Ens la van colar

Un amic em fa arribar l’enllaç a un article de Publico.es titulat “JuanCarlos, el primero de la dinastía Franco”, de la periodista i escriptora Nieves Concostrina. Ho fa amb una puntualitat gairebé litúrgica: cada dos diumenges, quan Concostrina publica la seva columna en aquest diari digital que es defineix com a independent, d’esquerres, progressista i republicà, amb una orientació cap al socialisme democràtic i la defensa de la igualtat i la justícia social. Ho dic d’entrada per avançar-me a aquells que, abans d’entrar en el fons del que s’hi explica, prefereixen desqualificar-lo pel mitjà o per la línia editorial.

 

Els articles de Concostrina tenen com a fil conductor la família reial espanyola. La periodista sembla ben documentada i escriu amb claredat i ofici, motiu pel qual la seva lectura acostuma a resultar estimulant. Article rere article va construint una mena de retrat coral de cadascun dels membres de la casa reial. Però aquesta vegada fa un pas més enllà: posa el focus en l’origen mateix de la successió del dictador.

 

Durant dècades, amb l’objectiu declarat d’assegurar una transició no violenta, s’han anat acceptant relats i decisions que amb el temps han demostrat ser, si més no, discutibles. Amb els esdeveniments dels darrers anys hem pogut constatar que determinades estructures de l’Estat —com la policia o les forces armades— no havien experimentat una transformació tan profunda com sovint s’havia volgut fer creure; més aviat havien estat sotmeses a un procés de maquillatge institucional. Els cinquanta anys de la mort de Franco han servit, entre altres coses, per retirar les seves restes del mausoleu que ell mateix va ordenar construir amb el treball forçat dels vençuts. El govern central també ha aprofitat l’aniversari del 23-F per anunciar la desclassificació de documents, tot i que de manera parcial i selectiva. Mentrestant, el rei emèrit —presentat durant anys com el gran garant de la democratització— ha protagonitzat escàndols econòmics (i de fandilles) que difícilment haurien tingut la mateixa resposta si els hagués protagonitzat qualsevol altre ciutadà.

 

En aquest context, Concostrina posa damunt la taula un altre element incòmode del nostre relat recent. Recorda que la legitimitat de la monarquia restaurada no prové d’una continuïtat dinàstica avalada pel poble, sinó de la “Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” del 26 de juliol de 1946. Aquella llei confirmava Franco com a cap vitalici de l’Estat i li reservava el dret de designar successor. I això és exactament el que va passar: el dictador es va mantenir en el poder fins a la seva mort al llit i, immediatament després, el va succeir la persona que ell mateix havia escollit. Aquest successor va regnar durant dècades i, posteriorment, el tron ha passat al seu fill biològic. Cap dels dos, en cap moment, ha estat escollit directament pel poble.

 

Potser passaran molts anys abans no tornem a poder plantejar seriosament la independència respecte d’Espanya. Però mentre aquest escenari no arriba —si és que arriba— potser valdria la pena començar a pensar en altres camins. Un d’ells podria ser treballar perquè algun dia existeixi una república espanyola més sensible a la realitat plurinacional de l’Estat i, en particular, a la nació catalana.

 

Escriure el futur, 45 anys després

He de confessar que hi ha decisions que il·lusionen especialment. Recuperar el certamen literari és, sens dubte, una d’aquestes. No és només una activitat més dins el programa del 45è aniversari: és un gest de memòria, de coherència amb els nostres orígens i, sobretot, una aposta clara per la cultura i la creativitat a la ciutat.

A finals dels anys vuitanta i durant els noranta, les Aules ja van impulsar un certamen literari que va tenir, com a mínim, quatre edicions. En aquell moment, el protagonisme era sobretot de la poesia. No és casualitat. Doncs les dues primeres presidentes de l’entitat eren persones apassionades per la lectura i l’escriptura. Entre elles, la Rita Ribas, primera presidenta, que dona nom al certamen actual. Recordar-la d’aquesta manera és també reconèixer el llegat d’una generació que va entendre la cultura com una forma de créixer personalment i col·lectivament.

Ara, amb motiu del 45è aniversari, des de la Junta ens hem proposat recuperar algunes antigues activitats i, alhora, impulsar-ne de noves. El Certamen Literari Rita Ribas simbolitza perfectament aquesta voluntat: mirar enrere per agafar impuls i continuar avançant.

 

El certamen està obert a totes les persones majors de 18 anys residents o vinculades a Mataró. Hem optat per una única modalitat, el relat curt en català, original i inèdit, de temàtica lliure i amb una extensió màxima de 1.000 paraules. Ens semblava important apostar per la llengua catalana com a vehicle d’expressió i oferir un format assequible, que animi a participar tant a qui ja escriu habitualment com a qui potser fa temps que té una història al cap però no s’ha decidit mai a posar-la sobre el paper. Tal vegada m’animo a participar-hi.

 

El termini de presentació serà de l’1 al 27 de març de 2026, i les obres s’hauran d’enviar en format digital, seguint el sistema de pseudònim i plica, que garanteix l’anonimat davant del jurat. Volem que el procés sigui rigorós i transparent, i que les obres es valorin exclusivament per la seva qualitat literària.

El veredicte es farà públic el 22 d’abril de 2026, en un acte obert emmarcat en les activitats prèvies a Sant Jordi. No se m’acut un moment millor per celebrar la paraula escrita. El relat guanyador rebrà un lot de llibres i un diploma, i també es podran concedir dos accèssits, que rebran igualment un lot de llibres. Totes les persones participants obtindran un certificat acreditatiu. A més, les Aules Sènior ens reservem el dret de publicar les obres guardonades, amb la voluntat de donar visibilitat al talent literari local.

 

Més enllà dels premis, però, el que realment m’empeny a escriure aquest article és la convicció que la literatura ens fa comunitat. Escriure és una manera d’ordenar records, d’imaginar futurs, de compartir inquietuds. En una ciutat com Mataró, rica en entitats i en vida cultural, recuperar aquest espai de creació és també reforçar els vincles que ens uneixen.

 

Per això, des d’aquesta doble mirada de membre de la Junta i d’amant de la cultura, animo tothom que senti una mínima espurna creativa a participar-hi. No importa l’edat, ni si és la primera vegada que us presenteu a un certamen. El que importa és atrevir-se. Potser aquest relat que fa temps que us ronda pel cap mereix veure la llum.

 

Celebrar 45 anys d’història és important. Però encara ho és més continuar escrivint-ne el futur. I aquest futur, també, es construeix amb paraules. Llegeix les bases i animat a participar.

 

 

Un relleu il·lusionat per continuar caminant al costat del Senegal

El 13 de desembre de l’any 2000 es constituïa formalment l’Associació d’Amics del’Escola Pia al Senegal. Naixíem de la mà d’un grup d’antics alumnes, agraïts i admiradors de la tasca que els escolapis duen a terme arreu del món per fer arribar l’educació a tots els infants, independentment de la situació econòmica de les seves famílies.

El nostre mirall va ser l’Associació d’Amics del Bisbe Godayol, de la qual alguns ja en formàvem part. Per saber si podíem ser útils, el primer contacte va ser amb el P. Tura Pedemonte, que en aquell moment servia com a escolapi a Dakar i que, a més, havia estat professor nostre a Mataró. Des del primer moment, s’hi va afegir el P. Joan, un escolapi profundament estimat, que acceptà ser el nostre primer president i donar forma i empenta a aquella intuïció inicial.

Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys he tingut el privilegi de viure dues etapes ben diferents dins l’associació: primer com a vicepresident, compartint responsabilitats amb un equip compromès i molt connectat amb la realitat del Senegal; i des del 2019, com a president, treballant colze a colze amb la Fundació Educació Solidària, avui Fundació Camins, i amb una Junta plena de talent i generositat, sovint amb poc temps lliure però amb una enorme capacitat de servei.

Les assemblees anuals són sempre un moment clau. Ens permeten compartir la feina feta, revisar amb transparència la situació econòmica i projectar els reptes de futur. Però la del passat dilluns 9 de febrer va tenir un significat especial. Va ser el moment del relleu.

Sentia que no podia deixar passar una oportunitat que poques entitats tenen: donar pas a un grup de persones joves, entusiastes, ben preparades i coneixedores del país que estimem i al qual volem continuar fent costat en tot allò que estigui a les nostres mans. Han estat anys intensos —amb pandèmia inclosa— en què cadascú ha aportat el millor que ha pogut. Ara, però, era l’hora de mirar endavant amb nova empenta.

Estic convençut que el compromís i la dedicació de la Júlia Valera, que assumeix la presidència, i de totes les persones que l’acompanyen, són la millor garantia que l’associació continuarà responent amb fidelitat a allò que demani l’Escola Pia del Senegal. El futur és a les seves mans, i no en tinc cap dubte: el treball, la sensibilitat i la il·lusió hi són assegurats.

Per part meva, només puc expressar gratitud i desitjar-los tota mena d’encerts. Que no perdin mai l’energia i l’esperança que els caracteritzen des del primer dia que les vaig conèixer. Per descomptat que em seguiran tenint al seu costat quan em necessitin.

 

Quan la realitat s’imposa al desig

En les darreres setmanes, el caos de Rodalies ha eclipsat el debat sobre el finançament autonòmic que va proposar el PSOE. Així i tot, crec que val la pena recuperar aquest tema, ni que sigui per un moment.

Cal recordar, d’entrada, que aquesta proposta no neix d’una voluntat generosa dels socialistes, sinó que és conseqüència directa dels acords d’investidura d’Illa a Catalunya i de Sánchez a Espanya amb ERC. En tot cas, benvinguda sigui, malgrat els estirabots d’uns i altres des de l’oposició. És evident que molts preferiríem un concert econòmic o, fins i tot, la independència. Però també és evident que, si fóssim independents, aquest debat ja no existiria.

La realitat, però, rarament s’ajusta als nostres desitjos. Pel que fa a la independència, ja vam fer un intent. Però, enganyats en alguns aspectes i sense una fermesa clara en altres posicions, vam fer-la impossible una vegada més. Tardarà a arribar una nova oportunitat, i serà, sens dubte, més difícil i complexa. Mentrestant, no ens queda altra opció que continuar negociant amb l’Estat, aprofitant —sigui quin sigui el govern— les seves febleses. Sempre recordo una frase que sentia de jove a casa: “A Madrid, mani qui mani, no ens estimaran mai”.

M'agradaria que, en primer lloc, i pel bé de Catalunya, els partits “d'aquí” fossin capaços d'aparcar les seves diferències, enveges, rancúnies i qualsevol altra disputa personal per unir-se i fer front comú davant el govern central. Sé que és difícil, però és igualment imprescindible. En segon lloc, que tots, ara ho fan els uns i els altres els volen ridiculitzar, toquessin de peus a terra. Ara uns defensen la proposta i els altres la ridiculitzen, però sembla que no assumim que ni volen ni poden donar-nos tot el que voldríem. Precisament per això, cal saber valorar allò que, gràcies a la conjuntura actual, es pugui aconseguir.

És cert que la proposta del PSOE és lluny del concert econòmic i no té res de singular per a Catalunya. Però la pregunta clau és: és millor que el que tenim ara o no? Poden anar més enllà sense posar en risc l’estabilitat del seu partit a tot l’Estat? Hi ha marge per obtenir més si això pot perjudicar-los electoralment? I, sobretot, si hi ha eleccions generals i acaba governant un executiu PP-VOX, guanyarem alguna cosa més o, al contrari, perdrem part del que ja hem aconseguit?

La crisi ferroviària i la desmemòria política

La crisi de la mobilitat que viu aquests dies el nostre país ha superat qualsevol escenari imaginable, especialment en l’àmbit ferroviari. És cert que la meteorologia ha estat excepcionalment adversa i que el terreny, saturat d’aigua, ha contribuït a agreujar la situació. També ho és que les incidències a Rodalies no són un fet nou, sinó que fa temps que segueixen una tendència preocupant. Però el que resulta inadmissible, en un país que es considera desenvolupat, és la paralització total de la xarxa ferroviària, amb l’afegit de talls en les principals vies de comunicació.

Com a ciutadà, m’agradaria veure tots els nostres electes sumant esforços per resoldre la situació com més aviat millor, atès que es tracta d’una crisi que afecta directament l’economia, l’assistència a les escoles i, sobretot, a un dret fonamental: el dret a la mobilitat de la ciutadania. En canvi, assistim a la imatge de dos governs, el català i l’espanyol, defensant-se de l’oportunisme de les respectives oposicions per a desgastar-los. En aquesta lluita no hi falten els contraatacs, especialment en l’àmbit de la política espanyola, on el PP aprofita l’ocasió per desviar l’atenció d’altres polèmiques, com el cas de Mazón o el de la parella d’Ayuso. El soroll polític que comporta la confrontació, però, no fa avançar trens ni resol incidències. Només contribueix a alimentar el descrèdit institucional.

 

Tot plegat m’ha portat a fer un exercici que hauríem d’incorporar més sovint com a ciutadans: documentar-nos. En un context de titulars interessats i desinformació, les dades són, cada vegada més, una eina imprescindible. En aquest cas, les dades ens indiquen que els pitjors anys pel que fa al pressupost i a l’execució de la inversió d’ADIF i RENFE a Catalunya van coincidir amb governs del PP a Espanya i de Junts pel Sí a Catalunya, ambdós actualment a l’oposició.

També cal destacar que, en els darrers anys, amb governs del PSOE a Espanya i d’ERC i JxCat a Catalunya, la previsió pressupostària va augmentar, però no així el percentatge d’execució. Probablement, per manca de voluntat política dels primers i per insuficient exigència dels segons.

Les conclusions, a partir d’aquestes dades, les deixo a criteri de cada lector. Però hi ha una reflexió difícil d’evitar: en aquest país, massa sovint, quan passem a l’oposició, oblidem ràpidament què vam fer —o què no vam fer— quan ocupàvem responsabilitats de govern. Aquesta desmemòria col·lectiva, més enllà de sigles i colors polítics, acaba tenint conseqüències reals per a la ciutadania.

 

Votar extrema dreta. Dues cares d’una mateixa moneda

 

Algunes persones em pregunten: què et sembla que farà Aliança Catalana a les pròximes eleccions? La majoria d’ells, a continuació diuen: no creus que pujarà molt?, com a mínim, l’Orriols en traurà dotze. Sempre tinc la sensació que qui planteja la pregunta està decidit a ser un dels nous votants de l’extrema dreta i cerca la justificació o, essent mal pensat, la provocació. Per això em nego a entrar en aquest debat tot i reconèixer que desperten en mi una reflexió interna.

Generalment, l’interlocutor ha estat durant temps votant de CiU i posteriorment de Junts. Les seves justificacions es fonamenten, principalment, en el “problema” de la immigració. Obliden els seus antecedents familiars. Molts són nets o besnets de la immigració dels anys vint del segle passat, d’aquelles persones vingudes de Múrcia, Almeria i Galícia per la necessitat de mà d’obra per a les construccions de l’Exposició Universal de 1929. Altres són fills o nets de la immigració, majoritàriament d’Andalusia, vinguda entre els anys quaranta i seixanta del segle XX per la necessitat d’obrers que la indústria catalana tenia en aquells anys d’expansió i desenvolupament. En ambdós casos venia primer l’home, que s’allotjava en habitacions compartides o com a rellogat en barraques, i quan podia llogar una habitació o disposar d’una barraca per a ell sol portava la dona i els fills. Després, el seguien altres familiars o persones del mateix indret, que anaven a viure a prop seu. A Mataró hi ha carrers on a totes les cases i viuen famílies vingudes del mateix poble.

Un altre punt comú en la majoria d’interlocutors, segons la seva situació econòmica i social, és que a casa tenen una noia d’origen magrebí que és qui fa la neteja, un noi subsaharià que els cuida el jardí, una noia suramericana que cuida als avis, compren en un establiment regentat per un pakistanès i van a fer el cafè a un bar que porta una parella procedent de la Xina.

Deixant a banda la incoherència, la hipocresia i el cinisme que representa, sobretot el segon cas. La meva reflexió em porta a pensar que l’acceptació del nouvingut i la seva integració a la nostra societat és l’única solució. No només és una solució a un “conflicte”, sinó que representa una major riquesa cultural pel país. Com diu Candel a “Els altres catalans”, aquesta gent no ha vingut a conquerir o colonitzar res. Han vingut fugin del caciquisme els primers i de la persecució política que patien als països d’origen els segons, i, molts, cercant una forma de sobreviure i tenir un futur pels seus fills.

 

Per aconseguir-ho, però, cal que tots siguem sincers amb nosaltres mateixos, revisem els nostres orígens i els nostres comportaments, així com que analitzem quin futur volem i que necessitem per aconseguir-lo. Si ho fem, no caurem en la temptació de votar a l’extrema dreta catalana. Que, per altra banda, és igual que l’espanyola canviant l’estanquera per una estelada. Una altra cosa que hauríem d’aconseguir, a les comarques rurals és més fàcil, és que el català fos la llengua comuna.

Quan la política fa fàstic

 

Portem dies, setmanes, mesos, potser anys, que cada vegada la política fa més fàstic i més pudor. Em refereixo majoritàriament a la política espanyola, queda clar.

Amb l’únic objectiu de fer fora el que hi ha per ocupar el seu lloc, tot s’hi val. L’exemple més clar és el PP i el senyor FeijÓo. No li conec cap proposta, però sí els seus exabruptes dirigits al president del govern de l’estat.

Qui és el PP per donar lliçons? No és el PP el partit espanyol amb més casos de corrupció? Si no que li pregunti a M. Rajoy. Encara recordo a Casado dient que canviaria la seu del PP quan reconeixia que l’actual, la mateixa que tenien en aquell moment, s’havia pagat amb diners procedents de la corrupció dels seus càrrecs. Deu ser que des de Galícia, mentre navegava amb el contrabandista i capo del narcotràfic, Feijóo no es va assabentar dels casos del disc durs de Bárcenas, del c as d’Esperanza Aguirre, del control del Suprem, la Policia Patriòtica, de les comissions en pandèmia, del màster de Cifuentes i molts més. El mateix Feijóo que fa costat a Mazón, el responsable de la mort de més de dues-centes persones per la seva gestió (o no gestió) de la Dana. El Feijóo que, segurament per por que li prengui la cadira, no parla dels casos de corrupció que envolten Ayuso.

Desgraciadament, el Parlament de Catalunya, encara que a un altre nivell, també és escenari d’aquest ambient fastigós. Des de Junts parlant de finançament irregular (no eren a classe el dia que explicaven allò de: el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), fins a Vox qualificant el PSC de “banda de criminales”.

Això no vol dir que Pedro Sánchez no tingui l’obligació d’explicar-se bé, molt bé, i d’aplicar mesures perquè això no torni a passar. En lloc d’aplicar el “i tu més”. Però on vull arribar és a que els ciutadans no ens mereixem uns polítics que han substituït els projecte per a la millora de la societat per l’insult i la mala educació. Això només ens portarà a un increment exponencial de l’abstenció. Llàstima que, tot i que no anem a votar, ells continuaran sortint i ocupant cadires.

 

La Modesta. Un magnífic projecte musical

 

El passat dia 8 de febrer vam poder assistir al 16è concert del Cicle de Música de Cambra LA MODESTA. En aquesta ocasió, Rubén Torres Melero (flauta) i Isabel Pérez Dobarro (piano) ens van oferir un magnífic concert amb peces de diversos autors, la majoria amb un significat especial per aquesta parella d’artistes.

Prèviament, alumnes de l’Aula de Música Masafrets (Mataró), de l’IEA Oriol Martorell (Barcelona) i del Conservatori Josep M. Ruera (Granollers) van obsequiar-nos amb la seva actuació.

La Modesta és un cicle de concerts de música clàssica que a partir de la convicció que la pedagogia musical és una part intrínseca de la cultura, posa prèviament a l’abast de tothom un seguit de recursos pedagògics amb relació a les obres que s’interpretaran en els concerts del cicle.

El projecte va sorgir, tal com expliquen els seus creadors, a partir d'una idea transversal que engloba l’art, la pedagogia i l’àmbit social. Un cicle ideat des de diversos punts de vista i d’acció com poden ser l’ensenyament musical, la implicació de les escoles de música, la situació del repertori musical actual i històric, la implicació de les intèrprets professionals i la creació d’altres continguts extramusicals que puguin servir per a gaudir i comprendre millor la música.

A partir de la iniciativa i la feina que fan un grup de joves, de l’acompanyament de l’Aula de Música Masafrets com a impulsora del projecte, dels mecenes que en fan possible la part econòmica i el suport de les institucions, La Modesta pretén erigir-se en un punt de trobada per la música de cambra al Maresme.

El Cicle torna el dissabte dia 5 d'abril a l’Ateneu de la Fundació Iluro amb el seu 17è concert.  A dos quarts de set de la tarda, el quintet format per Joana González Subirà, al contrabaix, Nico Cobo de Ramón, violoncel, Daniel Ariño Fernández, al piano, Oriol Tort Cano, a la viola, i Ariadna Rodríguez Masafrets, al violí, interpretaran obres del compositor català Albert Guinovart, i d'Anglaterra Rebecca Clarke i Ralph Vaughan Williams.

Però, com en tots els concerts del cicle, abans hi haurà la participació d’alumnes de diferents centres del territori. En aquesta ocasió, alumnes de l’Aula de Música Masafrets (Mataró), de l’IEA Oriol Martorell (Barcelona) i de l’Espai XamfràMúsica/Escena/Inclusió Social (Barri del Raval de Barcelona) interpretaran música relacionada amb la proposta professional.

Podeu comprar les vostres entrades aquí.

Poden antics líders encapçalar nous projectes?

Dissabte vam saber que, en la pugna per dirigir Esquerra Republicana els pròxims anys, la militància havia elegit Oriol Junqueras.

Vagi per davant la felicitació a tot l’equip de Militància Decidim per la victòria aconseguida després d’un procés absolutament democràtic. Però, des de la distància, doncs, ni soc, ni he estat mai militant d’Esquerra, no estic content que els dos importants partits del país segueixen en mans d’aquells que han protagonitzat més enfrontaments a causa del paper que van jugar durant el procés.

Per altra banda, malgrat que les primeres paraules de Junqueras hagin estat “Només hi ha unpartit”, no ens pot passar per alt que només ha tingut el suport de poc més de la meitat del seu partit, així com que molts càrrecs públics l’han donat públicament a l’altra candidatura. Tampoc és menor que qui encapçalava l’altra candidatura, Xavier Godàs, ja ha advertit de la divisió d’ERC.

La història es repeteix constantment. Els catalans, en gran part, perdem els enfrontaments amb l’estat per les nostres guerres internes. La Guerra Civil Espanyola va representar elpitjor exemple que el país ha viscut.

Catalunya té un “enemic” comú. I aquest és l’Estat. Fins que hàgim guanyat aquesta “batalla” és clau que aparquem les nostres diferències. En el darrer tram del “Procés”, quan les eleccions les va guanyar una candidatura conjunta, va quedar clar, però va durar poc.

Ara, fent servir llenguatge actual, hem de passar pantalla. El “Procés” s’ha acabat, cal construir una nova etapa i, per fer-ho bé, calen nous lideratges; frescos, il·lusionats i, sobretot, no enfrontats. Sense que això vulgui dir que els que van fer possible l’etapa anterior, amb sacrificis personals i familiars tan importants com passar per la presó o viure a l’exili, no mereixin el nostre reconeixement més gran i sincer.

Siguem o no militants (o votants) d’ERC, si som independentistes necessitem que sigui un partit fort, unit, sense fissures i lideratges potents que puguin suportar una nova etapa que probablement serà llarga i dura. Si això no és així, els beneficiats seran aquells que sàpiguen vendre que s’ocupen dels greus problemes del dia a dia de la ciutadania i que porten el país a la “normalitat”.

El llegat de Rosa Regàs i Pagès

Rosa Regàs i Pagès va morir amb 90 anys el passat 17 de juliol a la casa que tenia a Llofriu (Baix Empordà).

Quan vaig conèixer la notícia de la seva mort i que havia publicat el seu darrer llibre recentment no em vaig poder estar de llegir-lo. Fins aquell moment coneixia l’existència del personatge, però no amb profunditat, i tampoc havia llegit cap de les seves obres. De fet, Regàs es considerava més editora i traductora que no pas escriptora.

Llegint “Un llegat. L’aventura de la vida”, publicat aquest mateix any i redactat a partir de diverses converses amb la periodista Lídia Penelo, t’adones que Rosa Regàs ha tingut una vida fascinant. Dedicada al món intel·lectual de Barcelona i, sobretot, de Madrid, va ser una figura de la literatura imprescindible de conèixer.

Va ser una veritable feminista, defensora de la llibertat personal i crítica amb l’Església Catòlica, passant per la política, la feina, la família i els grans amics, que ella anomena de l'ànima. En el llibre, Regàs repassa moltes de les idees per les quals va lluitar durant tota la seva vida i les persones que la van acompanyar en el transcurs de cada etapa (Joventut, Maduresa i Vellesa). Com ha dit Penelo: Regàs diu les coses com les pensa.

Nascuda en una família obligada a exiliar-se, va tenir una infantesa complicada, internada en un convent de monges. La relació amb els tres germans, en Xavier, la Georgina, la que va morir just abans que ella, i l’Oriol, el més petit i promotor cultural, és extraordinària, sobretot si tenim en compte com van compartir els primers anys de la seva vida.

Les seves paraules sobre la Guerra Civil Espanyola, que va passar a la casa de la seva àvia materna, a França, i també sobre la transició, ens fan reflexionar sobre com avui dia encara ens afecten.

La seva relació amb infinitat de personatges destacats de la cultura i la política són un exemple de la intensitat intel·lectual de Regàs. La manera com va accedir als estudis universitaris i la relació amb el seu marit, amb qui va tenir cinc fills, semblen d’una època posterior a la que va viure, dignes d’algú que volia decidir sobre la seva vida.

Dona republicana i d’esquerres, que es declara filla de pares rojos i separats, que va conèixer un Jordi Pujol molt jove i pel que no estalvia crítiques, tant polítiques com morals.

El 1991 va publicar Memoria de Almator, la seva primera novel·la. El 1994 va guanyar el Premi Nadal amb la novel·la Azul. La van seguir Viaje a la luz del Cham (1995) i Luna lunera (1999), novel·la d'estil autobiogràfic que transcorre a Barcelona durant la postguerra i per la qual li va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona de Narrativa.

Entre altres llibres en català, del 2014 al 2016, va publicar una sèrie de tres memòries: Entre el seny i la rauxa (2014), Una llarga adolescència (2015) i Amics per sempre (2016), tots tres d'Ara llibres. Altres obres publicades en versió catalana inclouen el volum de narracions Vent armat (2006), els contes infantils d'Hi havia una vegada (2001), el llibre d'assaig Per un món millor (2002), el dietari o memòries Diari d'una àvia d'estiu. El temps que passa (2004), L’hora de la veritat (2010) i la crònica Memòries de la Costa Brava (2006, fotos de Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs).

En 2001 també va guanyar la 50a edició del Premi Planeta amb una novel·la d'intriga, La canción de Dorotea, en què es narren els descobriments que una professora de biologia molecular fa en una casa de camp que va heretar del seu pare. A partir d'aleshores, va publicar diverses obres, entre les quals destaca Diario de una abuela de verano, que va ser portada a la televisió en una sèrie del mateix títol. L'any 2005, durant el govern socialista de Pasqual Maragall, fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

A banda de la seva activitat literària, Rosa Regàs també va ser directora de l'Ateneu Americà de la Casa de América de Madrid (1994-1998) i directora general de la Biblioteca Nacional d'Espanya entre 2004 i 2007, dimitint després de les crítiques del ministre de Cultura, César Antonio Molina acusant-la no haver fet res per millorar la gestió de la institució. Des del començament de la dècada de 1990 va col·laborar regularment en diaris i revistes amb els seus articles, a més de la seva feina com a conferenciant i activista en moviments solidaris i reivindicatius de drets humans.

Si podeu, aprofiteu aquest estiu per conèixer millor qui va ser Rosa Regàs. De debò que val la pena llegir el llibre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Ara toca democràcia

Els acords del Partit dels Socialistes de Catalunya amb Comuns i Esquerra, han despertat diverses veus denunciant-los. En més d’una ocasió amb retrets, acusacions, amenaces i insults.

La meva opció per governar Catalunya no ha estat mai la de Salvador Illa, una persona que va donar suport al 155 i defensava prorrogar-lo. També tinc molt mal record dels governs tripartits, especialment del segon, que va deixar una Generalitat endeutada obligant Artur Mas a estrènyer-se el cinturó i retallar polítiques públiques. Tampoc oblido qui va fer ostentació de la seva oposició a les lleis anomenades de desconnexió aprovades pel Parlament el 2017.

Però ara hem de ser democràtics, allò que tant hem demanat a altres. El PSC va guanyar les eleccions i esquerra, que està en una situació d’absoluta decadència i per a la qual una repetició electoral podria suposar el suïcidi, ha fet parlar les bases a partir d’una proposta, això sí, de l’actual direcció.

No se’ns ha d’escapar que alguns, com Oriol Junqueras, han callat fins a saber el resultat de la consulta republicana i posteriorment s’ha posicionat discretament a favor. Junqueras continua posant l’estratègia i la tàctica per davant del país per tal d’aconseguir el que persegueix. Mantenir-se en els llocs de decisió del seu partit.

No té per què agradar-nos un govern PSC-Comuns, però ho hem de respectar i, en tot cas, reflexionar sobre per què els independentistes hem perdut la majoria (justeta) que teníem. No crec que discrepem gaire si reclamo unitat i lideratge per tornar a il·lusionar-nos i sortir al carrer a reclamar el que és nostre: la independència. Mentrestant, siguem demòcrates i reconeixem que la culpa és nostra per no haver anat a votar o fer-ho carregats de dubtes.

Dit tot això, estic disposat a fer el que se’m demani per col·laborar a fer possible l’assistència del president Puigdemont al Parlament. No podem deixar de plantar cara a una “justícia” polititzada, partidista i repressiva.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Preacord d’investidura PSC – ERC

 

Deixeu-me dir abans de començar que no soc cap expert ni m’he llegit tots els documents que històricament han existit per saber, amb prou exactitud, si es recullen acords ja pactats anteriorment i no complets.

A la part introductòria del preacord que s'ha fet públic, com és habitual, es parla d’antecedents i es defineixen la situació i els objectius des del punt de vista dels signants. Trobo digne de destacar el fet que després d’haver votat el 155 al 2017, el PSC s’empassa que l’opció independentista és legítima, així com que és imprescindible que Catalunya guanyi sobirania per garantir el progrés social i econòmic dels catalans.

El primer punt, RESOLUCIÓ DEL CONFLICTE POLÍTIC, es queda molt curt. Entenc que és aquí on s’hauria de parlar de referèndum. En lloc d’això, es parla de “donar la veu a la ciutadania per conèixer les seves preferències sobre l’organització territorial i acomodar, de manera legítima i viable, aquestes preferències”. Equival a dir que no ens mourem ni un mil·límetre de què digui la Constitució Espanyola. Això sí, preveu un nou òrgan que presidirà ERC i tindrà recursos humans, tècnics i materials. Interpreto que serà la possibilitat de contractar persones de l’entorn d’Esquerra i una finestra per parlar des d’aquest partit a la ciutadania evitant diluir-se en l’oposició.

Pel que fa a l’ACORD PER UN NOU MODEL DE FINANÇAMENT SINGULAR, aquest, al meu entendre, és el punt més important de l’acord. Necessita la signatura del PSOE, perquè tot el que es proposa depèn de l’Estat i té el problema de necessitar majories difícils d’aconseguir per fer-ho possible, però, també és veritat que trigarem a tenir una situació com l’actual, en la qual els vots independentistes són imprescindibles pel govern de l’Estat. Per altra banda, no obtenir la majoria estalviaria al PSOE les crítiques per incompliment.

Així i tot, crec que es pot fer un important pas endavant que justifica l’aposta per un acord d’investidura amb qui, de fet, ens agradi o no, va rebre la confiança d’un major nombre d’electors el passat 12M.

Respecte a l’apartat de “Transitorietat” d’aquest punt, hi ha accions que, no em voldria equivocar, ja figuraven als acords per la investidura del president espanyol. Segurament, és a això a què es refereixJxCat en el seu comunicat.

A l’apartat CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ AMB LLENGUA PRÒPIA I VOLUNTARIAT DE PROJECTAR-SE AL MÓN és inevitable preguntar-se: per què ERC no ha tirat endavant aquestes accions mentre ha governat? És necessari un Departament específic per a la llengua? Són creïbles les promeses de Salvador Illa pel que fa a la llengua? Recordem que el president Montilla utilitzava més el català que Illa a les seves intervencions públiques. Potser no calen tantes propostes, sinó fer complir les normes que ja tenim i lluitar de manera eficaç i unitària contra els que persegueixen la llengua. Per altra banda, sense la militància lingüística de la ciutadania de poc servirà tot el que diu el document.

Per cert! Avui mateix, Plataforma per la Llengua ha fet públic que un reial decret imposa el castellà en les instruccions de televisions, tauletes, mòbils i ordinadors i que durant el segon trimestre de 2024 el Butlletí Oficial de l'Estat va publicar 58 normes discriminatòries amb el català (24 més que el primer trimestre).

Pel que fa a la imatge exterior de Catalunya, no és suficient escriure-ho, cal creure-s’ho. Serà fàcil deixar-ho en mans de la diplomàcia espanyola i dir que s’està fent. El millor ambaixador de Catalunya va ser el president Pujol, que no va tenir mai un Departament d’Acció Exterior en els seus governs.

El darrer punt del preacord porta el títol POLÍTIQUES PÚBLIQUES i consta dels següents subapartats:

a)    Continuïtat de les polítiques de l’actual govern de Catalunya

b)    Polítiques a impulsar pel proper govern de la Generalitat de Catalunya

c)    Agenda legislativa

d)    Per un model de país basat en el progrés

El text ocupa gairebé la meitat del document i sembla un acord de dues forces que compartiran el govern, no pas d’investidura. M’ha fet l’efecte de ser un reflex d’un partit que encara no ha assumit que està abocat a abandonar la posició actual i que li ve a sobre el paper de control i seguiment reservat a l’oposició.

En resum, l’únic punt important, malgrat la desconfiança en el seu compliment, és el que parla de finançament. Així i tot, hem d’acceptar el resultat electoral del 12M i que el cost d’una repetició electoral, no només econòmicament, que també, sinó políticament per l’independentisme, pot ser molt alt i el que li cal és replegar-se, trobar nous lideratges i treballar per la unitat en l’acció.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

La formació de govern a Catalunya en mans de la militància d’ERC

 

Més enllà de les onades de calor i els incendis forestals, l’estiu acostuma a ser temps de poques notícies. Però enguany això és diferent, si més no a Catalunya. Els possibles acords o desacords per formar govern, després dels resultats de les eleccions del passat dotze de maig, fan preveure un intens mes d’agost, informativament parlant.

En un article anterior ja vaig parlar de la difícil situació en què els resultats havien deixat als republicans. Llavors semblava que, amb l’excusa que eren els dos primers partits (PSC i JxC) els que havien de posar-se d’acord, no volien entrar en el joc dels pactes. Però era evident que, davant del fet que tant socialistes com juntaires volien per a ells la investidura, ERC tenia reservat el paper d’àrbitre.

Ens agradi o no, el PSC va guanyar les eleccions i una hipotètica investidura del President Puigdemont passa necessàriament per una abstenció dels socialistes. Fet que equivaldria a renunciar als drets que els ha atorgat la victòria (en vots i escons). Per altra banda, si no hi ha acord, anem a unes noves eleccions, situació no desitjable pel país. Tant per la situació d’interinatge de l’actual govern, com perquè les enquestes deixen clar que unes noves eleccions donarien un resultat similar al del 12M. Això per no parlar del cost que comporta l’organització d’una contesa electoral, ni de la situació interna d’Esquerra.

Tot plegat, és el resultat del desencant i frustració de l’electorat independentista. Que es va quedar a casa provocant el desastre electoral d’ERC, la baixada de la CUP i un minso i insuficient increment de diputats per a Junts. Molts independentistes ens sentim enganyats i cansats de les baralles entre partits després del #1O2017 (És recomanable llegir “Enemicsíntims”, una anatomia de la desconfiança entre Junts i ERC, escrita per Oriol March i Joan Serra).

Amb tot això, ahir al vespre coneixíem la notícia d’un probable preacord entre ERC i PSC per investir Salvador Illa president de la Generalitat. Som molts els que no voldríem que Catalunya tingui de president algú que va donar suport al 155, però potser serà la manera que els partits dits independentistes entrin en una fase de reflexió i debat intern profunds. Tenien una majoria absoluta (52 %) que no han sabut administrar i s’han dedicat a desprestigiar-se entre ells. Uns més que altres, però tots ho han fet.  

És per això que, si l’acord resolt d’una vegada per totes el tema del finançament, a més d’altres qüestions, benvingut sigui. Repetir eleccions seria encara pitjor.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Nascuda de Venus

 

Nascuda de Venus va ser un dels llibres que vaig escollir el darrer Sant Jordi. En l’elecció hi va tenir molt a veure que l’autora, Sònia Lleonart, fos mataronina i que aquesta fos la seva primera novel·la. Segurament, sense l’excel·lent campanya de màrqueting que ha tingut la publicació no l’hagués conegut. No en va, l’autora és llicenciada en Ciències Empresarials i Relacions Públiques i formada en màrqueting.

La novel·la combina extraordinàriament bé ficció i història. La trama, millor dit, les tres trames, transcorrent paral·lelament en tres moments magníficament lligats. Tres moments diferents de la història, el primer separat cinc-cents anys dels altres dos.

La lectura del llibre ens trasllada a la Florència de Sandro Boticelli. L'amor, segurament platònic, d’un geni com ell per la seva musa, Simonetta Vespucci,  provoca en nosaltres l’interès per gaudir de la seva obra i aprofundir en la Florència dels Medici als segles XIV i XV. Per altra banda, la Carla, protagonista principal, és una restauradora barcelonina a qui, una extraordinària oportunitat professional, li canviarà la vida.

A més de lligar de forma extraordinària els diferents moments històrics, l’obra ens parla d’art i d’amor en un relat que ens atrapa i no ens permet deixat la lectura. La cerca d’un quadre perdut i les relacions entre els personatges estan narrats d’una manera magnífica, amb unes descripcions dels llocs i les situacions que fa que ens sentim dins de la història.

Us recomano la seva lectura. Estic segur que us atraparà i no la podreu deixar.

ACCIÓ CATALANA: El finançament que ens cal

 

Interessantíssim debat entre la consellera Natàlia Mas Guix i els exconsellers Ramon Tremosa i Andreu Mas-Culell sobre “El finançament que ens cal”, organitzat per l’Associació ACCIÓ CATALANA pel debat catalanista, amb el suport de NacióDigital. L’acte l’ha obert el conseller Carles Campuzano, president d’Acció Catalana i l’ha moderat Ferran Casas, subdirector del digital.

S’han posat sobre la taula tres elements que són imprescindibles per una millora en el finançament del país i una reducció considerable del dèficit fiscal: una Agència Tributària Catalana, la recaptació dels impostos i la llibertat de despesa. Tots tres inclosos en el “Finançament singular” que proposa l’actual govern.

Pel que fa a un consorci entre les agències espanyola i catalana, ha quedat clar que només es tracta d’una eina, no d’una finalitat i que no serviria de res si la recaptació no es fa des de Catalunya.

Els tres ponents han coincidit en la majoria de les qüestions i han denunciat la manca de transparència en els comptes des de l’Estat. També han coincidit en el fet que, si bé és difícil i s’ha fracassat en intents anteriors, ara és possible arribar a un acord. Tècnicament, és viable, i jurídicament, és fàcil. Només cal voluntat política i estem davant d’una oportunitat històrica que cal aprofitar. Perquè, com ha dit la consellera, Catalunya necessita la clau de la caixa i recaptar tots els impostos.

Així i tot, la consellera Mas Guix i els altres ponents no l’han contradit, no arribarem al concert econòmic. L’objectiu ha de ser corregir i reduir el dèficit fiscal i, si bé ha d’existir solidaritat territorial, aquesta no s’ha de confondre amb espoli fiscal.

Finalment, hi ha hagut intervencions del nombrós públic assistent que han servit per ampliar conceptes, així com posar també la mirada en el finançament local.

En resum, un acte molt interessant i adient per al moment que estem travessant que afecta a tota la societat catalana. No només als partits polítics i institucions.

Busos per la ciutat

 

Fa pocs dies, tot dinant, em van comentar l'article d’un regidor, del qual no recordaven el nom, defensant l’existència a Mataró d’una estació d’autobusos. L’autor era el regidor Xavier Font, de Junts. La meva pregunta va ser: proposa algun lloc? No, no en proposa cap. Em va respondre l’interlocutor.

Dies després, en un comentari per whatsapp, m’envien l’enllaç a un article d’en Ramon Bassas, exregidor del PSC, que entre altres responsabilitats, si no recordo malament, va tenir la de mobilitat. En Ramon responia l’article del regidor de Junts.

Confesso que no havia llegit cap dels dos articles anteriorment, però la curiositat em va vèncer i els vaig recuperar.

Una cosa tinc clara: per fer política no n’hi ha prou de tenir bons coneixements tècnics. Les administracions, i l’Ajuntament de Mataró no és una excepció, tenen bons professionals amb els coneixements adequats per a cada àrea.

Per fer política, especialment la local, cal conèixer bé el territori, en aquest cas, la ciutat, i també conèixer l’històric, sobretot el del teu partit. Clar que Junts sembla haver posat el comptaquilòmetres a zero, oblidant-se que abans va existir Convergència I Unió, que, a més, va ser durant sis anys al govern municipal.

Mentre ningú demostri, sobre el terreny, que un altre model és millor per a Mataró, jo defensaré l’actual. Què no vol dir que no s’hagi de revisar, sobretot pel que fa al seu recorregut urbà. Com passa ara amb els autobusos que han de circular pel Torrent o les dificultats per girar a les rotondes després d’aplicació del carril-bici. Les dimensions dels vehicles actuals i l’increment de la freqüència s’han convertit en un problema i cal trobar una solució.

Només una situació milloraria el model que ara tenim. Passar la línia del ferrocarril soterrada per l’interior amb una estació central al Parc Central i, a la superfície, llavors sí, una estació d’autobusos. Però, primer cal traslladar el tren (l’any 1987 CiU ja en parlava), després modificar la xarxa del Mataró Bus i, finalment, estar disposats a perdre l’espai firal del Nou Parc. Cosa que només podria ser si Mataró disposes d’un pavelló firal com fa anys que hauria de tenir. Mentre tot això no passi, i serà difícil que alguns ho puguem veure, el millor model és l’actual, en què els autobusos pentinen la ciutat recollint els passatgers en llocs estratègics repartits per la ciutat.

Com més alt, més animal

 

Aquests dies, Mataró està vivint un intens debat sobre la construcció de l’anomenada TORRE BARCELÓ. Un edifici de 26plantes d’alçada a primera línia de mar, amb 2.500 m² de sostre comercial o oficines i més de 16.000 de sostre residencial.

Si fem cas del resultat de l’enquesta, feta per un mitjà local, l’edifici no compta amb l’aprovació de la ciutadania. Sembla que els representants polítics municipals han prescindit de l’opinió dels mataronins i mataronines a l’hora de modificar la fisonomia de la façana marítima de la ciutat. A favor seu, s’ha de dir que fa més d’una dècada que la torre de 26 plantes estava anunciada.

Urbanísticament, la Torre Barceló ha patit un llarg viacrucis. Unes vegades a causa de sentències judicials adverses, altres per no trobar el necessari finançament. A causa d’això, amb els anys, el projecte ha perdut característiques importants, com són un ampli pas per sota la carretera general i les vies del ferrocarril, així com una plaça deprimida amb locals comercials, destinats a unir la ciutat amb el port i una hipotètica nova estació del tren. Motiu pel qual rebia el nom de “PORTA DE MAR”.

Per a moltes persones, l’edifici de 26 plantes, juntament amb quatre torres de 15 plantes cadascuna que naixeran molt a prop seu, són una nova capgrossada (en una altra ciutat seria una animalada).

El debat ciutadà sobre els canvis en la façana marítima de Mataró no ha existit. I tampoc s’han donat explicacions sobre la notícia que els prop de 200 habitatges, que inicialment havien de ser de lloguer, per així donar resposta a la falta d’oferta, finalment seran de venda. L’anunci l’ha fet l’empresa promotora aprofitant una visita d’obres a la qual hi ha participat l’alcalde de Mataró, que tampoc ha volgut fer cap comentari sobre aquesta qüestió.

A més, no se sap si s’aplicarà a l’edifici l’acord del Ple Municipal perquè el 30% dels habitatges de les noves promocions siguin de protecció, assequibles, dirigits a joves i a tots aquells que no poden accedir al mercat lliure.

Per altra banda, una vegada més no s’ha dit res sobre el disseny i construcció dels equipaments necessaris per a una zona que, previsiblement, acabarà tenint una gran densitat de població. Ni de si existeix algun estudi per saber si l’increment inevitable de mobilitat podrà ser absorbit pels vials actuals.

En resum, tot i tenir un govern teòricament d’esquerres, Mataró es troba davant d’un projecte que, acompanyat d’altres propostes properes, canviarà l’actual model urbanístic de la ciutat sense cap garantia que el resultat sigui millor. Tot, recolzat, únicament, en el concepte de modernitat, amagant qualsevol interès econòmic.

Si Mataró ha de canviar el seu skyline, per què no s’ha procurat fer-ho amb edificis sostenibles i estèticament atractius, amb arquitectes més sensibles a l'entorn? Fugint d’especulacions? Sembla que el que es construeix actualment, a part de ser desproporcionat, és vulgar i deixa de banda l’estètica, la sostenibilitat i l’ajuda social per resoldre el problema de l’habitatge

Article publicat a “Mataró ens Mou”

Decisió difícil

 

Els resultats electorals han posat ERC en una situació complicada. D’una banda, els reiterats mals resultats han sacsejat la formació política. Hi ha hagut anuncis de retirada a les més altes esperes, encara que algun d’ells faci una finta per poder-s’hi quedar. Però, més enllà del debat intern que s’imposa en una situació com aquesta, els republicans han de prendre una decisió complicada pel que fa al pròxim govern de la Generalitat.

En realitat, només reeditant el tripartit Esquerra faria que Catalunya tingués un govern recolzat per una majoria absoluta al Parlament. Però, és evident que aquesta decisió podria suposar el suïcidi definitiu de la formació.

Posant-se al costat d’un hipotètic govern independentista (o no tant), seria més fidel als darrers temps de la política catalana, en la que l’eix Catalunya-Espanya havia superat al d’Esquerra-Dreta. Ara bé, és aquest un escenari possible? D’entrada, per fer-ho realitat caldria l’abstenció del PSC, que ja ha deixat clar que no farà. De l’altra, les lluites constants entre ERC i Junts, encapçalades per Junqueras i Puigdemont, fan que no sigui fàcil fer aquest pas oblidant tot el que ha passat.

La primera reacció dels dirigents d’ERC, capitanejada per Pere Aragonès, va ser: PSC i Junts han quedat primer i segon, són ells els que s’han de posar d’acord. Les darreres notícies apunten que la direcció, o el que en queda, traspassarà la decisió a les bases. Una solució democràtica, però perillosa.

Finalment, podria donar-se el cas que, no havent-hi acord per un govern estable, s’haguessin de repetir les eleccions. Si fos així, ERC, a més de poder-ne ser el responsable a ulls de molta gent, la qual cosa els perjudicaria electoralment, s’hi hauria de presentar sense haver tingut temps de fer el procés de reflexió anunciat, en un congrés a finals de la tardor, i, sobretot, sense candidat.

Ens agradi o no als independentistes, potser és el moment de replegar-se, deixar que el PSC governi l’autonomia (que encara és el que som) i preparar-nos per una futura envestida a l’estat espanyol i treballar només estratègies en el camí cap a la independència. Això sí, des de la unitat, amb nous lideratges, noves idees i amb una base social més amplia i convençuda (què hi és), capaç de suportar el que faci falta, perquè res serà fàcil.

Perdre una batalla no vol dir perdre la guerra, sinó que ha de ser l’oportunitat per conèixer millor l’adversari. Evidentment, permetre que el PSC, guanyador de les eleccions governi, no implica formar part del seu govern ni votar-li a favor.