21/3/21

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

 


Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia he recuperar un poema que el meu pare va dedicar a Catalunya.

Si el llegiu, cal que abans us situeu. Està escrit el maig del 1948, ni la meva germana ni jo érem al món.

Al meu avi el van assassinar durant la guerra, anant-lo a buscar una nit a casa seva i no va tornar mai (això passava en un poble de Granada). Per això el pare, el gran de quatre germans, va haver de deixar d’anar a l’escola quan no tenia ni deu anys.

 

Elogia de un andaluz a Catalunya


Aunque yo no soy poeta

y de rima poco se

me siento con el deber

de llevar a este papel

mi amor expresado en letras.

Cataluña, bello nombre,

orgullo de España entera

de entre todas la primera

y de universal renombre.

 

Tronco de nuestra Nación,

hermoso pueblo industrial

laborioso sin igual

igual la mujer que el hombre.

 

Es fértil todo tu suelo,

modelo de agricultura

que tus gentes se apresuran

a cultivar con esmero.

 

Y tus máquinas vibrantes,

son como clarín en la guerra

que solo a los bagos aterra

y les empuja incesante

al trabajo que le arredra.

 

El trabajo es tu divisa,

y no se puede olvidar

que invitas a trabajar

a aquel que tu suelo pisa.

 

Pues tu no admites a bagos,

ni mendigos, ni rastreros,

y aunque no tenga dinero

ha de ser un hombre honrado

al que acojas en tu seno.

 

Das cobijo al forastero,

pues yo soy y me lo has dado

por eso hoy admirado

y con amor verdadero

en estos renglones quiero

darte lo que tu me has dado.

 

Te juro fidelidad.

ensalzar siempre tu nombre.

servirte como tus mejores hombres,

y ser para ti un hijo más.

 

En cualquier lugar que esté

Lanzaré gritos al viento,

Y de la mejor manera,

Yo té diré agradecido,

VIVA CATALUNYA ENTERA

 

Francisco Fernández Contreras

Mataró mayo de 1948


7/2/21

Què té Casado que no tinguem els altres?


Fa uns dies, el mateix Partit Popular Espanyol ens va fer saber, a través d’un tuit, que el seu president, el Sr. Pablo Casado, havia visitat la Nau Gaudí de Mataró.

Tot i que penso que tenen raó, no entraré amb les observacions de caràcter electoralista que ha fet EsquerraRepublicana, ni en la trista i demagògica resposta donada pel Govern Municipal en el darrer Ple, que, amb l’actitud en que es va fer, no va aconseguir res més que reafirmar el que els republicans deien. Estic segur que si algun socialista prou intel·ligent hagués conegut els plans de Casado i Bassat a temps, haurien pensat el mateix i no ho haurien permès. Si algú del govern o proper ho va saber abans i no va valorar-ho políticament val més que comenci a recollir les coses del seu despatx.

La primera cosa que de debò vull fer notar és que Casado va visitar una exposició encara no oberta al públic, ni presentada als mitjans de comunicació. Per a mi això és una greu falta de respecte i un menyspreu als contribuents, que dediquen més de 250.000 euros al Consorci d’Art contemporani de Mataró. A més, mentre cultura porta dos exercicis seguits amb una rebaixa pressupostària important, aquest consorci no coneix la crisi, ni social, ni econòmica. Una altra cosa seria que no se’n hagués fet difusió o que Casado fos conseller de cultura, cosa que esperem no passi mai.

La segona, que Casado, i el seu candidat a Catalunya, el Sr. Alejandro Fernández, es van saltar el confinament territorial, perquè, que jo sàpiga, cap dels dos viuen a la nostra ciutat. Ho entendria si fos per una qüestió important de govern o institucional, però per una visita privada a una exposició, no.

Si Casado pot venir de Madrid a Mataró a veure una exposició, entenc que jo també puc anar al MACBA, al MANAC, a la Fundació Miró, a la Tàpies, o a qualsevol sala d’exposicions de fora de la ciutat. Per altra banda, si podem anar a visitar una exposició, quin impediment hi ha en anar al Lliure, al Palau de la Música, al Liceu, a l’Auditori, o qualsevol altre teatre de Barcelona. I qui diu Barcelona, qualsevol altra ciutat del país, I qui diu del país, de qualsevol lloc, per exemple, fa dies que penso que podria anar al Centre Pompidou de Màlaga.

En definitiva, que té Casado que no tingui qualsevol de nosaltres per saltar-nos les restriccions si es tracta d’un bé essencial com la cultura? Si cal, també ens farem un vídeo i el penjarem a les xarxes per col·laborar en la promoció del que decidim visitar.



Article publicat a Ràdio la Veu TV.

 

28/1/21

No et quedis a casa. Vés a votar!


Avui, a les 12 de la nit, comença la campanya per a les Eleccions al Parlament del 14F. Podríem qualificar-la d’una campanya estranya, però és molt pitjor que això. Començarem una campanya que no sabem si tindrà final.

He fet moltes campanyes, hi he participat en molts papers diferents, però si m’expliquen que viuríem una situació com aquesta no m’ho hauria cregut.

Primer, que les hauria hagut de convocar el President de Catalunya, inhabilitat per una causa tan greu com penjar una pancarta al balcó de l’edifici de la Generalitat. Un acte de llibertat d’expressió en representació d’una majoria de ciutadans i ciutadanes del país que presidia.

Una vegada resolt que algú ho fes en lloc seu, es convoquen eleccions pel dia 14 de febrer de 2021 en mig d’una inestable situació sanitària. Els que les van convocar, sembla que ja veien a venir que la mica de flexibilitat en les restriccions per afavorir una mínima activitat davant les Festes de Nadal podia provocar, com així ha estat, un empitjorament de la situació, amb més contagis, més ingressos i també més defuncions.

Davant d’aquesta situació que, d’alguna o altra manera, ja sabien que es podia donar, aquells que van convocar-nos per votar decideixen ajornar la data dels comicis. La majoria de forces polítiques hi estan d’acord, menys aquells als que el fet pot tirar per terra els seus moviments estratègics pel que fa al candidat. És a dir, tots menys el PSOE.

Amb tot això, apareix l’únic poder que sembla existir a Catalunya des del 2017, el judicial. Aquests, però, després d’entrar al joc dels que actualment governen l’Estat i els seus fiscals, s’ho han de pensar i no decidiran que fer fins a mitja campanya electoral. Aquest fet, a més del que representa per si mateix, comporta una elevada despesa. Diners que anirien molt bé per ajudar als molts perjudicats per la pandèmia.

Però això no s’acaba aquí. El PSOE ha decidit que el millor candidat pel PSC, sempre i que les eleccions siguin el 14F, és el responsable de la Salut de totes i tots els espanyols, i de moment també dels catalans. I, sense pensar-s’ho gaire, canvien el ministre de sanitat just el dia abans que havia de comparèixer al “Congreso de los Diputados” per explicar-se. Tampoc passem per alt que premien amb un altre ministeri a qui s’ha avingut a renunciar a ser candidat després d’unes primàries. Clar que no és l’únic partit que el candidat serà diferent de l’escollit per les bases.

I encara em deixava una cosa. Fa setmanes que no podem sortir del municipi, mesos que no ho podem fer de la comarca. Això ha comportat greus perjudicis, sobretot a la cultura. Per exemple, la gent de Mataró no podem anar al teatre a Barcelona, però els d’Argentona tampoc poden venir al Monumental. Ara bé, tots podrem desplaçar-nos a qualsevol lloc si és per anar a un míting electoral.

Sempre havia defensat que era molt important anar a votar, que fos quin fos el nostre vot, el que no podia ser és que deixéssim la decisió en mans dels altres. Però ara pot ser que el TSJC, o potser el Suprem, fins i tot, si cal el Constitucional d’España, ja ens diran qui ens ha de governar.

I mentre això passa, el nostre govern legítim segueix a la presó o l’exili, i els demòcrates socialistes els hi neguen l’amnistia amb la complicitat dels que deien que sí que es podia.

Amb tot això, ens queden líders amb capacitat per governar? Existeix un mínim de capacitat de treballar conjuntament entre els independentistes? Val la pena votar si acaben decidint els jutges? Ha servit d’alguna cosa treure el PP per situar-hi el PSOE? Seguirà ERC mantenint-los en el poder gratuïtament?

El vot per correu és difícil i des d’un consolat gairebé impossible. Però això no és nou.

Realment, ens ho posen difícil, però et quedis a casa. Vés a votar!

 

Article publicat a Ràdio laVeu TV


 

31/12/20

Elecció difícil

No fa pas gaire temps que compartia projecte amb les tres persones de la fotografia. Ara, cadascun d’ells ha agafat un camí diferent i m’obliguen a escollir-ne un, o potser a cap dels tres.

Cadascun d’ells, encapçalin candidatura o no, lideren en aquest moment una formació política diferent.

Al primer, Carles Puigdemont, mai li va agradar la nova forma que va agafar CDC. Al Congrés constituent del PDECat ja es va desmarcar de la direcció del partit, afirmant que si era allà, hi era com a president de la Generalitat. Mai va respectar, com jo penso que s’ha de fer, els dirigents del partit, mentre que ells si que ho feien respecte al president del país.

A Puigdemont no se li pot negar el pes del seu lideratge com a president legítim de Catalunya, que l’estat espanyol ha destituït i perseguit agafant-se a una interpretació interessada de l’article 155 de la “Constitución”. Va abandonar el PDECat el 31 d’agost d’aquest any i ha convertit la marca “Junts per Catalunya” en el seu partit, deixant tota l’herència de CDC al PDECat. Això sí, prenent-li l’espai electoral. S’envolta de gent, generalment de prestigi, però que es desmarquen de qualsevol lligam amb CDC i Pujol, oblidant-se de l’obra de govern que van fer i les estructures de país que van construir.

El del mig, Artur Mas, va començar discretament com a regidor a l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, però aviat va demostrar la seva capacitat personal i política com a conseller i conseller en cap, convertint-se de forma natural i volguda per Pujol, com al seu successor. Inicialment parlava poc de nacionalisme i menys encara d’independència, però la veritat és que la transformació social del país cap a l’autodeterminació l’ha fet ell convocant la consulta del 9N el 2014. No ha perdut cap elecció, malgrat els pactes, entre els quals hem d’incloure ERC (recordem el tripartit), li van impedir arribar abans a la presidència de la Generalitat.

Mas ha assumit la responsabilitat de governar en moments complicats, prenent decisions a vegades poc populars, sovint a causa de la mala gestió anterior del tripartit.

Mentre Puigdemont marxava, Mas deia que ell es mantenia al seu lloc, fidel al projecte de sempre.

Pel que fa a Marta Pascal, una jove política catalana provinent de la JNC, es va convertir amb la primera coordinadora general del PDECat, representant la veritable renovació interna. Personatges que, per edat, podrien ser els seus pares, no li van deixar espai i no van respectar el que representava.

A diferència d’altres i contràriament al que alguns venen, va ser conseqüent amb la situació i va deixar, primer el seu escó al Senat i posterior la militància al partit que dirigia, deixant de viure de la política i exercint de professora a la universitat. Autònoma com és, no se la pot acusar de viure de l’administració.

En aquest moment encapçala la candidatura del PNC, sorgit a partir del moviment social “El País de Demà”. Fins aquest moment és l’única candidatura que explica amb claredat els punts del seu programa de reconstrucció del país. Se li pot tirar encara que el seu discurs nacionalista és massa tebi, però el que diu no és gaire diferent del que sabem que farà ERC, que de moment recolza el PSOE en moments clau de la política espanyola.

Si pensem en el vot útil, convençuts que seran molts els que sentimentalment es veuran a prop de Puigdemont, aquesta és la millor opció. Però també és l’opció dels que volen mantenir alguna cadira o obrir-se camí per primera vegada en política. Però si fem la reflexió que tenim obligació de fer abans de qualsevol votació, l’elecció no és fàcil, sobretot si volem ser lleials als nostres inicis.

Sempre ens quedarà la CUP!


Article publicat a Ràdio la Veu TV

26/12/20

La responsabilitat política davant la seguretat ciutadana

Les nits de l’11, 12 i 13 de desembre a Mataró (128.000 habitats) no hi havia cap agent de la Policia Local prestant el servei que un sistema democràtic ha de tenir per garantir els drets, les llibertats i la seguretat de les persones.


No és la primera vegada que la Policia Local, i s’ha de dir que n’hi ha que són excel·lents i grans professionals, fa el número. Però, ja n’hi ha prou! Mai havien arribat tan lluny i penjat el “cartellet de tancat” a la porta de la Comissaria. Són repetitives i conegudes les pressions que els serveis de neteja i policia fan a cada mandat quan toca negociar convenis. Amb la diferència que els primers s’acullen a la vaga legal, mentre que els segons, que són funcionaris amb una funció essencial, fan el número presentant-se al Ple Municipal o deixen algun servei desatès.

En el darrer mandat, a alguns ens van fer creure, inicialment, que les demandes eren socials i de condicions de treball, però la veritat és que tot es va acabar posant un grapat d’euros més al capítol de personal de l’Ajuntament. Mentre, els treballadors d’altres serveis, que en molts casos acaben l’any regalant hores a la comunitat, encara estan pendents que el director de recursos humans s’hagi dignat a proposar revisar la seva situació.

Deixar la ciutat desatesa és greu, molt greu. Deixar-la en un moment que els delictes han augmentat i ens trobem en estat d’alarma, encara ho és més. És imperdonable.

A tot això, hi hem d’afegir que el PSC no fa massa que va incorporar un Director de Seguretat de seva la confiança, càrrec que abans no existia.

Què ha fet el govern? Un decret, que és simple un acte administratiu, i res més. Això sí, acompanyat d’una nota de premsa perquè sembli més important. Mentrestant, el Director de Seguretat, el Cap de Policia, la Regidora responsable i  tot déu segueixen allà mateix. Potser estan pensant en demanar més mossos al conseller?

Sr. alcalde i portaveus, això no és un tema de govern i oposició, és un tema de Ciutat i l’han de resoldre junts. L’alcalde ha de liderar, els altres li han de fer costat, i tots a la una s’han de plantar, que si la policia ho fa, la Ciutat també ho pot fer. Primer s’ha de complir amb les obligacions i després les reivindicacions, que són respectables, necessàries i tots les tenim.

Parlant de reivindicacions, algú ens descomptarà dels impostos, dels quals acaben d’aprovar el seu increment, el servei no rebut? Perquè els agents de policia que no van a la feina, porten la baixa, no fan vaga com la resta de treballadors, siguin dels sector públic o privat.

Per cert! Algú sap al final que va passar, de veritat, amb els missatges al grup de whatsapps d’uns policies locals de Mataró que, per dir-ho suau, proposaven maneres d’acabar amb els independentistes?

Acabaré com he començat, dins la policia local de Mataró hi ha excel·lents i grans professionals, que actuen amb responsabilitat, i és una llàstima que la manera de fer d’uns quants puguin fer perdre el respecte i l’autoritat al cos davant la ciutadania. Com també és una llàstima que uns quants aconsegueixin que Mataró surti a TV3 per una notícia com aquesta.

Publicat a l'espai d'opinió de Ràdio La Veu TV

13/12/20

Vint anys treballant pels nois i noies del Senegal

Acte de presentació de l'entitat

Avui, 13 de desembre, fa vint anys que un grup d’antics alumnes de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, acompanyats de persones de l’entorn de l’escola, director inclòs, amb el P. Joan al capdavant, vam constituir l’Associació d’Amics de l’Escola Pia al Senegal.

Com moltes coses en aquest país, tot va començar amb un cafè. Va ser un cafè amb en Tura Pedemonte, un escolapi que havia estat professor a Mataró i que en aquell moment era a Dakar, dedicat a la formació de joves escolapis senegalesos i treballant amb nois i noies del barri on vivia.

Els nostres primers projectes van ser petits: una pista poliesportiva al pati de la casa on vivia en Tura, perquè hi poguessin jugar els joves del barri, i una petita aula d’informàtica. Però aviat van venir projectes més grans que necessitaven més d’un exercici per aconseguir el finançament i executar-se. Sempre han estat necessitats que els escolapis que coneixen bé el Senegal ens han fet arribar.

El 2006 vam fer el primer viatge per comprovar l’estat dels projectes, recollir documentació per a les justificacions i també noves demandes. Ens va sorprendre comprovar que el poble senegalès són una gent molt acollidora i agraïda.

Sempre acompanyats de l’escola, que ha col·laborat en tot moment, la Fundació Educació Solidària, entitat germana creada per l’Escola Pia de Catalunya i també i especialment pels joves organitzadors del Futbol Solidari, activitat que aquest any compleix vint-i-cinc anys, hem treballat de forma ininterrompuda per l’educació dels nois i noies del Senegal.

Els Fons Català de Cooperació i l’Ajuntament de Mataró, a més d’altres petits ajuntaments que també han fet la seva aportació, ens han ajudat a finançar els projectes. Sense ells hauria estat impossible. Però tampoc hauríem tirat endavant sense les moltes aportacions anònimes i desinteressades de persones de la ciutat, la majoria lligades a l’Escola Pia.

Ens hauria agradat commemorar aquests vint-anys tots junts, però la pandèmia ha impedit organitzar el programa previst. Però no patiu, perquè quan això s’acabi, que s’acabarà, ho reprogramarem tot i us explicarem tot allò que fem i, sobretot, tot allò que fan les persones que treballen al Senegal perquè els joves d’allà tinguin accés a la formació. Un dret que tots tenim.