florència dels Medici als segles XIV i XV. Per altra banda, la Carla, protagonista principal, és una restauradora barcelonina a qui, una extraordinària oportunitat professional, li canviarà la vida.

A més de lligar de forma extraordinària els diferents moments històrics, l’obra ens parla d’art i d’amor en un relat que ens atrapa i no ens permet deixat la lectura. La cerca d’un quadre perdut i les relacions entre els personatges estan narrats d’una manera magnífica, amb unes descripcions dels llocs i les situacions que fa que ens sentim dins de la història.

Us recomano la seva lectura. Estic segur que us atraparà i no la podreu deixar.