Dies de debats

 

Aquests dies estem vivint dos debats transcendentals pel futur immediat del nostre país. D’una banda, al Congreso de los Diputados, s’ha iniciat el procés d’investidura del president del govern espanyol per a l’actual legislatura. De l’altra, al Parlament de Catalunya, el president Aragonés s’està sotmetent al debat depolítica general, el més important de l’any juntament amb el de pressupostos.

En el cas del primer debat, el d’investidura, el candidat proposat pel Rei, el Sr. Alberto Núñez Feijóo, el seu discurs sembla més el d’un cap de l’oposició, o un candidat a unes pròximes eleccions, que no pas el d’un candidat a presidir España. Tant és així, que l’altre candidat, al qual la majestat espanyola va descartar inicialment, el Sr. Pedro Sánchez-Pérez-Castejón, ni s’ha molestat en entrar a rebatre-li els arguments.

Mentrestant, els partits independentistes (ERC i Junts), allà i aquí, fan la seva guerra particular per apuntar-se l’èxit d’allò que puguin arribar a obtenir en un hipotètic acord per votar al segon candidat. Només una cosa va quedar clara després del resultat del 23J. Nacionalistes i independentistes, bascos i catalans, no donarien suport al PP, sobretot per la seva aliança amb VOX.

La paraula que més vegades ha sortit a ambdós debats ha estat AMNISTIA. Paraula que fa uns anys acompanyàvem de llibertat i Estatut d’Autonomia, però que ara es descriu com a camí per a la independència, però no com a final de trajecte.

Estic absolutament d’acord en el fet que l’objectiu final de Catalunya ha de ser la independència. Aconseguint-la ja no caldria demanar amnistia ni reclamar llibertat a España. Però per aconseguir arribar al final d’un camí tan costerut, cal fer-lo plegats, fent que sigui més suportable i, si cal, fent relleus.

En definitiva, veient l’espectacle polític d’aquesta setmana, no podem ser gaire optimistes. Davant una oportunitat única, en què els resultats, tot i la reculada en el nombre de vots, han fet imprescindibles els partits independentistes, ens podem trobar amb una repetició electoral que concentri el vot en els grans partits espanyols. Si això passa, ens haurem quedat amb un pam de nas i només ens quedaran les baralles per veure qui la té més grossa.

Déu hi faci més que nosaltres!

 

Váyase señor Rubiales

 

Malgrat que sembla que encara no ho sabem tot sobre el personatge, no aportaré cap informació nova. Però és que, només per la vergonya que ens fa passar i el mal a l’esport, al futbol en particular, que està fent el senyor (per dir-li d’alguna manera) Luís Manuel Rubiales hauria d’anar-se’n a casa de manera definitiva. Segur que la seva mare l’acollirà sense preguntar.

Fa poc més de dues setmanes que la selecció espanyola de futbol femení, amb un alt percentatge de jugadores catalanes, va guanyar la Copa del Món Femenina que organitza la FIFA. Però sembla que això no té importància. El “senyor” en qüestió se n’ha ocupat de tapar-ho amb el seu comportament, les seves declaracions i acusacions.

Però tot té una part positiva. Els fets han posat en evidència qui hi ha i com actua la REAL Federación Española de Futbol (i també la catalana).

No hi ha cap dubte que Rubiales ha de marxar per no tornar i, amb ell, també tots els que l’envolten. Es fa imprescindible un canvi a l’esport, sobretot al futbol, perquè a Espanya deixi de ser una cosa de “machos”. El canvi, però, ha d’anar molt més enllà d’una simple renovació, cal foc nou, cal començar de zero.

Ho estan demanant des de tots els estaments, tot i que a alguns els hi ha costat una mica i altres encara no hagin obert boca. Ho reivindiquen persones importants de l’esport, dones i també homes. Potser, en una època en què ens manifestem per tot, hauríem de sortir al carrer en massa i exigir-ho. De moment, el cas ja és a Fiscalia.

Això sí, VOX, PP i Cs s’abstenen al Parlament i a Mataró. Preneu-ne nota aquells que els heu votat alguna vegada. Fets com aquest demostren que no són partits conservadors, sinó una colla de masclistes que no volen evolucionar.

En definitiva, si al senyor Rubiales li queda una mica de dignitat i estima l’esport, ha de marxar a casa i desaparèixer per sempre del futbol espanyol.

Article publicar a Ràdio la Veu TV

Nit de la Solidaritat?

 

La setmana passada, Mataró celebrava la 26a edició de la Nit de la Solidaritat. L’acte central va consistir en la taula rodona “La resistència i la lluita per les llibertats a Palestina”. A la programació hi havia també les exposicions “Imatges contra l’oblit: Memòria història palestina, vivències de la Nakba a Catalunya” i “Un món de camps”, així com la sessió de cinefòrum “200 metres”.

L’Ajuntament va proposar als membres del consell municipal corresponent que l’edició d’enguany poses l'accent a Palestina, territori ocupat per Israel des del juny de 1967. És per això que, totes les activitats perseguien donar a conèixer la problemàtica de la comunitat palestina.

Fins aquí, res a dir. Tots són actes prou dignes i compleixen amb l’objectiu de fer visible i sensibilitzar sobre la problemàtica de poble palestí.

Però que passa amb l’objectiu principal de la Nit de la Solidaritat? La Nit de la Solidaritat va néixer amb la voluntat de passar comptes. Durant anys, diferents regidors i regidores han presentat en aquest acte la memòria que els tècnics, amb molt d’esforç i el suport de les entitats, havien preparat.

Explicar i, en algun cas, justificar, a què es destinen els diners públics és un acte de transparència. Però quan parlem de solidaritat amb països menys desenvolupats i, moltes vegades explotats pel que fa als seus recursos naturals, és necessari que es conegui que hi destinem del nostre pressupost municipal, fent també, d’aquesta manera, una important acció de sensibilització.

L’última memòria que he estat capaç de trobar és la del 2015. Durant els anys següents, només es va editar un petit tríptic, el qual, en anys anteriors, també es feia i s’adjuntava a la memòria.

Divendres passat, no només no es va passar comptes, sinó que l’alcalde, que era qui habitualment presidia aquest acte, no hi va assistir, i la nova regidora ni va parlar als assistents.

La cooperació amb la gent que li ha tocat pertànyer al grup que menys oportunitats tenen és fonamental si volem una societat que respecti i enalteixi els valors fonamentals. Ho és aquí, en el nostre món, però ho és més encara allà on l’educació i la sanitat és per a pocs, allà on molts infants hi ha dies que no tenen res per menjar. Tal vegada seria millor parlar menys de plans estratègics i bon govern i donar més valor a la solidaritat.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Que us bombin a tots!

 

Es tracta d’una frase feta que possiblement hem sentit moltes vegades. Però, probablement, és la primera vegada que algú la pronuncia des del faristol en un acte tan solemne com la constitució del Plenari de l’Ajuntament de Barcelona.

El protagonista va ser Xavier Trias, guanyador de les eleccions municipals del 28M i signant d’un acord amb Ernest Maragall que garantia un govern sòlid i de reputació contrastada.

El motiu, un acord contra natura entre PSC, Comuns i PP. Encara que també el podem considerar completament natural si l’analitzem en clau nacional espanyola.

Un acord que va donar l’alcaldia a Jaume Collboni, que havia declarat, per activa i per passiva, que respectaria al guanyador. Què si no guanyava aniria a l’oposició. Un acord que manté el sou a tots els ben pagats càrrecs dels Comuns, que han vist com perdien per segona vegada davant una candidatura independentista.

I, finalment, un acord que permetia al PP evitar un govern independentista a Barcelona, revifant l’esperit del 155 amb els socialistes. A la vegada, el PP evitava, de moment, que els Comuns entressin al govern, malgrat que continuïn formant part de la gent més ben pagada de la institució.

Les repercussions seran previsiblement desastroses. D’entrada, el votant independentista, veient que el seu vot no és respectat, no té motius per votar el 23J.

El votant socialista es pregunta si el PP és realment tan dolent si és capaç de pactar amb el PSC i fer alcalde a Collboni.

El votant d’En Comú Podem, quan veu els pactes de la seva formació amb el PP, dona per mort i enterrat el moviment del 15M. També perquè s’adona que es defensen uns sous abans que qualsevol valor social.

El possible votant del PP el 23J, que ara va votar Trias, es pregunta si els que pensava votar són de fiar quan s’alien amb el PSC en contra d’allò que ells volien per Barcelona.

Tot plegat, un desfet de temps. El “Que us bombin a tots” no és només la frase d’en Trias, és el que un percentatge molt elevat d’electors pensen de la classe política. Electors que veuen com les coses han canviat en els darrers anys i, no tots, però molts, només es preocupen dels seus interessos particulars i de partit, prescindint de projectes i valors.

Així i tot, encara hi ha qui no entén per què puja l’abstenció, hi ha més vots nuls i blancs que mai, i determinats partits, que no haurien de trobar espai a la nostra societat, cada dia tenen més força.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Perquè em presento

 

Soc en Quim Fernàndez, i he pres la decisió de presentar-me a les eleccions municipals com a candidat a l’alcaldia de Mataró.

Ho faré en la candidatura “Mataró ens Mou”, integrada a la plataforma municipalista “ARA PACTE LOCAL”.

Ha estat una proposta inesperada després de quatre anys desconnectat de la política activa, però una proposta que he rebut amb agraïment per la confiança i amb la il·lusió de poder posar el meu granet de sorra en un projecte engrescador. Una proposta que vol recuperar un espai polític necessari i que, per a molts mataronins i mataronines, ningú ha ocupat.

Així i tot, la decisió ha estat difícil. En quatre anys, el meu dia a dia ha canviat molt, i no és fàcil recuperar el ritme que l’encàrrec necessita i mereix, tot i que la il·lusió i la motivació que em provoquen treballar per la meva ciutat han guanyat. Perquè, a mi Mataró em mou.

M’estimo Mataró, la ciutat on vaig néixer i he viscut sempre. Estic convençut de què puc aportar coneixement de l’administració i de la ciutat, així com experiència i el bagatge adquirit en els molts anys que vaig ser regidor del nostre Ajuntament.

Perquè les eleccions del pròxim 28 de maig van de Mataró i, sobretot, de la seva gent i la seva manera de viure, de ser i de fer. Van dels seus problemes i de les seves preocupacions. Per això penso en una ciutat compromesa amb la gent i amb l’entorn, en una ciutat moderna, pròspera, capdavantera, cultural i esportivament potent, solidària, amable, tolerant, inclusiva, integradora, segura, neta…  Una ciutat de la qual tots ens sentim orgullosos.

És per tot això que he decidit acceptar la proposta i presentar-me el pròxim 28 de maig com a candidat a l’alcaldia de la ciutat que estimo.

 

Els mataronins i mataronines mereixem una ciutat millor.

AMB TU HO ACONSEGUIREM!

 

Quim Fernàndez i Oller

@QuimFdezOller

Can Palauet. Qui t’ha vist i qui et veu!

Malgrat els autors del projecte arquitectònic de Can Palauet havien pensat amb un destí diferent, les sales d’aquest cèntric equipament municipal han servit durant molts anys per mostrar les exposicions d’art que la direcció de cultura ha organitzat. Convertint-se, sobretot, en l’espai d’art contemporani de la ciutat.

Al primer pis, la sala d’actes és la sala més noble de la ciutat després de la sala de sessions de l’Ajuntament. Fins i tot va fer la funció de saló de plens en la darrera reforma de la casa gran.

Can Palauet també és la seu dels Arxius Municipal i Comarcal, amb la corresponent sala de consultes pels estudiosos de la història.

Quan l’any 2016 es va presentar el projecte de convertir la Presó amb seu del Centre d’Art Contemporani local, el MAC, Can Palauet es reservava pel tan reclamat espai en el qual els artistes locals poguessin mostrar la seva obra. Resolent així una mancança que una ciutat com Mataró, atès que el Museu Municipal, amb les seves diferents seus ha de tenir una altra funció i  que tampoc disposem de galeries d’art, a excepció de La Destil·leria – Espai Cultural, que, entre les seves activitats també organitza exposicions d’arts plàstiques.

Lluny de complir amb el que deia la proposta aprovada pel govern el 2016, Can Palauet ha quedat en mans de l’Arxiu Comarcal, el qual hi organitza exposicions que no ocupen el cent per cent de l’espai, que s’han de prorrogar perquè no hi ha continuïtat expositiva i que només es poden visitar en horari d’oficina. Si aneu a Can Palauet a partir de les sis de la tarda, en dissabte o diumenge al matí, horari habitual per visitar exposicions, trobareu l’equipament tancat i barrat.

Difondre el fons dels arxius, no només és necessari i important, sinó que ha de ser una obligació, tot i que al Maresme es va estar dècades sense gens d’interès a fer-ho. Però necessàriament s’ha de fer amb els recursos econòmics i humans necessaris i compatibilitzant l’ús de l’espai amb l’art local, tal com es va preveure i prometre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV