Quatre mesos sense tu

Cada dia vuit del calendari començo un escrit com aquest, però quan és l’hora de publicar-lo em costa obrir els meus sentiments i penjar-lo al bloc. També perquè m’agradaria tenir més habilitat per escriure’l com tu et mereixes. Però avui, finalment, m’he decidit a fer-ho.

Des d’aquell 8 de juny en que vas abandonar la teva lluita de més de dos anys contra la malaltia de la que, malgrat ser conscients de la gravetat, no ens podíem imaginar un final tant ràpid i injust, han passat moltes coses: l’aniversari de la Rosa; el nostre aniversari de noces; les Santes; la Mare de Déu d’agost, un dia de trobada familiar; el meu aniversari,... i molts altres moments més íntims o de transcendència pel País, un país que tu estimaves tant com a la família.

Tota una vida junts. Des dels 15 i 16 anys que ens vam conèixer, tu amb l’uniforme del Cor de Maria i jo escapant-me entre classes per anar-te a trobar quan entraves a l’escola. Vam compartir-ho tot. Junts vam descobrir un amor que seria per sempre, junts vam tirar endavant un negoci, vam crear una família amb dos fills meravellosos i fins el darrer dia confiàvem en celebrar junts que el nostre país esdevindria un estat independent.

És cruel i injust marxar quan es pot començar a gaudir de tot el que has estat sembrant. És injust sacrificar-te per no tenir temps de gaudir-ne i marxar deixant moltes coses per fer i molta gent per estimar.

És cruel i injust veure com se’n va qui més has estimat. És injust no saber que has d’aprofitar cada moment, cada segon, perquè la vida que t’espera és curta.

Han passat quatre mesos i encara penso que et trobaré a casa quan arribi o que podràs acompanyar-me a qualsevol dels actes als que abans anàvem junts. Però no és així, la casa és buida, perquè malgrat la companyia dels nostres fills i el suport dels amics, el forat que tu has deixat no el pot omplir ningú.

Però també és cert que aquí la vida segueix i et recompensa amb el suport de molts que n’hi t’ho esperaves. Afortunadament, per cadascun dels que et sorprenen amb la seva indiferència al teu dolor, n’hi ha una dotzena que t’abracen i et fan costat en els pitjors moments. També persones fins aquell moment anònimes o desconegudes, t’aturen pel carrer per mostrar-te el seu suport.

Gràcies als que ens donen suport, però sobretot gràcies a que et portem sempre amb nosaltres i sabem que tu no voldries que defallíssim, tirarem endavant i seguirem construint la família, la ciutat i el país. Un petó !!