La situació ideal per una nació és tenir estat propi, independent de qualsevol altre i amb capacitat per decidir plenament sobre el seu futur. Un segon estadi d’autonomia és l’estat confederat. A Espanya, després de sortir de quaranta anys de dictadura, la constitució de 1978 va donar forma a l’anomenat estat de les autonomies, que va ser una manera tímida de caminar en direcció a l’autogovern de les diferents nacions, per ells nacionalitats, que constitueixen l’Estat.
Un any més tard, els diputats catalans a Corts, amb majoria socialista i de l’UCD, van redactar un text, l’Estatut del 1979, que va permetre realitzar les primeres eleccions catalanes al 1980. Ens ha ajudat a créixer, ha fet possible que Catalunya participés de la societat del benestar de l'Europa desenvolupada, l'ha feta més culta, més rica i més cohesionada.
Però aquest vestit ens ha quedat petit, ens en cal un de nou. Ens cal un nou Estatut per a donar resposta àmplia i satisfactòria a les noves necessitats, per fer un salt endavant i permetre avançar cap a l'horitzó que volem aconseguir. Aquest horitzó l’hem fixat amb el text aprovat pel nostre Parlament el passat 30 de setembre, però el text posat a votació havia de ser necessàriament producte d’un acord, perquè és condició imprescindible que sigui aprovat per les Corts espanyoles.
Per això, al 2006, votarem SÍ a un Estatut que no és el definitiu que ambicionem per a Catalunya i la seva gent, però és un Estatut constituent obert al futur. Per primer cop, en un text del bloc constitucional es reconeix que Catalunya és una nació i que aquesta ve de lluny, amb uns drets tan antics com la nostra història, s’hi veu reconeguda l’oficialitat plena de la nostra llengua i que l'autogovern emana del poble de Catalunya.
Mítings
Aprofitant una estona de tranquil·litat, que em permet navegar per internet, llegeixo al Bloc de Joan Antoni Baron com, amb habilitat, ens diu que el PSC va superar per 50 el número d’assistents al míting de CiU. Si volgués entrar en el que ell anomena divertides polèmiques mataronines, li diria que un destacat militant socialista em va reconèixer que els vàrem superar, o que vaig haver-me de quedar a l’escala del Casal perquè la sala ja era plena, o que al nostre no hi havia més d’una dotzena d’alts càrrecs públics amb els respectius escortes i acompanyants, però no entraré en polèmica. Crec més important dir que als catalans ens agradaria més sentir els arguments per votar SÍ al Nou Estatut, no pas veure com Maragall acusa CiU d’aprofitar “de manera partidista la campanya del referèndum per vendre propostes electorals” o la "picabaralla interna" dins del partit socialista per veure qui serà el candidat a la Generalitat.
