11/9/21

Jo també persisteixo

Aquest estiu, el temps dedicat a la lectura ha estat més que cap altre. Ha estat una oportunitat per aprofundir en tot el que vam viure l’1 d’octubre de 2017, des d’uns mesos abans fins a la sentència del Tribunal Suprem.

En el meu post anterior, us comentava la lectura del primer llibre del President Puigdemont, titulat “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”. Després van seguir “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. El tercer va ser “...Y AHÍ LO DEJO” de l’advocat Gonzalo Boye. Avui us parlaré del darrer: “PERSISTIM” de Gemma Aguilera i Jordi Turull.

PERSISTIM és un llibre que fa temps que tenia a casa. Un llibre on he reconegut la personalitat d’en Jordi. Una persona que vaig conèixer fa uns anys, quan encara no tenia cap responsabilitat a Convergència i es presentava al Congrés per a presidir l’Agrupació de les Comarques de Barcelona. Ens vam conèixer en un sopar en el qual no érem més de sis persones, convocat per trobar-li suports a Mataró i al Maresme. Després hem coincidit en diferents moments, que ara us estalviaré.

Com us deia, al llibre es reconeix la seva personalitat, la seva humanitat i honestedat. Una persona que ha suportat la presó amb absoluta dignitat, tot i passar, com és normal, moments difícils. Qui no el conegui, hi trobarà un home que actua seguint els seus valors, que són molts. No hi ha gaires polítics, sobretot en el nivell que s’ha bellugat Turull, que tinguin els seus valors.

Però, si bé, tot el llibre és recomanable de llegir, inclòs l’epíleg de Lluís Llach, vull destacar el darrer dels capítols. El que es titula “Després de la sentència: persistir”. En aquest capítol, Jordi Turull reclama unitat entre els independentistes, la qual considera imprescindible.

Quanta raó té aquesta persona que tant s’estima el país i la seva gent. Quanta raó té quan diu que no és moment de lluites partidistes i estratègies electorals. Que ja hi haurà temps per això quan Catalunya hagi aconseguit la llibertat.

Tots aquells que ara ens governen haurien de llegir, com a mínim, aquest capítol. Començant pels companys de partit de Turull.


18/8/21

Puigdemont s’explica

 


Per començar, diré que el llibre “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”, del president Carles Puigdemont amb la col·laboració del periodista Xervi Xirgo, director del diari El Punt Avui, és d’obligada lectura per a tots aquells que defensem la independència de Catalunya.

He de reconèixer que, inicialment, no m’atreia la seva lectura. El setembre passat, amb motiu del meu aniversari, me’l van regalar. Vaig començar la lectura, però tenia altres coses a les quals necessitava dedicar la meva atenció i m’era difícil ser constant en la seva lectura. Ara, aprofitant l’estiu i després de llegir “El fill del xofer”, de Jordi Amat, que va ser un excel·lent escalfament per a la temàtica política, m’hi vaig posar.

Ha estat una lectura ràpida. El seu format de diari fa fàcil la lectura i el que s’hi relata desperta la curiositat per saber com segueix. La segona part enganxa especialment, sobretot quan arribes a l’1 d’octubre de 2017.

Puigdemont diu al pròleg: “El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures”. Aquí li he d’agrair que es decidís a escriure’l i compartir la seva visió de tot el que va viure durant dos anys molt intensos de la seva vida.

Segueix dient: “Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe”. Té raó! En moltes ocasions deixa clares les diferències amb ERC i el vici-president Oriol Junqueras. Reflecteix ressentiment. He de dir que hi he trobat a faltar més autocrítica. Se’l veu convençut de tenir sempre la raó i això sabem que no passa mai.

No descobreixo res, perquè tots ho vam veure, però és desesperant llegir que, ni el govern ni els partits, tenien previst que s’havia de fer l’endemà de la celebració del Referèndum.

Com us deia en començar, crec que tothom que defensi la independència de Catalunya l’ha de llegir. Segur que les conclusions seran diferents segons la “devoció” que es tingui pel personatge. El relat està influenciat per la seva personalitat i això segur que causa diferents interpretacions.

M’ha anat bé compartir el temps que dedico a la lectura amb un exemplar que vaig trobar fa uns dies a “Llibre Actiu”. Es tracta de “Els millors poemes de Miquel Martí i Pol”. La poesia de Martí i Pol m’ha ajudat a desconnectar de tant en tant del relat polític. Ha estat una manera saludable de passar les estones en què la calor impedia sortir al carrer.

Acabat el llibre de Puigdemont i a l’espera de si em regalen la continuació: “LA LLUITA A L’EXILI”, que també vull llegir, he començat la lectura de “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. Un llibre recomanat pel Col·legi de Periodistes deCatalunya per aquest estiu.

 

Sentit adeu al company Jesús Laraña

 


Ahir, l’equip i els col·laboradors de Ràdio la Veu TV vam acomiadar al company i amic Jesús Ángel Laraña.  L’iniciador, juntament amb Eva Sánchez, d’aquesta aventura que va néixer emparada per l’Associació de Veïns de Cerdanyola a Mataró.

Al Jesús se’l va emportar la Còvid quan tenia 70 anys i moltes ganes de viure. No feia gaire que, gràcies al seu esperit lluitador, havia vençut altres malalties greus, però no va poder vèncer la seva darrera batalla contra el Coronavirus.

El vaig conèixer quan Ràdio la Veu començava, encara al local de l’Associació de Veïns. Ell estava al control mentre l’Eva em feia una divertida entrevista com a regidor de Cultura i Participació. Vam parlar de molts temes importants, però de forma distesa i passant-nos bé. En Jesús no se’n podia estar de dir-hi la seva.

Ell venia de fer un programa musical a la desapareguda Ràdio Duba i no li va costar gaire sumar esforços amb qui llavors era presidenta de l’Associació de Veïns de Cerdanyola.

A Ràdio la Veu TV hi tenia dos programes, ambdós amb periodicitat setmanal: “Tu y yo, 60, 70, 80, 90 i más”, un programa musical que recordava la música de dècades ja passades, i “Tu y yo, tertúlia”, una tertúlia sobre l’actualitat i altres temes que ell o en Ramon s’encarregaven de proposar.

No pensàvem igual amb moltes coses, però sempre s’hi podia parlar. L’opinió mai passava per sobre del respecte i la relació personal. A causa de les restriccions per la pandèmia ens ha quedat pendent una celebració, de la qual ell n’era l’impulsor, que ara servirà per reunir-nos i fer un homenatge a una de les ànimes del projecte de la Veu.

Comercial de professió, el tracte amb la gent era la seva especialitat. Al seu comiat va quedar demostrat que, a més, era una personal important per a tota la seva família, als quals sabia fer costat i divertir-los, si feia falta.

Us deixo les imatges, en companyia d’en Ramon, el més gran col·laborador, de la seva primera tertúlia gravada en vídeo. Els que hi hem participat el recordarem sempre.


Article publicat a Ràdio la Veu TV el 12 d'agost


 

4/8/21

Gràcies, Museu Arxiu i Fundació Iluro

 


El Museu Arxiu deSanta Maria de Mataró ha decidit celebrar els seus 75 anys amb una espectacular exposició per donar a conèixer la història de la ciutat amb una exposició de cartells i programes de Les Santes, la nostra Festa Major.

La mostra, que podem veure a la planta baixa de l’Ateneu de la Fundació Iluro, recull un valuós material que ens explica més de 100 anys d’una festa major que la Generalitat va declarar Patrimoni d’Interès Nacional l’any 2010.

Tot això, l’any que la Direcció de Cultura no ha fet l’exposició de fotografies de Les Santes. L’acte que feia que la ciutat comences a sentir la proximitat de la festa. Encara que els més lleials diran que no és així, sinó que s’ha fet un canvi de model.

Efectivament, podem trobar les fotografies de Les Santes 2019 de Manel Subirats, repartidesper diversos establiments i al pati de la seu de Cultura Mataró, al carrer de Sant Josep. Les imatges triades, diuen, són les que més transmeten algunes emocions de la festa: la diversió, els somriures, el sentiment de llibertat.

Primer vaig pensar que la proposta perseguia fer arribar Les Santes a tota la ciutat, però si us fixeu en el llistat d’establiments, el noranta per cent són del centre i molts es troben al voltant de la Riera.


 

És una llàstima que quan les exposicions són l’activitat cultural que més ha recuperat la seva normalitat i quan molts dels espais expositius públics han prorrogat les mostres actuals, s’hagi substituït una exposició que cada any ens sorprenia, tant per les imatges del fotògraf escollit com per la professionalitat dels tècnics responsables del muntatge, per uns cartells, això sí, molt ben impresos, als quals hem d’anar marcant si hem vist o no en una llista, com fèiem de petits amb els cromos de qualsevol col·lecció.

Per aquest motiu, hem d’agrair l’esforç del Museu Arxiu, d’organitzar, en un espai com l’Ateneu, una exposició que ens fa un recorregut històric de més de cent anys. Inclou dictadures i democràcia, períodes de guerra, cartells en espanyol,... Una exposició on podem apreciar l’evolució de la cartelleria i, sobretot, admirar les obres de desenes d’artistes locals.


Article publicat a Ràdio la Veu TV




3/8/21

El fill del xofer, de Jordi Amat

Les estones de fresca que ens ofereixen els vespres d’estiu són ideals per llegir i fer-ho amb llum natural.

Per altra banda, l’estiu també és temps de recuperar aquells llibres que ens van cridar l’atenció o ens van regalar i les lectures obligades no ens han permès llegir. Aquest és el cas de “El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Un llibre del filòleg i escriptor Jordi Amat, nascut a Barcelona el 1978.



Al llibre, l’autor fa un repàs a la història política de Catalunya dels darrers cinquanta anys. Ho fa seguint la trajectòria personal i professional del periodista i advocat AlfonsQuintà. Quintà és el fill del xofer. El seu pare, Josep Quintà, va ser el xofer i persona molt propera a Josep Pla.

Alfons Quintà, entre moltes altres coses, autor dels articles al diari El País contra Banca Catalana i primer director de TV3, és un personatge del qual Amat en diu barbaritats. Totes molt ben documentades i, a més, persones que el van conèixer asseguren que tot és creïble.

Però, com antic militant convergent i persona interessada per la política, m’ha fet pensar molt tot el que el llibre explica del president Jordi Pujol i la seva família, així com del que va ser secretari del govern, Lluís Prenafeta. Al llibre, però, hi apareixen molts altres noms, com, per exemple, Francesc Cabana, cunyat del president i persona important a Banca Catalana.

No tinc constància que ningú hagi desmentit o denunciat a l’autor per inventar-se els fets que relata. Em dol que això sigui així i no m’agrada. Però, malgrat tot, seguiré defensant que els vint-i-tres anys que Pujol va ser president de la Generalitat de Catalunya van ser fonamentals per a la construcció d’aquest país i allò que després s’ha anomenat estructures d’estat.

 


23/7/21

Quin nom li posarem a l’espai de l’antic Can Civit?

Fa pocs dies llegia una notícia que feia referència al nom escollit per a la plaça que actualment existeix a l’espai que antigament ocupava l'edifici de la botiga de pintures de Can Civit, a la ronda O'Donnell, cantonada amb el carrer de Pompeu Fabra.

L'Associació de Veïns i Veïnes de Peramàs-Esmandies reclamava que a aquest lloc se li donés el nom del desaparegut mestre Pep Sivilla, que va ser un activista social de la ciutat i també president de l’entitat veïnal.

El Govern Municipal, per la seva banda, sembla que s'ha explicat que la Comissió del Nomenclàtor ha optat per batejar la placeta en qüestió amb el nom de l'arqueòleg Joan Bonamusa, mort el 2012, tot i que també tenia sobre la taula el nom de Pep Sivilla. Essent aquesta la proposta que pensen portar a aprovació al ple del mes de setembre.

L'Associació de Veïns i Veïnes ja ha anunciat mobilitzacions per expressar la seva protesta per la decisió de l'Ajuntament. De moment, l’associació ha començat una recollida de signatures, amb l’objectiu d’arribar al miler i per tota la ciutat, per tal de demanar a l'Ajuntament que tingui en compte la seva proposta de batejar la placeta amb el nom de Pep Sivilla.

No seré pas jo qui digui que Joan Bonamusa, un actiu militant del PSC local; estret col·laborador del primer alcalde de la democràcia, Joan Majó; doctor en arqueologia, que va treballar al costat de Marià Ribas en jaciments com el de Torre Llauder; que també va ser membre de l’Associació de Veïns de Peramàs – Esmandies i impulsor del moviment “Salvem les Esmandies”, no mereixi tenir el seu nom en un espai de la ciutat. Tot al contrari, no tindré cap inconvenient en defensar-ho.

Per altra banda, la Comissió del Nomenclàtor, la qual vaig presidir durant sis anys, em mereix molt de respecte, sobretot pels membres nomenats pel seu gran coneixement de la ciutat i la seva història.

Però, amb el mateix respecte que tinc per la comissió, crec que aquesta vegada s'ha deixat portar per una majoria política. M'agradaria que la decisió definitiva, que ha de prendre el Ple, s'ajornés fins a trobar un lloc digne d'una personalitat com la de Joan Bonamusa i pogués atendre la demanda de l'Associació de Veïns de tenir a prop seu, un espai de qui va ser una persona important pel barri, encara que a vegades pogués ser incòmode per altres.

Estic segur que amb ganes i una mica de dedicació, dues virtuts que als no polítics de la comissió mai els hi han faltat, es podria arribar a un consens que la ciutat agrairia.


Article publicat a Ràdio la Veu TV