3/8/21

El fill del xofer, de Jordi Amat

Les estones de fresca que ens ofereixen els vespres d’estiu són ideals per llegir i fer-ho amb llum natural.

Per altra banda, l’estiu també és temps de recuperar aquells llibres que ens van cridar l’atenció o ens van regalar i les lectures obligades no ens han permès llegir. Aquest és el cas de “El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Un llibre del filòleg i escriptor Jordi Amat, nascut a Barcelona el 1978.



Al llibre, l’autor fa un repàs a la història política de Catalunya dels darrers cinquanta anys. Ho fa seguint la trajectòria personal i professional del periodista i advocat AlfonsQuintà. Quintà és el fill del xofer. El seu pare, Josep Quintà, va ser el xofer i persona molt propera a Josep Pla.

Alfons Quintà, entre moltes altres coses, autor dels articles al diari El País contra Banca Catalana i primer director de TV3, és un personatge del qual Amat en diu barbaritats. Totes molt ben documentades i, a més, persones que el van conèixer asseguren que tot és creïble.

Però, com antic militant convergent i persona interessada per la política, m’ha fet pensar molt tot el que el llibre explica del president Jordi Pujol i la seva família, així com del que va ser secretari del govern, Lluís Prenafeta. Al llibre, però, hi apareixen molts altres noms, com, per exemple, Francesc Cabana, cunyat del president i persona important a Banca Catalana.

No tinc constància que ningú hagi desmentit o denunciat a l’autor per inventar-se els fets que relata. Em dol que això sigui així i no m’agrada. Però, malgrat tot, seguiré defensant que els vint-i-tres anys que Pujol va ser president de la Generalitat de Catalunya van ser fonamentals per a la construcció d’aquest país i allò que després s’ha anomenat estructures d’estat.

 


23/7/21

Quin nom li posarem a l’espai de l’antic Can Civit?

Fa pocs dies llegia una notícia que feia referència al nom escollit per a la plaça que actualment existeix a l’espai que antigament ocupava l'edifici de la botiga de pintures de Can Civit, a la ronda O'Donnell, cantonada amb el carrer de Pompeu Fabra.

L'Associació de Veïns i Veïnes de Peramàs-Esmandies reclamava que a aquest lloc se li donés el nom del desaparegut mestre Pep Sivilla, que va ser un activista social de la ciutat i també president de l’entitat veïnal.

El Govern Municipal, per la seva banda, sembla que s'ha explicat que la Comissió del Nomenclàtor ha optat per batejar la placeta en qüestió amb el nom de l'arqueòleg Joan Bonamusa, mort el 2012, tot i que també tenia sobre la taula el nom de Pep Sivilla. Essent aquesta la proposta que pensen portar a aprovació al ple del mes de setembre.

L'Associació de Veïns i Veïnes ja ha anunciat mobilitzacions per expressar la seva protesta per la decisió de l'Ajuntament. De moment, l’associació ha començat una recollida de signatures, amb l’objectiu d’arribar al miler i per tota la ciutat, per tal de demanar a l'Ajuntament que tingui en compte la seva proposta de batejar la placeta amb el nom de Pep Sivilla.

No seré pas jo qui digui que Joan Bonamusa, un actiu militant del PSC local; estret col·laborador del primer alcalde de la democràcia, Joan Majó; doctor en arqueologia, que va treballar al costat de Marià Ribas en jaciments com el de Torre Llauder; que també va ser membre de l’Associació de Veïns de Peramàs – Esmandies i impulsor del moviment “Salvem les Esmandies”, no mereixi tenir el seu nom en un espai de la ciutat. Tot al contrari, no tindré cap inconvenient en defensar-ho.

Per altra banda, la Comissió del Nomenclàtor, la qual vaig presidir durant sis anys, em mereix molt de respecte, sobretot pels membres nomenats pel seu gran coneixement de la ciutat i la seva història.

Però, amb el mateix respecte que tinc per la comissió, crec que aquesta vegada s'ha deixat portar per una majoria política. M'agradaria que la decisió definitiva, que ha de prendre el Ple, s'ajornés fins a trobar un lloc digne d'una personalitat com la de Joan Bonamusa i pogués atendre la demanda de l'Associació de Veïns de tenir a prop seu, un espai de qui va ser una persona important pel barri, encara que a vegades pogués ser incòmode per altres.

Estic segur que amb ganes i una mica de dedicació, dues virtuts que als no polítics de la comissió mai els hi han faltat, es podria arribar a un consens que la ciutat agrairia.


Article publicat a Ràdio la Veu TV

18/7/21

200 anys del naixement d’Elies Rogent, arquitecte de la Presó de Mataró

 


Segons la Viquipèdia, l’equivalent a l’Espasa Calpe dels que ja tenim una edat, tal dia com avui del 1821 va néixer a Barcelona Elies Rogent i Amat. Tot i que altres afirmen que la data de naixement de l’arquitecte és el 6 de juliol, queda clar que va ser el juliol de 1821. Sigui com sigui, aquest any es compleixen 200 anys del naixement d’un dels arquitectes catalans que han passat a la història per les seves obres, una de les quals la tenim a Mataró.

Rogent era fill d'una família dedicada a la venda de materials per a la construcció i amb interès per l'arquitectura ja des de molt jove, va començar els seus estudis a l'Escola de Llotja de Barcelona l'any 1840. Posteriorment, any quan al 1845, es va fundar l'"Escuela Especial de Arquitectura a Madrid", lligada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on va seguir la seva formació, obtenint el títol d'arquitecte.

El 1869 va viatjar a París per tal de visitar l'Exposició Universal d'aquell any. A més a més d'anar fins a París, va viatjar també a Estrasburg, Stuttgart, Munic, Nuremberg, Dresden, Berlín i a Potsdam. Va ser nomenat "Acadèmic corresponsal de l'Academia de San Fernando" el 30 de març de 1866 i director de l'Escola Provincial d'Arquitectura de Barcelona l'any 1871.

El dia 26 de gener de 1887 l'alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, li encarregà la direcció d'obres de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Per tirar endavant aquell projecte fa canvis molt importants sobre el projecte original, de Josep Fontserè i Mestre, i aconsegueix que el projecte es realitzi en un temps rècord amb l'ajut d'un dels seus deixebles, Lluís Domènech i Montaner. Però també va ser professor d’Antoni Gaudí, de qui va arribar a dir que era boig o seria un geni.

Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Morí a Barcelona el 21 de febrer de 1897.

El tarannà de la seva vida i la seva obra estigué marcat pel desig de cercar, en el passat medieval, les arrels de l’arquitectura catalana. Entre les seves empreses com a arquitecte, destacà el nou edifici de la Universitat de Barcelona i la reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll. Josep Puig i Cadafalch el definí com una persona que «investigaba el arte románico catalán con un gran sentido histórico».

La seva biografia és molt més extensa, però als mataronins ens interessa destacar el fet que també va ser qui va projectar l’edifici de la Presó de Mataró.

Situat a la cantonada de la Muralla amb la Riera, davant del Centre Catòlic, té l'aspecte d'un casal fortificat, a mig camí entre un palau i un castell. L'estructura en planta és d'un semicercle precedit per un rectangle. El cos rectangular es destinà a dependències administratives, i el semicircular és on hi ha el pati i les cel·les en planta baixa i pis.

La característica més important és la distribució de les cel·les al voltant d’un pati en semicercle, per tal d'assolir l'objectiu del sistema "panòptic", vigilar que succeeix des d’un sol punt. Pel disseny, Elies Rogent va tenir en compte les investigacions que en el seu moment s'havien dut a terme a Europa en matèria de centres penitenciaris en aquest sentit.

Els obres de la Presó de Mataró, catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional, es van iniciar el 1851 i va ser inaugurada el 1863. La superfície total, tenint en compte les dues plantes és de 967,5 metres quadrats.

Durant la primera meitat del mandat passat, el Govern Municipal va aprovar destinar l’edifici a “Casa dels Artistes” i seu del MAC, centra d’art contemporani de la ciutat, que pertany a la xarxa nacional de centres d’arts visuals. La proposta de nous usos es va prendre després que s’hagués de traslladar les entitats que l’ocupaven davant la necessitat de realitzar obres a causa del mal estat de la teula a la part rectangular de l’edifici. Actualment no s’ha anunciat cap altra destí, però els treballs de rehabilitació i adequació de l’edifici es fan amb excessiva lentitud.

Amb tot això, Mataró, millor dit, l’Ajuntament de Mataró i concretament seva la regidoria de Cultura, han desaprofitat l’ocasió de recordar un arquitecte dels més importants del país que va deixar la seva petjada a la ciutat, obsequiant-nos amb un edifici particular. Un edifici les parets del qual guarden moltes històries, sobretot les succeïdes durant la Guerra Civil Espanyola.


17/7/21

Hem acomiadat a l’Albert

 

He volgut reproduir aquí la nota que he escrit pel web de Mataró Cultural amb motiu de la mort sobtada del nostre company i bon amic, l’Albert Geronès.

 

Ahir vam acomiadar a l’Albert Geronès, un dels membres més actius de Mataró Cultural. L’Albert va morir a causa d’un infart, poques hores després de parlar-nos dels projectes que estava dissenyant i preparant per a l’entitat.

 


L’Albert havia nascut a Barcelona, però feia molts anys que Mataró era la seva ciutat. Estava casat, amb dos fills, un noi i una noia, i quatre nets, a qui estimava amb devoció. A les netes més grans els hi agradava passar estones amb ell al seu estudi d’artista.

Es va llicenciar en Geografia i Història per La Universitat de Barcelona i tenia un màster en Didàctica de la Història. Era mestre de vocació, uns anys director a Catalunya i Balears de l’Editorial Santillana, impulsor de diferents projectes educatius al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i autor de diversos textos per a llibres de text.

Una vegada jubilat, va mantenir la seva passió per la lectura i l’escriptura, recuperant l’afició per l’art que l’havia portat a fer classes de plàstica  en la seva època de mestre. Va formar-se als tallers artístics de Manuel Prieto, Josep M. Gomis i de L’Associació Sant Lluc per l’Art de Mataró, de la que era soci i formava part de la seva junta.

Ell mateix defineix la seva obra com artista amb aquestes paraules: “El treball neix des de l’espontaneïtat, partint del color, en un intent d'expressar en el mateix, els sentiments i estats d'ànim, que com a tals no tenen una forma definida, ni són visibles. D'aquí que l'estil, purament abstracte, em permet jugar amb aquestes sensacions. És una manera on l'inconscient està més present que el conscient. Per a mi, l'acte de pintar significa submergir-me en un espai i temps inexistents, en un diàleg permanent”.

Va participar en exposicions individuals i col·lectives, principalment a Mataró, però també a altres ciutats de Catalunya i Europa. També era col·laborador de l’espai cultural La Destil·leria de Mataró. Actualment estava treballant per una nova exposició solidària en solitari, la qual tenia previst realitzar el mes de setembre a l’Hospital Germans Trias i Pujol.

La relació personal que manteníem va facilitar que fos un dels primers artistes que vam entrevistar. La conversa es va emetre el 10 d’octubre de 2019 per Ràdio la Veu TV. Pocs mesos més tard, l’Albert, a qui li va agradar la feina que fèiem des de Mataró Cultural, es va integrar a l’entitat i va passar a ser un dels membres més actius.

Li agradava conversar amb els artistes de la ciutat. La darrera de les entrevistes que va gravar per Mataró Cultural va ser amb l’escultor Perecoll, un bon amic seu. Abans, entre altres, ja havia entrevistat artistes com Jordi Prat, Pol Codina i Mònica Vilert, o l’historiador Francesc Masriera, autor del llibre “Jordi Arenas, la sublimació de l’art” i secretari de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas.

A més de les habituals col·laboracions en les activitats actuals, l’Albert era l’ànima i l’impulsor d’un nou projecte de l’entitat. Aquesta vegada era una proposta que anava molt més enllà de Mataró i es basava en el patrimoni i la història del país, una de les seves especialitats.

Però l’Albert també era un patriota. El seu compromís polític amb el país li venia de molt lluny. De jove va militar en formacions de l’esquerra nacionalista, havent estat cap de llista per la circumscripció de Girona del PSAN. Més tard va entrar a formar part de CDC, on va militar més de trenta anys.

A la seva vida no podia faltar la implicació en la lluita per la millora de la ciutat, que el va portar a ser, durant un temps, vicepresident de l’Associació de Veïns de Mataró Centre.

Un home tranquil i treballador, capaç de trobar consensos, que no s’enfadava mai i sempre tenia el somriure a la cara. Una persona que molts trobarem a faltar, encara que el seu record no ens deixarà mai.

21/3/21

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

 


Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia he recuperar un poema que el meu pare va dedicar a Catalunya.

Si el llegiu, cal que abans us situeu. Està escrit el maig del 1948, ni la meva germana ni jo érem al món.

Al meu avi el van assassinar durant la guerra, anant-lo a buscar una nit a casa seva i no va tornar mai (això passava en un poble de Granada). Per això el pare, el gran de quatre germans, va haver de deixar d’anar a l’escola quan no tenia ni deu anys.

 

Elogia de un andaluz a Catalunya


Aunque yo no soy poeta

y de rima poco se

me siento con el deber

de llevar a este papel

mi amor expresado en letras.

Cataluña, bello nombre,

orgullo de España entera

de entre todas la primera

y de universal renombre.

 

Tronco de nuestra Nación,

hermoso pueblo industrial

laborioso sin igual

igual la mujer que el hombre.

 

Es fértil todo tu suelo,

modelo de agricultura

que tus gentes se apresuran

a cultivar con esmero.

 

Y tus máquinas vibrantes,

son como clarín en la guerra

que solo a los bagos aterra

y les empuja incesante

al trabajo que le arredra.

 

El trabajo es tu divisa,

y no se puede olvidar

que invitas a trabajar

a aquel que tu suelo pisa.

 

Pues tu no admites a bagos,

ni mendigos, ni rastreros,

y aunque no tenga dinero

ha de ser un hombre honrado

al que acojas en tu seno.

 

Das cobijo al forastero,

pues yo soy y me lo has dado

por eso hoy admirado

y con amor verdadero

en estos renglones quiero

darte lo que tu me has dado.

 

Te juro fidelidad.

ensalzar siempre tu nombre.

servirte como tus mejores hombres,

y ser para ti un hijo más.

 

En cualquier lugar que esté

Lanzaré gritos al viento,

Y de la mejor manera,

Yo té diré agradecido,

VIVA CATALUNYA ENTERA

 

Francisco Fernández Contreras

Mataró mayo de 1948


7/2/21

Què té Casado que no tinguem els altres?


Fa uns dies, el mateix Partit Popular Espanyol ens va fer saber, a través d’un tuit, que el seu president, el Sr. Pablo Casado, havia visitat la Nau Gaudí de Mataró.

Tot i que penso que tenen raó, no entraré amb les observacions de caràcter electoralista que ha fet EsquerraRepublicana, ni en la trista i demagògica resposta donada pel Govern Municipal en el darrer Ple, que, amb l’actitud en que es va fer, no va aconseguir res més que reafirmar el que els republicans deien. Estic segur que si algun socialista prou intel·ligent hagués conegut els plans de Casado i Bassat a temps, haurien pensat el mateix i no ho haurien permès. Si algú del govern o proper ho va saber abans i no va valorar-ho políticament val més que comenci a recollir les coses del seu despatx.

La primera cosa que de debò vull fer notar és que Casado va visitar una exposició encara no oberta al públic, ni presentada als mitjans de comunicació. Per a mi això és una greu falta de respecte i un menyspreu als contribuents, que dediquen més de 250.000 euros al Consorci d’Art contemporani de Mataró. A més, mentre cultura porta dos exercicis seguits amb una rebaixa pressupostària important, aquest consorci no coneix la crisi, ni social, ni econòmica. Una altra cosa seria que no se’n hagués fet difusió o que Casado fos conseller de cultura, cosa que esperem no passi mai.

La segona, que Casado, i el seu candidat a Catalunya, el Sr. Alejandro Fernández, es van saltar el confinament territorial, perquè, que jo sàpiga, cap dels dos viuen a la nostra ciutat. Ho entendria si fos per una qüestió important de govern o institucional, però per una visita privada a una exposició, no.

Si Casado pot venir de Madrid a Mataró a veure una exposició, entenc que jo també puc anar al MACBA, al MANAC, a la Fundació Miró, a la Tàpies, o a qualsevol sala d’exposicions de fora de la ciutat. Per altra banda, si podem anar a visitar una exposició, quin impediment hi ha en anar al Lliure, al Palau de la Música, al Liceu, a l’Auditori, o qualsevol altre teatre de Barcelona. I qui diu Barcelona, qualsevol altra ciutat del país, I qui diu del país, de qualsevol lloc, per exemple, fa dies que penso que podria anar al Centre Pompidou de Màlaga.

En definitiva, que té Casado que no tingui qualsevol de nosaltres per saltar-nos les restriccions si es tracta d’un bé essencial com la cultura? Si cal, també ens farem un vídeo i el penjarem a les xarxes per col·laborar en la promoció del que decidim visitar.



Article publicat a Ràdio la Veu TV.