La nit de l’1 de juny posàvem el primer cartell. Ha estat una campanya una mica descafeïnada a nivell de carrer, però ja fa temps que estem saturats de l’Estatut als mitjans de comunicació. No serem gaires els que ens haurem llegit íntegrament el text que votarem diumenge, però tothom ha tingut prou informació al seu abast per prendre una decisió. Jo votaré un SÍ sense reserves, convençut que, malgrat no és tot el que voldria per Catalunya, representa un important salt endavant.
Si una cosa he de condemnar i lamentar de la campanya són les agressions que han patit els líders del PP a la sortida dels seus actes polítics, tot i que en cap cas se’ls ha impedit que el poguessin realitzar amb tota normalitat.
Dit això, també condemno i lamento la postura que el PP ha adoptat en vers Catalunya i davant el procés de pacificació d’Euskadi. No és la primera ocasió que aquest partit intenta treure profit de les víctimes i del terrorisme en general.
Ja sé que no sóc original, però sempre les puntes acaben tocant-se i probablement és per això que aquesta vegada també coincideixen en un NO al futur de Catalunya.
