Quan la política fa fàstic

 

Portem dies, setmanes, mesos, potser anys, que cada vegada la política fa més fàstic i més pudor. Em refereixo majoritàriament a la política espanyola, queda clar.

Amb l’únic objectiu de fer fora el que hi ha per ocupar el seu lloc, tot s’hi val. L’exemple més clar és el PP i el senyor FeijÓo. No li conec cap proposta, però sí els seus exabruptes dirigits al president del govern de l’estat.

Qui és el PP per donar lliçons? No és el PP el partit espanyol amb més casos de corrupció? Si no que li pregunti a M. Rajoy. Encara recordo a Casado dient que canviaria la seu del PP quan reconeixia que l’actual, la mateixa que tenien en aquell moment, s’havia pagat amb diners procedents de la corrupció dels seus càrrecs. Deu ser que des de Galícia, mentre navegava amb el contrabandista i capo del narcotràfic, Feijóo no es va assabentar dels casos del disc durs de Bárcenas, del c as d’Esperanza Aguirre, del control del Suprem, la Policia Patriòtica, de les comissions en pandèmia, del màster de Cifuentes i molts més. El mateix Feijóo que fa costat a Mazón, el responsable de la mort de més de dues-centes persones per la seva gestió (o no gestió) de la Dana. El Feijóo que, segurament per por que li prengui la cadira, no parla dels casos de corrupció que envolten Ayuso.

Desgraciadament, el Parlament de Catalunya, encara que a un altre nivell, també és escenari d’aquest ambient fastigós. Des de Junts parlant de finançament irregular (no eren a classe el dia que explicaven allò de: el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), fins a Vox qualificant el PSC de “banda de criminales”.

Això no vol dir que Pedro Sánchez no tingui l’obligació d’explicar-se bé, molt bé, i d’aplicar mesures perquè això no torni a passar. En lloc d’aplicar el “i tu més”. Però on vull arribar és a que els ciutadans no ens mereixem uns polítics que han substituït els projecte per a la millora de la societat per l’insult i la mala educació. Això només ens portarà a un increment exponencial de l’abstenció. Llàstima que, tot i que no anem a votar, ells continuaran sortint i ocupant cadires.