Quan la realitat s’imposa al desig

En les darreres setmanes, el caos de Rodalies ha eclipsat el debat sobre el finançament autonòmic que va proposar el PSOE. Així i tot, crec que val la pena recuperar aquest tema, ni que sigui per un moment.

Cal recordar, d’entrada, que aquesta proposta no neix d’una voluntat generosa dels socialistes, sinó que és conseqüència directa dels acords d’investidura d’Illa a Catalunya i de Sánchez a Espanya amb ERC. En tot cas, benvinguda sigui, malgrat els estirabots d’uns i altres des de l’oposició. És evident que molts preferiríem un concert econòmic o, fins i tot, la independència. Però també és evident que, si fóssim independents, aquest debat ja no existiria.

La realitat, però, rarament s’ajusta als nostres desitjos. Pel que fa a la independència, ja vam fer un intent. Però, enganyats en alguns aspectes i sense una fermesa clara en altres posicions, vam fer-la impossible una vegada més. Tardarà a arribar una nova oportunitat, i serà, sens dubte, més difícil i complexa. Mentrestant, no ens queda altra opció que continuar negociant amb l’Estat, aprofitant —sigui quin sigui el govern— les seves febleses. Sempre recordo una frase que sentia de jove a casa: “A Madrid, mani qui mani, no ens estimaran mai”.

M'agradaria que, en primer lloc, i pel bé de Catalunya, els partits “d'aquí” fossin capaços d'aparcar les seves diferències, enveges, rancúnies i qualsevol altra disputa personal per unir-se i fer front comú davant el govern central. Sé que és difícil, però és igualment imprescindible. En segon lloc, que tots, ara ho fan els uns i els altres els volen ridiculitzar, toquessin de peus a terra. Ara uns defensen la proposta i els altres la ridiculitzen, però sembla que no assumim que ni volen ni poden donar-nos tot el que voldríem. Precisament per això, cal saber valorar allò que, gràcies a la conjuntura actual, es pugui aconseguir.

És cert que la proposta del PSOE és lluny del concert econòmic i no té res de singular per a Catalunya. Però la pregunta clau és: és millor que el que tenim ara o no? Poden anar més enllà sense posar en risc l’estabilitat del seu partit a tot l’Estat? Hi ha marge per obtenir més si això pot perjudicar-los electoralment? I, sobretot, si hi ha eleccions generals i acaba governant un executiu PP-VOX, guanyarem alguna cosa més o, al contrari, perdrem part del que ja hem aconseguit?

La crisi ferroviària i la desmemòria política

La crisi de la mobilitat que viu aquests dies el nostre país ha superat qualsevol escenari imaginable, especialment en l’àmbit ferroviari. És cert que la meteorologia ha estat excepcionalment adversa i que el terreny, saturat d’aigua, ha contribuït a agreujar la situació. També ho és que les incidències a Rodalies no són un fet nou, sinó que fa temps que segueixen una tendència preocupant. Però el que resulta inadmissible, en un país que es considera desenvolupat, és la paralització total de la xarxa ferroviària, amb l’afegit de talls en les principals vies de comunicació.

Com a ciutadà, m’agradaria veure tots els nostres electes sumant esforços per resoldre la situació com més aviat millor, atès que es tracta d’una crisi que afecta directament l’economia, l’assistència a les escoles i, sobretot, a un dret fonamental: el dret a la mobilitat de la ciutadania. En canvi, assistim a la imatge de dos governs, el català i l’espanyol, defensant-se de l’oportunisme de les respectives oposicions per a desgastar-los. En aquesta lluita no hi falten els contraatacs, especialment en l’àmbit de la política espanyola, on el PP aprofita l’ocasió per desviar l’atenció d’altres polèmiques, com el cas de Mazón o el de la parella d’Ayuso. El soroll polític que comporta la confrontació, però, no fa avançar trens ni resol incidències. Només contribueix a alimentar el descrèdit institucional.

 

Tot plegat m’ha portat a fer un exercici que hauríem d’incorporar més sovint com a ciutadans: documentar-nos. En un context de titulars interessats i desinformació, les dades són, cada vegada més, una eina imprescindible. En aquest cas, les dades ens indiquen que els pitjors anys pel que fa al pressupost i a l’execució de la inversió d’ADIF i RENFE a Catalunya van coincidir amb governs del PP a Espanya i de Junts pel Sí a Catalunya, ambdós actualment a l’oposició.

També cal destacar que, en els darrers anys, amb governs del PSOE a Espanya i d’ERC i JxCat a Catalunya, la previsió pressupostària va augmentar, però no així el percentatge d’execució. Probablement, per manca de voluntat política dels primers i per insuficient exigència dels segons.

Les conclusions, a partir d’aquestes dades, les deixo a criteri de cada lector. Però hi ha una reflexió difícil d’evitar: en aquest país, massa sovint, quan passem a l’oposició, oblidem ràpidament què vam fer —o què no vam fer— quan ocupàvem responsabilitats de govern. Aquesta desmemòria col·lectiva, més enllà de sigles i colors polítics, acaba tenint conseqüències reals per a la ciutadania.

 

Votar extrema dreta. Dues cares d’una mateixa moneda

 

Algunes persones em pregunten: què et sembla que farà Aliança Catalana a les pròximes eleccions? La majoria d’ells, a continuació diuen: no creus que pujarà molt?, com a mínim, l’Orriols en traurà dotze. Sempre tinc la sensació que qui planteja la pregunta està decidit a ser un dels nous votants de l’extrema dreta i cerca la justificació o, essent mal pensat, la provocació. Per això em nego a entrar en aquest debat tot i reconèixer que desperten en mi una reflexió interna.

Generalment, l’interlocutor ha estat durant temps votant de CiU i posteriorment de Junts. Les seves justificacions es fonamenten, principalment, en el “problema” de la immigració. Obliden els seus antecedents familiars. Molts són nets o besnets de la immigració dels anys vint del segle passat, d’aquelles persones vingudes de Múrcia, Almeria i Galícia per la necessitat de mà d’obra per a les construccions de l’Exposició Universal de 1929. Altres són fills o nets de la immigració, majoritàriament d’Andalusia, vinguda entre els anys quaranta i seixanta del segle XX per la necessitat d’obrers que la indústria catalana tenia en aquells anys d’expansió i desenvolupament. En ambdós casos venia primer l’home, que s’allotjava en habitacions compartides o com a rellogat en barraques, i quan podia llogar una habitació o disposar d’una barraca per a ell sol portava la dona i els fills. Després, el seguien altres familiars o persones del mateix indret, que anaven a viure a prop seu. A Mataró hi ha carrers on a totes les cases i viuen famílies vingudes del mateix poble.

Un altre punt comú en la majoria d’interlocutors, segons la seva situació econòmica i social, és que a casa tenen una noia d’origen magrebí que és qui fa la neteja, un noi subsaharià que els cuida el jardí, una noia suramericana que cuida als avis, compren en un establiment regentat per un pakistanès i van a fer el cafè a un bar que porta una parella procedent de la Xina.

Deixant a banda la incoherència, la hipocresia i el cinisme que representa, sobretot el segon cas. La meva reflexió em porta a pensar que l’acceptació del nouvingut i la seva integració a la nostra societat és l’única solució. No només és una solució a un “conflicte”, sinó que representa una major riquesa cultural pel país. Com diu Candel a “Els altres catalans”, aquesta gent no ha vingut a conquerir o colonitzar res. Han vingut fugin del caciquisme els primers i de la persecució política que patien als països d’origen els segons, i, molts, cercant una forma de sobreviure i tenir un futur pels seus fills.

 

Per aconseguir-ho, però, cal que tots siguem sincers amb nosaltres mateixos, revisem els nostres orígens i els nostres comportaments, així com que analitzem quin futur volem i que necessitem per aconseguir-lo. Si ho fem, no caurem en la temptació de votar a l’extrema dreta catalana. Que, per altra banda, és igual que l’espanyola canviant l’estanquera per una estelada. Una altra cosa que hauríem d’aconseguir, a les comarques rurals és més fàcil, és que el català fos la llengua comuna.

Quan la política fa fàstic

 

Portem dies, setmanes, mesos, potser anys, que cada vegada la política fa més fàstic i més pudor. Em refereixo majoritàriament a la política espanyola, queda clar.

Amb l’únic objectiu de fer fora el que hi ha per ocupar el seu lloc, tot s’hi val. L’exemple més clar és el PP i el senyor FeijÓo. No li conec cap proposta, però sí els seus exabruptes dirigits al president del govern de l’estat.

Qui és el PP per donar lliçons? No és el PP el partit espanyol amb més casos de corrupció? Si no que li pregunti a M. Rajoy. Encara recordo a Casado dient que canviaria la seu del PP quan reconeixia que l’actual, la mateixa que tenien en aquell moment, s’havia pagat amb diners procedents de la corrupció dels seus càrrecs. Deu ser que des de Galícia, mentre navegava amb el contrabandista i capo del narcotràfic, Feijóo no es va assabentar dels casos del disc durs de Bárcenas, del c as d’Esperanza Aguirre, del control del Suprem, la Policia Patriòtica, de les comissions en pandèmia, del màster de Cifuentes i molts més. El mateix Feijóo que fa costat a Mazón, el responsable de la mort de més de dues-centes persones per la seva gestió (o no gestió) de la Dana. El Feijóo que, segurament per por que li prengui la cadira, no parla dels casos de corrupció que envolten Ayuso.

Desgraciadament, el Parlament de Catalunya, encara que a un altre nivell, també és escenari d’aquest ambient fastigós. Des de Junts parlant de finançament irregular (no eren a classe el dia que explicaven allò de: el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), fins a Vox qualificant el PSC de “banda de criminales”.

Això no vol dir que Pedro Sánchez no tingui l’obligació d’explicar-se bé, molt bé, i d’aplicar mesures perquè això no torni a passar. En lloc d’aplicar el “i tu més”. Però on vull arribar és a que els ciutadans no ens mereixem uns polítics que han substituït els projecte per a la millora de la societat per l’insult i la mala educació. Això només ens portarà a un increment exponencial de l’abstenció. Llàstima que, tot i que no anem a votar, ells continuaran sortint i ocupant cadires.

 

La Modesta. Un magnífic projecte musical

 

El passat dia 8 de febrer vam poder assistir al 16è concert del Cicle de Música de Cambra LA MODESTA. En aquesta ocasió, Rubén Torres Melero (flauta) i Isabel Pérez Dobarro (piano) ens van oferir un magnífic concert amb peces de diversos autors, la majoria amb un significat especial per aquesta parella d’artistes.

Prèviament, alumnes de l’Aula de Música Masafrets (Mataró), de l’IEA Oriol Martorell (Barcelona) i del Conservatori Josep M. Ruera (Granollers) van obsequiar-nos amb la seva actuació.

La Modesta és un cicle de concerts de música clàssica que a partir de la convicció que la pedagogia musical és una part intrínseca de la cultura, posa prèviament a l’abast de tothom un seguit de recursos pedagògics amb relació a les obres que s’interpretaran en els concerts del cicle.

El projecte va sorgir, tal com expliquen els seus creadors, a partir d'una idea transversal que engloba l’art, la pedagogia i l’àmbit social. Un cicle ideat des de diversos punts de vista i d’acció com poden ser l’ensenyament musical, la implicació de les escoles de música, la situació del repertori musical actual i històric, la implicació de les intèrprets professionals i la creació d’altres continguts extramusicals que puguin servir per a gaudir i comprendre millor la música.

A partir de la iniciativa i la feina que fan un grup de joves, de l’acompanyament de l’Aula de Música Masafrets com a impulsora del projecte, dels mecenes que en fan possible la part econòmica i el suport de les institucions, La Modesta pretén erigir-se en un punt de trobada per la música de cambra al Maresme.

El Cicle torna el dissabte dia 5 d'abril a l’Ateneu de la Fundació Iluro amb el seu 17è concert.  A dos quarts de set de la tarda, el quintet format per Joana González Subirà, al contrabaix, Nico Cobo de Ramón, violoncel, Daniel Ariño Fernández, al piano, Oriol Tort Cano, a la viola, i Ariadna Rodríguez Masafrets, al violí, interpretaran obres del compositor català Albert Guinovart, i d'Anglaterra Rebecca Clarke i Ralph Vaughan Williams.

Però, com en tots els concerts del cicle, abans hi haurà la participació d’alumnes de diferents centres del territori. En aquesta ocasió, alumnes de l’Aula de Música Masafrets (Mataró), de l’IEA Oriol Martorell (Barcelona) i de l’Espai XamfràMúsica/Escena/Inclusió Social (Barri del Raval de Barcelona) interpretaran música relacionada amb la proposta professional.

Podeu comprar les vostres entrades aquí.

Poden antics líders encapçalar nous projectes?

Dissabte vam saber que, en la pugna per dirigir Esquerra Republicana els pròxims anys, la militància havia elegit Oriol Junqueras.

Vagi per davant la felicitació a tot l’equip de Militància Decidim per la victòria aconseguida després d’un procés absolutament democràtic. Però, des de la distància, doncs, ni soc, ni he estat mai militant d’Esquerra, no estic content que els dos importants partits del país segueixen en mans d’aquells que han protagonitzat més enfrontaments a causa del paper que van jugar durant el procés.

Per altra banda, malgrat que les primeres paraules de Junqueras hagin estat “Només hi ha unpartit”, no ens pot passar per alt que només ha tingut el suport de poc més de la meitat del seu partit, així com que molts càrrecs públics l’han donat públicament a l’altra candidatura. Tampoc és menor que qui encapçalava l’altra candidatura, Xavier Godàs, ja ha advertit de la divisió d’ERC.

La història es repeteix constantment. Els catalans, en gran part, perdem els enfrontaments amb l’estat per les nostres guerres internes. La Guerra Civil Espanyola va representar elpitjor exemple que el país ha viscut.

Catalunya té un “enemic” comú. I aquest és l’Estat. Fins que hàgim guanyat aquesta “batalla” és clau que aparquem les nostres diferències. En el darrer tram del “Procés”, quan les eleccions les va guanyar una candidatura conjunta, va quedar clar, però va durar poc.

Ara, fent servir llenguatge actual, hem de passar pantalla. El “Procés” s’ha acabat, cal construir una nova etapa i, per fer-ho bé, calen nous lideratges; frescos, il·lusionats i, sobretot, no enfrontats. Sense que això vulgui dir que els que van fer possible l’etapa anterior, amb sacrificis personals i familiars tan importants com passar per la presó o viure a l’exili, no mereixin el nostre reconeixement més gran i sincer.

Siguem o no militants (o votants) d’ERC, si som independentistes necessitem que sigui un partit fort, unit, sense fissures i lideratges potents que puguin suportar una nova etapa que probablement serà llarga i dura. Si això no és així, els beneficiats seran aquells que sàpiguen vendre que s’ocupen dels greus problemes del dia a dia de la ciutadania i que porten el país a la “normalitat”.