25/12/23

La importància de la solidaritat. Amics del Senegal

 

Impulsada per un grup d’antics alumnes, el desembre de 2000 es va constituir l’Associació d’Amics de l’Escola Pia al Senegal (AAEPS).

Alguns coneixíem a en Bonaventura Pedemonte, el Pare Tura, que en aquell moment estava treballant al Senegal. En una conversa amb ell, li vam explicar el que feia l’Associació d’Amics del Bisbe Joan Godayol i l’expressió de la cara li va canviar pensant que el mateix ho podríem fer per ajudar-lo amb el que ell i els seus companys escolapis feien al Senegal.

En poc temps li vam donar forma, vam convidar a tots els estaments de l’escola a formar-ne part i vam demanar al P. Joan que en fos el president. Des del primer moment vam tenir clar que, així com altres entitats treballen en els àmbits de la sanitat, l’agricultura o les infraestructures, el nostre camp seria el de l’ensenyament.

Ho vam fer, i ho fem, convençuts que tothom té dret a desenvolupar-se i a créixer com a persona en el lloc on neix, sense haver d’immigrar. Convençuts que, com deia Sant Josep de Calassanç, l’educació és per a tothom.

A més, no ho diem nosaltres, sinó que la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea de Nacions Unides ara fa 75 anys, en l’article 26 diu que:

Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria.

L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.

2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.

3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.

És cert que al nostre país cada vegada hi ha més famílies que, per circumstàncies adverses, viuen situacions de vulnerabilitat o de risc social, però en molts llocs del món, al Senegal també, la situació dels nens i nenes és encara molt pitjor.

Els desequilibris entre regions s’haurien de resoldre amb l’acord que Nacions Unides va adoptar el 1972 pel qual totes les administracions dedicarien el 0’7 % del PIM (o ingressos propis) a la cooperació internacional. Però això no s’ha complert. L’exemple el tenim a Mataró, un Ajuntament que any rere any veu augmentar el seu pressupost, mentre que la partida per a projectes de cooperació està baixant de manera considerable.

D’aquí la importància de la participació ciutadana, a través de les entitats degudament organitzades, de col·laborar a fer que les diferències entre uns i altres no continuïn creixent, especialment quan parlem d’infants.

 Article publicat a Ràdio la Veu TV

27/9/23

Dies de debats

 


Aquests dies estem vivint dos debats transcendentals pel futur immediat del nostre país. D’una banda, al Congreso de los Diputados, s’ha iniciat el procés d’investidura del president del govern espanyol per a l’actual legislatura. De l’altra, al Parlament de Catalunya, el president Aragonés s’està sotmetent al debat depolítica general, el més important de l’any juntament amb el de pressupostos.

En el cas del primer debat, el d’investidura, el candidat proposat pel Rei, el Sr. Alberto Núñez Feijóo, el seu discurs sembla més el d’un cap de l’oposició, o un candidat a unes pròximes eleccions, que no pas el d’un candidat a presidir España. Tant és així, que l’altre candidat, al qual la majestat espanyola va descartar inicialment, el Sr. Pedro Sánchez-Pérez-Castejón, ni s’ha molestat en entrar a rebatre-li els arguments.

Mentrestant, els partits independentistes (ERC i Junts), allà i aquí, fan la seva guerra particular per apuntar-se l’èxit d’allò que puguin arribar a obtenir en un hipotètic acord per votar al segon candidat. Només una cosa va quedar clara després del resultat del 23J. Nacionalistes i independentistes, bascos i catalans, no donarien suport al PP, sobretot per la seva aliança amb VOX.

La paraula que més vegades ha sortit a ambdós debats ha estat AMNISTIA. Paraula que fa uns anys acompanyàvem de llibertat i Estatut d’Autonomia, però que ara es descriu com a camí per a la independència, però no com a final de trajecte.

Estic absolutament d’acord en el fet que l’objectiu final de Catalunya ha de ser la independència. Aconseguint-la ja no caldria demanar amnistia ni reclamar llibertat a España. Però per aconseguir arribar al final d’un camí tan costerut, cal fer-lo plegats, fent que sigui més suportable i, si cal, fent relleus.

En definitiva, veient l’espectacle polític d’aquesta setmana, no podem ser gaire optimistes. Davant una oportunitat única, en què els resultats, tot i la reculada en el nombre de vots, han fet imprescindibles els partits independentistes, ens podem trobar amb una repetició electoral que concentri el vot en els grans partits espanyols. Si això passa, ens haurem quedat amb un pam de nas i només ens quedaran les baralles per veure qui la té més grossa.

Déu hi faci més que nosaltres!

 


7/9/23

Váyase señor Rubiales

 

Malgrat que sembla que encara no ho sabem tot sobre el personatge, no aportaré cap informació nova. Però és que, només per la vergonya que ens fa passar i el mal a l’esport, al futbol en particular, que està fent el senyor (per dir-li d’alguna manera) Luís Manuel Rubiales hauria d’anar-se’n a casa de manera definitiva. Segur que la seva mare l’acollirà sense preguntar.

Fa poc més de dues setmanes que la selecció espanyola de futbol femení, amb un alt percentatge de jugadores catalanes, va guanyar la Copa del Món Femenina que organitza la FIFA. Però sembla que això no té importància. El “senyor” en qüestió se n’ha ocupat de tapar-ho amb el seu comportament, les seves declaracions i acusacions.

Però tot té una part positiva. Els fets han posat en evidència qui hi ha i com actua la REAL Federación Española de Futbol (i també la catalana).

No hi ha cap dubte que Rubiales ha de marxar per no tornar i, amb ell, també tots els que l’envolten. Es fa imprescindible un canvi a l’esport, sobretot al futbol, perquè a Espanya deixi de ser una cosa de “machos”. El canvi, però, ha d’anar molt més enllà d’una simple renovació, cal foc nou, cal començar de zero.

Ho estan demanant des de tots els estaments, tot i que a alguns els hi ha costat una mica i altres encara no hagin obert boca. Ho reivindiquen persones importants de l’esport, dones i també homes. Potser, en una època en què ens manifestem per tot, hauríem de sortir al carrer en massa i exigir-ho. De moment, el cas ja és a Fiscalia.

Això sí, VOX, PP i Cs s’abstenen al Parlament i a Mataró. Preneu-ne nota aquells que els heu votat alguna vegada. Fets com aquest demostren que no són partits conservadors, sinó una colla de masclistes que no volen evolucionar.

En definitiva, si al senyor Rubiales li queda una mica de dignitat i estima l’esport, ha de marxar a casa i desaparèixer per sempre del futbol espanyol.


Article publicar a Ràdio la Veu TV

15/7/23

Nit de la Solidaritat?

 


La setmana passada, Mataró celebrava la 26a edició de la Nit de la Solidaritat. L’acte central va consistir en la taula rodona “La resistència i la lluita per les llibertats a Palestina”. A la programació hi havia també les exposicions “Imatges contra l’oblit: Memòria història palestina, vivències de la Nakba a Catalunya” i “Un món de camps”, així com la sessió de cinefòrum “200 metres”.

L’Ajuntament va proposar als membres del consell municipal corresponent que l’edició d’enguany poses l'accent a Palestina, territori ocupat per Israel des del juny de 1967. És per això que, totes les activitats perseguien donar a conèixer la problemàtica de la comunitat palestina.

Fins aquí, res a dir. Tots són actes prou dignes i compleixen amb l’objectiu de fer visible i sensibilitzar sobre la problemàtica de poble palestí.

Però que passa amb l’objectiu principal de la Nit de la Solidaritat? La Nit de la Solidaritat va néixer amb la voluntat de passar comptes. Durant anys, diferents regidors i regidores han presentat en aquest acte la memòria que els tècnics, amb molt d’esforç i el suport de les entitats, havien preparat.

Explicar i, en algun cas, justificar, a què es destinen els diners públics és un acte de transparència. Però quan parlem de solidaritat amb països menys desenvolupats i, moltes vegades explotats pel que fa als seus recursos naturals, és necessari que es conegui que hi destinem del nostre pressupost municipal, fent també, d’aquesta manera, una important acció de sensibilització.

L’última memòria que he estat capaç de trobar és la del 2015. Durant els anys següents, només es va editar un petit tríptic, el qual, en anys anteriors, també es feia i s’adjuntava a la memòria.

Divendres passat, no només no es va passar comptes, sinó que l’alcalde, que era qui habitualment presidia aquest acte, no hi va assistir, i la nova regidora ni va parlar als assistents.

La cooperació amb la gent que li ha tocat pertànyer al grup que menys oportunitats tenen és fonamental si volem una societat que respecti i enalteixi els valors fonamentals. Ho és aquí, en el nostre món, però ho és més encara allà on l’educació i la sanitat és per a pocs, allà on molts infants hi ha dies que no tenen res per menjar. Tal vegada seria millor parlar menys de plans estratègics i bon govern i donar més valor a la solidaritat.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV


30/6/23

Que us bombin a tots!

 

Es tracta d’una frase feta que possiblement hem sentit moltes vegades. Però, probablement, és la primera vegada que algú la pronuncia des del faristol en un acte tan solemne com la constitució del Plenari de l’Ajuntament de Barcelona.

El protagonista va ser Xavier Trias, guanyador de les eleccions municipals del 28M i signant d’un acord amb Ernest Maragall que garantia un govern sòlid i de reputació contrastada.

El motiu, un acord contra natura entre PSC, Comuns i PP. Encara que també el podem considerar completament natural si l’analitzem en clau nacional espanyola.

Un acord que va donar l’alcaldia a Jaume Collboni, que havia declarat, per activa i per passiva, que respectaria al guanyador. Què si no guanyava aniria a l’oposició. Un acord que manté el sou a tots els ben pagats càrrecs dels Comuns, que han vist com perdien per segona vegada davant una candidatura independentista.

I, finalment, un acord que permetia al PP evitar un govern independentista a Barcelona, revifant l’esperit del 155 amb els socialistes. A la vegada, el PP evitava, de moment, que els Comuns entressin al govern, malgrat que continuïn formant part de la gent més ben pagada de la institució.

Les repercussions seran previsiblement desastroses. D’entrada, el votant independentista, veient que el seu vot no és respectat, no té motius per votar el 23J.

El votant socialista es pregunta si el PP és realment tan dolent si és capaç de pactar amb el PSC i fer alcalde a Collboni.

El votant d’En Comú Podem, quan veu els pactes de la seva formació amb el PP, dona per mort i enterrat el moviment del 15M. També perquè s’adona que es defensen uns sous abans que qualsevol valor social.

El possible votant del PP el 23J, que ara va votar Trias, es pregunta si els que pensava votar són de fiar quan s’alien amb el PSC en contra d’allò que ells volien per Barcelona.

Tot plegat, un desfet de temps. El “Que us bombin a tots” no és només la frase d’en Trias, és el que un percentatge molt elevat d’electors pensen de la classe política. Electors que veuen com les coses han canviat en els darrers anys i, no tots, però molts, només es preocupen dels seus interessos particulars i de partit, prescindint de projectes i valors.

Així i tot, encara hi ha qui no entén per què puja l’abstenció, hi ha més vots nuls i blancs que mai, i determinats partits, que no haurien de trobar espai a la nostra societat, cada dia tenen més força.


Article publicat a Ràdio la Veu TV




26/2/23

Perquè em presento

 

Soc en Quim Fernàndez, i he pres la decisió de presentar-me a les eleccions municipals com a candidat a l’alcaldia de Mataró.

Ho faré en la candidatura “Mataró ens Mou”, integrada a la plataforma municipalista “ARA PACTE LOCAL”.

Ha estat una proposta inesperada després de quatre anys desconnectat de la política activa, però una proposta que he rebut amb agraïment per la confiança i amb la il·lusió de poder posar el meu granet de sorra en un projecte engrescador. Una proposta que vol recuperar un espai polític necessari i que, per a molts mataronins i mataronines, ningú ha ocupat.

Així i tot, la decisió ha estat difícil. En quatre anys, el meu dia a dia ha canviat molt, i no és fàcil recuperar el ritme que l’encàrrec necessita i mereix, tot i que la il·lusió i la motivació que em provoquen treballar per la meva ciutat han guanyat. Perquè, a mi Mataró em mou.

M’estimo Mataró, la ciutat on vaig néixer i he viscut sempre. Estic convençut de què puc aportar coneixement de l’administració i de la ciutat, així com experiència i el bagatge adquirit en els molts anys que vaig ser regidor del nostre Ajuntament.

Perquè les eleccions del pròxim 28 de maig van de Mataró i, sobretot, de la seva gent i la seva manera de viure, de ser i de fer. Van dels seus problemes i de les seves preocupacions. Per això penso en una ciutat compromesa amb la gent i amb l’entorn, en una ciutat moderna, pròspera, capdavantera, cultural i esportivament potent, solidària, amable, tolerant, inclusiva, integradora, segura, neta Una ciutat de la qual tots ens sentim orgullosos.

És per tot això que he decidit acceptar la proposta i presentar-me el pròxim 28 de maig com a candidat a l’alcaldia de la ciutat que estimo.

 

Els mataronins i mataronines mereixem una ciutat millor.

AMB TU HO ACONSEGUIREM!

 

Quim Fernàndez i Oller

@QuimFdezOller