Com més alt, més animal

 

Aquests dies, Mataró està vivint un intens debat sobre la construcció de l’anomenada TORRE BARCELÓ. Un edifici de 26plantes d’alçada a primera línia de mar, amb 2.500 m² de sostre comercial o oficines i més de 16.000 de sostre residencial.

Si fem cas del resultat de l’enquesta, feta per un mitjà local, l’edifici no compta amb l’aprovació de la ciutadania. Sembla que els representants polítics municipals han prescindit de l’opinió dels mataronins i mataronines a l’hora de modificar la fisonomia de la façana marítima de la ciutat. A favor seu, s’ha de dir que fa més d’una dècada que la torre de 26 plantes estava anunciada.

Urbanísticament, la Torre Barceló ha patit un llarg viacrucis. Unes vegades a causa de sentències judicials adverses, altres per no trobar el necessari finançament. A causa d’això, amb els anys, el projecte ha perdut característiques importants, com són un ampli pas per sota la carretera general i les vies del ferrocarril, així com una plaça deprimida amb locals comercials, destinats a unir la ciutat amb el port i una hipotètica nova estació del tren. Motiu pel qual rebia el nom de “PORTA DE MAR”.

Per a moltes persones, l’edifici de 26 plantes, juntament amb quatre torres de 15 plantes cadascuna que naixeran molt a prop seu, són una nova capgrossada (en una altra ciutat seria una animalada).

El debat ciutadà sobre els canvis en la façana marítima de Mataró no ha existit. I tampoc s’han donat explicacions sobre la notícia que els prop de 200 habitatges, que inicialment havien de ser de lloguer, per així donar resposta a la falta d’oferta, finalment seran de venda. L’anunci l’ha fet l’empresa promotora aprofitant una visita d’obres a la qual hi ha participat l’alcalde de Mataró, que tampoc ha volgut fer cap comentari sobre aquesta qüestió.

A més, no se sap si s’aplicarà a l’edifici l’acord del Ple Municipal perquè el 30% dels habitatges de les noves promocions siguin de protecció, assequibles, dirigits a joves i a tots aquells que no poden accedir al mercat lliure.

Per altra banda, una vegada més no s’ha dit res sobre el disseny i construcció dels equipaments necessaris per a una zona que, previsiblement, acabarà tenint una gran densitat de població. Ni de si existeix algun estudi per saber si l’increment inevitable de mobilitat podrà ser absorbit pels vials actuals.

En resum, tot i tenir un govern teòricament d’esquerres, Mataró es troba davant d’un projecte que, acompanyat d’altres propostes properes, canviarà l’actual model urbanístic de la ciutat sense cap garantia que el resultat sigui millor. Tot, recolzat, únicament, en el concepte de modernitat, amagant qualsevol interès econòmic.

Si Mataró ha de canviar el seu skyline, per què no s’ha procurat fer-ho amb edificis sostenibles i estèticament atractius, amb arquitectes més sensibles a l'entorn? Fugint d’especulacions? Sembla que el que es construeix actualment, a part de ser desproporcionat, és vulgar i deixa de banda l’estètica, la sostenibilitat i l’ajuda social per resoldre el problema de l’habitatge

Article publicat a “Mataró ens Mou”

Nit de la Solidaritat?

 

La setmana passada, Mataró celebrava la 26a edició de la Nit de la Solidaritat. L’acte central va consistir en la taula rodona “La resistència i la lluita per les llibertats a Palestina”. A la programació hi havia també les exposicions “Imatges contra l’oblit: Memòria història palestina, vivències de la Nakba a Catalunya” i “Un món de camps”, així com la sessió de cinefòrum “200 metres”.

L’Ajuntament va proposar als membres del consell municipal corresponent que l’edició d’enguany poses l'accent a Palestina, territori ocupat per Israel des del juny de 1967. És per això que, totes les activitats perseguien donar a conèixer la problemàtica de la comunitat palestina.

Fins aquí, res a dir. Tots són actes prou dignes i compleixen amb l’objectiu de fer visible i sensibilitzar sobre la problemàtica de poble palestí.

Però que passa amb l’objectiu principal de la Nit de la Solidaritat? La Nit de la Solidaritat va néixer amb la voluntat de passar comptes. Durant anys, diferents regidors i regidores han presentat en aquest acte la memòria que els tècnics, amb molt d’esforç i el suport de les entitats, havien preparat.

Explicar i, en algun cas, justificar, a què es destinen els diners públics és un acte de transparència. Però quan parlem de solidaritat amb països menys desenvolupats i, moltes vegades explotats pel que fa als seus recursos naturals, és necessari que es conegui que hi destinem del nostre pressupost municipal, fent també, d’aquesta manera, una important acció de sensibilització.

L’última memòria que he estat capaç de trobar és la del 2015. Durant els anys següents, només es va editar un petit tríptic, el qual, en anys anteriors, també es feia i s’adjuntava a la memòria.

Divendres passat, no només no es va passar comptes, sinó que l’alcalde, que era qui habitualment presidia aquest acte, no hi va assistir, i la nova regidora ni va parlar als assistents.

La cooperació amb la gent que li ha tocat pertànyer al grup que menys oportunitats tenen és fonamental si volem una societat que respecti i enalteixi els valors fonamentals. Ho és aquí, en el nostre món, però ho és més encara allà on l’educació i la sanitat és per a pocs, allà on molts infants hi ha dies que no tenen res per menjar. Tal vegada seria millor parlar menys de plans estratègics i bon govern i donar més valor a la solidaritat.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Que us bombin a tots!

 

Es tracta d’una frase feta que possiblement hem sentit moltes vegades. Però, probablement, és la primera vegada que algú la pronuncia des del faristol en un acte tan solemne com la constitució del Plenari de l’Ajuntament de Barcelona.

El protagonista va ser Xavier Trias, guanyador de les eleccions municipals del 28M i signant d’un acord amb Ernest Maragall que garantia un govern sòlid i de reputació contrastada.

El motiu, un acord contra natura entre PSC, Comuns i PP. Encara que també el podem considerar completament natural si l’analitzem en clau nacional espanyola.

Un acord que va donar l’alcaldia a Jaume Collboni, que havia declarat, per activa i per passiva, que respectaria al guanyador. Què si no guanyava aniria a l’oposició. Un acord que manté el sou a tots els ben pagats càrrecs dels Comuns, que han vist com perdien per segona vegada davant una candidatura independentista.

I, finalment, un acord que permetia al PP evitar un govern independentista a Barcelona, revifant l’esperit del 155 amb els socialistes. A la vegada, el PP evitava, de moment, que els Comuns entressin al govern, malgrat que continuïn formant part de la gent més ben pagada de la institució.

Les repercussions seran previsiblement desastroses. D’entrada, el votant independentista, veient que el seu vot no és respectat, no té motius per votar el 23J.

El votant socialista es pregunta si el PP és realment tan dolent si és capaç de pactar amb el PSC i fer alcalde a Collboni.

El votant d’En Comú Podem, quan veu els pactes de la seva formació amb el PP, dona per mort i enterrat el moviment del 15M. També perquè s’adona que es defensen uns sous abans que qualsevol valor social.

El possible votant del PP el 23J, que ara va votar Trias, es pregunta si els que pensava votar són de fiar quan s’alien amb el PSC en contra d’allò que ells volien per Barcelona.

Tot plegat, un desfet de temps. El “Que us bombin a tots” no és només la frase d’en Trias, és el que un percentatge molt elevat d’electors pensen de la classe política. Electors que veuen com les coses han canviat en els darrers anys i, no tots, però molts, només es preocupen dels seus interessos particulars i de partit, prescindint de projectes i valors.

Així i tot, encara hi ha qui no entén per què puja l’abstenció, hi ha més vots nuls i blancs que mai, i determinats partits, que no haurien de trobar espai a la nostra societat, cada dia tenen més força.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Carril bici sí, però no així

 

Amb l’anella ciclista, l’any 2022 Mataró va ampliar l’extensió de la xarxa de carrils bici, passant de 6,5 a 15 kilòmetres. En total, s’han creat dotze nous trams de carrils bici segregats del trànsit motoritzat. 

L’actuació, emmarcada en el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible de Mataró, pretenia facilitar i motivar la mobilitat amb bicicleta incentivant el canvi de mitjà de transport. En concret, es volia que molts dels desplaçaments que els ciutadans fèiem en vehicle motoritzat, els féssim en bicicleta. Se’ns prometien trajectes més segurs i la disminució dels nivells de partícules de CO₂ presents a l’aire. Ens van dir que: “cada quilòmetre de carril bici construït equival a treure de la circulació 1.589 cotxes”.

Però el resultat ha estat molt diferent. No han trigat les queixes dels veïns, conductors o no. També els que van en bicicleta són crítics amb l’execució del projecte. La ciutat ha canviat. Hem perdut places d’aparcament i la càrrega i descàrrega s’ha complicat per a tothom, particulars i industrials. Han aparegut centenars de pals taronges que canvien el paisatge urbà.

La seguretat que es perseguia, en alguns casos s’ha convertit en accidents, sobretot a les rotondes. En un moment en què la mobilitat havia estat desplaçada per altres problemàtiques com l’atur o les okupacions, el carril bici l’ha tornat a posar en boca de tothom.

El carrer Biada, reduït a un carril i sense cap aparcament, el Camí de la Geganta, on el carril bici puja i baixa de la vorera, el xamfrà entre la ronda de la República i el Camí Ral, amb els problemes de gir dels autobusos articulats que van a Barcelona, en són alguns exemples. Fins i tot, els serveis d’urgència, com bombers i ambulàncies, han denunciat la dificultat per arribar al seu destí d’ençà que s’ha implantat l’anella ciclista.

Davant d’aquest panorama, es fa imprescindible una revisió integral del projecte per tal d’esmenar el desastre originat pel govern municipal format per socialistes i comuns. Segurament, d’aquí a un temps ens referirem al carril bici de Mataró com una capgrossada més. Però no oblidem que ha tingut un cost. Un cost que, si bé és veritat que s’ha pagat amb una subvenció de la Unió Europea, són diners públics, com ho seran els que, necessàriament, s’hauran d’emprar per resoldre-ho.

Nosaltres ho hem dit sempre: Carril bici sí, però no així. És per això que prenem el compromís de revisar el projecte i proposar modificacions consensuades amb entitats veïnals i serveis afectats. Alhora, farem les formacions que calgui per sensibilitzar i educar per aquesta nova situació als conductors de tota classe de vehicle.

Article publicat a “Mataró ens Mou”

Perquè em presento

 

Soc en Quim Fernàndez, i he pres la decisió de presentar-me a les eleccions municipals com a candidat a l’alcaldia de Mataró.

Ho faré en la candidatura “Mataró ens Mou”, integrada a la plataforma municipalista “ARA PACTE LOCAL”.

Ha estat una proposta inesperada després de quatre anys desconnectat de la política activa, però una proposta que he rebut amb agraïment per la confiança i amb la il·lusió de poder posar el meu granet de sorra en un projecte engrescador. Una proposta que vol recuperar un espai polític necessari i que, per a molts mataronins i mataronines, ningú ha ocupat.

Així i tot, la decisió ha estat difícil. En quatre anys, el meu dia a dia ha canviat molt, i no és fàcil recuperar el ritme que l’encàrrec necessita i mereix, tot i que la il·lusió i la motivació que em provoquen treballar per la meva ciutat han guanyat. Perquè, a mi Mataró em mou.

M’estimo Mataró, la ciutat on vaig néixer i he viscut sempre. Estic convençut de què puc aportar coneixement de l’administració i de la ciutat, així com experiència i el bagatge adquirit en els molts anys que vaig ser regidor del nostre Ajuntament.

Perquè les eleccions del pròxim 28 de maig van de Mataró i, sobretot, de la seva gent i la seva manera de viure, de ser i de fer. Van dels seus problemes i de les seves preocupacions. Per això penso en una ciutat compromesa amb la gent i amb l’entorn, en una ciutat moderna, pròspera, capdavantera, cultural i esportivament potent, solidària, amable, tolerant, inclusiva, integradora, segura, neta…  Una ciutat de la qual tots ens sentim orgullosos.

És per tot això que he decidit acceptar la proposta i presentar-me el pròxim 28 de maig com a candidat a l’alcaldia de la ciutat que estimo.

 

Els mataronins i mataronines mereixem una ciutat millor.

AMB TU HO ACONSEGUIREM!

 

Quim Fernàndez i Oller

@QuimFdezOller

Can Palauet. Qui t’ha vist i qui et veu!

Malgrat els autors del projecte arquitectònic de Can Palauet havien pensat amb un destí diferent, les sales d’aquest cèntric equipament municipal han servit durant molts anys per mostrar les exposicions d’art que la direcció de cultura ha organitzat. Convertint-se, sobretot, en l’espai d’art contemporani de la ciutat.

Al primer pis, la sala d’actes és la sala més noble de la ciutat després de la sala de sessions de l’Ajuntament. Fins i tot va fer la funció de saló de plens en la darrera reforma de la casa gran.

Can Palauet també és la seu dels Arxius Municipal i Comarcal, amb la corresponent sala de consultes pels estudiosos de la història.

Quan l’any 2016 es va presentar el projecte de convertir la Presó amb seu del Centre d’Art Contemporani local, el MAC, Can Palauet es reservava pel tan reclamat espai en el qual els artistes locals poguessin mostrar la seva obra. Resolent així una mancança que una ciutat com Mataró, atès que el Museu Municipal, amb les seves diferents seus ha de tenir una altra funció i  que tampoc disposem de galeries d’art, a excepció de La Destil·leria – Espai Cultural, que, entre les seves activitats també organitza exposicions d’arts plàstiques.

Lluny de complir amb el que deia la proposta aprovada pel govern el 2016, Can Palauet ha quedat en mans de l’Arxiu Comarcal, el qual hi organitza exposicions que no ocupen el cent per cent de l’espai, que s’han de prorrogar perquè no hi ha continuïtat expositiva i que només es poden visitar en horari d’oficina. Si aneu a Can Palauet a partir de les sis de la tarda, en dissabte o diumenge al matí, horari habitual per visitar exposicions, trobareu l’equipament tancat i barrat.

Difondre el fons dels arxius, no només és necessari i important, sinó que ha de ser una obligació, tot i que al Maresme es va estar dècades sense gens d’interès a fer-ho. Però necessàriament s’ha de fer amb els recursos econòmics i humans necessaris i compatibilitzant l’ús de l’espai amb l’art local, tal com es va preveure i prometre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Què se n’ha fet de la política?

 

Dimecres ens va despertar un missatge demanant-nos ajut per evitar un desallotjament anunciat setmanes abans en el Ple de l’Ajuntament:

“ARA MATEIX DESALLOTJAMENT A LA TEIXIDORA. Carrer Alarcón, 79 de Mataró.

Un dispositiu policial està intentant desallotjar ara mateix La Teixidora, el nostre espai sota control popular. Vine aquí i defensem un espai de la gent i per a la gent”.

Tampoc faltaven els missatges de persones conegudes pel seu activisme social i cultural: “Aquest govern municipal tracta de criminals a joves que són la nostra esperança d'un món millor.  He anat sovint a veure'ls i la seva capacitat organitzativa, la seva generositat, el seu bon humor i bona educació, el bon tracte als infants, les seves propostes creatives, junt amb el seu ferm compromís intercultural, solidari i afectuós m'han admirat moltíssim. El poder, el cruel poder que no veu, no escolta ni estima, ha volgut apagar una llum, però no ho aconseguirà, perquè La Teixidora és llavor de vida i aquest poder...no. Seguirem!”

És evident que el que van fer els joves de “La Teixidora” va ser l’ocupació d’un equipament de titularitat municipal. Això no ho pot negar ningú.

També està clar que des del maig, que van entrar a l’antiga Escola Menéndez y Pelayo, els joves han desenvolupat un projecte social acceptat per la majoria de veïns de l’entorn.

Tots els grups municipals, excepte Esquerra Republicana, van estar d’acord en el Ple Municipal en solucionar per la força la qüestió. Tots, inclosos els dos regidors d’En Comú Podem, els que després defensaran l’ocupació d’habitatges de petits propietaris que no tenen recursos per a condicionar-los i posar-los al mercat. Això tenint en compte que una de les seves carteres és justament habitatge.

A tot això, s’hi ha d’afegir que no coneixem cap pla d’usos redactat pel Govern Municipal. Només hem sentit parlar d’un aparcament. Possiblement, l’edifici que, a primera hora d’un dia d’agost, quan menys gent hi ha a la ciutat i la majoria d’empreses de construcció fan vacances, va començar a enderrocar-se, serà aviat una esplanada plena de ferro.

Mataró deu molt a persones que en el seu dia van fer accions com els joves de “La Teixidora”. Només cal fixar-nos en els equipaments de “Les Esmandies” i “Can Noé”, el “Parc de Cerdanyola” o el camp de futbol de “Pla d’en Boet”. I això passava en moments polítics molt diferents, en què la democràcia no existia o era molt tendre.

La política, per definició, és diàleg, negociació, acords. Però en els darrers temps, i no només a Mataró, pesen més les estratègies per conservar poder. Els projectes han perdut força davant la possibilitat d’ocupar llocs de poder. A vegades per càrrecs electes, però, també, per assessors no justificats que, en alguns casos, ni saben res de la ciutat que els ha acollit.

Per quina raó no ha existit diàleg entre el govern i els joves de “La Teixidora”. Per què es permet que la ciutat perdi l’ocasió d’obtenir un nou espai social. Per què, si no existeix projecte polític, no s’ha tingut capacitat d’escoltar el projecte de la gent?

Els actuals responsables polítics de la ciutat, tant govern com oposició, ens hauran d’explicar que n’han fet de la política.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Quin nom li posarem a l’espai de l’antic Can Civit?

Fa pocs dies llegia una notícia que feia referència al nom escollit per a la plaça que actualment existeix a l’espai que antigament ocupava l'edifici de la botiga de pintures de Can Civit, a la ronda O'Donnell, cantonada amb el carrer de Pompeu Fabra.

L'Associació de Veïns i Veïnes de Peramàs-Esmandies reclamava que a aquest lloc se li donés el nom del desaparegut mestre Pep Sivilla, que va ser un activista social de la ciutat i també president de l’entitat veïnal.

El Govern Municipal, per la seva banda, sembla que s'ha explicat que la Comissió del Nomenclàtor ha optat per batejar la placeta en qüestió amb el nom de l'arqueòleg Joan Bonamusa, mort el 2012, tot i que també tenia sobre la taula el nom de Pep Sivilla. Essent aquesta la proposta que pensen portar a aprovació al ple del mes de setembre.

L'Associació de Veïns i Veïnes ja ha anunciat mobilitzacions per expressar la seva protesta per la decisió de l'Ajuntament. De moment, l’associació ha començat una recollida de signatures, amb l’objectiu d’arribar al miler i per tota la ciutat, per tal de demanar a l'Ajuntament que tingui en compte la seva proposta de batejar la placeta amb el nom de Pep Sivilla.

No seré pas jo qui digui que Joan Bonamusa, un actiu militant del PSC local; estret col·laborador del primer alcalde de la democràcia, Joan Majó; doctor en arqueologia, que va treballar al costat de Marià Ribas en jaciments com el de Torre Llauder; que també va ser membre de l’Associació de Veïns de Peramàs – Esmandies i impulsor del moviment “Salvem les Esmandies”, no mereixi tenir el seu nom en un espai de la ciutat. Tot al contrari, no tindré cap inconvenient en defensar-ho.

Per altra banda, la Comissió del Nomenclàtor, la qual vaig presidir durant sis anys, em mereix molt de respecte, sobretot pels membres nomenats pel seu gran coneixement de la ciutat i la seva història.

Però, amb el mateix respecte que tinc per la comissió, crec que aquesta vegada s'ha deixat portar per una majoria política. M'agradaria que la decisió definitiva, que ha de prendre el Ple, s'ajornés fins a trobar un lloc digne d'una personalitat com la de Joan Bonamusa i pogués atendre la demanda de l'Associació de Veïns de tenir a prop seu, un espai de qui va ser una persona important pel barri, encara que a vegades pogués ser incòmode per altres.

Estic segur que amb ganes i una mica de dedicació, dues virtuts que als no polítics de la comissió mai els hi han faltat, es podria arribar a un consens que la ciutat agrairia.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

La responsabilitat política davant la seguretat ciutadana

Les nits de l’11, 12 i 13 de desembre a Mataró (128.000 habitats) no hi havia cap agent de la Policia Local prestant el servei que un sistema democràtic ha de tenir per garantir els drets, les llibertats i la seguretat de les persones.

No és la primera vegada que la Policia Local, i s’ha de dir que n’hi ha que són excel·lents i grans professionals, fa el número. Però, ja n’hi ha prou! Mai havien arribat tan lluny i penjat el “cartellet de tancat” a la porta de la Comissaria. Són repetitives i conegudes les pressions que els serveis de neteja i policia fan a cada mandat quan toca negociar convenis. Amb la diferència que els primers s’acullen a la vaga legal, mentre que els segons, que són funcionaris amb una funció essencial, fan el número presentant-se al Ple Municipal o deixen algun servei desatès.

En el darrer mandat, a alguns ens van fer creure, inicialment, que les demandes eren socials i de condicions de treball, però la veritat és que tot es va acabar posant un grapat d’euros més al capítol de personal de l’Ajuntament. Mentre, els treballadors d’altres serveis, que en molts casos acaben l’any regalant hores a la comunitat, encara estan pendents que el director de recursos humans s’hagi dignat a proposar revisar la seva situació.

Deixar la ciutat desatesa és greu, molt greu. Deixar-la en un moment que els delictes han augmentat i ens trobem en estat d’alarma, encara ho és més. És imperdonable.

A tot això, hi hem d’afegir que el PSC no fa massa que va incorporar un Director de Seguretat de seva la confiança, càrrec que abans no existia.

Què ha fet el govern? Un decret, que és simple un acte administratiu, i res més. Això sí, acompanyat d’una nota de premsa perquè sembli més important. Mentrestant, el Director de Seguretat, el Cap de Policia, la Regidora responsable i  tot déu segueixen allà mateix. Potser estan pensant en demanar més mossos al conseller?

Sr. alcalde i portaveus, això no és un tema de govern i oposició, és un tema de Ciutat i l’han de resoldre junts. L’alcalde ha de liderar, els altres li han de fer costat, i tots a la una s’han de plantar, que si la policia ho fa, la Ciutat també ho pot fer. Primer s’ha de complir amb les obligacions i després les reivindicacions, que són respectables, necessàries i tots les tenim.

Parlant de reivindicacions, algú ens descomptarà dels impostos, dels quals acaben d’aprovar el seu increment, el servei no rebut? Perquè els agents de policia que no van a la feina, porten la baixa, no fan vaga com la resta de treballadors, siguin dels sector públic o privat.

Per cert! Algú sap al final que va passar, de veritat, amb els missatges al grup de whatsapps d’uns policies locals de Mataró que, per dir-ho suau, proposaven maneres d’acabar amb els independentistes?

Acabaré com he començat, dins la policia local de Mataró hi ha excel·lents i grans professionals, que actuen amb responsabilitat, i és una llàstima que la manera de fer d’uns quants puguin fer perdre el respecte i l’autoritat al cos davant la ciutadania. Com també és una llàstima que uns quants aconsegueixin que Mataró surti a TV3 per una notícia com aquesta.

Publicat a l'espai d'opinió de Ràdio La Veu TV

Les persianes no s’aixequen soles

El nostre Ajuntament va aprovar el setembre una nova edició del projecte “Aixequem Persianes”. Un nom molt ben trobat quan parlem de comerç. Només els que han tingut o tenen un negoci saben que vol dir aixecar cada dia la persiana de la seva botiga o despatx, si parlem de serveis.

El projecte no és un acte de creativitat local, sinó que va ser impulsat per la Generalitat el 2012 i des del primer moment va comptar amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona. Pretén aconseguir que s’obrin locals buits a través de projectes presentats per emprenedors que es troben sense feina.

Això, que sembla fàcil, necessita que l’administració local, que és la més propera, s’ho cregui de veritat. Com, de fet, passa en molts altres projectes.

En el cas de Mataró, no va ser fins al 2017 que el nostre Ajuntament s’hi va adherir. Cinc anys després d’haver-se posat en funcionament. El projecte va comptar amb 35.000 euros al pressupost municipal, quantitat que l’any de la pandèmia, que el comerç i la restauració tant estan patint, que cada dia hi ha més locals buits, i que molts treballadors perden la feina, s’ha reduït a 15.000. És evident que no costa gaire trobar poblacions més petites amb una partida molt més gran que la nostra.

Interpel·lada al Ple, la regidora del ram va explicar que s’ha reduït la partida perquè l’any passat no la va necessitar tota. Aquesta sí que és bona!

S’ha preguntat la regidora que hauria passat si, en lloc d’utilitzar el tema per fer propaganda política, hagués fet una adequada difusió dels  avantatges que ofereix la proposta? No hi ha projecte que sigui realment útil si els seus promotors no hi creuen. Per recollir, primer cal crear i invertir. Però en aquest cas, fins i tot costa trobar la informació al web municipal.

A Mataró, davant d’un bon projecte, que ara es fa més necessari que mai, ni els avantatges que s’ofereixen són prou atractius, ni els imports que s’hi inverteixen són suficients. Potser la regidora espera que les persianes s’aixequin soles.

Article publicat a Ràdio La Veu TV.

El Festival Nosaltres s’ha convertit amb l’única oferta cultural d’aquest estiu a Mataró

 

Els promotors van definir El Festival Nosaltres com un cicle de cultura, setmanal, per ajudar a retrobar-nos. Per ells, les paraules clau són: Comunitat, Renaixement i Resistència.

 

Comunitat per la importància de viure aquest nou festival en primera persona del plural; de Renaixement, perquè durant el confinament ens hem adonat que no podríem viure sense cultura; i de Resistència, perquè ofereixen una programació que demostra que hi ha alternatives culturals de base i un futur possible.

La iniciativa té moltes virtuts- La primera, la possibilitat de descobrir nous artistes locals, però també de comptar amb artistes ja consagrats que han volgut participar d’una iniciativa cultural segura a la seva ciutat.

Entre els actius dels impulsors, hi hem de posar també que han sabut trobar el suport de més de vint entitats ciutadanes, amb algunes contribucions destacables. De la mateixa manera que, no han faltat empreses locals sensibles a la situació de la cultura i han ajudat al seu finançament.

L’Ajuntament, a través de la Direcció de Cultura, s’hi ha sumat quan tot estava fet, segurament perquè no ha estat capaç de presentar cap iniciativa cultural pròpia després de fer-li pagar els plats trencats d’una mala gestió pressupostària i una crisi no desitjada.

Després de l’abandonament de les seves funcions del govern municipal i el silenci de l’oposició, hem d’agrair als promotors que ens hagin permès als mataronins i mataronines gaudir durant els mesos d’estiu d’una oferta cultural de km. 0, de qualitat, segura, tot el que la institució municipal no ha sabut fer. Recordem que encara ens han de dir de forma clara que cancel·laven Les Santes, que l’enlairament s’ha transformat en un aterratge forçós i que els focs del 27 de juliol es van fer amb nocturnitat (mai millor dit) i traïdoria.

Només queda donar les gràcies als promotors, entitats col·laboradores i patrocinadors. Gràcies perquè la cultura és identitat, és convivència i ha quedat clar que ens ajuda a superar moments difícils com els que estem travessant.

Quim Fernàndez

 

Article publicat l’espai d’opinió de La Veu de Cerdanyola

L’oportunitat perduda

Aquesta setmana, l’alcalde de Mataró ha remodelat el seu govern. Un govern que quan es va constituir, ara fa un any, ja va ser criticat per tenir 15 membres a dedicació exclusiva, amb pujada de sou inclosa.

Si es fa a causa de la crisi de la COVID-19, la remodelació arriba tard, i si la provoca la necessitat de recuperació econòmica, serà inútil. Bote ha perdut l’oportunitat de recuperar la credibilitat.

Quan es va saber que es faria una remodelació, tothom va pensar que era per ser coherent amb les mesures de restricció, alhora que potenciar la recuperació econòmica de la ciutat. Però no ha estat així.

Mataró segueix amb regidors, especialment un, sense cap contingut real. La càrrega de feina i responsabilitat entre els regidors està absolutament desequilibrada. El soci petit hi és i poca cosa més. I ara hi hem de sumar la manca de dignitat d’una regidora que no li han dit cantant, però si xiulant, que és un zero a l’esquerra.

És la primera vegada que a Cultura hi tenim: regidor, regidora adjunta i assessor. Tres persones per fer la feina d’una, per no parlar de quan el titular de cultura tenia una o dues responsabilitats més, com el mateix Remigio Herrero, que ens va deixar fa pocs dies.

En resum, anuncien als quatre vents la necessitat de modificar el pressupost per dedicar diners a perseguir la recuperació econòmica i ajudar els que pitjor ho tenen, però segueixen amb un govern de 15 i assessors que són comissaris polítics. Per no parlar dels canvis que ja van fer en l’organigrama, augmentant la part de direcció a costa d’afeblir el cos tècnic.

Tot plegat indignant. Sí, indignant, perquè tota aquesta incapacitat i baix nivell es paga amb diners públics.

Mentrestant, l’oposició es mostra tímida. Una noteta repetint-nos el que ja ha explicat el govern, amb poca anàlisi crítica i cap alternativa real.

 

Article publicat a laveucdm.cat el 12 de juliol de 2020

Estocada mortal a la cultura

Després d’aprovar el Llibre Blanc de la Cultura, que diu que: La cultura desenvolupa un paper cabdal en la construcció de la nostra societat. I havent-se presentat a les eleccions dient: Posarem en valor i al dia els diferents festivals de música consolidats (orgue, música antiga, Jazz...) i estudiarem la creació de nous. … A Mataró, el PSC ha donat una estocada de mort a la cultura.

El PSC ha retallat el pressupost de Cultura en 240.000 euros, carregant-se el Festival d’Orgue, el Tast de Jazz i la Nit de la Cultura. Ha fet tet trontollar el Festival Poesia i Més, la participació a la Mostra Literària del Maresme i Les Santes. A més, ha reduït el nombre d’exposicions temporals i ha anunciat el retard en les inversions.

Fins al moment desconeixem cap nova proposta i només sabem que ha aportat alguns diners més a festivals organitzats per tercers. Probablement per parar el cop.

De què li serveix al govern tenir una regidora dedicada en exclusivitat a Cultura i l’única que disposa d’un assessor polític. Quin és el pes polític de la regidora de Cultura a l’actual govern? A la vista dels fets, la resposta és: cap! La cultura pel PSC ha passat de ser el fil conductor de les polítiques socials a l’aneguet lleig del govern municipal.

Avançar a Batzegades

Dijous passat, organitzada per l’associació Amics de la Ciutat de Mataró, Manuel Mas, que va ser alcalde de Mataró de 1983 a 2004, va pronunciar la conferència “A Batzegades, la Construcció de la Ciutat” a la sala d’actes de la Fundació Iluro.

Manuel Mas, que no necessita presentacions, va ser introduït per Ramon Prujà, que amb una intervenció al seu estil més pur, va merèixer l’aplaudiment de la sala.

Tot i que segurament és molt agosarat per part meva, intentaré fer-vos un petit resum amb una part d’opinió sobre el que va dir l’alcalde Mas.

Va iniciar la seva intervenció llegint-nos la definició de “Batzegada” segons el Diccionari Fabra i va afegir que poden ser constructives o negatives. Seguidament es va referir al “moment històric de 1979”, afirmant que en els seus darrers anys, el franquisme no donava més de si a les branques més llunyanes, com és el cas de l’administració local, i això va causar la impotència dels tres darrers alcaldes nomenats per l’antic règim: Antoni Martí Coll, Francesc Robert Graupera i Francesc Salas Moret.

En aquells anys, la despesa per habitant va baixar considerablement i no es va recuperar fins entrada la següent dècada, marcada per la falta d’experiència i pocs recursos dels nous ajuntaments, malgrat la il·lusió pel moment històric.

Les “batzegades” que, per a Mas, van causar canvis importants a la Ciutat, van ser: El Mataró Parc, el Port i el Passeig Marítim, la Planta de Tractament de Brossa, el nou Hospital, el Cementiri de les Valls, l’Urbanisme (Porta Laietana, Via Europa, Camí del Mig, Parc Central, ...) i el TecnoCampus.

Per anar acabant, va mostrar-se confiat que existiran futures batzegades que l’actual generació sabrà aprofitar.

Va ser una conferència amena i interessant, tot i ser escrupolosament llegida, però amb poques referències als protagonistes, només breus referències a Salvador Milà i Pilar González. Per exemple, en el cas de l’Hospital i el Port hagués estat fàcil posar sobre la taula el paper que hi van jugar el Dr. Joaquim Esperalba i Josep Beltran, respectivament.

Per altra banda, només va citar el que a l’inici havia definit com a “batzegades constructives”. No va fer cap referència a la frustrada vinguda de “El Corte Inglés” per la mala gestió feta des del govern municipal.

En resum, una intervenció que va valer la pena escoltar, tot i trobar-la una mica escapçada de manera interessada i a la que, com oients, hi faltaven regidors actuals, als que els hi convindria interessar-se per la nostra història més recent com a ciutat. També poca presència de mitjans de comunicació, que sembla que només es mouen a partir de les notes de premsa institucionals.

GOVERN vs CIUTAT

 

Fa tot just dues setmanes que a Mataró es va constituir, com a tots els municipis del país, el nou Consistori.

En total són quinze noves persones que formen part per primera vegada del Ple Municipal. Alguns ja vam anunciar fa molt de temps que no pensàvem tornar-nos a presentar, però altres s’han vist exclosos per uns resultats que, si bé eren previsibles pel que fa a qui podia guanyar la contesa, no ho eren per la forma com ha quedat la composició del Ple. De nou a només cinc grups municipals, amb un PSC fregant la majoria absoluta, formacions que no han aconseguit representació, com és el cas de la CUP, i persones amb un gran coneixement de l’Ajuntament i la Ciutat, com el regidor José Manuel López (PP), que no repeteixen.

Però no és la meva intenció fer una valoració dels resultats, que són els que són i ja no els podem canviar, el que de debò m’interessa, perquè té molt a veure amb el nostre futur, és la composició i organització del nou govern municipal.

Amb els dos darrers mandats s’ha demostrat que no calien aquells governs de fa uns anys amb 14, 15 i fins i tot 16, regidores i regidors on tots tenien cartera (i sou). Segur que 6 o 8 són massa pocs per una ciutat de gairebé 130.000 habitants, però entre 10 i 11  és un número ideal per repartir responsabilitats polítiques de manera equilibrada, coherent i possibilista.

Doncs aquest juny de 2019 ens trobem que governa Mataró un equip format per 15 regidors i regidores, tots amb “cartera” i sou, tot diners públics.

Les propostes en Cultura de les 10 candidatures municipals a Mataró (II)

Dissabte passat deixava en aquest bloc, en referència a les 10 principals propostes que porten les diferents candidatures municipals als seus respectius programes electorals, publicades pel setmanari Capgròs, un recull de les que feien referència a l’àmbit de la Cultura. Ho feia mantenint el titular que les mateixes candidatures havien escollit i també el número d’ordre entre el conjunt de les seves 10 prioritats.

Avui miraré de fer-ne una valoració, que evientment serà subjectiva.

Per començar ens oblidarem del Partit Popular, VOX i Primàries Mataró per la raó que no inclouen cap proposta referent a Cultura en les seves prioritats. Del PP i VOX ho podíem esperar, tot i saber que el cap de llista del PP hi pugui tenir un interès personal, però és sorprenent que Primàries Mataró se situï en aquest grup. Sabem que el seu principal objectiu és complir amb el mandat de l’1-O, però no és menys cert que la cultura defineix la nostra identitat, ens fa persones lliures i ens converteix en ciutadans crítics i autònoms amb valors cívics. La cultura és l’eix de moltes polítiques socials a qualsevol comunitat, també al municipi.

Pel Partit delsSocialistes de Catalunya, el partit que actualment governa, la Cultura es limita a fer content un sector de la població prometent-los una nova biblioteca, per altra banda necessària. Però com podem refiar-nos d’aquells que ens prometen un equipament dels que requereixen més inversió sense que ens diguin com el finançaran i en un espai on tot just fa un any ens hem gastat més de dos-cents mil euros en condicionar-lo per donar resposta a la demanda del barri. En aquesta mateixa línia es troba la candidatura d'En Comú Podem, encara que en aquest cas, no es limiten a prometre construir una biblioteca, sinó que en només un mandat també prometen un altre equipament per les Arts Escèniques. D’on sortiran els diners? Això no ho diuen i, com els socialistes, no es queden només aquí, sinó que fan altres promeses multimilionàries en altres àmbits. Tot plegat no té cap credibilitat.

Parlant d’inversions multimilionàries passarem a ERC. Només en Cultura, ens prometen un Escola de les Arts, un Auditori, un Teatre i una Sala de Concerts, a més d’obrir la nau llarga de Can Marfà per ubicar-hi el Museu de la Ciutat i la Casa de la Cultura. Hem de dir, però, que quan els hi preguntem semblen conscients que això només és per dibuixar el que la ciutat necessita i tenen consciència que tot és irrealitzable a curt i mig termini,

Quan ens fixem amb les propostes de Ciutadans, tenim la sensació que parlen d’oïda i no saben exactament que estan dient, però hem de reconèixer que, a diferència d’altres del seu mateix bloc (PP i VOX), han posat la cultura entre les seves prioritats.

En el cas de Junts per Mataró, i em dol molt dir-ho, demostren no conèixer la ciutat ni saber-ne res del que hi passa. Tal vegada vulguin dir un gran festival de jazz a escala nacional, perquè la ciutat de festivals de jazz ja en té dos. Si és el cas d’un d’àmbit nacional, la idea m’agrada, però això vol dir que han d’incrementar considerablement el pressupost de la Direcció de Cultura, no pas del Patronat al qual prometen dinamitzar, doncs fa més de 10 anys que aquest va reconvertir-se en IMAC, que des del 2013 es va integrar, com els altres instituts autònoms, a l’Ajuntament.

Per acabar, la CUP i VOLEMataró sembla que són els que més toquen de peus a terra. Això si entenem que l’auditori que prometen a Rocafonda que proposa VOLEM és un espai polivalent que busqui la cohesió social i incentivi a persones d’altres barris a assistir a esdeveniments culturals, educatius i socials en aquell barri de la ciutat. Un equipament, no necessàriament molt gran però potent en la seva programació i activitat associativa. Proposta que és complementa amb la que ens ofereix la CUP de fer de la cultura una eina de cohesió.

Debat electoral de les candidatures independentistes a Mataró

Avui s’ha celebrat, organitzat per l’ANC, un debat electoral entre les quatre candidatures independentistes que es presenten a Mataró el proper 26 de maig: Junts per Mataró (JxM), Esquerra Republicana de Catalunya – Mes (ERC), Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i Primàries Mataró (PM).

La periodista Teresa Carreres ha estat l’encarregada de traslladar les preguntes preparades per persones de l’Assemblea.

Pel que fa a com fer la independència des del municipalisme, la percepció que he tingut és que ERC-Mes i JxM han tirat pilotes fora passant tota la responsabilitat al Govern de la Generalitat i PM no ha més enllà de demanar que es faci efectiu el mandat de l’1-Ooctubre. Només el representant de la CUP, l’actual regidor i número dos de la candidatura Juli Cuellar, s’ha mullat parlant de desobediència i confrontació sense conflicte amb l’estat, recordant la frase “El poble mana, el govern obeeix”.

En intervencions posteriors dins del mateix bloc de municipi i independència ha tornat a ser la CUP la més clara i contundent apostant pel municipi com a eina per construir la República Catalana. Per a ells les persones, els seus drets i el seu benestar, estan al centre de tot i s’han de defensar “sense deixar-se ningú en la construcció del país”.

Pel que fa a la política de pactes, ERC, a través del seu candidat Francesc Teixidó, ha volgut demostrar el seu convenciment que pot guanyar les eleccions del 26M fent que Mataró tingui un alcalde independentista i s’ha compromès a treballar amb tots els partits independentistes. JxM ha donat la sensació de trobar-se incòmode davant d’aquesta pregunta, mentre que la CUP té molt clar que per arribar a acords caldrà compartir model de ciutat. PM només contempla arribar a acords amb els independentistes i deixa de banda el bloc del 155, però sense passar d’aquí.

En un moment del debat, la representant de PM ha justificat la seva existència tirant en cara als partits tradicionals la manca d’unitat i incapacitat per arribar a acords, però per ERC això no es soluciona sumant una formació i dividint més el vot.

Temes com l’Agència Tributària, la relació amb les empreses de l’IBEX35 i la territorialització del Consell de la República han completat la primera part del debat abans de deixar pas a les preguntes del públic.

Qüestions tan importants com la Política Cultural, PUMSA, el TecnoCampus, el Port, la Mobilitat i les actuacions a barris com Rocafonda i Cerdanyola no han estat presents fins que el públic les ha posat sobre la taula. Les respostes han estat de poca intensitat per part dels candidats, només Juli Cuellar i, en segon lloc, Francesc Teixidó, han exposat una opinió clara sobre el que se’ls demandava, mentre altres han evidenciat el seu desconeixement.

Per acabar, crec que cal deixar constància que algunes propostes, sobretot per part d’ERC, molt probablement no són viables econòmicament a curt i mig termini, i que altres, segurament perquè agraden al seu públic, proposen actuacions que la llei no permet, per exemple en matèria de contractacions, clar que la CUP deixa molt clar que està disposada a desobeir.