Escriure el futur, 45 anys després

He de confessar que hi ha decisions que il·lusionen especialment. Recuperar el certamen literari és, sens dubte, una d’aquestes. No és només una activitat més dins el programa del 45è aniversari: és un gest de memòria, de coherència amb els nostres orígens i, sobretot, una aposta clara per la cultura i la creativitat a la ciutat.

A finals dels anys vuitanta i durant els noranta, les Aules ja van impulsar un certamen literari que va tenir, com a mínim, quatre edicions. En aquell moment, el protagonisme era sobretot de la poesia. No és casualitat. Doncs les dues primeres presidentes de l’entitat eren persones apassionades per la lectura i l’escriptura. Entre elles, la Rita Ribas, primera presidenta, que dona nom al certamen actual. Recordar-la d’aquesta manera és també reconèixer el llegat d’una generació que va entendre la cultura com una forma de créixer personalment i col·lectivament.

Ara, amb motiu del 45è aniversari, des de la Junta ens hem proposat recuperar algunes antigues activitats i, alhora, impulsar-ne de noves. El Certamen Literari Rita Ribas simbolitza perfectament aquesta voluntat: mirar enrere per agafar impuls i continuar avançant.

 

El certamen està obert a totes les persones majors de 18 anys residents o vinculades a Mataró. Hem optat per una única modalitat, el relat curt en català, original i inèdit, de temàtica lliure i amb una extensió màxima de 1.000 paraules. Ens semblava important apostar per la llengua catalana com a vehicle d’expressió i oferir un format assequible, que animi a participar tant a qui ja escriu habitualment com a qui potser fa temps que té una història al cap però no s’ha decidit mai a posar-la sobre el paper. Tal vegada m’animo a participar-hi.

 

El termini de presentació serà de l’1 al 27 de març de 2026, i les obres s’hauran d’enviar en format digital, seguint el sistema de pseudònim i plica, que garanteix l’anonimat davant del jurat. Volem que el procés sigui rigorós i transparent, i que les obres es valorin exclusivament per la seva qualitat literària.

El veredicte es farà públic el 22 d’abril de 2026, en un acte obert emmarcat en les activitats prèvies a Sant Jordi. No se m’acut un moment millor per celebrar la paraula escrita. El relat guanyador rebrà un lot de llibres i un diploma, i també es podran concedir dos accèssits, que rebran igualment un lot de llibres. Totes les persones participants obtindran un certificat acreditatiu. A més, les Aules Sènior ens reservem el dret de publicar les obres guardonades, amb la voluntat de donar visibilitat al talent literari local.

 

Més enllà dels premis, però, el que realment m’empeny a escriure aquest article és la convicció que la literatura ens fa comunitat. Escriure és una manera d’ordenar records, d’imaginar futurs, de compartir inquietuds. En una ciutat com Mataró, rica en entitats i en vida cultural, recuperar aquest espai de creació és també reforçar els vincles que ens uneixen.

 

Per això, des d’aquesta doble mirada de membre de la Junta i d’amant de la cultura, animo tothom que senti una mínima espurna creativa a participar-hi. No importa l’edat, ni si és la primera vegada que us presenteu a un certamen. El que importa és atrevir-se. Potser aquest relat que fa temps que us ronda pel cap mereix veure la llum.

 

Celebrar 45 anys d’història és important. Però encara ho és més continuar escrivint-ne el futur. I aquest futur, també, es construeix amb paraules. Llegeix les bases i animat a participar.

 

 

Un relleu il·lusionat per continuar caminant al costat del Senegal

El 13 de desembre de l’any 2000 es constituïa formalment l’Associació d’Amics del’Escola Pia al Senegal. Naixíem de la mà d’un grup d’antics alumnes, agraïts i admiradors de la tasca que els escolapis duen a terme arreu del món per fer arribar l’educació a tots els infants, independentment de la situació econòmica de les seves famílies.

El nostre mirall va ser l’Associació d’Amics del Bisbe Godayol, de la qual alguns ja en formàvem part. Per saber si podíem ser útils, el primer contacte va ser amb el P. Tura Pedemonte, que en aquell moment servia com a escolapi a Dakar i que, a més, havia estat professor nostre a Mataró. Des del primer moment, s’hi va afegir el P. Joan, un escolapi profundament estimat, que acceptà ser el nostre primer president i donar forma i empenta a aquella intuïció inicial.

Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys he tingut el privilegi de viure dues etapes ben diferents dins l’associació: primer com a vicepresident, compartint responsabilitats amb un equip compromès i molt connectat amb la realitat del Senegal; i des del 2019, com a president, treballant colze a colze amb la Fundació Educació Solidària, avui Fundació Camins, i amb una Junta plena de talent i generositat, sovint amb poc temps lliure però amb una enorme capacitat de servei.

Les assemblees anuals són sempre un moment clau. Ens permeten compartir la feina feta, revisar amb transparència la situació econòmica i projectar els reptes de futur. Però la del passat dilluns 9 de febrer va tenir un significat especial. Va ser el moment del relleu.

Sentia que no podia deixar passar una oportunitat que poques entitats tenen: donar pas a un grup de persones joves, entusiastes, ben preparades i coneixedores del país que estimem i al qual volem continuar fent costat en tot allò que estigui a les nostres mans. Han estat anys intensos —amb pandèmia inclosa— en què cadascú ha aportat el millor que ha pogut. Ara, però, era l’hora de mirar endavant amb nova empenta.

Estic convençut que el compromís i la dedicació de la Júlia Valera, que assumeix la presidència, i de totes les persones que l’acompanyen, són la millor garantia que l’associació continuarà responent amb fidelitat a allò que demani l’Escola Pia del Senegal. El futur és a les seves mans, i no en tinc cap dubte: el treball, la sensibilitat i la il·lusió hi són assegurats.

Per part meva, només puc expressar gratitud i desitjar-los tota mena d’encerts. Que no perdin mai l’energia i l’esperança que els caracteritzen des del primer dia que les vaig conèixer. Per descomptat que em seguiran tenint al seu costat quan em necessitin.

 

El llegat de Rosa Regàs i Pagès

Rosa Regàs i Pagès va morir amb 90 anys el passat 17 de juliol a la casa que tenia a Llofriu (Baix Empordà).

Quan vaig conèixer la notícia de la seva mort i que havia publicat el seu darrer llibre recentment no em vaig poder estar de llegir-lo. Fins aquell moment coneixia l’existència del personatge, però no amb profunditat, i tampoc havia llegit cap de les seves obres. De fet, Regàs es considerava més editora i traductora que no pas escriptora.

Llegint “Un llegat. L’aventura de la vida”, publicat aquest mateix any i redactat a partir de diverses converses amb la periodista Lídia Penelo, t’adones que Rosa Regàs ha tingut una vida fascinant. Dedicada al món intel·lectual de Barcelona i, sobretot, de Madrid, va ser una figura de la literatura imprescindible de conèixer.

Va ser una veritable feminista, defensora de la llibertat personal i crítica amb l’Església Catòlica, passant per la política, la feina, la família i els grans amics, que ella anomena de l'ànima. En el llibre, Regàs repassa moltes de les idees per les quals va lluitar durant tota la seva vida i les persones que la van acompanyar en el transcurs de cada etapa (Joventut, Maduresa i Vellesa). Com ha dit Penelo: Regàs diu les coses com les pensa.

Nascuda en una família obligada a exiliar-se, va tenir una infantesa complicada, internada en un convent de monges. La relació amb els tres germans, en Xavier, la Georgina, la que va morir just abans que ella, i l’Oriol, el més petit i promotor cultural, és extraordinària, sobretot si tenim en compte com van compartir els primers anys de la seva vida.

Les seves paraules sobre la Guerra Civil Espanyola, que va passar a la casa de la seva àvia materna, a França, i també sobre la transició, ens fan reflexionar sobre com avui dia encara ens afecten.

La seva relació amb infinitat de personatges destacats de la cultura i la política són un exemple de la intensitat intel·lectual de Regàs. La manera com va accedir als estudis universitaris i la relació amb el seu marit, amb qui va tenir cinc fills, semblen d’una època posterior a la que va viure, dignes d’algú que volia decidir sobre la seva vida.

Dona republicana i d’esquerres, que es declara filla de pares rojos i separats, que va conèixer un Jordi Pujol molt jove i pel que no estalvia crítiques, tant polítiques com morals.

El 1991 va publicar Memoria de Almator, la seva primera novel·la. El 1994 va guanyar el Premi Nadal amb la novel·la Azul. La van seguir Viaje a la luz del Cham (1995) i Luna lunera (1999), novel·la d'estil autobiogràfic que transcorre a Barcelona durant la postguerra i per la qual li va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona de Narrativa.

Entre altres llibres en català, del 2014 al 2016, va publicar una sèrie de tres memòries: Entre el seny i la rauxa (2014), Una llarga adolescència (2015) i Amics per sempre (2016), tots tres d'Ara llibres. Altres obres publicades en versió catalana inclouen el volum de narracions Vent armat (2006), els contes infantils d'Hi havia una vegada (2001), el llibre d'assaig Per un món millor (2002), el dietari o memòries Diari d'una àvia d'estiu. El temps que passa (2004), L’hora de la veritat (2010) i la crònica Memòries de la Costa Brava (2006, fotos de Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs).

En 2001 també va guanyar la 50a edició del Premi Planeta amb una novel·la d'intriga, La canción de Dorotea, en què es narren els descobriments que una professora de biologia molecular fa en una casa de camp que va heretar del seu pare. A partir d'aleshores, va publicar diverses obres, entre les quals destaca Diario de una abuela de verano, que va ser portada a la televisió en una sèrie del mateix títol. L'any 2005, durant el govern socialista de Pasqual Maragall, fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

A banda de la seva activitat literària, Rosa Regàs també va ser directora de l'Ateneu Americà de la Casa de América de Madrid (1994-1998) i directora general de la Biblioteca Nacional d'Espanya entre 2004 i 2007, dimitint després de les crítiques del ministre de Cultura, César Antonio Molina acusant-la no haver fet res per millorar la gestió de la institució. Des del començament de la dècada de 1990 va col·laborar regularment en diaris i revistes amb els seus articles, a més de la seva feina com a conferenciant i activista en moviments solidaris i reivindicatius de drets humans.

Si podeu, aprofiteu aquest estiu per conèixer millor qui va ser Rosa Regàs. De debò que val la pena llegir el llibre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Jo també persisteixo

Aquest estiu, el temps dedicat a la lectura ha estat més que cap altre. Ha estat una oportunitat per aprofundir en tot el que vam viure l’1 d’octubre de 2017, des d’uns mesos abans fins a la sentència del Tribunal Suprem.

En el meu post anterior, us comentava la lectura del primer llibre del President Puigdemont, titulat “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”. Després van seguir “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. El tercer va ser “...Y AHÍ LO DEJO” de l’advocat Gonzalo Boye. Avui us parlaré del darrer: “PERSISTIM” de Gemma Aguilera i Jordi Turull.

PERSISTIM és un llibre que fa temps que tenia a casa. Un llibre on he reconegut la personalitat d’en Jordi. Una persona que vaig conèixer fa uns anys, quan encara no tenia cap responsabilitat a Convergència i es presentava al Congrés per a presidir l’Agrupació de les Comarques de Barcelona. Ens vam conèixer en un sopar en el qual no érem més de sis persones, convocat per trobar-li suports a Mataró i al Maresme. Després hem coincidit en diferents moments, que ara us estalviaré.

Com us deia, al llibre es reconeix la seva personalitat, la seva humanitat i honestedat. Una persona que ha suportat la presó amb absoluta dignitat, tot i passar, com és normal, moments difícils. Qui no el conegui, hi trobarà un home que actua seguint els seus valors, que són molts. No hi ha gaires polítics, sobretot en el nivell que s’ha bellugat Turull, que tinguin els seus valors.

Però, si bé, tot el llibre és recomanable de llegir, inclòs l’epíleg de Lluís Llach, vull destacar el darrer dels capítols. El que es titula “Després de la sentència: persistir”. En aquest capítol, Jordi Turull reclama unitat entre els independentistes, la qual considera imprescindible.

Quanta raó té aquesta persona que tant s’estima el país i la seva gent. Quanta raó té quan diu que no és moment de lluites partidistes i estratègies electorals. Que ja hi haurà temps per això quan Catalunya hagi aconseguit la llibertat.

Tots aquells que ara ens governen haurien de llegir, com a mínim, aquest capítol. Començant pels companys de partit de Turull.

Sentit adeu al company Jesús Laraña

 

Ahir, l’equip i els col·laboradors de Ràdio la Veu TV vam acomiadar al company i amic Jesús Ángel Laraña.  L’iniciador, juntament amb Eva Sánchez, d’aquesta aventura que va néixer emparada per l’Associació de Veïns de Cerdanyola a Mataró.

Al Jesús se’l va emportar la Còvid quan tenia 70 anys i moltes ganes de viure. No feia gaire que, gràcies al seu esperit lluitador, havia vençut altres malalties greus, però no va poder vèncer la seva darrera batalla contra el Coronavirus.

El vaig conèixer quan Ràdio la Veu començava, encara al local de l’Associació de Veïns. Ell estava al control mentre l’Eva em feia una divertida entrevista com a regidor de Cultura i Participació. Vam parlar de molts temes importants, però de forma distesa i passant-nos bé. En Jesús no se’n podia estar de dir-hi la seva.

Ell venia de fer un programa musical a la desapareguda Ràdio Duba i no li va costar gaire sumar esforços amb qui llavors era presidenta de l’Associació de Veïns de Cerdanyola.

A Ràdio la Veu TV hi tenia dos programes, ambdós amb periodicitat setmanal: “Tu y yo, 60, 70, 80, 90 i más”, un programa musical que recordava la música de dècades ja passades, i “Tu y yo, tertúlia”, una tertúlia sobre l’actualitat i altres temes que ell o en Ramon s’encarregaven de proposar.

No pensàvem igual amb moltes coses, però sempre s’hi podia parlar. L’opinió mai passava per sobre del respecte i la relació personal. A causa de les restriccions per la pandèmia ens ha quedat pendent una celebració, de la qual ell n’era l’impulsor, que ara servirà per reunir-nos i fer un homenatge a una de les ànimes del projecte de la Veu.

Comercial de professió, el tracte amb la gent era la seva especialitat. Al seu comiat va quedar demostrat que, a més, era una personal important per a tota la seva família, als quals sabia fer costat i divertir-los, si feia falta.

Us deixo les imatges, en companyia d’en Ramon, el més gran col·laborador, de la seva primera tertúlia gravada en vídeo. Els que hi hem participat el recordarem sempre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV el 12 d'agost

 

El fill del xofer, de Jordi Amat

Les estones de fresca que ens ofereixen els vespres d’estiu són ideals per llegir i fer-ho amb llum natural.

Per altra banda, l’estiu també és temps de recuperar aquells llibres que ens van cridar l’atenció o ens van regalar i les lectures obligades no ens han permès llegir. Aquest és el cas de “El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Un llibre del filòleg i escriptor Jordi Amat, nascut a Barcelona el 1978.

Al llibre, l’autor fa un repàs a la història política de Catalunya dels darrers cinquanta anys. Ho fa seguint la trajectòria personal i professional del periodista i advocat AlfonsQuintà. Quintà és el fill del xofer. El seu pare, Josep Quintà, va ser el xofer i persona molt propera a Josep Pla.

Alfons Quintà, entre moltes altres coses, autor dels articles al diari El País contra Banca Catalana i primer director de TV3, és un personatge del qual Amat en diu barbaritats. Totes molt ben documentades i, a més, persones que el van conèixer asseguren que tot és creïble.

Però, com antic militant convergent i persona interessada per la política, m’ha fet pensar molt tot el que el llibre explica del president Jordi Pujol i la seva família, així com del que va ser secretari del govern, Lluís Prenafeta. Al llibre, però, hi apareixen molts altres noms, com, per exemple, Francesc Cabana, cunyat del president i persona important a Banca Catalana.

No tinc constància que ningú hagi desmentit o denunciat a l’autor per inventar-se els fets que relata. Em dol que això sigui així i no m’agrada. Però, malgrat tot, seguiré defensant que els vint-i-tres anys que Pujol va ser president de la Generalitat de Catalunya van ser fonamentals per a la construcció d’aquest país i allò que després s’ha anomenat estructures d’estat.

 

Hem acomiadat a l’Albert

 

He volgut reproduir aquí la nota que he escrit pel web de Mataró Cultural amb motiu de la mort sobtada del nostre company i bon amic, l’Albert Geronès.

 

Ahir vam acomiadar a l’Albert Geronès, un dels membres més actius de Mataró Cultural. L’Albert va morir a causa d’un infart, poques hores després de parlar-nos dels projectes que estava dissenyant i preparant per a l’entitat.

 

L’Albert havia nascut a Barcelona, però feia molts anys que Mataró era la seva ciutat. Estava casat, amb dos fills, un noi i una noia, i quatre nets, a qui estimava amb devoció. A les netes més grans els hi agradava passar estones amb ell al seu estudi d’artista.

Es va llicenciar en Geografia i Història per La Universitat de Barcelona i tenia un màster en Didàctica de la Història. Era mestre de vocació, uns anys director a Catalunya i Balears de l’Editorial Santillana, impulsor de diferents projectes educatius al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i autor de diversos textos per a llibres de text.

Una vegada jubilat, va mantenir la seva passió per la lectura i l’escriptura, recuperant l’afició per l’art que l’havia portat a fer classes de plàstica  en la seva època de mestre. Va formar-se als tallers artístics de Manuel Prieto, Josep M. Gomis i de L’Associació Sant Lluc per l’Art de Mataró, de la que era soci i formava part de la seva junta.

Ell mateix defineix la seva obra com artista amb aquestes paraules: “El treball neix des de l’espontaneïtat, partint del color, en un intent d'expressar en el mateix, els sentiments i estats d'ànim, que com a tals no tenen una forma definida, ni són visibles. D'aquí que l'estil, purament abstracte, em permet jugar amb aquestes sensacions. És una manera on l'inconscient està més present que el conscient. Per a mi, l'acte de pintar significa submergir-me en un espai i temps inexistents, en un diàleg permanent”.

Va participar en exposicions individuals i col·lectives, principalment a Mataró, però també a altres ciutats de Catalunya i Europa. També era col·laborador de l’espai cultural La Destil·leria de Mataró. Actualment estava treballant per una nova exposició solidària en solitari, la qual tenia previst realitzar el mes de setembre a l’Hospital Germans Trias i Pujol.

La relació personal que manteníem va facilitar que fos un dels primers artistes que vam entrevistar. La conversa es va emetre el 10 d’octubre de 2019 per Ràdio la Veu TV. Pocs mesos més tard, l’Albert, a qui li va agradar la feina que fèiem des de Mataró Cultural, es va integrar a l’entitat i va passar a ser un dels membres més actius.

Li agradava conversar amb els artistes de la ciutat. La darrera de les entrevistes que va gravar per Mataró Cultural va ser amb l’escultor Perecoll, un bon amic seu. Abans, entre altres, ja havia entrevistat artistes com Jordi Prat, Pol Codina i Mònica Vilert, o l’historiador Francesc Masriera, autor del llibre “Jordi Arenas, la sublimació de l’art” i secretari de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas.

A més de les habituals col·laboracions en les activitats actuals, l’Albert era l’ànima i l’impulsor d’un nou projecte de l’entitat. Aquesta vegada era una proposta que anava molt més enllà de Mataró i es basava en el patrimoni i la història del país, una de les seves especialitats.

Però l’Albert també era un patriota. El seu compromís polític amb el país li venia de molt lluny. De jove va militar en formacions de l’esquerra nacionalista, havent estat cap de llista per la circumscripció de Girona del PSAN. Més tard va entrar a formar part de CDC, on va militar més de trenta anys.

A la seva vida no podia faltar la implicació en la lluita per la millora de la ciutat, que el va portar a ser, durant un temps, vicepresident de l’Associació de Veïns de Mataró Centre.

Un home tranquil i treballador, capaç de trobar consensos, que no s’enfadava mai i sempre tenia el somriure a la cara. Una persona que molts trobarem a faltar, encara que el seu record no ens deixarà mai.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia he recuperar un poema que el meu pare va dedicar a Catalunya.

Si el llegiu, cal que abans us situeu. Està escrit el maig del 1948, ni la meva germana ni jo érem al món.

Al meu avi el van assassinar durant la guerra, anant-lo a buscar una nit a casa seva i no va tornar mai (això passava en un poble de Granada). Per això el pare, el gran de quatre germans, va haver de deixar d’anar a l’escola quan no tenia ni deu anys.

 

Elogia de un andaluz a Catalunya

Aunque yo no soy poeta

y de rima poco se

me siento con el deber

de llevar a este papel

mi amor expresado en letras.

Cataluña, bello nombre,

orgullo de España entera

de entre todas la primera

y de universal renombre.

 

Tronco de nuestra Nación,

hermoso pueblo industrial

laborioso sin igual

igual la mujer que el hombre.

 

Es fértil todo tu suelo,

modelo de agricultura

que tus gentes se apresuran

a cultivar con esmero.

 

Y tus máquinas vibrantes,

son como clarín en la guerra

que solo a los bagos aterra

y les empuja incesante

al trabajo que le arredra.

 

El trabajo es tu divisa,

y no se puede olvidar

que invitas a trabajar

a aquel que tu suelo pisa.

 

Pues tu no admites a bagos,

ni mendigos, ni rastreros,

y aunque no tenga dinero

ha de ser un hombre honrado

al que acojas en tu seno.

 

Das cobijo al forastero,

pues yo soy y me lo has dado

por eso hoy admirado

y con amor verdadero

en estos renglones quiero

darte lo que tu me has dado.

 

Te juro fidelidad.

ensalzar siempre tu nombre.

servirte como tus mejores hombres,

y ser para ti un hijo más.

 

En cualquier lugar que esté

Lanzaré gritos al viento,

Y de la mejor manera,

Yo té diré agradecido,

VIVA CATALUNYA ENTERA

 

Francisco Fernández Contreras

Mataró mayo de 1948

Els reptes del Papa Francesc

Feia poc que havia vist la pel·lícula “Los dos papas” i, influït per la personalitat del Papa Francesc que allà es descriu, quan va ser l’hora de fer la Carta als Reis, vaig demanar un llibre sobre la seva vida.

Els Tres Mags de l’Orient van portar el llibre “Els reptesdel PAPA FRANCESC”, de Teresa Forcades. El llibre no és una biografia, sinó una reflexió sobre la situació de l’Església catòlica i les veus de renovació que de fa uns anys s’hi senten. Renovació que va rebre amb esperança l’elecció del Papa Francesc.

La monja benedictina de Sant Benet de Montserrat analitza la posició de l’Església actual davant de reptes com l’avortament, l’homosexualitat, la pederàstia, el celibat dels sacerdots, el paper de la dona davant el sacerdoci, ... També repassa el paper dels diferents moviments que cadascun d’aquests reptes ha despertat, tant a favor com en contra.

L’obra és de lectura recomanada per a tots aquells que vulguin aprofundir en temes d’actualitat,  catòlics i no catòlics. La reflexió, molt valenta, que fa Teresa Forcades arrossega al lector a aprofundir en qüestions que darrerament han estat d’actualitat als diaris i a adonar-se’n que tal vegada les veus més crítiques es troben dins la mateixa Església. És una mostra clara que l’Església catòlica som tots els catòlics, homes i dones, i no només uns quants de la cúria.

Finalment, hi ha dos missatges que cal retenir. El primer, que el Papa Francesc no aconseguirà mai canviar, ell sol, els diferents posicionaments. El segon, que la renovació, com passa en altres qüestions importants de la societat, només serà possible si ve de la base. Una cosa que els catalans sabem molt bé.

VÍDEO acte de presentació:

Canvis, espero que per bé, al bloc

Imatge del bloc el 2006

Més enllà d’actualitzar algun enllaç, d'ençà que vaig obrir el bloc, el 31 de gener de 2006, només havia fet una modificació.

Tot i que no hi escric tan sovint com a l’inici, avui he decidit fer alguns canvis en la plantilla. No són molt importants, perquè he intentat modernitzar l’aspecte sense perdre res del que hi tenia.

He incorporat l’enllaç a totes, o gairebé totes, les xarxes socials a les quals sóc present i he recuperat l’agenda. Tot això acompanyat d’una neteja d’enllaços que ja no funcionaven, o el lloc no estava operatiu, i l’eliminació d’alguna eina desfasada.

En resum, he volgut aconseguir una imatge més actual i clara, on sigui fàcil de trobar tot el que hi tinc.

Espero que us agradi. Jo estic content del resultat i, perquè veieu la diferència, us deixo una captura de pantalla del primer disseny, que vaig publicar amb motiu dels cinc anys de bloc. 

Primera Nit de la Cultura

Divendres passat es va celebrar a Can Gassol la primera edició de la Nit de la Cultura, un compromís que figurava al Pla d’Actuació Municipal i, si m’ho permeteu, una aposta personal. L’acte es va preveure primer pel 29 de setembre i posteriorment pel dia 6 d’octubre. En el primer cas va coincidir amb el darrer dia de campanya pel Referèndum per l’Autodeterminació de Catalunya, i en el cas de la segona data, la situació política per la que travessa el país no aconsellava celebrar el que havia de ser la festa de la cultura de la Ciutat.

Hi vaig assistir amb preocupació per com es preparaven les coses i he de dir que, del que s’havia previst al que es va fer, a penes hi ha un punt de coincidència. S’havia preparat una festa. Una festa per a la gent de la cultura, sense intervencions de polítics, i pensada per a un públic més ampli i més nombrós. S’havia previst un conductor mediàtic, actors, l’edició d’un quadern que deixés constància de l’esdeveniment i, si es trobava espònsor, una copa al final. Finalment va semblar-se més a la gala de la que volíem fugir que no pas al que s’havia pensat. Vam tenir sort de la gran qualitat de les persones proposades per a formar part del jurat, que van saber fer una més que excel·lent presentació de cada guardó, i que els guardonats també van respondre demostrant la qualitat que el jurat els havia atorgat.

Però dit això, per a mi, l’acte va ser molt emotiu. Les paraules del Conseller de Cultura, Hble. Sr. Puig Gordi, actualment a l’exili a causa de la repressió exercida pel govern del PP amb el suport de C’s i PSOE; les imatges d’un seguit d’actes culturals i tradicions pròpies de la nostra Ciutat; els parlaments dels membres del jurat posant en valor la feina feta des de la Direcció de Cultura, i la forma en que van presentar als guardonats, em van fer saltar alguna llàgrima d’emoció.

En tot cas, la proposta s’ha concretat i els assistents, que no eren coneixedors del que acabo d’explicar, van sortir contents. I com em deia sempreuna col·laboradora mot propera, això és el que compta.

El jurat, que ja he dit que era de luxe, es va reunir el juny passat i els guardonats estaven avisats. Per això l’acte no es podia deixar de fer. Ara, una iniciativa ben rebuda pel món de la cultura local ha de tenir necessàriament continuïtat, tot i que l’absència de l’alcalde, la màxima autoritat local, en un acte de reconeixement als creadors i agents culturals de la Ciutat, persones i entitats, és més que criticable i preocupant.

Vull acabar, primer, felicitant als guardonats en les sis categories que la comissió encarregada de la definició del projecte i redacció de les bases va establir; i segon, agraint la feina feta a tots els que ho han fet possible, des de la comissió fins les persones que des de la Direcció de Cultura han cregut en el projecte, passant pels membres del jurat i tots aquells que van proposar candidats. 

Ahir la Rosa va emocionar-nos a tots amb el que havia preparat pel casament d'en Jordi i la Cristina

Haig d’admetre, que quan em veu demanar que llegís alguna cosa a la cerimònia em veu posar en un bon “marrón”. He estat molt mesos pensant-hi, i crec que, finalment, potser me n’he sortit.

Sovint, quan érem petits, et torturava veient pel·lícules Disney (Quan no em deixaves tornar a veure Matilde). Fins que no m’he fet més gran, he estat força innocent i les meves heroïnes han estat la Cenicienta, la Bella, la Jasmine o fins i tot la Mulán. Ara, amb una mica més d’experiència, he deixat endarrere els comptes de fades, on les princeses esperaven impacients que arribés el seu príncep blau.

Ara si sé qui són els meus herois. Ara ja sé amb qui emmirallar-me, amb qui fixar-me perquè em faci ser millor, de qui envoltar-me per seguir endavant. Per mi, els meus herois sou vosaltres. Són les nostres famílies. Els nostres pares, els avis, els tiets.  Totes les parelles que ens han envoltat durant la nostra infantesa i l’adolescència, que sense necessitat de dir-nos res ens han transmès els autèntics valors de la parella i de l’amor. El respecte, l’estima, l’afecte i l’amistat, entre altres. Hem vist com s’han recolzat l’un amb l’altre en els pitjors moments i com s’han buscat ràpidament per compartir els millors.

Tots aquests valors que he vist en ells, els veig en vosaltres. No és fàcil trobar amb qui compartir la vida, i vosaltres heu tingut la sort de trobar-vos. Espero i desitjo que sigueu molt feliços. Que no deixeu mai de respectar-vos i d’estimar-vos. I sobretot que seguiu compartint el vostre camí amb nosaltres. 

Per acabar, m’agradaria compartir un fragment sobre l’amor del diccionari dels sentiments:

L’amor és una inclinació irresistible. Contràriament a l’amistat, l’amor no us deixa cap elecció. Es un rapte, un arrabassament al qual us heu de sotmetre. El cor, enamorat, és seduït. Més lliure, en el seu trasbals. Magnetisme. Com l’agulla d’una brúixola. I no obstant això, molt sovint, l’amor us fa perdre el nord. L’amor foll, sobretot.

Del Poema de Nadal, de Josep M. de Segarra

Dedicat a una persona que m’ha ajudat en moments difícils

Va ser una nit que va florir l’estrella,

i va néixer l’Infant!

Imaginem que fou la nit més bella,

més musical, més flamejant!...

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna

el nostre pit per atiar l’oblit,

per fer-nos infidels, però retorna

cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura

Que està damunt del bé i del mal,

Més no hi val ganivet, ni ànima dura,

és més forta la Nit de Nadal!

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!

Seriem tros de carn i pensament

que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,

pell  d’home que arrossega la corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d’esperit.

I en dóna un punt d’humilitat de cendra

per estimar un racó dintre l’espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre

que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures

amorosint el baladreig raspós,

i diguem: “Glòria a Déu en les altures”

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,

i l’orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit fem el possible

per ser uns homes de bona voluntat!

El primer Nadal sense tu

Si cada dia al despertar trobo el teu buit al meu costat, imaginat el que podria ser una taula de Nadal sense tu. És per això que amb la nostra filla hem fet la maleta i agafat un avió.

Per què un avió? Bé que ho saps! Per no caure en la temptació de, a darrera hora, no marxar.

Anirem a llocs diferents, a llocs on farà més fred, a llocs on parlaran altres llengües, a llocs on el menjar no serà el mateix, a llocs on les obligades visites ens mantindran ocupats i ens faran més suportable el forat que has deixat.

Però, malgrat tot, seguirà essent el primer Nadal sense tu.

9N SOM TOTS

L’ANC i Òmnium Cultural ens convoquen de manera conjunta per expressar el rebuig a la imputació de les autoritats catalanes que van fer possible la celebració del procés participatiu del 9 de novembre de 2014 (9N).

En primer lloc, ens demanen que ens adherim al Manifest que trobarem aquí.

D’altra banda, cal que el proper dimarts 13 d’octubre a les 19:30 tots participen als actes de suport  que es faran davant dels ajuntaments de tots els municipis.

Igualment, ens demanen que enviem una carta de protesta a les instàncies judicials. Només cal descarregar-la aquí, signar-la i enviar-la a l’adreça que surt a l’encapçalament de l’escrit.

També ens demanen que acompanyem les persones que hauran de declarar els dies 13 i 15 d’octubre a les 10 hores al TSJC (Passeig de Lluís Companys, 14-16, Barcelona). El mateix dia 15 d'octubre també està prevista una concentració de càrrecs electes davant del TSJC. 

Quatre mesos sense tu

Cada dia vuit del calendari començo un escrit com aquest, però quan és l’hora de publicar-lo em costa obrir els meus sentiments i penjar-lo al bloc. També perquè m’agradaria tenir més habilitat per escriure’l com tu et mereixes. Però avui, finalment, m’he decidit a fer-ho.

Des d’aquell 8 de juny en que vas abandonar la teva lluita de més de dos anys contra la malaltia de la que, malgrat ser conscients de la gravetat, no ens podíem imaginar un final tant ràpid i injust, han passat moltes coses: l’aniversari de la Rosa; el nostre aniversari de noces; les Santes; la Mare de Déu d’agost, un dia de trobada familiar; el meu aniversari,... i molts altres moments més íntims o de transcendència pel País, un país que tu estimaves tant com a la família.

Tota una vida junts. Des dels 15 i 16 anys que ens vam conèixer, tu amb l’uniforme del Cor de Maria i jo escapant-me entre classes per anar-te a trobar quan entraves a l’escola. Vam compartir-ho tot. Junts vam descobrir un amor que seria per sempre, junts vam tirar endavant un negoci, vam crear una família amb dos fills meravellosos i fins el darrer dia confiàvem en celebrar junts que el nostre país esdevindria un estat independent.

És cruel i injust marxar quan es pot començar a gaudir de tot el que has estat sembrant. És injust sacrificar-te per no tenir temps de gaudir-ne i marxar deixant moltes coses per fer i molta gent per estimar.

És cruel i injust veure com se’n va qui més has estimat. És injust no saber que has d’aprofitar cada moment, cada segon, perquè la vida que t’espera és curta.

Han passat quatre mesos i encara penso que et trobaré a casa quan arribi o que podràs acompanyar-me a qualsevol dels actes als que abans anàvem junts. Però no és així, la casa és buida, perquè malgrat la companyia dels nostres fills i el suport dels amics, el forat que tu has deixat no el pot omplir ningú.

Però també és cert que aquí la vida segueix i et recompensa amb el suport de molts que n’hi t’ho esperaves. Afortunadament, per cadascun dels que et sorprenen amb la seva indiferència al teu dolor, n’hi ha una dotzena que t’abracen i et fan costat en els pitjors moments. També persones fins aquell moment anònimes o desconegudes, t’aturen pel carrer per mostrar-te el seu suport.

Gràcies als que ens donen suport, però sobretot gràcies a que et portem sempre amb nosaltres i sabem que tu no voldries que defallíssim, tirarem endavant i seguirem construint la família, la ciutat i el país. Un petó !!

Molta participació, molt de respecte i l’esperança posada en el resultat

L’ambient de la Jornada Electoral fa pensar que tindrem una molt alta participació, tot i que no seria la primera vegada que al matí hi ha molta activitat i després de dinar l’assistència als col·legis electorals, sense saber perquè, cau en picat.

En tot cas, malgrat les provocacions d’alguns durant la campanya, tenim una Jornada tranquil·la. Els catalans anem a votar amb respecte per a totes les opcions, l’ambient és magnífic i convençuts que tothom respectarà el que diguin les urnes.

És massa aviat per especular sobre possibles resultats, però l’ambient de tranquil·litat i respecte ja és una bona notícia i una mostra de maduresa del poble català.

La candidatura “Junts pel Sí” ha fet una campanya des del respecte, una campanya amb el somriure al rostre, plena d’il·lusió i d’esperança en el futur. Ara, sense perdre aquesta esperança, toca esperar els resultats.