Ens la van colar

Un amic em fa arribar l’enllaç a un article de Publico.es titulat “JuanCarlos, el primero de la dinastía Franco”, de la periodista i escriptora Nieves Concostrina. Ho fa amb una puntualitat gairebé litúrgica: cada dos diumenges, quan Concostrina publica la seva columna en aquest diari digital que es defineix com a independent, d’esquerres, progressista i republicà, amb una orientació cap al socialisme democràtic i la defensa de la igualtat i la justícia social. Ho dic d’entrada per avançar-me a aquells que, abans d’entrar en el fons del que s’hi explica, prefereixen desqualificar-lo pel mitjà o per la línia editorial.

 

Els articles de Concostrina tenen com a fil conductor la família reial espanyola. La periodista sembla ben documentada i escriu amb claredat i ofici, motiu pel qual la seva lectura acostuma a resultar estimulant. Article rere article va construint una mena de retrat coral de cadascun dels membres de la casa reial. Però aquesta vegada fa un pas més enllà: posa el focus en l’origen mateix de la successió del dictador.

 

Durant dècades, amb l’objectiu declarat d’assegurar una transició no violenta, s’han anat acceptant relats i decisions que amb el temps han demostrat ser, si més no, discutibles. Amb els esdeveniments dels darrers anys hem pogut constatar que determinades estructures de l’Estat —com la policia o les forces armades— no havien experimentat una transformació tan profunda com sovint s’havia volgut fer creure; més aviat havien estat sotmeses a un procés de maquillatge institucional. Els cinquanta anys de la mort de Franco han servit, entre altres coses, per retirar les seves restes del mausoleu que ell mateix va ordenar construir amb el treball forçat dels vençuts. El govern central també ha aprofitat l’aniversari del 23-F per anunciar la desclassificació de documents, tot i que de manera parcial i selectiva. Mentrestant, el rei emèrit —presentat durant anys com el gran garant de la democratització— ha protagonitzat escàndols econòmics (i de fandilles) que difícilment haurien tingut la mateixa resposta si els hagués protagonitzat qualsevol altre ciutadà.

 

En aquest context, Concostrina posa damunt la taula un altre element incòmode del nostre relat recent. Recorda que la legitimitat de la monarquia restaurada no prové d’una continuïtat dinàstica avalada pel poble, sinó de la “Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” del 26 de juliol de 1946. Aquella llei confirmava Franco com a cap vitalici de l’Estat i li reservava el dret de designar successor. I això és exactament el que va passar: el dictador es va mantenir en el poder fins a la seva mort al llit i, immediatament després, el va succeir la persona que ell mateix havia escollit. Aquest successor va regnar durant dècades i, posteriorment, el tron ha passat al seu fill biològic. Cap dels dos, en cap moment, ha estat escollit directament pel poble.

 

Potser passaran molts anys abans no tornem a poder plantejar seriosament la independència respecte d’Espanya. Però mentre aquest escenari no arriba —si és que arriba— potser valdria la pena començar a pensar en altres camins. Un d’ells podria ser treballar perquè algun dia existeixi una república espanyola més sensible a la realitat plurinacional de l’Estat i, en particular, a la nació catalana.

 

Escriure el futur, 45 anys després

He de confessar que hi ha decisions que il·lusionen especialment. Recuperar el certamen literari és, sens dubte, una d’aquestes. No és només una activitat més dins el programa del 45è aniversari: és un gest de memòria, de coherència amb els nostres orígens i, sobretot, una aposta clara per la cultura i la creativitat a la ciutat.

A finals dels anys vuitanta i durant els noranta, les Aules ja van impulsar un certamen literari que va tenir, com a mínim, quatre edicions. En aquell moment, el protagonisme era sobretot de la poesia. No és casualitat. Doncs les dues primeres presidentes de l’entitat eren persones apassionades per la lectura i l’escriptura. Entre elles, la Rita Ribas, primera presidenta, que dona nom al certamen actual. Recordar-la d’aquesta manera és també reconèixer el llegat d’una generació que va entendre la cultura com una forma de créixer personalment i col·lectivament.

Ara, amb motiu del 45è aniversari, des de la Junta ens hem proposat recuperar algunes antigues activitats i, alhora, impulsar-ne de noves. El Certamen Literari Rita Ribas simbolitza perfectament aquesta voluntat: mirar enrere per agafar impuls i continuar avançant.

 

El certamen està obert a totes les persones majors de 18 anys residents o vinculades a Mataró. Hem optat per una única modalitat, el relat curt en català, original i inèdit, de temàtica lliure i amb una extensió màxima de 1.000 paraules. Ens semblava important apostar per la llengua catalana com a vehicle d’expressió i oferir un format assequible, que animi a participar tant a qui ja escriu habitualment com a qui potser fa temps que té una història al cap però no s’ha decidit mai a posar-la sobre el paper. Tal vegada m’animo a participar-hi.

 

El termini de presentació serà de l’1 al 27 de març de 2026, i les obres s’hauran d’enviar en format digital, seguint el sistema de pseudònim i plica, que garanteix l’anonimat davant del jurat. Volem que el procés sigui rigorós i transparent, i que les obres es valorin exclusivament per la seva qualitat literària.

El veredicte es farà públic el 22 d’abril de 2026, en un acte obert emmarcat en les activitats prèvies a Sant Jordi. No se m’acut un moment millor per celebrar la paraula escrita. El relat guanyador rebrà un lot de llibres i un diploma, i també es podran concedir dos accèssits, que rebran igualment un lot de llibres. Totes les persones participants obtindran un certificat acreditatiu. A més, les Aules Sènior ens reservem el dret de publicar les obres guardonades, amb la voluntat de donar visibilitat al talent literari local.

 

Més enllà dels premis, però, el que realment m’empeny a escriure aquest article és la convicció que la literatura ens fa comunitat. Escriure és una manera d’ordenar records, d’imaginar futurs, de compartir inquietuds. En una ciutat com Mataró, rica en entitats i en vida cultural, recuperar aquest espai de creació és també reforçar els vincles que ens uneixen.

 

Per això, des d’aquesta doble mirada de membre de la Junta i d’amant de la cultura, animo tothom que senti una mínima espurna creativa a participar-hi. No importa l’edat, ni si és la primera vegada que us presenteu a un certamen. El que importa és atrevir-se. Potser aquest relat que fa temps que us ronda pel cap mereix veure la llum.

 

Celebrar 45 anys d’història és important. Però encara ho és més continuar escrivint-ne el futur. I aquest futur, també, es construeix amb paraules. Llegeix les bases i animat a participar.

 

 

Un relleu il·lusionat per continuar caminant al costat del Senegal

El 13 de desembre de l’any 2000 es constituïa formalment l’Associació d’Amics del’Escola Pia al Senegal. Naixíem de la mà d’un grup d’antics alumnes, agraïts i admiradors de la tasca que els escolapis duen a terme arreu del món per fer arribar l’educació a tots els infants, independentment de la situació econòmica de les seves famílies.

El nostre mirall va ser l’Associació d’Amics del Bisbe Godayol, de la qual alguns ja en formàvem part. Per saber si podíem ser útils, el primer contacte va ser amb el P. Tura Pedemonte, que en aquell moment servia com a escolapi a Dakar i que, a més, havia estat professor nostre a Mataró. Des del primer moment, s’hi va afegir el P. Joan, un escolapi profundament estimat, que acceptà ser el nostre primer president i donar forma i empenta a aquella intuïció inicial.

Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys he tingut el privilegi de viure dues etapes ben diferents dins l’associació: primer com a vicepresident, compartint responsabilitats amb un equip compromès i molt connectat amb la realitat del Senegal; i des del 2019, com a president, treballant colze a colze amb la Fundació Educació Solidària, avui Fundació Camins, i amb una Junta plena de talent i generositat, sovint amb poc temps lliure però amb una enorme capacitat de servei.

Les assemblees anuals són sempre un moment clau. Ens permeten compartir la feina feta, revisar amb transparència la situació econòmica i projectar els reptes de futur. Però la del passat dilluns 9 de febrer va tenir un significat especial. Va ser el moment del relleu.

Sentia que no podia deixar passar una oportunitat que poques entitats tenen: donar pas a un grup de persones joves, entusiastes, ben preparades i coneixedores del país que estimem i al qual volem continuar fent costat en tot allò que estigui a les nostres mans. Han estat anys intensos —amb pandèmia inclosa— en què cadascú ha aportat el millor que ha pogut. Ara, però, era l’hora de mirar endavant amb nova empenta.

Estic convençut que el compromís i la dedicació de la Júlia Valera, que assumeix la presidència, i de totes les persones que l’acompanyen, són la millor garantia que l’associació continuarà responent amb fidelitat a allò que demani l’Escola Pia del Senegal. El futur és a les seves mans, i no en tinc cap dubte: el treball, la sensibilitat i la il·lusió hi són assegurats.

Per part meva, només puc expressar gratitud i desitjar-los tota mena d’encerts. Que no perdin mai l’energia i l’esperança que els caracteritzen des del primer dia que les vaig conèixer. Per descomptat que em seguiran tenint al seu costat quan em necessitin.

 

Quan la realitat s’imposa al desig

En les darreres setmanes, el caos de Rodalies ha eclipsat el debat sobre el finançament autonòmic que va proposar el PSOE. Així i tot, crec que val la pena recuperar aquest tema, ni que sigui per un moment.

Cal recordar, d’entrada, que aquesta proposta no neix d’una voluntat generosa dels socialistes, sinó que és conseqüència directa dels acords d’investidura d’Illa a Catalunya i de Sánchez a Espanya amb ERC. En tot cas, benvinguda sigui, malgrat els estirabots d’uns i altres des de l’oposició. És evident que molts preferiríem un concert econòmic o, fins i tot, la independència. Però també és evident que, si fóssim independents, aquest debat ja no existiria.

La realitat, però, rarament s’ajusta als nostres desitjos. Pel que fa a la independència, ja vam fer un intent. Però, enganyats en alguns aspectes i sense una fermesa clara en altres posicions, vam fer-la impossible una vegada més. Tardarà a arribar una nova oportunitat, i serà, sens dubte, més difícil i complexa. Mentrestant, no ens queda altra opció que continuar negociant amb l’Estat, aprofitant —sigui quin sigui el govern— les seves febleses. Sempre recordo una frase que sentia de jove a casa: “A Madrid, mani qui mani, no ens estimaran mai”.

M'agradaria que, en primer lloc, i pel bé de Catalunya, els partits “d'aquí” fossin capaços d'aparcar les seves diferències, enveges, rancúnies i qualsevol altra disputa personal per unir-se i fer front comú davant el govern central. Sé que és difícil, però és igualment imprescindible. En segon lloc, que tots, ara ho fan els uns i els altres els volen ridiculitzar, toquessin de peus a terra. Ara uns defensen la proposta i els altres la ridiculitzen, però sembla que no assumim que ni volen ni poden donar-nos tot el que voldríem. Precisament per això, cal saber valorar allò que, gràcies a la conjuntura actual, es pugui aconseguir.

És cert que la proposta del PSOE és lluny del concert econòmic i no té res de singular per a Catalunya. Però la pregunta clau és: és millor que el que tenim ara o no? Poden anar més enllà sense posar en risc l’estabilitat del seu partit a tot l’Estat? Hi ha marge per obtenir més si això pot perjudicar-los electoralment? I, sobretot, si hi ha eleccions generals i acaba governant un executiu PP-VOX, guanyarem alguna cosa més o, al contrari, perdrem part del que ja hem aconseguit?

La crisi ferroviària i la desmemòria política

La crisi de la mobilitat que viu aquests dies el nostre país ha superat qualsevol escenari imaginable, especialment en l’àmbit ferroviari. És cert que la meteorologia ha estat excepcionalment adversa i que el terreny, saturat d’aigua, ha contribuït a agreujar la situació. També ho és que les incidències a Rodalies no són un fet nou, sinó que fa temps que segueixen una tendència preocupant. Però el que resulta inadmissible, en un país que es considera desenvolupat, és la paralització total de la xarxa ferroviària, amb l’afegit de talls en les principals vies de comunicació.

Com a ciutadà, m’agradaria veure tots els nostres electes sumant esforços per resoldre la situació com més aviat millor, atès que es tracta d’una crisi que afecta directament l’economia, l’assistència a les escoles i, sobretot, a un dret fonamental: el dret a la mobilitat de la ciutadania. En canvi, assistim a la imatge de dos governs, el català i l’espanyol, defensant-se de l’oportunisme de les respectives oposicions per a desgastar-los. En aquesta lluita no hi falten els contraatacs, especialment en l’àmbit de la política espanyola, on el PP aprofita l’ocasió per desviar l’atenció d’altres polèmiques, com el cas de Mazón o el de la parella d’Ayuso. El soroll polític que comporta la confrontació, però, no fa avançar trens ni resol incidències. Només contribueix a alimentar el descrèdit institucional.

 

Tot plegat m’ha portat a fer un exercici que hauríem d’incorporar més sovint com a ciutadans: documentar-nos. En un context de titulars interessats i desinformació, les dades són, cada vegada més, una eina imprescindible. En aquest cas, les dades ens indiquen que els pitjors anys pel que fa al pressupost i a l’execució de la inversió d’ADIF i RENFE a Catalunya van coincidir amb governs del PP a Espanya i de Junts pel Sí a Catalunya, ambdós actualment a l’oposició.

També cal destacar que, en els darrers anys, amb governs del PSOE a Espanya i d’ERC i JxCat a Catalunya, la previsió pressupostària va augmentar, però no així el percentatge d’execució. Probablement, per manca de voluntat política dels primers i per insuficient exigència dels segons.

Les conclusions, a partir d’aquestes dades, les deixo a criteri de cada lector. Però hi ha una reflexió difícil d’evitar: en aquest país, massa sovint, quan passem a l’oposició, oblidem ràpidament què vam fer —o què no vam fer— quan ocupàvem responsabilitats de govern. Aquesta desmemòria col·lectiva, més enllà de sigles i colors polítics, acaba tenint conseqüències reals per a la ciutadania.

 

Votar extrema dreta. Dues cares d’una mateixa moneda

 

Algunes persones em pregunten: què et sembla que farà Aliança Catalana a les pròximes eleccions? La majoria d’ells, a continuació diuen: no creus que pujarà molt?, com a mínim, l’Orriols en traurà dotze. Sempre tinc la sensació que qui planteja la pregunta està decidit a ser un dels nous votants de l’extrema dreta i cerca la justificació o, essent mal pensat, la provocació. Per això em nego a entrar en aquest debat tot i reconèixer que desperten en mi una reflexió interna.

Generalment, l’interlocutor ha estat durant temps votant de CiU i posteriorment de Junts. Les seves justificacions es fonamenten, principalment, en el “problema” de la immigració. Obliden els seus antecedents familiars. Molts són nets o besnets de la immigració dels anys vint del segle passat, d’aquelles persones vingudes de Múrcia, Almeria i Galícia per la necessitat de mà d’obra per a les construccions de l’Exposició Universal de 1929. Altres són fills o nets de la immigració, majoritàriament d’Andalusia, vinguda entre els anys quaranta i seixanta del segle XX per la necessitat d’obrers que la indústria catalana tenia en aquells anys d’expansió i desenvolupament. En ambdós casos venia primer l’home, que s’allotjava en habitacions compartides o com a rellogat en barraques, i quan podia llogar una habitació o disposar d’una barraca per a ell sol portava la dona i els fills. Després, el seguien altres familiars o persones del mateix indret, que anaven a viure a prop seu. A Mataró hi ha carrers on a totes les cases i viuen famílies vingudes del mateix poble.

Un altre punt comú en la majoria d’interlocutors, segons la seva situació econòmica i social, és que a casa tenen una noia d’origen magrebí que és qui fa la neteja, un noi subsaharià que els cuida el jardí, una noia suramericana que cuida als avis, compren en un establiment regentat per un pakistanès i van a fer el cafè a un bar que porta una parella procedent de la Xina.

Deixant a banda la incoherència, la hipocresia i el cinisme que representa, sobretot el segon cas. La meva reflexió em porta a pensar que l’acceptació del nouvingut i la seva integració a la nostra societat és l’única solució. No només és una solució a un “conflicte”, sinó que representa una major riquesa cultural pel país. Com diu Candel a “Els altres catalans”, aquesta gent no ha vingut a conquerir o colonitzar res. Han vingut fugin del caciquisme els primers i de la persecució política que patien als països d’origen els segons, i, molts, cercant una forma de sobreviure i tenir un futur pels seus fills.

 

Per aconseguir-ho, però, cal que tots siguem sincers amb nosaltres mateixos, revisem els nostres orígens i els nostres comportaments, així com que analitzem quin futur volem i que necessitem per aconseguir-lo. Si ho fem, no caurem en la temptació de votar a l’extrema dreta catalana. Que, per altra banda, és igual que l’espanyola canviant l’estanquera per una estelada. Una altra cosa que hauríem d’aconseguir, a les comarques rurals és més fàcil, és que el català fos la llengua comuna.