18/6/24

Busos per la ciutat

 

Fa pocs dies, tot dinant, em van comentar l'article d’un regidor, del qual no recordaven el nom, defensant l’existència a Mataró d’una estació d’autobusos. L’autor era el regidor Xavier Font, de Junts. La meva pregunta va ser: proposa algun lloc? No, no en proposa cap. Em va respondre l’interlocutor.

Dies després, en un comentari per whatsapp, m’envien l’enllaç a un article d’en Ramon Bassas, exregidor del PSC, que entre altres responsabilitats, si no recordo malament, va tenir la de mobilitat. En Ramon responia l’article del regidor de Junts.

Confesso que no havia llegit cap dels dos articles anteriorment, però la curiositat em va vèncer i els vaig recuperar.

Una cosa tinc clara: per fer política no n’hi ha prou de tenir bons coneixements tècnics. Les administracions, i l’Ajuntament de Mataró no és una excepció, tenen bons professionals amb els coneixements adequats per a cada àrea.

Per fer política, especialment la local, cal conèixer bé el territori, en aquest cas, la ciutat, i també conèixer l’històric, sobretot el del teu partit. Clar que Junts sembla haver posat el comptaquilòmetres a zero, oblidant-se que abans va existir Convergència I Unió, que, a més, va ser durant sis anys al govern municipal.

Mentre ningú demostri, sobre el terreny, que un altre model és millor per a Mataró, jo defensaré l’actual. Què no vol dir que no s’hagi de revisar, sobretot pel que fa al seu recorregut urbà. Com passa ara amb els autobusos que han de circular pel Torrent o les dificultats per girar a les rotondes després d’aplicació del carril-bici. Les dimensions dels vehicles actuals i l’increment de la freqüència s’han convertit en un problema i cal trobar una solució.

Només una situació milloraria el model que ara tenim. Passar la línia del ferrocarril soterrada per l’interior amb una estació central al Parc Central i, a la superfície, llavors sí, una estació d’autobusos. Però, primer cal traslladar el tren (l’any 1987 CiU ja en parlava), després modificar la xarxa del Mataró Bus i, finalment, estar disposats a perdre l’espai firal del Nou Parc. Cosa que només podria ser si Mataró disposes d’un pavelló firal com fa anys que hauria de tenir. Mentre tot això no passi, i serà difícil que alguns ho puguem veure, el millor model és l’actual, en què els autobusos pentinen la ciutat recollint els passatgers en llocs estratègics repartits per la ciutat.

15/6/24

Com més alt, més animal

 

Aquests dies, Mataró està vivint un intens debat sobre la construcció de l’anomenada TORRE BARCELÓ. Un edifici de 26plantes d’alçada a primera línia de mar, amb 2.500 m2 de sostre comercial o oficines i més de 16.000 de sostre residencial.

Si fem cas del resultat de l’enquesta, feta per un mitjà local, l’edifici no compta amb l’aprovació de la ciutadania. Sembla que els representants polítics municipals han prescindit de l’opinió dels mataronins i mataronines a l’hora de modificar la fisonomia de la façana marítima de la ciutat. A favor seu, s’ha de dir que fa més d’una dècada que la torre de 26 plantes estava anunciada.

Urbanísticament, la Torre Barceló ha patit un llarg viacrucis. Unes vegades a causa de sentències judicials adverses, altres per no trobar el necessari finançament. A causa d’això, amb els anys, el projecte ha perdut característiques importants, com són un ampli pas per sota la carretera general i les vies del ferrocarril, així com una plaça deprimida amb locals comercials, destinats a unir la ciutat amb el port i una hipotètica nova estació del tren. Motiu pel qual rebia el nom de “PORTA DE MAR”.

Per a moltes persones, l’edifici de 26 plantes, juntament amb quatre torres de 15 plantes cadascuna que naixeran molt a prop seu, són una nova capgrossada (en una altra ciutat seria una animalada).

El debat ciutadà sobre els canvis en la façana marítima de Mataró no ha existit. I tampoc s’han donat explicacions sobre la notícia que els prop de 200 habitatges, que inicialment havien de ser de lloguer, per així donar resposta a la falta d’oferta, finalment seran de venda. L’anunci l’ha fet l’empresa promotora aprofitant una visita d’obres a la qual hi ha participat l’alcalde de Mataró, que tampoc ha volgut fer cap comentari sobre aquesta qüestió.

A més, no se sap si s’aplicarà a l’edifici l’acord del Ple Municipal perquè el 30% dels habitatges de les noves promocions siguin de protecció, assequibles, dirigits a joves i a tots aquells que no poden accedir al mercat lliure.

Per altra banda, una vegada més no s’ha dit res sobre el disseny i construcció dels equipaments necessaris per a una zona que, previsiblement, acabarà tenint una gran densitat de població. Ni de si existeix algun estudi per saber si l’increment inevitable de mobilitat podrà ser absorbit pels vials actuals.

En resum, tot i tenir un govern teòricament d’esquerres, Mataró es troba davant d’un projecte que, acompanyat d’altres propostes properes, canviarà l’actual model urbanístic de la ciutat sense cap garantia que el resultat sigui millor. Tot, recolzat, únicament, en el concepte de modernitat, amagant qualsevol interès econòmic.

Si Mataró ha de canviar el seu skyline, per què no s’ha procurat fer-ho amb edificis sostenibles i estèticament atractius, amb arquitectes més sensibles a l'entorn? Fugint d’especulacions? Sembla que el que es construeix actualment, a part de ser desproporcionat, és vulgar i deixa de banda l’estètica, la sostenibilitat i l’ajuda social per resoldre el problema de l’habitatge

Article publicat a “Mataró ens Mou


19/5/24

Decisió difícil

 

Els resultats electorals han posat ERC en una situació complicada. D’una banda, els reiterats mals resultats han sacsejat la formació política. Hi ha hagut anuncis de retirada a les més altes esperes, encara que algun d’ells faci una finta per poder-s’hi quedar. Però, més enllà del debat intern que s’imposa en una situació com aquesta, els republicans han de prendre una decisió complicada pel que fa al pròxim govern de la Generalitat.

En realitat, només reeditant el tripartit Esquerra faria que Catalunya tingués un govern recolzat per una majoria absoluta al Parlament. Però, és evident que aquesta decisió podria suposar el suïcidi definitiu de la formació.

Posant-se al costat d’un hipotètic govern independentista (o no tant), seria més fidel als darrers temps de la política catalana, en la que l’eix Catalunya-Espanya havia superat al d’Esquerra-Dreta. Ara bé, és aquest un escenari possible? D’entrada, per fer-ho realitat caldria l’abstenció del PSC, que ja ha deixat clar que no farà. De l’altra, les lluites constants entre ERC i Junts, encapçalades per Junqueras i Puigdemont, fan que no sigui fàcil fer aquest pas oblidant tot el que ha passat.

La primera reacció dels dirigents d’ERC, capitanejada per Pere Aragonès, va ser: PSC i Junts han quedat primer i segon, són ells els que s’han de posar d’acord. Les darreres notícies apunten que la direcció, o el que en queda, traspassarà la decisió a les bases. Una solució democràtica, però perillosa.

Finalment, podria donar-se el cas que, no havent-hi acord per un govern estable, s’haguessin de repetir les eleccions. Si fos així, ERC, a més de poder-ne ser el responsable a ulls de molta gent, la qual cosa els perjudicaria electoralment, s’hi hauria de presentar sense haver tingut temps de fer el procés de reflexió anunciat, en un congrés a finals de la tardor, i, sobretot, sense candidat.

Ens agradi o no als independentistes, potser és el moment de replegar-se, deixar que el PSC governi l’autonomia (que encara és el que som) i preparar-nos per una futura envestida a l’estat espanyol i treballar només estratègies en el camí cap a la independència. Això sí, des de la unitat, amb nous lideratges, noves idees i amb una base social més amplia i convençuda (què hi és), capaç de suportar el que faci falta, perquè res serà fàcil.

Perdre una batalla no vol dir perdre la guerra, sinó que ha de ser l’oportunitat per conèixer millor l’adversari. Evidentment, permetre que el PSC, guanyador de les eleccions governi, no implica formar part del seu govern ni votar-li a favor. 


16/5/24

Els electors exigeixen un canvi

 

Diumenge, 5.754.931 catalans vam ser cridats a decidir sobre el nostre futur més immediat del nostre país. D’aquests, només el 57,94% vam exercir el dret a vot. Un 6,65 % més que el 2021, però on va créixer més aquesta participació va ser a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, justament en les que va guanyar el PSC. Dit d’una altra manera (per municipis s’observa molt bé), l’electorat de composició sociològicament proper a partits d’obediència espanyola es va mobilitzar més que no pas el format majoritàriament per partidaris de partits independentistes. És evident, doncs, que l’independentisme perd força davant del’unionisme.

Junts guanya la seva batalla particular amb ERC, però en realitat només guanya 3 diputats, davant dels 9 que guanya el PSC. Amb qui ha acabat negociant tant o més que ho havia fet fins ara ERC. En tot cas, les baralles entre partits independentistes passen factura. Amb dimissions i divisions incloses,

El PSC recupera votants de l’esquerra catalanista que van passar a ERC amb la il·lusió d’un país independent que respongués millor a les seves necessitats.

Per altra banda, no fer front als problemes que més afecten la ciutadania de manera frontal i transparent, cercant l’acord, ha fet que alguns independentistes s’hagin refugiat en les mentides d’Aliança Catalana, augmenta així la presència de l’extrema-dreta al Parlament.

La dreta, representada pel PP,  guanya 9 diputats, abans en tenia 3 i ara 15, i, com ja he comentat, l’extrema dreta en guanya 2, els d’Aliança Catalana, perquè VOX es manté igual (guanya vots). Abans dreta i extrema dreta sumaven 14 i el 2024 han doblat amb 28.

PSC i PP són els que més guanyen en vots i en escons i ERC, el partit del govern en solitari en els dos darrers anys, rep una patacada impressionant, perdent 180.000 vots i 13 diputats. D’això és fàcil deduir que l’electoral vol un canvi i envia als independentistes (tots) al racó de pensar. ERC, excepte Junqueras, sembla que comença a assumir responsablement. El decantament de Pere Aragonès, i la renúncia a continuar de Marta Rovira en són una mostra clara.

A més de vots d’ERC, el PSC recull vots dels Comuns, que van forçar eleccions anticipades votant en contra el pressupost esgrimint el rebuig frontal al projecte del Hard Rock, però ara s’ofereixen a pactar amb els seus defensors. Qui ho hagi de fer, que en prengui nota: Quan es vol votar que no es busca qualsevol excusa per molt que l’altre vulgui negociar, i quan es vol dir que sí, importa poc la coherència amb posicionaments anteriors.

Carles Puigdemont ens ha recordat aquests dies que, el 2006 Artur Mas, tot i guanyar en vots i diputats com ara ha fet Salvador Illa, no va governar. Afirmació que és certa i que a molts ens va enfadar, però és igualment cert que PSC-ERC-ICV sumaven un diputat més de la majoria absoluta, cosa que ara no passa amb les forces independentistes, que, tot i sumades (fins i tot amb AC), es queden molt lluny. En lloc de reclamar el que no serà, torna a ser imprescindible una reflexió humil, responsable, sincera i transparent sobre el malbaratament de la majoria independentista de la darrera dècada que, agradi o no, ha portat l’electorat a l’exigència d’un canvi inevitable al capdavant del país.



 


10/4/24

Somiant Palestina

Somiant Palestina és el títol de la novel·la escrita per Randa Ghazy l’any 2002.

Randa Ghazy, filla de pares immigrats des d'Egipte, va néixer a Saronno (Itàlia) l’any 1986). Va escriure la novel·la quan només tenia quinze anys. L’obra va ser traduïda a quinze llengües, entre les que hi ha el català. El 2003, l’autora va ser finalista del Premio del Giovedì Marisa Rusconi, un premi literari per a una obra primera. Actualment, Randa Ghazy continua lluitant contra els excessos del racisme a Itàlia.

Somiant Palestina parla de la guerra, la violència, la por, però també de l’amistat, de la religió i de l’amor. Ens explica el dia a dia d’un grup d’amics que han decidit viure junts temps difícils. Moments d’incursió de soldats israelians, d’assassinats de dones i nens, de represàlies, de rastrejos. Mentrestant, els protagonistes intenten viure una vida normal, somriure i fer bromes, tot i saber que cada dia podria ser l’últim.

El llibre fa anys que era a casa. No sé d’on va sortir, però l’altre dia em va cridar l’atenció. Mai he entès prou bé la situació de Palestina. Mai he sabut de qui era la responsabilitat última d’una situació permanent de guerra. Tenia opinions, o sensacions, contradictòries i vaig pensar que podia ser el moment de llegir-lo.

La sorpresa més gran ha estat que un llibre escrit fa més de vint anys explica el mateix que està passant a l’actualitat. O potser hauria de dir que estava passant abans del 7 d’octubre, quan un grup de Hamàs va llençar un atac per sorpresa, perquè ara és molt pitjor.

La lectura m’ha ajudat a entendre que porta al poble palestí a la lluita constant per una terra i, sobretot, per una vida amb llibertat. Els joves dels quals ens parla l’autora no porten l’odi a dins, ni pensen que l’enemic és dolent per naturalesa. Constantment es pregunten per què no poden viure sense por i pensar en el futur. Per què els soldats fan amb ells el que altres els hi van fer abans. Sobretot, es pregunten per què la comunitat internacional no fa ni diu res.

He de donar les gràcies a aquella noia de quinze anys, ara ja una dona de gairebé quaranta, que m’ha ajudat a entendre una mica més la problemàtica del poble palestí i desitjar, més que mai, la pau. Te’l recomano!

 

Article publicat a Ràdiola Veu TV   (10.04.2024)

4/3/24

Canviem el món i canviarà la llengua

 


Aquests dies he llegit el llibre “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”, que porta el subtítol “Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua”. Un projecte impulsat per M. Carme Junyent i en el qual participen setanta dones, totes elles lingüistes o amb professions lligades a la llengua: mestres, professores universitàries, escriptores, periodistes, traductores, ...

Els setanta escrits desprenent sentit comú. Això sí, degudament  argumentat per persones amb autoritat sobre el tema que, a més, són totes dones. Raó per la qual queden absolutament lliures de qualsevol sospita.

Alguns denominadors comuns de les col·laboracions són l’aptitud contrària al desdoblament, el respecte a la gramàtica i necessitat que els textos siguin clars (i també els discursos).

De les 70 col·laboracions n’he triat una. La de Lídia Gil López, llicenciada en filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona. La seva col·laboració porta el títol de “La política i la llengua no són amigues”.

Lídia Gil va ser referent lingüística a l’Ajuntament de Barcelona. Descriu la seva feina, amb un equip de correctors i traductors, com apassionant. Fins que el 2015, l’arribada dels Comuns al Govern Municipal de la capital catalana va comportar, segons ens explica, l’arribada d’unes dones que volien canviar el món modificant l’ús de la llengua perquè estaven convençudes que aquesta és sexista.

És trist llegir com una persona que estima la seva feina, després de molts anys de fer-la, l’ha d’abandonar perquè com a professional no pot acceptar unes imposicions que només són polítiques.

Tot i que es repeteix en els escrits d’altres col·laboradores, el de Lídia Gil és, per mi, l’exemple més clar de què canviant les aparences sense entrar a debatre i cercar solucions als problemes reals no canviarem la societat. El masclisme no se solucionarà fent mal ús de la gramàtica, sinó fent polítiques reals d’equiparació d’homes i dones. El dia que hi hagi més dones en els llocs directius i que aquestes cobrin el mateix que els homes per una mateixa feina, aquell dia no ens farà falta parlar de llenguatge igualitari.

Per altra banda, aquest no és l’únic cas en què es maquilla un problema en lloc de cercar una solució. Ara que s’apropa el 8M, Dia Internacional de les Dones, aquest pot ser un bon tema de reflexió.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV