Ens la van colar

Un amic em fa arribar l’enllaç a un article de Publico.es titulat “JuanCarlos, el primero de la dinastía Franco”, de la periodista i escriptora Nieves Concostrina. Ho fa amb una puntualitat gairebé litúrgica: cada dos diumenges, quan Concostrina publica la seva columna en aquest diari digital que es defineix com a independent, d’esquerres, progressista i republicà, amb una orientació cap al socialisme democràtic i la defensa de la igualtat i la justícia social. Ho dic d’entrada per avançar-me a aquells que, abans d’entrar en el fons del que s’hi explica, prefereixen desqualificar-lo pel mitjà o per la línia editorial.

 

Els articles de Concostrina tenen com a fil conductor la família reial espanyola. La periodista sembla ben documentada i escriu amb claredat i ofici, motiu pel qual la seva lectura acostuma a resultar estimulant. Article rere article va construint una mena de retrat coral de cadascun dels membres de la casa reial. Però aquesta vegada fa un pas més enllà: posa el focus en l’origen mateix de la successió del dictador.

 

Durant dècades, amb l’objectiu declarat d’assegurar una transició no violenta, s’han anat acceptant relats i decisions que amb el temps han demostrat ser, si més no, discutibles. Amb els esdeveniments dels darrers anys hem pogut constatar que determinades estructures de l’Estat —com la policia o les forces armades— no havien experimentat una transformació tan profunda com sovint s’havia volgut fer creure; més aviat havien estat sotmeses a un procés de maquillatge institucional. Els cinquanta anys de la mort de Franco han servit, entre altres coses, per retirar les seves restes del mausoleu que ell mateix va ordenar construir amb el treball forçat dels vençuts. El govern central també ha aprofitat l’aniversari del 23-F per anunciar la desclassificació de documents, tot i que de manera parcial i selectiva. Mentrestant, el rei emèrit —presentat durant anys com el gran garant de la democratització— ha protagonitzat escàndols econòmics (i de fandilles) que difícilment haurien tingut la mateixa resposta si els hagués protagonitzat qualsevol altre ciutadà.

 

En aquest context, Concostrina posa damunt la taula un altre element incòmode del nostre relat recent. Recorda que la legitimitat de la monarquia restaurada no prové d’una continuïtat dinàstica avalada pel poble, sinó de la “Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” del 26 de juliol de 1946. Aquella llei confirmava Franco com a cap vitalici de l’Estat i li reservava el dret de designar successor. I això és exactament el que va passar: el dictador es va mantenir en el poder fins a la seva mort al llit i, immediatament després, el va succeir la persona que ell mateix havia escollit. Aquest successor va regnar durant dècades i, posteriorment, el tron ha passat al seu fill biològic. Cap dels dos, en cap moment, ha estat escollit directament pel poble.

 

Potser passaran molts anys abans no tornem a poder plantejar seriosament la independència respecte d’Espanya. Però mentre aquest escenari no arriba —si és que arriba— potser valdria la pena començar a pensar en altres camins. Un d’ells podria ser treballar perquè algun dia existeixi una república espanyola més sensible a la realitat plurinacional de l’Estat i, en particular, a la nació catalana.

 

Quan la realitat s’imposa al desig

En les darreres setmanes, el caos de Rodalies ha eclipsat el debat sobre el finançament autonòmic que va proposar el PSOE. Així i tot, crec que val la pena recuperar aquest tema, ni que sigui per un moment.

Cal recordar, d’entrada, que aquesta proposta no neix d’una voluntat generosa dels socialistes, sinó que és conseqüència directa dels acords d’investidura d’Illa a Catalunya i de Sánchez a Espanya amb ERC. En tot cas, benvinguda sigui, malgrat els estirabots d’uns i altres des de l’oposició. És evident que molts preferiríem un concert econòmic o, fins i tot, la independència. Però també és evident que, si fóssim independents, aquest debat ja no existiria.

La realitat, però, rarament s’ajusta als nostres desitjos. Pel que fa a la independència, ja vam fer un intent. Però, enganyats en alguns aspectes i sense una fermesa clara en altres posicions, vam fer-la impossible una vegada més. Tardarà a arribar una nova oportunitat, i serà, sens dubte, més difícil i complexa. Mentrestant, no ens queda altra opció que continuar negociant amb l’Estat, aprofitant —sigui quin sigui el govern— les seves febleses. Sempre recordo una frase que sentia de jove a casa: “A Madrid, mani qui mani, no ens estimaran mai”.

M'agradaria que, en primer lloc, i pel bé de Catalunya, els partits “d'aquí” fossin capaços d'aparcar les seves diferències, enveges, rancúnies i qualsevol altra disputa personal per unir-se i fer front comú davant el govern central. Sé que és difícil, però és igualment imprescindible. En segon lloc, que tots, ara ho fan els uns i els altres els volen ridiculitzar, toquessin de peus a terra. Ara uns defensen la proposta i els altres la ridiculitzen, però sembla que no assumim que ni volen ni poden donar-nos tot el que voldríem. Precisament per això, cal saber valorar allò que, gràcies a la conjuntura actual, es pugui aconseguir.

És cert que la proposta del PSOE és lluny del concert econòmic i no té res de singular per a Catalunya. Però la pregunta clau és: és millor que el que tenim ara o no? Poden anar més enllà sense posar en risc l’estabilitat del seu partit a tot l’Estat? Hi ha marge per obtenir més si això pot perjudicar-los electoralment? I, sobretot, si hi ha eleccions generals i acaba governant un executiu PP-VOX, guanyarem alguna cosa més o, al contrari, perdrem part del que ja hem aconseguit?

La crisi ferroviària i la desmemòria política

La crisi de la mobilitat que viu aquests dies el nostre país ha superat qualsevol escenari imaginable, especialment en l’àmbit ferroviari. És cert que la meteorologia ha estat excepcionalment adversa i que el terreny, saturat d’aigua, ha contribuït a agreujar la situació. També ho és que les incidències a Rodalies no són un fet nou, sinó que fa temps que segueixen una tendència preocupant. Però el que resulta inadmissible, en un país que es considera desenvolupat, és la paralització total de la xarxa ferroviària, amb l’afegit de talls en les principals vies de comunicació.

Com a ciutadà, m’agradaria veure tots els nostres electes sumant esforços per resoldre la situació com més aviat millor, atès que es tracta d’una crisi que afecta directament l’economia, l’assistència a les escoles i, sobretot, a un dret fonamental: el dret a la mobilitat de la ciutadania. En canvi, assistim a la imatge de dos governs, el català i l’espanyol, defensant-se de l’oportunisme de les respectives oposicions per a desgastar-los. En aquesta lluita no hi falten els contraatacs, especialment en l’àmbit de la política espanyola, on el PP aprofita l’ocasió per desviar l’atenció d’altres polèmiques, com el cas de Mazón o el de la parella d’Ayuso. El soroll polític que comporta la confrontació, però, no fa avançar trens ni resol incidències. Només contribueix a alimentar el descrèdit institucional.

 

Tot plegat m’ha portat a fer un exercici que hauríem d’incorporar més sovint com a ciutadans: documentar-nos. En un context de titulars interessats i desinformació, les dades són, cada vegada més, una eina imprescindible. En aquest cas, les dades ens indiquen que els pitjors anys pel que fa al pressupost i a l’execució de la inversió d’ADIF i RENFE a Catalunya van coincidir amb governs del PP a Espanya i de Junts pel Sí a Catalunya, ambdós actualment a l’oposició.

També cal destacar que, en els darrers anys, amb governs del PSOE a Espanya i d’ERC i JxCat a Catalunya, la previsió pressupostària va augmentar, però no així el percentatge d’execució. Probablement, per manca de voluntat política dels primers i per insuficient exigència dels segons.

Les conclusions, a partir d’aquestes dades, les deixo a criteri de cada lector. Però hi ha una reflexió difícil d’evitar: en aquest país, massa sovint, quan passem a l’oposició, oblidem ràpidament què vam fer —o què no vam fer— quan ocupàvem responsabilitats de govern. Aquesta desmemòria col·lectiva, més enllà de sigles i colors polítics, acaba tenint conseqüències reals per a la ciutadania.

 

Votar extrema dreta. Dues cares d’una mateixa moneda

 

Algunes persones em pregunten: què et sembla que farà Aliança Catalana a les pròximes eleccions? La majoria d’ells, a continuació diuen: no creus que pujarà molt?, com a mínim, l’Orriols en traurà dotze. Sempre tinc la sensació que qui planteja la pregunta està decidit a ser un dels nous votants de l’extrema dreta i cerca la justificació o, essent mal pensat, la provocació. Per això em nego a entrar en aquest debat tot i reconèixer que desperten en mi una reflexió interna.

Generalment, l’interlocutor ha estat durant temps votant de CiU i posteriorment de Junts. Les seves justificacions es fonamenten, principalment, en el “problema” de la immigració. Obliden els seus antecedents familiars. Molts són nets o besnets de la immigració dels anys vint del segle passat, d’aquelles persones vingudes de Múrcia, Almeria i Galícia per la necessitat de mà d’obra per a les construccions de l’Exposició Universal de 1929. Altres són fills o nets de la immigració, majoritàriament d’Andalusia, vinguda entre els anys quaranta i seixanta del segle XX per la necessitat d’obrers que la indústria catalana tenia en aquells anys d’expansió i desenvolupament. En ambdós casos venia primer l’home, que s’allotjava en habitacions compartides o com a rellogat en barraques, i quan podia llogar una habitació o disposar d’una barraca per a ell sol portava la dona i els fills. Després, el seguien altres familiars o persones del mateix indret, que anaven a viure a prop seu. A Mataró hi ha carrers on a totes les cases i viuen famílies vingudes del mateix poble.

Un altre punt comú en la majoria d’interlocutors, segons la seva situació econòmica i social, és que a casa tenen una noia d’origen magrebí que és qui fa la neteja, un noi subsaharià que els cuida el jardí, una noia suramericana que cuida als avis, compren en un establiment regentat per un pakistanès i van a fer el cafè a un bar que porta una parella procedent de la Xina.

Deixant a banda la incoherència, la hipocresia i el cinisme que representa, sobretot el segon cas. La meva reflexió em porta a pensar que l’acceptació del nouvingut i la seva integració a la nostra societat és l’única solució. No només és una solució a un “conflicte”, sinó que representa una major riquesa cultural pel país. Com diu Candel a “Els altres catalans”, aquesta gent no ha vingut a conquerir o colonitzar res. Han vingut fugin del caciquisme els primers i de la persecució política que patien als països d’origen els segons, i, molts, cercant una forma de sobreviure i tenir un futur pels seus fills.

 

Per aconseguir-ho, però, cal que tots siguem sincers amb nosaltres mateixos, revisem els nostres orígens i els nostres comportaments, així com que analitzem quin futur volem i que necessitem per aconseguir-lo. Si ho fem, no caurem en la temptació de votar a l’extrema dreta catalana. Que, per altra banda, és igual que l’espanyola canviant l’estanquera per una estelada. Una altra cosa que hauríem d’aconseguir, a les comarques rurals és més fàcil, és que el català fos la llengua comuna.

Quan la política fa fàstic

 

Portem dies, setmanes, mesos, potser anys, que cada vegada la política fa més fàstic i més pudor. Em refereixo majoritàriament a la política espanyola, queda clar.

Amb l’únic objectiu de fer fora el que hi ha per ocupar el seu lloc, tot s’hi val. L’exemple més clar és el PP i el senyor FeijÓo. No li conec cap proposta, però sí els seus exabruptes dirigits al president del govern de l’estat.

Qui és el PP per donar lliçons? No és el PP el partit espanyol amb més casos de corrupció? Si no que li pregunti a M. Rajoy. Encara recordo a Casado dient que canviaria la seu del PP quan reconeixia que l’actual, la mateixa que tenien en aquell moment, s’havia pagat amb diners procedents de la corrupció dels seus càrrecs. Deu ser que des de Galícia, mentre navegava amb el contrabandista i capo del narcotràfic, Feijóo no es va assabentar dels casos del disc durs de Bárcenas, del c as d’Esperanza Aguirre, del control del Suprem, la Policia Patriòtica, de les comissions en pandèmia, del màster de Cifuentes i molts més. El mateix Feijóo que fa costat a Mazón, el responsable de la mort de més de dues-centes persones per la seva gestió (o no gestió) de la Dana. El Feijóo que, segurament per por que li prengui la cadira, no parla dels casos de corrupció que envolten Ayuso.

Desgraciadament, el Parlament de Catalunya, encara que a un altre nivell, també és escenari d’aquest ambient fastigós. Des de Junts parlant de finançament irregular (no eren a classe el dia que explicaven allò de: el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), fins a Vox qualificant el PSC de “banda de criminales”.

Això no vol dir que Pedro Sánchez no tingui l’obligació d’explicar-se bé, molt bé, i d’aplicar mesures perquè això no torni a passar. En lloc d’aplicar el “i tu més”. Però on vull arribar és a que els ciutadans no ens mereixem uns polítics que han substituït els projecte per a la millora de la societat per l’insult i la mala educació. Això només ens portarà a un increment exponencial de l’abstenció. Llàstima que, tot i que no anem a votar, ells continuaran sortint i ocupant cadires.

 

Poden antics líders encapçalar nous projectes?

Dissabte vam saber que, en la pugna per dirigir Esquerra Republicana els pròxims anys, la militància havia elegit Oriol Junqueras.

Vagi per davant la felicitació a tot l’equip de Militància Decidim per la victòria aconseguida després d’un procés absolutament democràtic. Però, des de la distància, doncs, ni soc, ni he estat mai militant d’Esquerra, no estic content que els dos importants partits del país segueixen en mans d’aquells que han protagonitzat més enfrontaments a causa del paper que van jugar durant el procés.

Per altra banda, malgrat que les primeres paraules de Junqueras hagin estat “Només hi ha unpartit”, no ens pot passar per alt que només ha tingut el suport de poc més de la meitat del seu partit, així com que molts càrrecs públics l’han donat públicament a l’altra candidatura. Tampoc és menor que qui encapçalava l’altra candidatura, Xavier Godàs, ja ha advertit de la divisió d’ERC.

La història es repeteix constantment. Els catalans, en gran part, perdem els enfrontaments amb l’estat per les nostres guerres internes. La Guerra Civil Espanyola va representar elpitjor exemple que el país ha viscut.

Catalunya té un “enemic” comú. I aquest és l’Estat. Fins que hàgim guanyat aquesta “batalla” és clau que aparquem les nostres diferències. En el darrer tram del “Procés”, quan les eleccions les va guanyar una candidatura conjunta, va quedar clar, però va durar poc.

Ara, fent servir llenguatge actual, hem de passar pantalla. El “Procés” s’ha acabat, cal construir una nova etapa i, per fer-ho bé, calen nous lideratges; frescos, il·lusionats i, sobretot, no enfrontats. Sense que això vulgui dir que els que van fer possible l’etapa anterior, amb sacrificis personals i familiars tan importants com passar per la presó o viure a l’exili, no mereixin el nostre reconeixement més gran i sincer.

Siguem o no militants (o votants) d’ERC, si som independentistes necessitem que sigui un partit fort, unit, sense fissures i lideratges potents que puguin suportar una nova etapa que probablement serà llarga i dura. Si això no és així, els beneficiats seran aquells que sàpiguen vendre que s’ocupen dels greus problemes del dia a dia de la ciutadania i que porten el país a la “normalitat”.

Ara toca democràcia

Els acords del Partit dels Socialistes de Catalunya amb Comuns i Esquerra, han despertat diverses veus denunciant-los. En més d’una ocasió amb retrets, acusacions, amenaces i insults.

La meva opció per governar Catalunya no ha estat mai la de Salvador Illa, una persona que va donar suport al 155 i defensava prorrogar-lo. També tinc molt mal record dels governs tripartits, especialment del segon, que va deixar una Generalitat endeutada obligant Artur Mas a estrènyer-se el cinturó i retallar polítiques públiques. Tampoc oblido qui va fer ostentació de la seva oposició a les lleis anomenades de desconnexió aprovades pel Parlament el 2017.

Però ara hem de ser democràtics, allò que tant hem demanat a altres. El PSC va guanyar les eleccions i esquerra, que està en una situació d’absoluta decadència i per a la qual una repetició electoral podria suposar el suïcidi, ha fet parlar les bases a partir d’una proposta, això sí, de l’actual direcció.

No se’ns ha d’escapar que alguns, com Oriol Junqueras, han callat fins a saber el resultat de la consulta republicana i posteriorment s’ha posicionat discretament a favor. Junqueras continua posant l’estratègia i la tàctica per davant del país per tal d’aconseguir el que persegueix. Mantenir-se en els llocs de decisió del seu partit.

No té per què agradar-nos un govern PSC-Comuns, però ho hem de respectar i, en tot cas, reflexionar sobre per què els independentistes hem perdut la majoria (justeta) que teníem. No crec que discrepem gaire si reclamo unitat i lideratge per tornar a il·lusionar-nos i sortir al carrer a reclamar el que és nostre: la independència. Mentrestant, siguem demòcrates i reconeixem que la culpa és nostra per no haver anat a votar o fer-ho carregats de dubtes.

Dit tot això, estic disposat a fer el que se’m demani per col·laborar a fer possible l’assistència del president Puigdemont al Parlament. No podem deixar de plantar cara a una “justícia” polititzada, partidista i repressiva.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Preacord d’investidura PSC – ERC

 

Deixeu-me dir abans de començar que no soc cap expert ni m’he llegit tots els documents que històricament han existit per saber, amb prou exactitud, si es recullen acords ja pactats anteriorment i no complets.

A la part introductòria del preacord que s'ha fet públic, com és habitual, es parla d’antecedents i es defineixen la situació i els objectius des del punt de vista dels signants. Trobo digne de destacar el fet que després d’haver votat el 155 al 2017, el PSC s’empassa que l’opció independentista és legítima, així com que és imprescindible que Catalunya guanyi sobirania per garantir el progrés social i econòmic dels catalans.

El primer punt, RESOLUCIÓ DEL CONFLICTE POLÍTIC, es queda molt curt. Entenc que és aquí on s’hauria de parlar de referèndum. En lloc d’això, es parla de “donar la veu a la ciutadania per conèixer les seves preferències sobre l’organització territorial i acomodar, de manera legítima i viable, aquestes preferències”. Equival a dir que no ens mourem ni un mil·límetre de què digui la Constitució Espanyola. Això sí, preveu un nou òrgan que presidirà ERC i tindrà recursos humans, tècnics i materials. Interpreto que serà la possibilitat de contractar persones de l’entorn d’Esquerra i una finestra per parlar des d’aquest partit a la ciutadania evitant diluir-se en l’oposició.

Pel que fa a l’ACORD PER UN NOU MODEL DE FINANÇAMENT SINGULAR, aquest, al meu entendre, és el punt més important de l’acord. Necessita la signatura del PSOE, perquè tot el que es proposa depèn de l’Estat i té el problema de necessitar majories difícils d’aconseguir per fer-ho possible, però, també és veritat que trigarem a tenir una situació com l’actual, en la qual els vots independentistes són imprescindibles pel govern de l’Estat. Per altra banda, no obtenir la majoria estalviaria al PSOE les crítiques per incompliment.

Així i tot, crec que es pot fer un important pas endavant que justifica l’aposta per un acord d’investidura amb qui, de fet, ens agradi o no, va rebre la confiança d’un major nombre d’electors el passat 12M.

Respecte a l’apartat de “Transitorietat” d’aquest punt, hi ha accions que, no em voldria equivocar, ja figuraven als acords per la investidura del president espanyol. Segurament, és a això a què es refereixJxCat en el seu comunicat.

A l’apartat CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ AMB LLENGUA PRÒPIA I VOLUNTARIAT DE PROJECTAR-SE AL MÓN és inevitable preguntar-se: per què ERC no ha tirat endavant aquestes accions mentre ha governat? És necessari un Departament específic per a la llengua? Són creïbles les promeses de Salvador Illa pel que fa a la llengua? Recordem que el president Montilla utilitzava més el català que Illa a les seves intervencions públiques. Potser no calen tantes propostes, sinó fer complir les normes que ja tenim i lluitar de manera eficaç i unitària contra els que persegueixen la llengua. Per altra banda, sense la militància lingüística de la ciutadania de poc servirà tot el que diu el document.

Per cert! Avui mateix, Plataforma per la Llengua ha fet públic que un reial decret imposa el castellà en les instruccions de televisions, tauletes, mòbils i ordinadors i que durant el segon trimestre de 2024 el Butlletí Oficial de l'Estat va publicar 58 normes discriminatòries amb el català (24 més que el primer trimestre).

Pel que fa a la imatge exterior de Catalunya, no és suficient escriure-ho, cal creure-s’ho. Serà fàcil deixar-ho en mans de la diplomàcia espanyola i dir que s’està fent. El millor ambaixador de Catalunya va ser el president Pujol, que no va tenir mai un Departament d’Acció Exterior en els seus governs.

El darrer punt del preacord porta el títol POLÍTIQUES PÚBLIQUES i consta dels següents subapartats:

a)    Continuïtat de les polítiques de l’actual govern de Catalunya

b)    Polítiques a impulsar pel proper govern de la Generalitat de Catalunya

c)    Agenda legislativa

d)    Per un model de país basat en el progrés

El text ocupa gairebé la meitat del document i sembla un acord de dues forces que compartiran el govern, no pas d’investidura. M’ha fet l’efecte de ser un reflex d’un partit que encara no ha assumit que està abocat a abandonar la posició actual i que li ve a sobre el paper de control i seguiment reservat a l’oposició.

En resum, l’únic punt important, malgrat la desconfiança en el seu compliment, és el que parla de finançament. Així i tot, hem d’acceptar el resultat electoral del 12M i que el cost d’una repetició electoral, no només econòmicament, que també, sinó políticament per l’independentisme, pot ser molt alt i el que li cal és replegar-se, trobar nous lideratges i treballar per la unitat en l’acció.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

La formació de govern a Catalunya en mans de la militància d’ERC

 

Més enllà de les onades de calor i els incendis forestals, l’estiu acostuma a ser temps de poques notícies. Però enguany això és diferent, si més no a Catalunya. Els possibles acords o desacords per formar govern, després dels resultats de les eleccions del passat dotze de maig, fan preveure un intens mes d’agost, informativament parlant.

En un article anterior ja vaig parlar de la difícil situació en què els resultats havien deixat als republicans. Llavors semblava que, amb l’excusa que eren els dos primers partits (PSC i JxC) els que havien de posar-se d’acord, no volien entrar en el joc dels pactes. Però era evident que, davant del fet que tant socialistes com juntaires volien per a ells la investidura, ERC tenia reservat el paper d’àrbitre.

Ens agradi o no, el PSC va guanyar les eleccions i una hipotètica investidura del President Puigdemont passa necessàriament per una abstenció dels socialistes. Fet que equivaldria a renunciar als drets que els ha atorgat la victòria (en vots i escons). Per altra banda, si no hi ha acord, anem a unes noves eleccions, situació no desitjable pel país. Tant per la situació d’interinatge de l’actual govern, com perquè les enquestes deixen clar que unes noves eleccions donarien un resultat similar al del 12M. Això per no parlar del cost que comporta l’organització d’una contesa electoral, ni de la situació interna d’Esquerra.

Tot plegat, és el resultat del desencant i frustració de l’electorat independentista. Que es va quedar a casa provocant el desastre electoral d’ERC, la baixada de la CUP i un minso i insuficient increment de diputats per a Junts. Molts independentistes ens sentim enganyats i cansats de les baralles entre partits després del #1O2017 (És recomanable llegir “Enemicsíntims”, una anatomia de la desconfiança entre Junts i ERC, escrita per Oriol March i Joan Serra).

Amb tot això, ahir al vespre coneixíem la notícia d’un probable preacord entre ERC i PSC per investir Salvador Illa president de la Generalitat. Som molts els que no voldríem que Catalunya tingui de president algú que va donar suport al 155, però potser serà la manera que els partits dits independentistes entrin en una fase de reflexió i debat intern profunds. Tenien una majoria absoluta (52 %) que no han sabut administrar i s’han dedicat a desprestigiar-se entre ells. Uns més que altres, però tots ho han fet.  

És per això que, si l’acord resolt d’una vegada per totes el tema del finançament, a més d’altres qüestions, benvingut sigui. Repetir eleccions seria encara pitjor.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

ACCIÓ CATALANA: El finançament que ens cal

 

Interessantíssim debat entre la consellera Natàlia Mas Guix i els exconsellers Ramon Tremosa i Andreu Mas-Culell sobre “El finançament que ens cal”, organitzat per l’Associació ACCIÓ CATALANA pel debat catalanista, amb el suport de NacióDigital. L’acte l’ha obert el conseller Carles Campuzano, president d’Acció Catalana i l’ha moderat Ferran Casas, subdirector del digital.

S’han posat sobre la taula tres elements que són imprescindibles per una millora en el finançament del país i una reducció considerable del dèficit fiscal: una Agència Tributària Catalana, la recaptació dels impostos i la llibertat de despesa. Tots tres inclosos en el “Finançament singular” que proposa l’actual govern.

Pel que fa a un consorci entre les agències espanyola i catalana, ha quedat clar que només es tracta d’una eina, no d’una finalitat i que no serviria de res si la recaptació no es fa des de Catalunya.

Els tres ponents han coincidit en la majoria de les qüestions i han denunciat la manca de transparència en els comptes des de l’Estat. També han coincidit en el fet que, si bé és difícil i s’ha fracassat en intents anteriors, ara és possible arribar a un acord. Tècnicament, és viable, i jurídicament, és fàcil. Només cal voluntat política i estem davant d’una oportunitat històrica que cal aprofitar. Perquè, com ha dit la consellera, Catalunya necessita la clau de la caixa i recaptar tots els impostos.

Així i tot, la consellera Mas Guix i els altres ponents no l’han contradit, no arribarem al concert econòmic. L’objectiu ha de ser corregir i reduir el dèficit fiscal i, si bé ha d’existir solidaritat territorial, aquesta no s’ha de confondre amb espoli fiscal.

Finalment, hi ha hagut intervencions del nombrós públic assistent que han servit per ampliar conceptes, així com posar també la mirada en el finançament local.

En resum, un acte molt interessant i adient per al moment que estem travessant que afecta a tota la societat catalana. No només als partits polítics i institucions.

Decisió difícil

 

Els resultats electorals han posat ERC en una situació complicada. D’una banda, els reiterats mals resultats han sacsejat la formació política. Hi ha hagut anuncis de retirada a les més altes esperes, encara que algun d’ells faci una finta per poder-s’hi quedar. Però, més enllà del debat intern que s’imposa en una situació com aquesta, els republicans han de prendre una decisió complicada pel que fa al pròxim govern de la Generalitat.

En realitat, només reeditant el tripartit Esquerra faria que Catalunya tingués un govern recolzat per una majoria absoluta al Parlament. Però, és evident que aquesta decisió podria suposar el suïcidi definitiu de la formació.

Posant-se al costat d’un hipotètic govern independentista (o no tant), seria més fidel als darrers temps de la política catalana, en la que l’eix Catalunya-Espanya havia superat al d’Esquerra-Dreta. Ara bé, és aquest un escenari possible? D’entrada, per fer-ho realitat caldria l’abstenció del PSC, que ja ha deixat clar que no farà. De l’altra, les lluites constants entre ERC i Junts, encapçalades per Junqueras i Puigdemont, fan que no sigui fàcil fer aquest pas oblidant tot el que ha passat.

La primera reacció dels dirigents d’ERC, capitanejada per Pere Aragonès, va ser: PSC i Junts han quedat primer i segon, són ells els que s’han de posar d’acord. Les darreres notícies apunten que la direcció, o el que en queda, traspassarà la decisió a les bases. Una solució democràtica, però perillosa.

Finalment, podria donar-se el cas que, no havent-hi acord per un govern estable, s’haguessin de repetir les eleccions. Si fos així, ERC, a més de poder-ne ser el responsable a ulls de molta gent, la qual cosa els perjudicaria electoralment, s’hi hauria de presentar sense haver tingut temps de fer el procés de reflexió anunciat, en un congrés a finals de la tardor, i, sobretot, sense candidat.

Ens agradi o no als independentistes, potser és el moment de replegar-se, deixar que el PSC governi l’autonomia (que encara és el que som) i preparar-nos per una futura envestida a l’estat espanyol i treballar només estratègies en el camí cap a la independència. Això sí, des de la unitat, amb nous lideratges, noves idees i amb una base social més amplia i convençuda (què hi és), capaç de suportar el que faci falta, perquè res serà fàcil.

Perdre una batalla no vol dir perdre la guerra, sinó que ha de ser l’oportunitat per conèixer millor l’adversari. Evidentment, permetre que el PSC, guanyador de les eleccions governi, no implica formar part del seu govern ni votar-li a favor. 

Els electors exigeixen un canvi

 

Diumenge, 5.754.931 catalans vam ser cridats a decidir sobre el nostre futur més immediat del nostre país. D’aquests, només el 57,94% vam exercir el dret a vot. Un 6,65 % més que el 2021, però on va créixer més aquesta participació va ser a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, justament en les que va guanyar el PSC. Dit d’una altra manera (per municipis s’observa molt bé), l’electorat de composició sociològicament proper a partits d’obediència espanyola es va mobilitzar més que no pas el format majoritàriament per partidaris de partits independentistes. És evident, doncs, que l’independentisme perd força davant del’unionisme.

Junts guanya la seva batalla particular amb ERC, però en realitat només guanya 3 diputats, davant dels 9 que guanya el PSC. Amb qui ha acabat negociant tant o més que ho havia fet fins ara ERC. En tot cas, les baralles entre partits independentistes passen factura. Amb dimissions i divisions incloses,

El PSC recupera votants de l’esquerra catalanista que van passar a ERC amb la il·lusió d’un país independent que respongués millor a les seves necessitats.

Per altra banda, no fer front als problemes que més afecten la ciutadania de manera frontal i transparent, cercant l’acord, ha fet que alguns independentistes s’hagin refugiat en les mentides d’Aliança Catalana, augmenta així la presència de l’extrema-dreta al Parlament.

La dreta, representada pel PP,  guanya 9 diputats, abans en tenia 3 i ara 15, i, com ja he comentat, l’extrema dreta en guanya 2, els d’Aliança Catalana, perquè VOX es manté igual (guanya vots). Abans dreta i extrema dreta sumaven 14 i el 2024 han doblat amb 28.

PSC i PP són els que més guanyen en vots i en escons i ERC, el partit del govern en solitari en els dos darrers anys, rep una patacada impressionant, perdent 180.000 vots i 13 diputats. D’això és fàcil deduir que l’electoral vol un canvi i envia als independentistes (tots) al racó de pensar. ERC, excepte Junqueras, sembla que comença a assumir responsablement. El decantament de Pere Aragonès, i la renúncia a continuar de Marta Rovira en són una mostra clara.

A més de vots d’ERC, el PSC recull vots dels Comuns, que van forçar eleccions anticipades votant en contra el pressupost esgrimint el rebuig frontal al projecte del Hard Rock, però ara s’ofereixen a pactar amb els seus defensors. Qui ho hagi de fer, que en prengui nota: Quan es vol votar que no es busca qualsevol excusa per molt que l’altre vulgui negociar, i quan es vol dir que sí, importa poc la coherència amb posicionaments anteriors.

Carles Puigdemont ens ha recordat aquests dies que, el 2006 Artur Mas, tot i guanyar en vots i diputats com ara ha fet Salvador Illa, no va governar. Afirmació que és certa i que a molts ens va enfadar, però és igualment cert que PSC-ERC-ICV sumaven un diputat més de la majoria absoluta, cosa que ara no passa amb les forces independentistes, que, tot i sumades (fins i tot amb AC), es queden molt lluny. En lloc de reclamar el que no serà, torna a ser imprescindible una reflexió humil, responsable, sincera i transparent sobre el malbaratament de la majoria independentista de la darrera dècada que, agradi o no, ha portat l’electorat a l’exigència d’un canvi inevitable al capdavant del país.

 

Somiant Palestina

Somiant Palestina és el títol de la novel·la escrita per Randa Ghazy l’any 2002.

Randa Ghazy, filla de pares immigrats des d'Egipte, va néixer a Saronno (Itàlia) l’any 1986). Va escriure la novel·la quan només tenia quinze anys. L’obra va ser traduïda a quinze llengües, entre les que hi ha el català. El 2003, l’autora va ser finalista del Premio del Giovedì Marisa Rusconi, un premi literari per a una obra primera. Actualment, Randa Ghazy continua lluitant contra els excessos del racisme a Itàlia.

Somiant Palestina parla de la guerra, la violència, la por, però també de l’amistat, de la religió i de l’amor. Ens explica el dia a dia d’un grup d’amics que han decidit viure junts temps difícils. Moments d’incursió de soldats israelians, d’assassinats de dones i nens, de represàlies, de rastrejos. Mentrestant, els protagonistes intenten viure una vida normal, somriure i fer bromes, tot i saber que cada dia podria ser l’últim.

El llibre fa anys que era a casa. No sé d’on va sortir, però l’altre dia em va cridar l’atenció. Mai he entès prou bé la situació de Palestina. Mai he sabut de qui era la responsabilitat última d’una situació permanent de guerra. Tenia opinions, o sensacions, contradictòries i vaig pensar que podia ser el moment de llegir-lo.

La sorpresa més gran ha estat que un llibre escrit fa més de vint anys explica el mateix que està passant a l’actualitat. O potser hauria de dir que estava passant abans del 7 d’octubre, quan un grup de Hamàs va llençar un atac per sorpresa, perquè ara és molt pitjor.

La lectura m’ha ajudat a entendre que porta al poble palestí a la lluita constant per una terra i, sobretot, per una vida amb llibertat. Els joves dels quals ens parla l’autora no porten l’odi a dins, ni pensen que l’enemic és dolent per naturalesa. Constantment es pregunten per què no poden viure sense por i pensar en el futur. Per què els soldats fan amb ells el que altres els hi van fer abans. Sobretot, es pregunten per què la comunitat internacional no fa ni diu res.

He de donar les gràcies a aquella noia de quinze anys, ara ja una dona de gairebé quaranta, que m’ha ajudat a entendre una mica més la problemàtica del poble palestí i desitjar, més que mai, la pau. Te’l recomano!

 

Article publicat a Ràdiola Veu TV   (10.04.2024)

Dies de debats

 

Aquests dies estem vivint dos debats transcendentals pel futur immediat del nostre país. D’una banda, al Congreso de los Diputados, s’ha iniciat el procés d’investidura del president del govern espanyol per a l’actual legislatura. De l’altra, al Parlament de Catalunya, el president Aragonés s’està sotmetent al debat depolítica general, el més important de l’any juntament amb el de pressupostos.

En el cas del primer debat, el d’investidura, el candidat proposat pel Rei, el Sr. Alberto Núñez Feijóo, el seu discurs sembla més el d’un cap de l’oposició, o un candidat a unes pròximes eleccions, que no pas el d’un candidat a presidir España. Tant és així, que l’altre candidat, al qual la majestat espanyola va descartar inicialment, el Sr. Pedro Sánchez-Pérez-Castejón, ni s’ha molestat en entrar a rebatre-li els arguments.

Mentrestant, els partits independentistes (ERC i Junts), allà i aquí, fan la seva guerra particular per apuntar-se l’èxit d’allò que puguin arribar a obtenir en un hipotètic acord per votar al segon candidat. Només una cosa va quedar clara després del resultat del 23J. Nacionalistes i independentistes, bascos i catalans, no donarien suport al PP, sobretot per la seva aliança amb VOX.

La paraula que més vegades ha sortit a ambdós debats ha estat AMNISTIA. Paraula que fa uns anys acompanyàvem de llibertat i Estatut d’Autonomia, però que ara es descriu com a camí per a la independència, però no com a final de trajecte.

Estic absolutament d’acord en el fet que l’objectiu final de Catalunya ha de ser la independència. Aconseguint-la ja no caldria demanar amnistia ni reclamar llibertat a España. Però per aconseguir arribar al final d’un camí tan costerut, cal fer-lo plegats, fent que sigui més suportable i, si cal, fent relleus.

En definitiva, veient l’espectacle polític d’aquesta setmana, no podem ser gaire optimistes. Davant una oportunitat única, en què els resultats, tot i la reculada en el nombre de vots, han fet imprescindibles els partits independentistes, ens podem trobar amb una repetició electoral que concentri el vot en els grans partits espanyols. Si això passa, ens haurem quedat amb un pam de nas i només ens quedaran les baralles per veure qui la té més grossa.

Déu hi faci més que nosaltres!

 

Periodisme d’investigació. Desprestigi de les institucions

 

Sembla que el fet de quan i com s’ha retirat l’acte de diputat al cupaire Pau Juvillà ens ha fet oblidar les dues setmanes de declaracions, contradeclaracions i enfrontaments pel cas destapat per la secció de Política del diari ARA. Gràcies al treball d’investigació de la periodista Núria Orriols, vam saber que el Parlament ha estat destinant 1,7 milions d’euros anuals a retribuir funcionaris que ja no treballen a la cambra.

En primer lloc, felicito Núria Orriols per la seva feina d’investigació periodística. Crec sincerament que hem d’estar orgullosos del periodisme que majoritàriament es practica al nostre país. Són diversos els mitjans que fan un periodisme professional malgrat les dificultats econòmiques per les quals travessa el sector. I això passa quan a l’estat existeix un periodisme mentider, que tergiversa la realitat cercant l’enfrontament i provocant l’odi.

En segon lloc, lamento el desprestigi al qual els polítics, i aquesta vegada han jugat un paper important la presidenta i els membres independentistes de la mesa, han portat una institució tan important com el Parlament de Catalunya.

Trigar nou mesos a respondre la consulta d’un mitjà com l’ARA, fer declaracions ambigües i allunyades de la realitat, i voler aplicar solucions que només maquillaven el problema, no té res a veure amb la transparència que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya mereixem de les nostres institucions. Per no parlar de què per algunes persones les coses no són iguals depenent de si depenen d’elles o no.

Finalment, denunciar el privilegi d’uns quants envers la gran majoria de treballadors d’aquest país. Els sous dels treballadors del Parlament i la “llicència per edat”, pagats amb diners públics són una indecència. Només cal comparar les condicions laborals i les responsabilitats dels llocs de treball amb les d’altres administracions i el sector públic per adonar-se’n. A més, no ens oblidem que els llocs de treball afectats no poden ser coberts per altres persones. Estic segur que n’hi ha que tenen la capacitat i ho necessiten.

Per una banda, són fets per recordar quan vinguin eleccions. Per l’altra, és just que el Parlament ens torni els diners destinats a pagar aquest privilegi i que les persones afectades tornin immediatament a la feina per complir el temps que els quedava per jubilar-se quan van entrar a formar part del grup d’afortunats.

Només faltaria afegir que, cap grup parlamentari es deslliura de la responsabilitat d’haver permès que això passes durant anys.

 

Jo també persisteixo

Aquest estiu, el temps dedicat a la lectura ha estat més que cap altre. Ha estat una oportunitat per aprofundir en tot el que vam viure l’1 d’octubre de 2017, des d’uns mesos abans fins a la sentència del Tribunal Suprem.

En el meu post anterior, us comentava la lectura del primer llibre del President Puigdemont, titulat “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”. Després van seguir “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. El tercer va ser “...Y AHÍ LO DEJO” de l’advocat Gonzalo Boye. Avui us parlaré del darrer: “PERSISTIM” de Gemma Aguilera i Jordi Turull.

PERSISTIM és un llibre que fa temps que tenia a casa. Un llibre on he reconegut la personalitat d’en Jordi. Una persona que vaig conèixer fa uns anys, quan encara no tenia cap responsabilitat a Convergència i es presentava al Congrés per a presidir l’Agrupació de les Comarques de Barcelona. Ens vam conèixer en un sopar en el qual no érem més de sis persones, convocat per trobar-li suports a Mataró i al Maresme. Després hem coincidit en diferents moments, que ara us estalviaré.

Com us deia, al llibre es reconeix la seva personalitat, la seva humanitat i honestedat. Una persona que ha suportat la presó amb absoluta dignitat, tot i passar, com és normal, moments difícils. Qui no el conegui, hi trobarà un home que actua seguint els seus valors, que són molts. No hi ha gaires polítics, sobretot en el nivell que s’ha bellugat Turull, que tinguin els seus valors.

Però, si bé, tot el llibre és recomanable de llegir, inclòs l’epíleg de Lluís Llach, vull destacar el darrer dels capítols. El que es titula “Després de la sentència: persistir”. En aquest capítol, Jordi Turull reclama unitat entre els independentistes, la qual considera imprescindible.

Quanta raó té aquesta persona que tant s’estima el país i la seva gent. Quanta raó té quan diu que no és moment de lluites partidistes i estratègies electorals. Que ja hi haurà temps per això quan Catalunya hagi aconseguit la llibertat.

Tots aquells que ara ens governen haurien de llegir, com a mínim, aquest capítol. Començant pels companys de partit de Turull.

Puigdemont s’explica

 

Per començar, diré que el llibre “M’EXPLICO. De la investidura a l’exili”, del president Carles Puigdemont amb la col·laboració del periodista Xervi Xirgo, director del diari El Punt Avui, és d’obligada lectura per a tots aquells que defensem la independència de Catalunya.

He de reconèixer que, inicialment, no m’atreia la seva lectura. El setembre passat, amb motiu del meu aniversari, me’l van regalar. Vaig començar la lectura, però tenia altres coses a les quals necessitava dedicar la meva atenció i m’era difícil ser constant en la seva lectura. Ara, aprofitant l’estiu i després de llegir “El fill del xofer”, de Jordi Amat, que va ser un excel·lent escalfament per a la temàtica política, m’hi vaig posar.

Ha estat una lectura ràpida. El seu format de diari fa fàcil la lectura i el que s’hi relata desperta la curiositat per saber com segueix. La segona part enganxa especialment, sobretot quan arribes a l’1 d’octubre de 2017.

Puigdemont diu al pròleg: “El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures”. Aquí li he d’agrair que es decidís a escriure’l i compartir la seva visió de tot el que va viure durant dos anys molt intensos de la seva vida.

Segueix dient: “Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe”. Té raó! En moltes ocasions deixa clares les diferències amb ERC i el vici-president Oriol Junqueras. Reflecteix ressentiment. He de dir que hi he trobat a faltar més autocrítica. Se’l veu convençut de tenir sempre la raó i això sabem que no passa mai.

No descobreixo res, perquè tots ho vam veure, però és desesperant llegir que, ni el govern ni els partits, tenien previst que s’havia de fer l’endemà de la celebració del Referèndum.

Com us deia en començar, crec que tothom que defensi la independència de Catalunya l’ha de llegir. Segur que les conclusions seran diferents segons la “devoció” que es tingui pel personatge. El relat està influenciat per la seva personalitat i això segur que causa diferents interpretacions.

M’ha anat bé compartir el temps que dedico a la lectura amb un exemplar que vaig trobar fa uns dies a “Llibre Actiu”. Es tracta de “Els millors poemes de Miquel Martí i Pol”. La poesia de Martí i Pol m’ha ajudat a desconnectar de tant en tant del relat polític. Ha estat una manera saludable de passar les estones en què la calor impedia sortir al carrer.

Acabat el llibre de Puigdemont i a l’espera de si em regalen la continuació: “LA LLUITA A L’EXILI”, que també vull llegir, he començat la lectura de “EL QUART PODER I LA INDEPENDÈNCIA. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre”, del professor Josep Gifreu. Un llibre recomanat pel Col·legi de Periodistes deCatalunya per aquest estiu.

 

El fill del xofer, de Jordi Amat

Les estones de fresca que ens ofereixen els vespres d’estiu són ideals per llegir i fer-ho amb llum natural.

Per altra banda, l’estiu també és temps de recuperar aquells llibres que ens van cridar l’atenció o ens van regalar i les lectures obligades no ens han permès llegir. Aquest és el cas de “El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Un llibre del filòleg i escriptor Jordi Amat, nascut a Barcelona el 1978.

Al llibre, l’autor fa un repàs a la història política de Catalunya dels darrers cinquanta anys. Ho fa seguint la trajectòria personal i professional del periodista i advocat AlfonsQuintà. Quintà és el fill del xofer. El seu pare, Josep Quintà, va ser el xofer i persona molt propera a Josep Pla.

Alfons Quintà, entre moltes altres coses, autor dels articles al diari El País contra Banca Catalana i primer director de TV3, és un personatge del qual Amat en diu barbaritats. Totes molt ben documentades i, a més, persones que el van conèixer asseguren que tot és creïble.

Però, com antic militant convergent i persona interessada per la política, m’ha fet pensar molt tot el que el llibre explica del president Jordi Pujol i la seva família, així com del que va ser secretari del govern, Lluís Prenafeta. Al llibre, però, hi apareixen molts altres noms, com, per exemple, Francesc Cabana, cunyat del president i persona important a Banca Catalana.

No tinc constància que ningú hagi desmentit o denunciat a l’autor per inventar-se els fets que relata. Em dol que això sigui així i no m’agrada. Però, malgrat tot, seguiré defensant que els vint-i-tres anys que Pujol va ser president de la Generalitat de Catalunya van ser fonamentals per a la construcció d’aquest país i allò que després s’ha anomenat estructures d’estat.

 

No et quedis a casa. Vés a votar!

Avui, a les 12 de la nit, comença la campanya per a les Eleccions al Parlament del 14F. Podríem qualificar-la d’una campanya estranya, però és molt pitjor que això. Començarem una campanya que no sabem si tindrà final.

He fet moltes campanyes, hi he participat en molts papers diferents, però si m’expliquen que viuríem una situació com aquesta no m’ho hauria cregut.

Primer, que les hauria hagut de convocar el President de Catalunya, inhabilitat per una causa tan greu com penjar una pancarta al balcó de l’edifici de la Generalitat. Un acte de llibertat d’expressió en representació d’una majoria de ciutadans i ciutadanes del país que presidia.

Una vegada resolt que algú ho fes en lloc seu, es convoquen eleccions pel dia 14 de febrer de 2021 en mig d’una inestable situació sanitària. Els que les van convocar, sembla que ja veien a venir que la mica de flexibilitat en les restriccions per afavorir una mínima activitat davant les Festes de Nadal podia provocar, com així ha estat, un empitjorament de la situació, amb més contagis, més ingressos i també més defuncions.

Davant d’aquesta situació que, d’alguna o altra manera, ja sabien que es podia donar, aquells que van convocar-nos per votar decideixen ajornar la data dels comicis. La majoria de forces polítiques hi estan d’acord, menys aquells als que el fet pot tirar per terra els seus moviments estratègics pel que fa al candidat. És a dir, tots menys el PSOE.

Amb tot això, apareix l’únic poder que sembla existir a Catalunya des del 2017, el judicial. Aquests, però, després d’entrar al joc dels que actualment governen l’Estat i els seus fiscals, s’ho han de pensar i no decidiran que fer fins a mitja campanya electoral. Aquest fet, a més del que representa per si mateix, comporta una elevada despesa. Diners que anirien molt bé per ajudar als molts perjudicats per la pandèmia.

Però això no s’acaba aquí. El PSOE ha decidit que el millor candidat pel PSC, sempre i que les eleccions siguin el 14F, és el responsable de la Salut de totes i tots els espanyols, i de moment també dels catalans. I, sense pensar-s’ho gaire, canvien el ministre de sanitat just el dia abans que havia de comparèixer al “Congreso de los Diputados” per explicar-se. Tampoc passem per alt que premien amb un altre ministeri a qui s’ha avingut a renunciar a ser candidat després d’unes primàries. Clar que no és l’únic partit que el candidat serà diferent de l’escollit per les bases.

I encara em deixava una cosa. Fa setmanes que no podem sortir del municipi, mesos que no ho podem fer de la comarca. Això ha comportat greus perjudicis, sobretot a la cultura. Per exemple, la gent de Mataró no podem anar al teatre a Barcelona, però els d’Argentona tampoc poden venir al Monumental. Ara bé, tots podrem desplaçar-nos a qualsevol lloc si és per anar a un míting electoral.

Sempre havia defensat que era molt important anar a votar, que fos quin fos el nostre vot, el que no podia ser és que deixéssim la decisió en mans dels altres. Però ara pot ser que el TSJC, o potser el Suprem, fins i tot, si cal el Constitucional d’España, ja ens diran qui ens ha de governar.

I mentre això passa, el nostre govern legítim segueix a la presó o l’exili, i els demòcrates socialistes els hi neguen l’amnistia amb la complicitat dels que deien que sí que es podia.

Amb tot això, ens queden líders amb capacitat per governar? Existeix un mínim de capacitat de treballar conjuntament entre els independentistes? Val la pena votar si acaben decidint els jutges? Ha servit d’alguna cosa treure el PP per situar-hi el PSOE? Seguirà ERC mantenint-los en el poder gratuïtament?

El vot per correu és difícil i des d’un consolat gairebé impossible. Però això no és nou.

Realment, ens ho posen difícil, però et quedis a casa. Vés a votar!

 

Article publicat a Ràdio laVeu TV