7/2/22

Periodisme d’investigació. Desprestigi de les institucions

 

Sembla que el fet de quan i com s’ha retirat l’acte de diputat al cupaire Pau Juvillà ens ha fet oblidar les dues setmanes de declaracions, contradeclaracions i enfrontaments pel cas destapat per la secció de Política del diari ARA. Gràcies al treball d’investigació de la periodista Núria Orriols, vam saber que el Parlament ha estat destinant 1,7 milions d’euros anuals a retribuir funcionaris que ja no treballen a la cambra.

En primer lloc, felicito Núria Orriols per la seva feina d’investigació periodística. Crec sincerament que hem d’estar orgullosos del periodisme que majoritàriament es practica al nostre país. Són diversos els mitjans que fan un periodisme professional malgrat les dificultats econòmiques per les quals travessa el sector. I això passa quan a l’estat existeix un periodisme mentider, que tergiversa la realitat cercant l’enfrontament i provocant l’odi.

En segon lloc, lamento el desprestigi al qual els polítics, i aquesta vegada han jugat un paper important la presidenta i els membres independentistes de la mesa, han portat una institució tan important com el Parlament de Catalunya.

Trigar nou mesos a respondre la consulta d’un mitjà com l’ARA, fer declaracions ambigües i allunyades de la realitat, i voler aplicar solucions que només maquillaven el problema, no té res a veure amb la transparència que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya mereixem de les nostres institucions. Per no parlar de què per algunes persones les coses no són iguals depenent de si depenen d’elles o no.

Finalment, denunciar el privilegi d’uns quants envers la gran majoria de treballadors d’aquest país. Els sous dels treballadors del Parlament i la “llicència per edat”, pagats amb diners públics són una indecència. Només cal comparar les condicions laborals i les responsabilitats dels llocs de treball amb les d’altres administracions i el sector públic per adonar-se’n. A més, no ens oblidem que els llocs de treball afectats no poden ser coberts per altres persones. Estic segur que n’hi ha que tenen la capacitat i ho necessiten.

Per una banda, són fets per recordar quan vinguin eleccions. Per l’altra, és just que el Parlament ens torni els diners destinats a pagar aquest privilegi i que les persones afectades tornin immediatament a la feina per complir el temps que els quedava per jubilar-se quan van entrar a formar part del grup d’afortunats.

Només faltaria afegir que, cap grup parlamentari es deslliura de la responsabilitat d’haver permès que això passes durant anys.

 

6/2/22

Fent turisme a prop de casa: Avui coneixem l’últim resistent de la Guerra de Successió

 

Imatge Joan Buch (Foto Cine Mataró)

Per la carretera de Manresa a Solsona, entre valls i muntanyes, després de travessar algun petit túnel i algun pont no massa llarg, tot de sobte, ens apareix el castell de Cardona, conegut com l’últim resistent de la guerra de Successió. El monument és una visita imprescindible si volem conèixer la història del nostre país.

A tocar de la població de Cardona, una altra visita que tampoc ens perdrem, el castell s’alça sobre el cim més alt del municipi. S’aixecà el 886 sota les ordre del compte de Barcelona, Guifré el Pilós, un personatge fonamental a la nostra història.

De les primeres construccions en queda la Torre de la Minyona. Ràpidament ens adonem que és la perla del castell, a més, no li falten llegendes que la fan encara més interessant.

No ens perdrem la visita a la col·legiata de Sant Vicenç, un dels monuments més destacats del romànic català construït sobre l’antiga capella del castell. L’espectacular església, amb una restauració molt respectuosa, destaca per les seves dimensions i lluminositat. El claustre, tot i tenir pocs elements originals, ens mostra com devia ser la vida al voltant seu.

Una mostra de la monumentalitat i bellesa la trobem en el fet que el 1964, el castell de Cardona va acollir el rodatge de l’obra del cineasta Orson Welles, “Campanades a mitjanit”. Per altra banda, el recinte de la col·legiata acull sovint concerts i altres activitats culturals. El músic català Jordi Savall la va escollir per l’enregistrament de les peces de Georg Friedrich Haendel, "Water Music" i "Music for the Royal Fireworks".

A l’actualitat, dins el recinte hi trobem un parador nacional, amb totes les comoditats i la qualitat d’aquests establiments. Per cert, no demaneu l’habitació 712. És famosa per suposats fenòmens paranormals. S'han trobat els mobles junts en el centre de l'habitació, escoltat veus o sorolls quan no s'allotjava ningú i s'han presenciat aparicions

Com podeu veure, es tracta d’una visita imprescindible que no podeu trigar a fer. Història, patrimoni i gastronomia i en un sol lloc. Per no parlar de l’entorn: la població de Cardona, als peus del castell i la muntanya de sal a l’altre costat de la vall, són dos bons exemples.

7/1/22

Què se n’ha fet dels fanalets de Reis?


No fa pas gaires anys que els nens i nenes lluïen els seus fanalets marquen el camí per on havien de passar ses majestats els Reis d’Orient. A mi em semblava una tradició molt maca, que afegida a la cara de sorpresa i il·lusió de la canalla feia brillar encara més la nit més màgica de l’any.

Fa uns anys, no molts, que aquesta tradició s’ha perdut. No sé si perquè falten fabricants, els darrers venien, com moltes altres coses, de la Xina, o per por que l’espelma encengui el fanalet, cosa que alguna vegada havia passat, però mai amb conseqüències greus.

Em consta que, recentment, a Barcelona s’ha fet alguna campanya per recuperar la tradició, tot i que no em consta que fos una campanya reeixida.

Joan Amades explica, en l’Auca de les Funcions de Barcelona, que era costum a la ciutat que els nens rebessin els Reis Mags d'Orient amb trossos de corda vella encesos, fent-los rodar per així guiar-los en la seva entrada a la ciutat. En altres poblacions, s’encenien atxes fetes a base d’herbes aromàtiques com barballó o espígol per guiar els Reis.

Quan era petit, per evitar l’incendi del fanalet o que a causa d’una llarga espera em quedés sense espelma, el meu pare em va fabricar un fanalet amb una bombeta connectada a una pila que portava a la butxaca de l’abric.

Per altra banda, els darrers anys, a més dels fanalets xinesos que es posaven a la venda, la seva fabricació era una excusa ideal per organitzar tallers a escoles i esplais, activitat que ajudava a crear encara més ambient i fer l’espera de la diada més divertida.

Sigui com sigui, comprant-los o fabricant-los en un taller de manualitats, amb espelma o bombeta, la tradició és digne de recuperar-se i segur que els Reis que porten coses a la gent estarien contents de tenir ben assenyalat el camí.



Article publicat a Ràdio la Veu TV


 

11/9/21

Jo també persisteixo

Aquest estiu, el temps dedicat a la lectura ha estat més que cap altre. Ha estat una oportunitat per aprofundir en tot el que vam viure l’1 d’octubre de 2017, des d’uns mesos abans fins a la sentència del Tribunal Suprem.

En el meu post anterior, us comentava la lectura del primer llibre del President Puigdemont, titulat “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”. Després van seguir “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. El tercer va ser “...Y AHÍ LO DEJO” de l’advocat Gonzalo Boye. Avui us parlaré del darrer: “PERSISTIM” de Gemma Aguilera i Jordi Turull.

PERSISTIM és un llibre que fa temps que tenia a casa. Un llibre on he reconegut la personalitat d’en Jordi. Una persona que vaig conèixer fa uns anys, quan encara no tenia cap responsabilitat a Convergència i es presentava al Congrés per a presidir l’Agrupació de les Comarques de Barcelona. Ens vam conèixer en un sopar en el qual no érem més de sis persones, convocat per trobar-li suports a Mataró i al Maresme. Després hem coincidit en diferents moments, que ara us estalviaré.

Com us deia, al llibre es reconeix la seva personalitat, la seva humanitat i honestedat. Una persona que ha suportat la presó amb absoluta dignitat, tot i passar, com és normal, moments difícils. Qui no el conegui, hi trobarà un home que actua seguint els seus valors, que són molts. No hi ha gaires polítics, sobretot en el nivell que s’ha bellugat Turull, que tinguin els seus valors.

Però, si bé, tot el llibre és recomanable de llegir, inclòs l’epíleg de Lluís Llach, vull destacar el darrer dels capítols. El que es titula “Després de la sentència: persistir”. En aquest capítol, Jordi Turull reclama unitat entre els independentistes, la qual considera imprescindible.

Quanta raó té aquesta persona que tant s’estima el país i la seva gent. Quanta raó té quan diu que no és moment de lluites partidistes i estratègies electorals. Que ja hi haurà temps per això quan Catalunya hagi aconseguit la llibertat.

Tots aquells que ara ens governen haurien de llegir, com a mínim, aquest capítol. Començant pels companys de partit de Turull.


18/8/21

Puigdemont s’explica

 


Per començar, diré que el llibre “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”, del president Carles Puigdemont amb la col·laboració del periodista Xervi Xirgo, director del diari El Punt Avui, és d’obligada lectura per a tots aquells que defensem la independència de Catalunya.

He de reconèixer que, inicialment, no m’atreia la seva lectura. El setembre passat, amb motiu del meu aniversari, me’l van regalar. Vaig començar la lectura, però tenia altres coses a les quals necessitava dedicar la meva atenció i m’era difícil ser constant en la seva lectura. Ara, aprofitant l’estiu i després de llegir “El fill del xofer”, de Jordi Amat, que va ser un excel·lent escalfament per a la temàtica política, m’hi vaig posar.

Ha estat una lectura ràpida. El seu format de diari fa fàcil la lectura i el que s’hi relata desperta la curiositat per saber com segueix. La segona part enganxa especialment, sobretot quan arribes a l’1 d’octubre de 2017.

Puigdemont diu al pròleg: “El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures”. Aquí li he d’agrair que es decidís a escriure’l i compartir la seva visió de tot el que va viure durant dos anys molt intensos de la seva vida.

Segueix dient: “Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe”. Té raó! En moltes ocasions deixa clares les diferències amb ERC i el vici-president Oriol Junqueras. Reflecteix ressentiment. He de dir que hi he trobat a faltar més autocrítica. Se’l veu convençut de tenir sempre la raó i això sabem que no passa mai.

No descobreixo res, perquè tots ho vam veure, però és desesperant llegir que, ni el govern ni els partits, tenien previst que s’havia de fer l’endemà de la celebració del Referèndum.

Com us deia en començar, crec que tothom que defensi la independència de Catalunya l’ha de llegir. Segur que les conclusions seran diferents segons la “devoció” que es tingui pel personatge. El relat està influenciat per la seva personalitat i això segur que causa diferents interpretacions.

M’ha anat bé compartir el temps que dedico a la lectura amb un exemplar que vaig trobar fa uns dies a “Llibre Actiu”. Es tracta de “Els millors poemes de Miquel Martí i Pol”. La poesia de Martí i Pol m’ha ajudat a desconnectar de tant en tant del relat polític. Ha estat una manera saludable de passar les estones en què la calor impedia sortir al carrer.

Acabat el llibre de Puigdemont i a l’espera de si em regalen la continuació: “LA LLUITA A L’EXILI”, que també vull llegir, he començat la lectura de “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. Un llibre recomanat pel Col·legi de Periodistes deCatalunya per aquest estiu.

 

Sentit adeu al company Jesús Laraña

 


Ahir, l’equip i els col·laboradors de Ràdio la Veu TV vam acomiadar al company i amic Jesús Ángel Laraña.  L’iniciador, juntament amb Eva Sánchez, d’aquesta aventura que va néixer emparada per l’Associació de Veïns de Cerdanyola a Mataró.

Al Jesús se’l va emportar la Còvid quan tenia 70 anys i moltes ganes de viure. No feia gaire que, gràcies al seu esperit lluitador, havia vençut altres malalties greus, però no va poder vèncer la seva darrera batalla contra el Coronavirus.

El vaig conèixer quan Ràdio la Veu començava, encara al local de l’Associació de Veïns. Ell estava al control mentre l’Eva em feia una divertida entrevista com a regidor de Cultura i Participació. Vam parlar de molts temes importants, però de forma distesa i passant-nos bé. En Jesús no se’n podia estar de dir-hi la seva.

Ell venia de fer un programa musical a la desapareguda Ràdio Duba i no li va costar gaire sumar esforços amb qui llavors era presidenta de l’Associació de Veïns de Cerdanyola.

A Ràdio la Veu TV hi tenia dos programes, ambdós amb periodicitat setmanal: “Tu y yo, 60, 70, 80, 90 i más”, un programa musical que recordava la música de dècades ja passades, i “Tu y yo, tertúlia”, una tertúlia sobre l’actualitat i altres temes que ell o en Ramon s’encarregaven de proposar.

No pensàvem igual amb moltes coses, però sempre s’hi podia parlar. L’opinió mai passava per sobre del respecte i la relació personal. A causa de les restriccions per la pandèmia ens ha quedat pendent una celebració, de la qual ell n’era l’impulsor, que ara servirà per reunir-nos i fer un homenatge a una de les ànimes del projecte de la Veu.

Comercial de professió, el tracte amb la gent era la seva especialitat. Al seu comiat va quedar demostrat que, a més, era una personal important per a tota la seva família, als quals sabia fer costat i divertir-los, si feia falta.

Us deixo les imatges, en companyia d’en Ramon, el més gran col·laborador, de la seva primera tertúlia gravada en vídeo. Els que hi hem participat el recordarem sempre.


Article publicat a Ràdio la Veu TV el 12 d'agost