28/6/06

UN GRAN HOSPITAL (II)

Fa pocs dies llegia a la premsa que l’alcalde i president en funcions, per cessament del titular, del Consorci Sanitari del Maresme, anunciava ampliacions a l’Hospital de Mataró. Encara que les obres, que s’iniciaran en plena precampanya de les eleccions al Parlament de Catalunya, afectaran a Salut Mental, la meva esperança és que s’alliberin llits que inicialment eren per altres especialitats.

L’Hospital de Mataró, en el que no creia l’alcalde Mas, tal com
vaig explicar fa mesos, ha quedat petit més aviat del que es pensava a causa d’un creixement desmesurat de la població a la que dóna servei. És per això que l’ampliació és una bona notícia.

Com sempre, l’alcalde dóna per fetes coses que no han estat presentades en cap òrgan municipal. La notícia ha servit per aclarir que seran les construccions que apareixien en el dibuix que acompanyava l'avanç del Pla Parcial de delimitació del Sector B - Carretera de Cirera, i de les que només es va dir: “seran equipaments”; d’això encara no en fa un mes. De passada, i en la mateix notícia, es resol el futur de la Llar Cabanellas.

Malgrat les formes, que cerquen excessivament la propaganda partidista, siguin benvingudes les bones notícies. Si als excel·lents professionals de que disposa el nostre hospital, hi podem sumar unes instal·lacions més amplies que solucionin els problemes en la disponibilitat de places, això segur que es traduirà en un millor servei.

27/6/06

“A REY MUERTO, REY PUESTO”

Després del desastrós mandat que ha portat a terme i, també, la manca de confiança que li ha demostrat el seu partit, Pasqual Maragall no tenia cap més sortida que la seva retirada. Serà recordat com el President de l’Estatut, encara que el seu paper ha estat pràcticament nul, i simplement s’haurà tractat de poc més que una coincidència temporal.

Des del respecte, i el reconeixement al dret que té qualsevol força política d’escollir el candidat que consideri més adient o més ben posicionat, és evident que des de feia temps el partit socialista no comptava amb Maragall com a candidat. Com ell mateix reconeixia en una entrevista a TV3, ningú li ha demanat que marxi, però tampoc li han demanat que es quedi.

Només cinc dies després de l’anunci, de l’encara president, de no presentar-se a la reelecció, el seu partit ja proposa un nou candidat. Es tracta d’una persona que ha demostrat un perfil totalment espanyolista. S’intenta desviar el debat sobre l’origen geogràfic de Montilla. El tema, per a mi, és si el futur candidat socialista té veritable consciencia nacional, això, independetment del lloc de naixement, és el que ha de tenir un president de Catalunya. Penso que l’únic esperit nacional del ministre és l’espanyol. El seu lideratge representa una supremacia del PSOE sobre el projecte catalanista dels socialistes catalans.

26/6/06

COM UN NEN AMB UN JOGUET NOU

Feia temps que em mirava les noves i fabuloses càmeres digitals. La meva s’ha fet antiga. És lenta i les imatges no són de gaire qualitat. Finalment he trobat un bon motiu que justifica la despesa. D’aquí quinze dies podré estrenar la meva nova càmera reflex digital Olympus per fer unes bones fotos als projectes que els Amics de l’Escola Pia ajuden a fer realitat al Senegal.

Feia temps que dèiem que havíem de conèixer el Senegal de primera ma, ara la situació actual i la necessitat de fer el tancament del projecte de construcció d’un Centre Educatiu a Toubacouta i el plantejament d’un nou projecte similar, molt més ambicions, a Kabrousse fan necessari el viatge. A més, ens acompanyarà la regidora i personal de l’Ajuntament per donar fer de que els diners aportats per la ciutat han estat ben utilitzats.

Aviat podré publicar les fotografies. De moment estic jugant i aprenent a utilitzar la

25/6/06

SANT JOAN


El dia de Sant Joan és una de les diades més esperades de l'any, el 24 de juny, la Festa Nacional dels Països Catalans. Temps de foc i revetlles. Època de bon temps, de donar la benvinguda a l'estiu i aprofitar per cremar els mals records davant una nova temporada.


L'11 de setembre a Catalunya, el 25 d'abril a València i el 31 de desembre a Mallorca són per recordar les llibertats perdudes i reflexionar i lluitar per aconseguir-les de nou. No són festes, en el sentit estricte i alegre de la paraula, són diades de reivindicació. Per això, des de fa temps, s'ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials,
diverses entitats han mantingut viva la iniciativa de la Flama del Canigó, que escampa el foc de la llengua des del Nord per les fogueres de tots els pobles i ciutats. Cal celebrar el 24 de juny com la nostra festa, sortir al carrer, viure-la i gaudir-la, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Bona Festa!

23/6/06

CAP A CASA


Fa només quatre dies que deia: “Quan uns no et volen i els altres passen de tu, el millor que pots fer és anar-te’n cap a casa”. Doncs sembla que Pasqual Maragall ha pensat el mateix que jo li deia i així ho ha fet saber avui a tot Catalunya.

Una vegada més ha estat El Periodico el mitjà de comunicació que ha publicat en exclusiva la notícia, tots els altres han hagut d’esperar al dia següent. Era la matinada quan Pascual Maragall anunciava al seu partit, per evitar la imatge que era Zapatero qui li demanava, que no es tornaria a presentar. Només el diari dirigit pel germà del portaveu del govern ho va saber a temps per publicar-ho a l’edició del dia següent. Millor que tenir amics a tot arreu deu ser tenir-hi germans.

Maragall diu que ha acomplert els seus compromisos i que ha assolit els objectius que s’havia proposat. No ho tinc tan clar, personalment crec que han estat dos mesos d’un govern ple de desgavells i desavinences, en que cada partit ha anat a la seva en la part del pastis que li va tocar el dia de l’acord, sense lideratge. Malgrat tot, és veritat, com diu Felip Puig, que se li ha de reconèixer a Maragall que ha estat l’alcalde dels Jocs Olímpics i el president del Nou Estatut. Si més no, la història el recordarà per aquests fets i la mala gestió passarà a segon pla.

19/6/06

JUGANT AMB ELS NÚMEROS

Si feu l’esforç de sumar els resultats obtinguts, en percentatges, a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya pels partits a favor del Sí i dels que demanaven el No, observareu que on hi ha més vots afirmatius que vots van treure els partits que demanaven el Sí és al Centre i l’Eixample, alhora és també on hi ha més diferència, per sobre el 12% en negatiu, entre els vots als partits que el demanaven i el No.

Cadascú que faci la lectura que cregui convenient, però després de veure també que passa en barris com La Llàntia i Cerdanyola, on la participació és més baixa, dels partits que demanaven el Sí, qui ha bellugat més gent ha estat CiU, mentre que entre els que demanaven el No el PP manté el seu vot als barris i baixa estrepitosament la capacitat d’ERC per mobilitzar l’electorat que li va donar suport la tardor del 2003 al Centre.

Tema a part és l’abstenció. Que ningú tingui la temptació de fer-se-la seva, doncs ningú en va fer campanya. El fracàs és de tots. Ha estat un procés massa llarg i mancat de cohesió entre els partits catalans. Convençuts del sentit del resultat, s’han dedicat més a l’enfrontament que a explicar el contingut del text i, tot això, amb un President de la Generalitat acorralat pels seu propi partit.

De tota manera, feu l’anàlisi que feu, amb un Nou Estatut, comença una nova etapa i ens hem de posar a treballar per desenvolupar-lo completament. Hem fet un salt cap el futur i cal aprofitar-lo.

17/6/06

QUI ESTIMA MARAGALL?

Quan era petita, la meva filla dormia amb un osset, en “Pipo”. Quan la fèiem enfadar, sempre deia: “a mi només m’estima en Pipo”.

Fa dies que em pregunto qui és en “Pipo” del president Maragall? El seu propi partit el qüestiona, en “Pepe”, el Montilla, no es mulla i no nega que pugui ser el futur candidat del PSC i els mitjans de comunicació no s’estan de tirar llenya al foc.

Malgrat tot, potser perquè no els cal, l’oposició són els que menys s’hi posen. Quan uns no et volen i els altres passen de tu, el millor que pots fer és anar-te’n cap a casa.

El que sap més greu és que es tracta del President de Catalunya.

16/6/06

DARRER DIA DE CAMPANYA

La nit de l’1 de juny posàvem el primer cartell. Ha estat una campanya una mica descafeïnada a nivell de carrer, però ja fa temps que estem saturats de l’Estatut als mitjans de comunicació. No serem gaires els que ens haurem llegit íntegrament el text que votarem diumenge, però tothom ha tingut prou informació al seu abast per prendre una decisió. Jo votaré un SÍ sense reserves, convençut que, malgrat no és tot el que voldria per Catalunya, representa un important salt endavant.

Si una cosa he de condemnar i lamentar de la campanya són les agressions que han patit els líders del PP a la sortida dels seus actes polítics, tot i que en cap cas se’ls ha impedit que el poguessin realitzar amb tota normalitat.

Dit això, també condemno i lamento la postura que el PP ha adoptat en vers Catalunya i davant el procés de pacificació d’Euskadi. No és la primera ocasió que aquest partit intenta treure profit de les víctimes i del terrorisme en general.

Ja sé que no sóc original, però sempre les puntes acaben tocant-se i probablement és per això que aquesta vegada també coincideixen en un NO al futur de Catalunya.

15/6/06

FELIÇ ANIVERSARI

Enguany es celebra el 30è aniversari de l’Esplai Garbí i la premsa local ja comença a fer-se’n ressò quan encara no han començat els actes de la celebració.

Vaig tenir la sort de ser fundador, juntament amb la Maribel, les dues Montses, l’Emili i la malaguanyada Goretti. Tots sis, que ja havíem treballat junts en campaments i colònies al costat de l’escolapi Antoni Marcet, vam fer el curs de monitors d’esplai l’estiu abans i ens vam animar a tirar endavant un projecte que va començar utilitzant espais de l’escola Santa Anna.
.
Problemes que segurament tenien més a veure amb l’edat que amb cap altra cosa, van provocar canvis i moviments de persones. Poc temps després va ser necessari cercar espais fora de l’escola, però la prova que era un bon projecte és que 30 anys després encara hi ha gent que el tira endavant. La casualitat ha volgut que un d’ells sigui
el meu fill.
.
El Garbí i el Sot van ser dels primers esplais que van néixer a la nostra ciutat, poc després en van venir d’altres i aviat es va constituir una coordinadora. En aquell moment, amb les seves activitats, eren un complement perfecte de l’escola, però han anat evolucionant i ho han fet molt bé. Sobretot, són un espai de convivència i d’aprenentatge per a la participació, tan pels petits com pels seus monitors i també pels pares i mares.

Gràcies i moltes felicitats a tots els que heu ajudat, durant 30 anys, a fer possible que el Garbí sigui viu i segueixi mantenint els seus objectius d’educació en el lleure.

13/6/06

DIMARTS I 13, UN DIA EN NEGATIU

Avui, a Mataró, celebren els seus actes ERC, al Foment, i PPC, a l’Escola Universitària del Maresme. Malgrat els punts de sortida i els camins siguin diferents, el punt d’arribada d’ERC i Populars és el mateix. Vingui d’on vingui, les conseqüències del NO per Catalunya, en el referèndum del proper dia 18, seran les mateixes.

Què significa dir No:

DIR NO significa dir no al futur
DIR NO és seguir amb l’Estatut de 1979 i rebutjar-ne un de nou que ens permetrà avançar com a país
DIR NO significa dir no a la Catalunya del futur
DIR NO és votar al costat d’aquells que no volen avançar com a país
DIR NO vol dir negar el nostre reconeixement nacional. És dir que Catalunya no és una nació
DIR NO vol dir no voler més competències i més diners per Catalunya
DIR NO és no voler avançar ni tenir més autonomia
DIR NO és dir que Catalunya no mereix més
DIR NO és dir que l’Estat continuï intervenint en aquelles matèries que són cabdals pel nostre desenvolupament com a país. Vol dir que la Generalitat no tingui veu pròpia i exclusiva
DIR NO, en definitiva, és votar que Catalunya segueixi amb l’Estatut de 1979, és a dir, amb un text que és pitjor que el que ara se sotmet a votació.
DIR NO és dir NO A CATALUNYA

11/6/06

SÍ AL NOU ESTATUT

La situació ideal per una nació és tenir estat propi, independent de qualsevol altre i amb capacitat per decidir plenament sobre el seu futur. Un segon estadi d’autonomia és l’estat confederat. A Espanya, després de sortir de quaranta anys de dictadura, la constitució de 1978 va donar forma a l’anomenat estat de les autonomies, que va ser una manera tímida de caminar en direcció a l’autogovern de les diferents nacions, per ells nacionalitats, que constitueixen l’Estat.

Un any més tard, els diputats catalans a Corts, amb majoria socialista i de l’UCD, van redactar un text, l’Estatut del 1979, que va permetre realitzar les primeres eleccions catalanes al 1980. Ens ha ajudat a créixer, ha fet possible que Catalunya participés de la societat del benestar de l'Europa desenvolupada, l'ha feta més culta, més rica i més cohesionada.

Però aquest vestit ens ha quedat petit, ens en cal un de nou. Ens cal un nou Estatut per a donar resposta àmplia i satisfactòria a les noves necessitats, per fer un salt endavant i permetre avançar cap a l'horitzó que volem aconseguir. Aquest horitzó l’hem fixat amb el text aprovat pel nostre Parlament el passat 30 de setembre, però el text posat a votació havia de ser necessàriament producte d’un acord, perquè és condició imprescindible que sigui aprovat per les Corts espanyoles.

Per això, al 2006, votarem SÍ a un Estatut que no és el definitiu que ambicionem per a Catalunya i la seva gent, però és un Estatut constituent obert al futur. Per primer cop, en un text del bloc constitucional es reconeix que Catalunya és una nació i que aquesta ve de lluny, amb uns drets tan antics com la nostra història, s’hi veu reconeguda l’oficialitat plena de la nostra llengua i que l'autogovern emana del poble de Catalunya.

Mítings

Aprofitant una estona de tranquil·litat, que em permet navegar per internet, llegeixo al Bloc de Joan Antoni Baron com, amb habilitat, ens diu que el PSC va superar per 50 el número d’assistents al míting de CiU. Si volgués entrar en el que ell anomena divertides polèmiques mataronines, li diria que un destacat militant socialista em va reconèixer que els vàrem superar, o que vaig haver-me de quedar a l’escala del Casal perquè la sala ja era plena, o que al nostre no hi havia més d’una dotzena d’alts càrrecs públics amb els respectius escortes i acompanyants, però no entraré en polèmica. Crec més important dir que als catalans ens agradaria més sentir els arguments per votar SÍ al Nou Estatut, no pas veure com Maragall acusa CiU d’aprofitar “de manera partidista la campanya del referèndum per vendre propostes electorals” o la "picabaralla interna" dins del partit socialista per veure qui serà el candidat a la Generalitat.

LES 8 DIFERÈNCIES




10/6/06

UNA RONDA PER A MATARÓ

Encara que els diferents “governs amics” tinguin interès en fer-nos creure que és ara quan han començat el debat i els treballs per dotar Mataró d’una ronda que alhora que alliberi l’antiga NII, que passaria a ser una via urbana, solucioni la problemàtica actual en els accessos a la ciutat, aquest és un tema que es venia treballant des de feia molts anys, i així ho va afirmar el Sr. Alexandre Sales, subdirector general de Planificació i Projectes de la Generalitat de Catalunya, en la seva exposició el passat dia 22 de maig a Mataró.
.
El projecte de millora de l’accessibilitat a la variant de Mataró (C-32), redactat per la Generalitat, preveu la construcció de calçades laterals, un nou accés i la remodelació dels existents en un tram de quasi 6 quilòmetres de longitud, des del sud de l’enllaç amb l’autopista de Granollers (C-60) fins a l’enllaç Nord amb la carretera general (N-II


El nou enllaç es situa a l’alçada del torrent de les Piques, on ara ja existeix un pas per sota la variant, per tal de descarregar l’enllaç Mataró Oest, a l’alçada de l’Hospital de Mataró i del centre comercial.

Per altra banda, es proposa ampliar, amb un carril més en sentit pujada, el ramal d’enllaç amb l’N-II i ampliar la rotonda de connexió amb aquesta via. Finalment, les incorporacions en els diferents enllaços es farien sempre a través de les calçades laterals, de manera que l’actual traçat restaria com a via ràpida dotada de més seguretat.

Els serveis tècnics municipals han informat el projecte de la Direcció General de Carreteres fent propostes que, en alguns aspectes, poden millorar el redactat inicial. Tot i així, des de CiU creiem que també cal tenir la màxima sensibilitat perquè el traçat definitiu que es proposi respecti, tan com sigui possible, les instal·lacions agrícoles existents, que ja es van veure afectades per les expropiacions anteriors i que corren el risc de desaparèixer, mentre que al seu costat hi ha terrenys totalment erms. De la mateixa manera, la necessària ampliació de les vies actuals per donar cabuda al creixent flux de trànsit, que en l’actualitat oscil·la, segons el tram, entre els 69.000 i els 95.000 vehicles/dia, no pot deixar enrera les inversions en transport públic, especialment el ferroviari, molt menys agressiu amb el territori (la nova ronda 1ue es proposa tindrà un total de 10 carrils) i també menys contaminant.).

Finalment, per resoldre satisfactòriament aquests treballs, que forçosament duraran més d’un i potser més de dos mandats, atès que hores d’ara no existeix pressupost per a la seva realització, s’haurà de cercar el màxim consens possible i no fer-ne un ús excessivament partidista.

9/6/06

L'ESQUIZOFRÈNIA D'ESQUERRA

M’ho van fer arribar per correu electrònic, encara que ara ja és a molts blocs i web’s de la xarxa. Crec que va bé per refrescar la memòria de com han anat les coses durant el procés de debat del Nou Estatut. És una animació del web http://www.maragall.cc/ .

Clica damunt la imatge per veure-ho. (funcionava durant la campanya)

FA UN ANY I JA HO HEM OBLIDAT

Ahir, aprofitant que el braç s’està recuperant bé, vaig començar a assistir de forma generalitzada a les diferents convocatòries d’actes. A mig matí va ser la visita als pisos que tenen a mitges PUMSA i PROHABITATGE al Camí Ral. Abans de dinar, la recepció amb l’alcalde d’Isla Cristina, una trobada molt cordial. A la tarda acomiadar, amb visita guiada inclosa, el Pailebot Santa Eulàlia, que salpava rumb a la població andalusa per rememorar el viatge que el segle XVIII van fer molts mataronins. El míting pel “Sí a l’Estatut” d’en Ramon Camp i l’Artur Mas amb la sala del Casal aliança plena de gom a gom. I per acabar el dia, el "descorche de la primera botella de Guita" de la temporada, amb els bons amics de la “Casa Cultural de Andalucia en Mataró”.

Però entre mig, a la Biblioteca Pompeu Fabra, es va presentar l’exposició "Un any després del Tsunami- Respostes per a la transformació local al sud-est asiàtic". Un responsable del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) va ser l’encarregat de presentar el contingut d’una dotzena de plafons dividits en tres àmbits: reconstruir per transformar, el tsunami i l’onada de solidaritat i la resposta dels Fons Català davant el tsunami.

A finals de l’any 2004, tot el món es va mobilitzar per ajudar als damnificats pel tsunami que va provocar un terratrèmol a quatre mil metres de profunditat a l'Oceà Índic. A Catalunya, a través del FCCD si van destinar prop d’un milió d’euros, la quarta part dels quals els van aportar entitats, empreses i actes organitzats des de la societat civil catalana. Però ara, sembla que ens haguem oblidat de les més de tres-centes mil víctimes mortals i nou-centes cinquanta mil persones desplaçades. És per això que valen la pena actes com el d’ahir i exposicions com la que podem veure a la biblioteca pública de Mataró, per mantenir a la memòria que hi ha moltes persones que van perdre els seus familiars més íntims i que en molts casos encara no han pogut tornar a casa seva. De passada, també és bo passar compte de com s’utilitzen els recursos públics que es van destinar a pal·liar els efectes de la catàstrofe.

6/6/06

EL COMERÇ TANCA LA PORTA AL GOVERN DE LA CIUTAT

Ahir, el comerç urbà va tancar la porta, de forma unànime, a la proposta unilateral del Govern Municipal. Era previsible. Cada vegada, des de que es van conèixer les intencions del govern del Sr. Baron, eren més les entitats del comerç que es manifestaven contra la proposta feta des de la prepotència, passant per alt l’opinió del sector comercial de Mataró.

Per curiositat, vaig donar una volta pels carrers que avarca l’Associació Nou Centre de Mataró, l’única que el seu president va posar-se al costat del govern municipal, i no vaig trobar, llevat del president, cap comerciant que tingués el seu negoci obert. Tampoc vaig trobar obertes les oficines de l’IMPEM per poder-me informar de quins comerços eren oberts i de les activitats d’animació programades. Avui he mirat l’horari de l’Oficina d’Informació Turística del Pla de Promoció de Ciutat, pla que va ser una de les excuses per prendre la decisió de declarar el dia ahir d’obertura del comerç. L’oficina només és oberta de dimarts a divendres. Què passa amb les persones que visiten Mataró de dissabte a dilluns?


La gran superfície comercial de la ciutat si que va obrir, com ho van fer algunes de poblacions properes, pels seus comerços no era opcional, hi estan obligats per contracte. Segurament lluitar contra la competència de centres de poblacions veïnes i l’oportunitat de captar clients de fora de la ciutat, que no hi entren i que no la coneixen, era el seu objectiu i el van aconseguir. Però a canvi de què? Si no hi ha cap compensació, quina és la raó per passar per alt la “bronca” amb el sector comercial tradicional? Quin ha estat el cost de les trameses de cartes als comerciants i de les accions d’animació contractades a corre-cuita? Es prendrà la mateixa decisió d’aquí un any, quan les eleccions municipals estaran a la porta?

No vols caldo, tres tasses:

També deu ser casualitat, però l’alcalde va haver de reconèixer, en el Ple de la setmana passada, que l’Associació Nou Centre de Mataró no està inscrita en el Registre Municipal d’Entitats i, en aplicació del Reglament Municipal de Participació Ciutadana, no hauria d’haver intervingut en el Ple d’abril. Tampoc hauria pogut rebre subvencions perquè la inscripció en aquest registre és una condició indispensable segons les Bases Generals reguladores de les mateixes.

Com vaig tenir l’oportunitat de dir al Ple, aquesta entitat és mereixedora dels ajuts municipals i, si estem a favor d’una veritable participació ciutadana, hem de permetre que tothom pugui expressar-se davant el consistori. Però també, si aprovem reglaments i ordenances hem de ser els primers en respectar-los i complir-los.

5/6/06

UNS DIES SENSE ESCRIURE

Darrerament no tinc ni temps ni ganes d’escriure. Ha fet quatre mesos que vaig començar aquesta aventura en que vaig proposar-me escriure pràcticament cada dia. Fent una ullada als molts blocs que hi ha, vaig creure que només seria capaç de mantenir-lo si m’imposava aquesta obligació.

Però la feina, l’estat d’ànim, disposar de temps per pensar una mica... són inconvenients per complir el compromís. He de fer un reconeixement als que ho aconsegueixen, però jo, o sóc més feble i menys espavilat o no sé trobar el temps per fer-ho.

De tota manera, aquests dos dies i mig que he pogut ser a Órrius, totalment desconnectat, m’han ajudar a carregar les piles i tornar a agafar el ritme adequat. Segurament tocarà parlar de l’Estatut. Ho fa tothom i tinc una mica la sensació de saturació, però com a mínim caldrà marcar un posicionament davant el referèndum.

1/6/06

ÒMNIUM vs ESTATUT

Sóc un dels 3.241 socis d’Òmnium Cultural que va respondre a la consulta interna sobre si l’entitat havia de fer una manifestació pública de la seva posició en el referèndum i quin hauria de ser el seu posicionament.

Ho vaig fer motivat pel paper, al meu entendre, partidista que ha estat jugant l’entitat durant tot el procés. Ara em trobo que la resposta majoritària dels socis ha estat un “Sí a l’Estatut”, el que jo vaig votar, però que la direcció decideix no fer campanya pública en aquest sentit, tot i que el 70,76 % ha demanat que es fes, perquè el resultat ha estat molt ajustat (44,61% han dit Sí, un 39,98% han dit No).

No recordo que, quan vaig rebre la documentació per emetre el meu vot, hi hagués cap apartat que fixés un percentatge mínim per fer públic el posicionament.

Sempre he acceptat el joc democràtic i pensava que malgrat no estar d’acord amb algunes de les accions de la direcció, eren les majoritàries a l’entitat. Ara estic convençut que s’han equivocat. La seva obligació era crear debat, convocar conferències, taules rodones, el que fes falta per divulgar tot el que ha passat durant el procés de redacció del text estatutari, però són els ciutadans els que, individualment, han de decidir el seu vot i els partits polítics els que estan legitimitats per fer campanya a favor d’una o altre opció.