La crisi ferroviària i la desmemòria política

La crisi de la mobilitat que viu aquests dies el nostre país ha superat qualsevol escenari imaginable, especialment en l’àmbit ferroviari. És cert que la meteorologia ha estat excepcionalment adversa i que el terreny, saturat d’aigua, ha contribuït a agreujar la situació. També ho és que les incidències a Rodalies no són un fet nou, sinó que fa temps que segueixen una tendència preocupant. Però el que resulta inadmissible, en un país que es considera desenvolupat, és la paralització total de la xarxa ferroviària, amb l’afegit de talls en les principals vies de comunicació.

Com a ciutadà, m’agradaria veure tots els nostres electes sumant esforços per resoldre la situació com més aviat millor, atès que es tracta d’una crisi que afecta directament l’economia, l’assistència a les escoles i, sobretot, a un dret fonamental: el dret a la mobilitat de la ciutadania. En canvi, assistim a la imatge de dos governs, el català i l’espanyol, defensant-se de l’oportunisme de les respectives oposicions per a desgastar-los. En aquesta lluita no hi falten els contraatacs, especialment en l’àmbit de la política espanyola, on el PP aprofita l’ocasió per desviar l’atenció d’altres polèmiques, com el cas de Mazón o el de la parella d’Ayuso. El soroll polític que comporta la confrontació, però, no fa avançar trens ni resol incidències. Només contribueix a alimentar el descrèdit institucional.

 

Tot plegat m’ha portat a fer un exercici que hauríem d’incorporar més sovint com a ciutadans: documentar-nos. En un context de titulars interessats i desinformació, les dades són, cada vegada més, una eina imprescindible. En aquest cas, les dades ens indiquen que els pitjors anys pel que fa al pressupost i a l’execució de la inversió d’ADIF i RENFE a Catalunya van coincidir amb governs del PP a Espanya i de Junts pel Sí a Catalunya, ambdós actualment a l’oposició.

També cal destacar que, en els darrers anys, amb governs del PSOE a Espanya i d’ERC i JxCat a Catalunya, la previsió pressupostària va augmentar, però no així el percentatge d’execució. Probablement, per manca de voluntat política dels primers i per insuficient exigència dels segons.

Les conclusions, a partir d’aquestes dades, les deixo a criteri de cada lector. Però hi ha una reflexió difícil d’evitar: en aquest país, massa sovint, quan passem a l’oposició, oblidem ràpidament què vam fer —o què no vam fer— quan ocupàvem responsabilitats de govern. Aquesta desmemòria col·lectiva, més enllà de sigles i colors polítics, acaba tenint conseqüències reals per a la ciutadania.