19/5/24

Decisió difícil

 

Els resultats electorals han posat ERC en una situació complicada. D’una banda, els reiterats mals resultats han sacsejat la formació política. Hi ha hagut anuncis de retirada a les més altes esperes, encara que algun d’ells faci una finta per poder-s’hi quedar. Però, més enllà del debat intern que s’imposa en una situació com aquesta, els republicans han de prendre una decisió complicada pel que fa al pròxim govern de la Generalitat.

En realitat, només reeditant el tripartit Esquerra faria que Catalunya tingués un govern recolzat per una majoria absoluta al Parlament. Però, és evident que aquesta decisió podria suposar el suïcidi definitiu de la formació.

Posant-se al costat d’un hipotètic govern independentista (o no tant), seria més fidel als darrers temps de la política catalana, en la que l’eix Catalunya-Espanya havia superat al d’Esquerra-Dreta. Ara bé, és aquest un escenari possible? D’entrada, per fer-ho realitat caldria l’abstenció del PSC, que ja ha deixat clar que no farà. De l’altra, les lluites constants entre ERC i Junts, encapçalades per Junqueras i Puigdemont, fan que no sigui fàcil fer aquest pas oblidant tot el que ha passat.

La primera reacció dels dirigents d’ERC, capitanejada per Pere Aragonès, va ser: PSC i Junts han quedat primer i segon, són ells els que s’han de posar d’acord. Les darreres notícies apunten que la direcció, o el que en queda, traspassarà la decisió a les bases. Una solució democràtica, però perillosa.

Finalment, podria donar-se el cas que, no havent-hi acord per un govern estable, s’haguessin de repetir les eleccions. Si fos així, ERC, a més de poder-ne ser el responsable a ulls de molta gent, la qual cosa els perjudicaria electoralment, s’hi hauria de presentar sense haver tingut temps de fer el procés de reflexió anunciat, en un congrés a finals de la tardor, i, sobretot, sense candidat.

Ens agradi o no als independentistes, potser és el moment de replegar-se, deixar que el PSC governi l’autonomia (que encara és el que som) i preparar-nos per una futura envestida a l’estat espanyol i treballar només estratègies en el camí cap a la independència. Això sí, des de la unitat, amb nous lideratges, noves idees i amb una base social més amplia i convençuda (què hi és), capaç de suportar el que faci falta, perquè res serà fàcil.

Perdre una batalla no vol dir perdre la guerra, sinó que ha de ser l’oportunitat per conèixer millor l’adversari. Evidentment, permetre que el PSC, guanyador de les eleccions governi, no implica formar part del seu govern ni votar-li a favor. 


16/5/24

Els electors exigeixen un canvi

 

Diumenge, 5.754.931 catalans vam ser cridats a decidir sobre el nostre futur més immediat del nostre país. D’aquests, només el 57,94% vam exercir el dret a vot. Un 6,65 % més que el 2021, però on va créixer més aquesta participació va ser a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, justament en les que va guanyar el PSC. Dit d’una altra manera (per municipis s’observa molt bé), l’electorat de composició sociològicament proper a partits d’obediència espanyola es va mobilitzar més que no pas el format majoritàriament per partidaris de partits independentistes. És evident, doncs, que l’independentisme perd força davant del’unionisme.

Junts guanya la seva batalla particular amb ERC, però en realitat només guanya 3 diputats, davant dels 9 que guanya el PSC. Amb qui ha acabat negociant tant o més que ho havia fet fins ara ERC. En tot cas, les baralles entre partits independentistes passen factura. Amb dimissions i divisions incloses,

El PSC recupera votants de l’esquerra catalanista que van passar a ERC amb la il·lusió d’un país independent que respongués millor a les seves necessitats.

Per altra banda, no fer front als problemes que més afecten la ciutadania de manera frontal i transparent, cercant l’acord, ha fet que alguns independentistes s’hagin refugiat en les mentides d’Aliança Catalana, augmenta així la presència de l’extrema-dreta al Parlament.

La dreta, representada pel PP,  guanya 9 diputats, abans en tenia 3 i ara 15, i, com ja he comentat, l’extrema dreta en guanya 2, els d’Aliança Catalana, perquè VOX es manté igual (guanya vots). Abans dreta i extrema dreta sumaven 14 i el 2024 han doblat amb 28.

PSC i PP són els que més guanyen en vots i en escons i ERC, el partit del govern en solitari en els dos darrers anys, rep una patacada impressionant, perdent 180.000 vots i 13 diputats. D’això és fàcil deduir que l’electoral vol un canvi i envia als independentistes (tots) al racó de pensar. ERC, excepte Junqueras, sembla que comença a assumir responsablement. El decantament de Pere Aragonès, i la renúncia a continuar de Marta Rovira en són una mostra clara.

A més de vots d’ERC, el PSC recull vots dels Comuns, que van forçar eleccions anticipades votant en contra el pressupost esgrimint el rebuig frontal al projecte del Hard Rock, però ara s’ofereixen a pactar amb els seus defensors. Qui ho hagi de fer, que en prengui nota: Quan es vol votar que no es busca qualsevol excusa per molt que l’altre vulgui negociar, i quan es vol dir que sí, importa poc la coherència amb posicionaments anteriors.

Carles Puigdemont ens ha recordat aquests dies que, el 2006 Artur Mas, tot i guanyar en vots i diputats com ara ha fet Salvador Illa, no va governar. Afirmació que és certa i que a molts ens va enfadar, però és igualment cert que PSC-ERC-ICV sumaven un diputat més de la majoria absoluta, cosa que ara no passa amb les forces independentistes, que, tot i sumades (fins i tot amb AC), es queden molt lluny. En lloc de reclamar el que no serà, torna a ser imprescindible una reflexió humil, responsable, sincera i transparent sobre el malbaratament de la majoria independentista de la darrera dècada que, agradi o no, ha portat l’electorat a l’exigència d’un canvi inevitable al capdavant del país.



 


10/4/24

Somiant Palestina

Somiant Palestina és el títol de la novel·la escrita per Randa Ghazy l’any 2002.

Randa Ghazy, filla de pares immigrats des d'Egipte, va néixer a Saronno (Itàlia) l’any 1986). Va escriure la novel·la quan només tenia quinze anys. L’obra va ser traduïda a quinze llengües, entre les que hi ha el català. El 2003, l’autora va ser finalista del Premio del Giovedì Marisa Rusconi, un premi literari per a una obra primera. Actualment, Randa Ghazy continua lluitant contra els excessos del racisme a Itàlia.

Somiant Palestina parla de la guerra, la violència, la por, però també de l’amistat, de la religió i de l’amor. Ens explica el dia a dia d’un grup d’amics que han decidit viure junts temps difícils. Moments d’incursió de soldats israelians, d’assassinats de dones i nens, de represàlies, de rastrejos. Mentrestant, els protagonistes intenten viure una vida normal, somriure i fer bromes, tot i saber que cada dia podria ser l’últim.

El llibre fa anys que era a casa. No sé d’on va sortir, però l’altre dia em va cridar l’atenció. Mai he entès prou bé la situació de Palestina. Mai he sabut de qui era la responsabilitat última d’una situació permanent de guerra. Tenia opinions, o sensacions, contradictòries i vaig pensar que podia ser el moment de llegir-lo.

La sorpresa més gran ha estat que un llibre escrit fa més de vint anys explica el mateix que està passant a l’actualitat. O potser hauria de dir que estava passant abans del 7 d’octubre, quan un grup de Hamàs va llençar un atac per sorpresa, perquè ara és molt pitjor.

La lectura m’ha ajudat a entendre que porta al poble palestí a la lluita constant per una terra i, sobretot, per una vida amb llibertat. Els joves dels quals ens parla l’autora no porten l’odi a dins, ni pensen que l’enemic és dolent per naturalesa. Constantment es pregunten per què no poden viure sense por i pensar en el futur. Per què els soldats fan amb ells el que altres els hi van fer abans. Sobretot, es pregunten per què la comunitat internacional no fa ni diu res.

He de donar les gràcies a aquella noia de quinze anys, ara ja una dona de gairebé quaranta, que m’ha ajudat a entendre una mica més la problemàtica del poble palestí i desitjar, més que mai, la pau. Te’l recomano!

 

Article publicat a Ràdiola Veu TV   (10.04.2024)

4/3/24

Canviem el món i canviarà la llengua

 


Aquests dies he llegit el llibre “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”, que porta el subtítol “Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua”. Un projecte impulsat per M. Carme Junyent i en el qual participen setanta dones, totes elles lingüistes o amb professions lligades a la llengua: mestres, professores universitàries, escriptores, periodistes, traductores, ...

Els setanta escrits desprenent sentit comú. Això sí, degudament  argumentat per persones amb autoritat sobre el tema que, a més, són totes dones. Raó per la qual queden absolutament lliures de qualsevol sospita.

Alguns denominadors comuns de les col·laboracions són l’aptitud contrària al desdoblament, el respecte a la gramàtica i necessitat que els textos siguin clars (i també els discursos).

De les 70 col·laboracions n’he triat una. La de Lídia Gil López, llicenciada en filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona. La seva col·laboració porta el títol de “La política i la llengua no són amigues”.

Lídia Gil va ser referent lingüística a l’Ajuntament de Barcelona. Descriu la seva feina, amb un equip de correctors i traductors, com apassionant. Fins que el 2015, l’arribada dels Comuns al Govern Municipal de la capital catalana va comportar, segons ens explica, l’arribada d’unes dones que volien canviar el món modificant l’ús de la llengua perquè estaven convençudes que aquesta és sexista.

És trist llegir com una persona que estima la seva feina, després de molts anys de fer-la, l’ha d’abandonar perquè com a professional no pot acceptar unes imposicions que només són polítiques.

Tot i que es repeteix en els escrits d’altres col·laboradores, el de Lídia Gil és, per mi, l’exemple més clar de què canviant les aparences sense entrar a debatre i cercar solucions als problemes reals no canviarem la societat. El masclisme no se solucionarà fent mal ús de la gramàtica, sinó fent polítiques reals d’equiparació d’homes i dones. El dia que hi hagi més dones en els llocs directius i que aquestes cobrin el mateix que els homes per una mateixa feina, aquell dia no ens farà falta parlar de llenguatge igualitari.

Per altra banda, aquest no és l’únic cas en què es maquilla un problema en lloc de cercar una solució. Ara que s’apropa el 8M, Dia Internacional de les Dones, aquest pot ser un bon tema de reflexió.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV


25/12/23

La importància de la solidaritat. Amics del Senegal

 

Impulsada per un grup d’antics alumnes, el desembre de 2000 es va constituir l’Associació d’Amics de l’Escola Pia al Senegal (AAEPS).

Alguns coneixíem a en Bonaventura Pedemonte, el Pare Tura, que en aquell moment estava treballant al Senegal. En una conversa amb ell, li vam explicar el que feia l’Associació d’Amics del Bisbe Joan Godayol i l’expressió de la cara li va canviar pensant que el mateix ho podríem fer per ajudar-lo amb el que ell i els seus companys escolapis feien al Senegal.

En poc temps li vam donar forma, vam convidar a tots els estaments de l’escola a formar-ne part i vam demanar al P. Joan que en fos el president. Des del primer moment vam tenir clar que, així com altres entitats treballen en els àmbits de la sanitat, l’agricultura o les infraestructures, el nostre camp seria el de l’ensenyament.

Ho vam fer, i ho fem, convençuts que tothom té dret a desenvolupar-se i a créixer com a persona en el lloc on neix, sense haver d’immigrar. Convençuts que, com deia Sant Josep de Calassanç, l’educació és per a tothom.

A més, no ho diem nosaltres, sinó que la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea de Nacions Unides ara fa 75 anys, en l’article 26 diu que:

Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria.

L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.

2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.

3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.

És cert que al nostre país cada vegada hi ha més famílies que, per circumstàncies adverses, viuen situacions de vulnerabilitat o de risc social, però en molts llocs del món, al Senegal també, la situació dels nens i nenes és encara molt pitjor.

Els desequilibris entre regions s’haurien de resoldre amb l’acord que Nacions Unides va adoptar el 1972 pel qual totes les administracions dedicarien el 0’7 % del PIM (o ingressos propis) a la cooperació internacional. Però això no s’ha complert. L’exemple el tenim a Mataró, un Ajuntament que any rere any veu augmentar el seu pressupost, mentre que la partida per a projectes de cooperació està baixant de manera considerable.

D’aquí la importància de la participació ciutadana, a través de les entitats degudament organitzades, de col·laborar a fer que les diferències entre uns i altres no continuïn creixent, especialment quan parlem d’infants.

 Article publicat a Ràdio la Veu TV

27/9/23

Dies de debats

 


Aquests dies estem vivint dos debats transcendentals pel futur immediat del nostre país. D’una banda, al Congreso de los Diputados, s’ha iniciat el procés d’investidura del president del govern espanyol per a l’actual legislatura. De l’altra, al Parlament de Catalunya, el president Aragonés s’està sotmetent al debat depolítica general, el més important de l’any juntament amb el de pressupostos.

En el cas del primer debat, el d’investidura, el candidat proposat pel Rei, el Sr. Alberto Núñez Feijóo, el seu discurs sembla més el d’un cap de l’oposició, o un candidat a unes pròximes eleccions, que no pas el d’un candidat a presidir España. Tant és així, que l’altre candidat, al qual la majestat espanyola va descartar inicialment, el Sr. Pedro Sánchez-Pérez-Castejón, ni s’ha molestat en entrar a rebatre-li els arguments.

Mentrestant, els partits independentistes (ERC i Junts), allà i aquí, fan la seva guerra particular per apuntar-se l’èxit d’allò que puguin arribar a obtenir en un hipotètic acord per votar al segon candidat. Només una cosa va quedar clara després del resultat del 23J. Nacionalistes i independentistes, bascos i catalans, no donarien suport al PP, sobretot per la seva aliança amb VOX.

La paraula que més vegades ha sortit a ambdós debats ha estat AMNISTIA. Paraula que fa uns anys acompanyàvem de llibertat i Estatut d’Autonomia, però que ara es descriu com a camí per a la independència, però no com a final de trajecte.

Estic absolutament d’acord en el fet que l’objectiu final de Catalunya ha de ser la independència. Aconseguint-la ja no caldria demanar amnistia ni reclamar llibertat a España. Però per aconseguir arribar al final d’un camí tan costerut, cal fer-lo plegats, fent que sigui més suportable i, si cal, fent relleus.

En definitiva, veient l’espectacle polític d’aquesta setmana, no podem ser gaire optimistes. Davant una oportunitat única, en què els resultats, tot i la reculada en el nombre de vots, han fet imprescindibles els partits independentistes, ens podem trobar amb una repetició electoral que concentri el vot en els grans partits espanyols. Si això passa, ens haurem quedat amb un pam de nas i només ens quedaran les baralles per veure qui la té més grossa.

Déu hi faci més que nosaltres!