Votar extrema dreta. Dues cares d’una mateixa moneda

 

Algunes persones em pregunten: què et sembla que farà Aliança Catalana a les pròximes eleccions? La majoria d’ells, a continuació diuen: no creus que pujarà molt?, com a mínim, l’Orriols en traurà dotze. Sempre tinc la sensació que qui planteja la pregunta està decidit a ser un dels nous votants de l’extrema dreta i cerca la justificació o, essent mal pensat, la provocació. Per això em nego a entrar en aquest debat tot i reconèixer que desperten en mi una reflexió interna.

Generalment, l’interlocutor ha estat durant temps votant de CiU i posteriorment de Junts. Les seves justificacions es fonamenten, principalment, en el “problema” de la immigració. Obliden els seus antecedents familiars. Molts són nets o besnets de la immigració dels anys vint del segle passat, d’aquelles persones vingudes de Múrcia, Almeria i Galícia per la necessitat de mà d’obra per a les construccions de l’Exposició Universal de 1929. Altres són fills o nets de la immigració, majoritàriament d’Andalusia, vinguda entre els anys quaranta i seixanta del segle XX per la necessitat d’obrers que la indústria catalana tenia en aquells anys d’expansió i desenvolupament. En ambdós casos venia primer l’home, que s’allotjava en habitacions compartides o com a rellogat en barraques, i quan podia llogar una habitació o disposar d’una barraca per a ell sol portava la dona i els fills. Després, el seguien altres familiars o persones del mateix indret, que anaven a viure a prop seu. A Mataró hi ha carrers on a totes les cases i viuen famílies vingudes del mateix poble.

Un altre punt comú en la majoria d’interlocutors, segons la seva situació econòmica i social, és que a casa tenen una noia d’origen magrebí que és qui fa la neteja, un noi subsaharià que els cuida el jardí, una noia suramericana que cuida als avis, compren en un establiment regentat per un pakistanès i van a fer el cafè a un bar que porta una parella procedent de la Xina.

Deixant a banda la incoherència, la hipocresia i el cinisme que representa, sobretot el segon cas. La meva reflexió em porta a pensar que l’acceptació del nouvingut i la seva integració a la nostra societat és l’única solució. No només és una solució a un “conflicte”, sinó que representa una major riquesa cultural pel país. Com diu Candel a “Els altres catalans”, aquesta gent no ha vingut a conquerir o colonitzar res. Han vingut fugin del caciquisme els primers i de la persecució política que patien als països d’origen els segons, i, molts, cercant una forma de sobreviure i tenir un futur pels seus fills.

 

Per aconseguir-ho, però, cal que tots siguem sincers amb nosaltres mateixos, revisem els nostres orígens i els nostres comportaments, així com que analitzem quin futur volem i que necessitem per aconseguir-lo. Si ho fem, no caurem en la temptació de votar a l’extrema dreta catalana. Que, per altra banda, és igual que l’espanyola canviant l’estanquera per una estelada. Una altra cosa que hauríem d’aconseguir, a les comarques rurals és més fàcil, és que el català fos la llengua comuna.