Perquè em presento

 

Soc en Quim Fernàndez, i he pres la decisió de presentar-me a les eleccions municipals com a candidat a l’alcaldia de Mataró.

Ho faré en la candidatura “Mataró ens Mou”, integrada a la plataforma municipalista “ARA PACTE LOCAL”.

Ha estat una proposta inesperada després de quatre anys desconnectat de la política activa, però una proposta que he rebut amb agraïment per la confiança i amb la il·lusió de poder posar el meu granet de sorra en un projecte engrescador. Una proposta que vol recuperar un espai polític necessari i que, per a molts mataronins i mataronines, ningú ha ocupat.

Així i tot, la decisió ha estat difícil. En quatre anys, el meu dia a dia ha canviat molt, i no és fàcil recuperar el ritme que l’encàrrec necessita i mereix, tot i que la il·lusió i la motivació que em provoquen treballar per la meva ciutat han guanyat. Perquè, a mi Mataró em mou.

M’estimo Mataró, la ciutat on vaig néixer i he viscut sempre. Estic convençut de què puc aportar coneixement de l’administració i de la ciutat, així com experiència i el bagatge adquirit en els molts anys que vaig ser regidor del nostre Ajuntament.

Perquè les eleccions del pròxim 28 de maig van de Mataró i, sobretot, de la seva gent i la seva manera de viure, de ser i de fer. Van dels seus problemes i de les seves preocupacions. Per això penso en una ciutat compromesa amb la gent i amb l’entorn, en una ciutat moderna, pròspera, capdavantera, cultural i esportivament potent, solidària, amable, tolerant, inclusiva, integradora, segura, neta…  Una ciutat de la qual tots ens sentim orgullosos.

És per tot això que he decidit acceptar la proposta i presentar-me el pròxim 28 de maig com a candidat a l’alcaldia de la ciutat que estimo.

 

Els mataronins i mataronines mereixem una ciutat millor.

AMB TU HO ACONSEGUIREM!

 

Quim Fernàndez i Oller

@QuimFdezOller

Can Palauet. Qui t’ha vist i qui et veu!

Malgrat els autors del projecte arquitectònic de Can Palauet havien pensat amb un destí diferent, les sales d’aquest cèntric equipament municipal han servit durant molts anys per mostrar les exposicions d’art que la direcció de cultura ha organitzat. Convertint-se, sobretot, en l’espai d’art contemporani de la ciutat.

Al primer pis, la sala d’actes és la sala més noble de la ciutat després de la sala de sessions de l’Ajuntament. Fins i tot va fer la funció de saló de plens en la darrera reforma de la casa gran.

Can Palauet també és la seu dels Arxius Municipal i Comarcal, amb la corresponent sala de consultes pels estudiosos de la història.

Quan l’any 2016 es va presentar el projecte de convertir la Presó amb seu del Centre d’Art Contemporani local, el MAC, Can Palauet es reservava pel tan reclamat espai en el qual els artistes locals poguessin mostrar la seva obra. Resolent així una mancança que una ciutat com Mataró, atès que el Museu Municipal, amb les seves diferents seus ha de tenir una altra funció i  que tampoc disposem de galeries d’art, a excepció de La Destil·leria – Espai Cultural, que, entre les seves activitats també organitza exposicions d’arts plàstiques.

Lluny de complir amb el que deia la proposta aprovada pel govern el 2016, Can Palauet ha quedat en mans de l’Arxiu Comarcal, el qual hi organitza exposicions que no ocupen el cent per cent de l’espai, que s’han de prorrogar perquè no hi ha continuïtat expositiva i que només es poden visitar en horari d’oficina. Si aneu a Can Palauet a partir de les sis de la tarda, en dissabte o diumenge al matí, horari habitual per visitar exposicions, trobareu l’equipament tancat i barrat.

Difondre el fons dels arxius, no només és necessari i important, sinó que ha de ser una obligació, tot i que al Maresme es va estar dècades sense gens d’interès a fer-ho. Però necessàriament s’ha de fer amb els recursos econòmics i humans necessaris i compatibilitzant l’ús de l’espai amb l’art local, tal com es va preveure i prometre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Donem fe d’aquesta estrofa, són deixalles d’en Pellofa

Casualment, fent un repàs al que diuen les xarxes socials, hi trobo aquest tuit:

La figura d'en Pellofa, tal com l'entenem fins ara, ha mort gràcies a @CulturaMataro. Poc a poc, van carregant-se tot allò propi i únic de la ciutat. Les Santes ja tremolen. #mataró

— PolCL (@polCL97) January 17, 2023

Cerco informació, pregunto, i em passen l’enllaç a una notícia que porta el següent titular: “L’Ajuntament assumeix la figura d’en Pellofa per suavitzar-lo”. Una vegada dins, el text segueix: “Cultura treballa en una versió reduïda de Carnestoltes sense Pregó ni Sant Sopar i escull per càsting qui s’ocuparà de la figura, amb més caràcter infantil”.

Fotografia Ivan Ruiz | Tot Mataró 2013

Segons el mitjà local que publica la notícia, l’Ajuntament ha pres dues grans decisions:

-          La primera, que en Pellofa només apareixerà a la Rua i al ball infantil i NO ES FARAN l’Arribada i el Pregó del divendres, ni el Seguici de les darreres hores i el Sant Sopar amb la mort del dimarts.

-          La segona, que la figura ha de ser menys provocadora, mordaç o crítica. Volen un Pellofa més suau, que no trepitgi ulls de poll.

A més, sempre segons la premsa, aquestes mesures vindrien acompanyades d’una retallada pressupostària.

És curiós que això passi justament en un any electoral. Recordem que, només tres mesos després de celebrar-se el Carnestoltes, la ciutadania serà cridada a votar en unes eleccions municipals.

Sembla, doncs, que mentre el calendari d’inauguracions i presentació de nous projectes s’ha fet de manera estratègica, amb una magnífica programació per tenir-ho tot fet abans que la normativa electoral ho prohibeixi, les crítiques es volen esquivar de manera barroera.

Fotografia Ivan Ruiz | Tot Mataró 2013

De fet, d’un govern municipal (PSC-ECPM) que literalment ha desintegrat la participació ciutadana, no se’n podia esperar altra cosa.

Però, la notícia no acaba aquí. També ens anuncia una reducció pressupostària del 25% per a les Santes del 2023 respecte del 2022. Per qui no s’hi hagi fixat, les de 2022 van ser les darreres del mandat municipal, mentre que les de 2023 se celebraran després de les eleccions. Quan ja s’hagi format el nou govern municipal, que esperem pugui tenir una configuració diferent.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Què se n’ha fet de la política?

 

Dimecres ens va despertar un missatge demanant-nos ajut per evitar un desallotjament anunciat setmanes abans en el Ple de l’Ajuntament:

“ARA MATEIX DESALLOTJAMENT A LA TEIXIDORA. Carrer Alarcón, 79 de Mataró.

Un dispositiu policial està intentant desallotjar ara mateix La Teixidora, el nostre espai sota control popular. Vine aquí i defensem un espai de la gent i per a la gent”.

Tampoc faltaven els missatges de persones conegudes pel seu activisme social i cultural: “Aquest govern municipal tracta de criminals a joves que són la nostra esperança d'un món millor.  He anat sovint a veure'ls i la seva capacitat organitzativa, la seva generositat, el seu bon humor i bona educació, el bon tracte als infants, les seves propostes creatives, junt amb el seu ferm compromís intercultural, solidari i afectuós m'han admirat moltíssim. El poder, el cruel poder que no veu, no escolta ni estima, ha volgut apagar una llum, però no ho aconseguirà, perquè La Teixidora és llavor de vida i aquest poder...no. Seguirem!”

És evident que el que van fer els joves de “La Teixidora” va ser l’ocupació d’un equipament de titularitat municipal. Això no ho pot negar ningú.

També està clar que des del maig, que van entrar a l’antiga Escola Menéndez y Pelayo, els joves han desenvolupat un projecte social acceptat per la majoria de veïns de l’entorn.

Tots els grups municipals, excepte Esquerra Republicana, van estar d’acord en el Ple Municipal en solucionar per la força la qüestió. Tots, inclosos els dos regidors d’En Comú Podem, els que després defensaran l’ocupació d’habitatges de petits propietaris que no tenen recursos per a condicionar-los i posar-los al mercat. Això tenint en compte que una de les seves carteres és justament habitatge.

A tot això, s’hi ha d’afegir que no coneixem cap pla d’usos redactat pel Govern Municipal. Només hem sentit parlar d’un aparcament. Possiblement, l’edifici que, a primera hora d’un dia d’agost, quan menys gent hi ha a la ciutat i la majoria d’empreses de construcció fan vacances, va començar a enderrocar-se, serà aviat una esplanada plena de ferro.

Mataró deu molt a persones que en el seu dia van fer accions com els joves de “La Teixidora”. Només cal fixar-nos en els equipaments de “Les Esmandies” i “Can Noé”, el “Parc de Cerdanyola” o el camp de futbol de “Pla d’en Boet”. I això passava en moments polítics molt diferents, en què la democràcia no existia o era molt tendre.

La política, per definició, és diàleg, negociació, acords. Però en els darrers temps, i no només a Mataró, pesen més les estratègies per conservar poder. Els projectes han perdut força davant la possibilitat d’ocupar llocs de poder. A vegades per càrrecs electes, però, també, per assessors no justificats que, en alguns casos, ni saben res de la ciutat que els ha acollit.

Per quina raó no ha existit diàleg entre el govern i els joves de “La Teixidora”. Per què es permet que la ciutat perdi l’ocasió d’obtenir un nou espai social. Per què, si no existeix projecte polític, no s’ha tingut capacitat d’escoltar el projecte de la gent?

Els actuals responsables polítics de la ciutat, tant govern com oposició, ens hauran d’explicar que n’han fet de la política.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Èxit de Clàudia Dubé en la direcció de la Missa de les Santes

 

Mai, en els darrers anys, la direcció de l’orquestra i el cor de la Missa de les Santes havia estat, com aquest 2022, la protagonista de notícies i comentaris d’entesos i santeros. Clàudia Dubé ha superat la prova amb un excel·lent.

 

La directora mataronina Clàudia Dubé i Oranias s’ha convertit en la primera dona al capdavant de l’orquestra i el cor popular de la Missa de les Santes de Mn. Blanch. Però també, si no la que més, és una de les persones més joves que l’han dirigit.

Dubé va ser valenta en acceptar la proposta. No pas per la seva condició de dona, ni tampoc per la joventut. Va ser valenta pel poc temps en que se li va proposar, encara no dos mesos, i perquè se li feia entremig d’una important polèmica pels rumors de possibles canvis en la composició del cor.

Sembla, i dic sembla, que el grup de directors que els darrers anys han estat responsables de la Missa, algun dels solistes i algun membre destacat de l’Administració de Les Santes, entitat responsable de l’organització, volien introduir canvis en la composició del cor popular.  Un grup molt nombrós en el qual algunes persones fa dècades que hi participen i en el que no es demana cap condició especial per formar-ne part.

Entremig de recollides de signatures, declaracions i contradeclaracions, el rector de Santa Maria va intervenir directament en un tema que sempre havia estat en mans de l’Administració de Santes. Hi ha qui diu que, tot i l’evidència que és una qüestió que no li correspon, hi va prendre part l’alcalde de la ciutat.

El 27 de juliol al matí, tot va començar com sempre, els feligresos (en algun cas només públic) anaven omplint la Basílica de Santa Maria. Les autoritats, acompanyats de tot el seguici, van sortir de l’Ajuntament en la tradicional “Anada a l’Ofici”. Aquest any amb retard, com ja va passar a la “Crida”.

Una vegada tot a punt, els sacerdots surten en processó i aviat comencen a sonar les notes que va compondre mossèn Manuel Blanch i Puig l’any 1848. No calia esperar les tres hores que dura la cerimònia en honor a les Santes Juliana i Semproniana per veure que tot aniria molt bé. Clàudia Dubé havia aconseguit tornar, després de dos anys de pandèmia, el protagonisme a l’Ofici de les Santes. Tot va sortir rodó, incloses algunes incorporacions entre els solistes, i tot eren felicitacions.

Moltes felicitats a la jove directora, a la qual ja esperem tornar a veure l’any vinent, aquesta vegada amb temps suficient per preparar-ho tot.

 

Articlepublicat a Ràdio la Veu TV.

Periodisme d’investigació. Desprestigi de les institucions

 

Sembla que el fet de quan i com s’ha retirat l’acte de diputat al cupaire Pau Juvillà ens ha fet oblidar les dues setmanes de declaracions, contradeclaracions i enfrontaments pel cas destapat per la secció de Política del diari ARA. Gràcies al treball d’investigació de la periodista Núria Orriols, vam saber que el Parlament ha estat destinant 1,7 milions d’euros anuals a retribuir funcionaris que ja no treballen a la cambra.

En primer lloc, felicito Núria Orriols per la seva feina d’investigació periodística. Crec sincerament que hem d’estar orgullosos del periodisme que majoritàriament es practica al nostre país. Són diversos els mitjans que fan un periodisme professional malgrat les dificultats econòmiques per les quals travessa el sector. I això passa quan a l’estat existeix un periodisme mentider, que tergiversa la realitat cercant l’enfrontament i provocant l’odi.

En segon lloc, lamento el desprestigi al qual els polítics, i aquesta vegada han jugat un paper important la presidenta i els membres independentistes de la mesa, han portat una institució tan important com el Parlament de Catalunya.

Trigar nou mesos a respondre la consulta d’un mitjà com l’ARA, fer declaracions ambigües i allunyades de la realitat, i voler aplicar solucions que només maquillaven el problema, no té res a veure amb la transparència que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya mereixem de les nostres institucions. Per no parlar de què per algunes persones les coses no són iguals depenent de si depenen d’elles o no.

Finalment, denunciar el privilegi d’uns quants envers la gran majoria de treballadors d’aquest país. Els sous dels treballadors del Parlament i la “llicència per edat”, pagats amb diners públics són una indecència. Només cal comparar les condicions laborals i les responsabilitats dels llocs de treball amb les d’altres administracions i el sector públic per adonar-se’n. A més, no ens oblidem que els llocs de treball afectats no poden ser coberts per altres persones. Estic segur que n’hi ha que tenen la capacitat i ho necessiten.

Per una banda, són fets per recordar quan vinguin eleccions. Per l’altra, és just que el Parlament ens torni els diners destinats a pagar aquest privilegi i que les persones afectades tornin immediatament a la feina per complir el temps que els quedava per jubilar-se quan van entrar a formar part del grup d’afortunats.

Només faltaria afegir que, cap grup parlamentari es deslliura de la responsabilitat d’haver permès que això passes durant anys.