27/12/09

Resum de la Dècada a TV3

Aquest vespre TV3 ha emès un programa anomenat “Resum de la Dècada”. No l’he vist sencer, però el tros que he pogut veure m’ha fet recordar molts moments passat, moments tristos entre mig d’algunes alegries.

Parlaré només d'una imatge, en el mes en que s’han fet cent-setanta consultes sobre l’autogovern de Catalunya , TV3 ens ha recordat una de les raons per les quals necessitem aquest autogovern.



És el vídeo on Alfonso Guerra explica com es va “cepillar” l'Estatut que va aprovar el 90% del Parlament de Catalunya.

26/12/09

La competència sempre és bona

Sí, la competència sempre és bona, però cal treballar dur per combatre-la honestament. Tots hem sentit ha dir la frase que “el sol surt per a tothom” i sabem que en qualsevol negoci cal estar al dia i no quedar enrere a l’hora d’oferir un bon servei si no volem perdre clients. Està clar que també pensem que tots hauríem de tenir a l’abast les mateixes eines, i això no és sempre així.

Sembla que el govern municipal també ho ha après, encara que sigui tard, i ha reaccionat davant la creació, ara fa un any, del bloc de CiU “Mataró Transparent” amb un nou apartat al web municipal que anomena “Rendiment de comptes”.

Vull felicitar als polítics del govern per la decisió, ni que sigui a remolc de l’oposició. Fixeu-vos un moment en el nombre de documents que es poden trobar al requadre del 2010 i els que hi ha als anys anteriors. No té res a veure. El primer intent, va ser fa anys amb allò que en deien “consensus”, però no va funcionar i està completament abandonat. I és que la primera condició perquè funcioni un projecte és que el responsable se’l cregui. Esperem que aquesta vegada sigui diferent.

En aquesta línia, esperem que quan sigui hora de començar a treballar en el pressupost pel 2011 les taules continguin comparatives amb anys anteriors i se’n pugui disposar en formats de full de càlcul, com fa CiU gràcies a la col·laboració desinteressada d’un equip de persones militants i simpatitzants.

A la regidora se li va escapar en el Ple de dijous passat que si podíem penjar-ho és perquè el govern ens ho facilitava. Està clar! Però el que no va dir és que ho fan en el termini legalment més curt possible i perquè la llei els obliga. A veure si el proper any ho rebem amb més temps i ho pengen a internet abans que ho fem nosaltres. Ho celebrarem.

De moment, qui vulgui participar com cal i veure el pressupost comparat partida a partida (quan això és possible) i vulgui conèixer també el pressupost de les societats municipals o les subvencions previstes, ha de seguir consultant “Mataró Transparent”.

25/12/09

Molt Bon Nadal a tothom


Imatge de l'Escola Pia Santa Anna el Nadal de 1962
(Font: Associació d'Antics Alumnes i Amics de l'Escola)

21/12/09

Transparència de debò

Ara fa un any que CiU a Mataró va iniciar un original projecte construït sense recursos: un bloc allotjat en un servidor gratuït alimentat amb informació tractada i introduïda per persones que col·laboren de forma absolutament desinteressada, especialment en Josep, un simpatitzant habituat a treballar amb llistats i números.

Mataró Transparent”, que és el nom que té el bloc, recull un grapat de documents, a més de notícies i vídeos, la majoria relacionats amb el pressupost municipal. Tots ells públics, que qualsevol ciutadà podrà demanar de consultar a partir de l’aprovació inicial en el Ple extraordinari de dijous.

El darrer document incorporat ha estat el llistat de subvencions previstes en el pressupost, a les quals durant l’any s’hi sumaran les que es puguin atorgar posteriorment a la corresponent sol·licitud en compliment de les bases generals i particulars de cada àmbit.

A la columna central s’hi publiquen algunes notícies i informacions, mentre que a la més estreta hi ha tots els enllaços als documents degudament ordenats i agrupats. A diferència dels que lliure el govern de la ciutat, la informació es troba comparada amb exercicis anteriors i s’hi pot observar amb facilitat les diferències entre un i altre pressupost, tot i que les modificacions en la codificació de les partides ho fan complicat i pot ser causa d’algun error involuntari. A més, si el lector ho sol·licita, CiU es compromet a facilitar la informació en un fitxer Excel, posant a l’abast de tothom la possibilitat de modificar-la i dissenyar nous escenaris possibles.

Però “Mataró Transparent” no s’aturarà aquí. A partir de dijous espera rebre les aportacions i suggeriments dels ciutadans, ja sigui com a comentaris o a través del correu electrònic de contacte.

Aquesta transparència és la que fa temps que demanem al PSC i als seus socis de govern, que elaborada i presentada amb els mitjans de que disposen podria esser encara millor. La realitat, però, és que ni els grups municipals en disposen com voldrien: en temps per estudiar-la i en formats per treballar-la, no en el temps mínim que fixa la llei i només en paper o PDF.

Visiteu “Mataró Transparent” i feu les vostres propostes, totes seran benvingudes.

20/12/09

Cap d’any d’inauguracions

El Nadal és època de regals. Pels més petits el dia més esperat és el de Reis, quan els tres Mags d’Orient omplen les cases d’il•lusions.

Però aquest any sembla que a la ciutat els Reis hagin arribat una mica abans. Un quart rei, anomenat ZP, al qual li vam escriure una carta amb 52 demandes ara fa 12 mesos, ens les ha estat fent realitat durant tot l’any i aquests dies anem d’inauguració en inauguració.
.
Avui tocava el Camp d’Hoquei Herba, fa just una setmana un tram del Passeig Ramon Berenguer III, fa pocs dies la gespa artificial dels camps de futbol de Cirera i Pla d’en Boet, aviat el tram del Camí Ral entre ronda Barceló i Cooperativa i així fins cinquanta-dos regals que sumats valen vint-i-un milió d’euros.

El dijous, just la vigília de Nadal, el Ple Municipal aprovarà una nova carta al rei mag ZP, aquesta vegada seran menys projectes, encara que un, el de Can Marfà, molt gran. Tot plegat valdrà més de deu milions d’euros i encara ens donarà un sobre amb més de dos milions per que els puguem gastar en les nostres coses.

Això està molt bé. Avui, per exemple, hem inaugurat un equipament que el PSC l’havia inclòs reiteradament al seu programa, fins que se’n va cansar d’escriure-ho i no fer-ho (és fàcil demostrar-ho) i, malgrat les molt bones paraules de tots els discursos, només l’alcalde que deu tenir més memòria ha pensat en dir qui l’ha pagat.

Que per molts anys vingui un rei, en aquest cas de Madrid i no d’Orient, que deixi regals a la ciutat per gaudir-ne tots, però estaria bé que aquest rei i el seu seguici se’n recordés que després això s’haurà de mantenir i ens arreglés el finançament local, tal vegada així els regals ni farien falta. Si no és així, això, com diuen en castellà, és “pan para hoy i hambre para mañana”.

Civisme ? Neteja?

Avui, quan marxàvem cap a casa després de la inauguració del nou Camp Municipal d’Hoquei Herba, al costat mateix, pràcticament a la porta, en Vicent ens diu: “mireu aquí al costat”. Hi havia un matalàs sobre les herbes que hi ha al lateral del carrer Galícia, a pocs metres de la deixalleria.

Evidentment, la primera cosa que s’ha de denunciar és la manca de civisme de qui ha llençat el matalàs i no ha pogut caminar pocs metres més per deixar-lo al contenidor de voluminosos, però sembla mentida que amb una inauguració prevista ningú abans hagi vist allò i ho hagi fet retirar.

17/12/09

Ara ha guanyat ICV, d’aquí un any ha de guanyar el país

Lleixo l’article de Pilar Rahola, “El partido del sinsentido. Lo votan cuatro gatos, el problema es que imponen sus consignas a la mayoría ciudadana”, que publica “La Vanguardia” d’avui, i penso que té tota la raó.

El resultat del que representa havia de ser una modificació important de l’impost de successions ha quedat en no res i un partit amb la representació més petita després de Ciutadans ha aconseguit que els dos grans dels que formen el govern haguessin de rectificar. Tot i que la seva proposta encara estava lluny de suprimir una injustícia.

Són moltes les comunitats d’Espanya que han fet desaparèixer aquest impost, fent dels catalans uns ciutadans de segona; de que serveix estalviar tota una vida si els familiars més directes, fills o parella, no poden gaudir-ne el dia que no hi ets; tots cotitzem per les rendes i per qualsevol transacció patrimonial que fem en vida; en alguns casos fa falta hipotecar l’habitatge familiar que s’ha pagat amb el sacrifici de tota una vida per fer front al pagament de l’impost... aquestes i moltes més són raons simples, entenedores, fora de qualsevol sofisticació perquè els catalans no acceptem el que ja s’ha batejat com el “peatge de la mort”.


Tot plegat una injustícia liderada per un partir que diu treballar per la justícia social i que ha posat al descobert, una vegada més, el guirigall que hi ha al govern tripartit de Catalunya, al qual només els interessa mantenir-se passi el que passi. L’esperança que podem tenir és que l’any vinent un govern de CiU suprimeixi l’impost de successions per acabar amb aquest tribut injust, i que si ara ha guanyat ICV, llavors guanyi el País.

16/12/09

Nadal és més a prop

Si fa pocs dies s’encenien els llums de Nadal i la Fira de Pessebres i ornaments nadalencs obria les portes, aquesta setmana ja podeu passar a veure el Pessebre de l’Ajuntament.

S’ha de reconèixer que aquest Pessebre és un dels canvis que va introduir l’actual alcalde respecte Manuel Mas. Està clar que ha desaparegut el naixement de grans figures que abans teníem a la plaça de Santa Anna i, més tard i a causa de les bretolades, a l’entrada del Patronat de Cultura (ara IMAC).

Entreu amb els nens i nenes a l’Ajuntament, segur que els agradarà. Es tracta d’un pessebre popular, fet amb suro i molsa per la gent de l’Associació de Pessebristes. Uns artistes de debò.

15/12/09

Avui tocava Assemblea

La Carolina és la primera en parlar. La seva intervenció és sobre les Ordenances Fiscals i les al•legacions presentades pel nostre grup, la majoria encaminades a fer més soportable la crisi per aquells que més l’estan patint.

E Joan agafa el relleu per enllaçar amb el pressupost, que el govern va presentar fa pocs dies al Consell de Ciutat i que portarà a votació el proper dia 24 de desembre en Ple extraordinari. Serà l’any en que s’aprova més tard i la primera vegada que es fa un Ple Municipal la vigília de Nadal.

El nostre cap de llista dóna uns quants exemples clars de que el govern tripartit de la ciutat no toca de peus a terra. Les previsions que va fer pel 2009 han quedat molt lluny de la realitat, fet que CiU ja va avisar que passaria. Aquesta situació, el govern l’intenta resoldre amb “patada i endavant”, diu en Joan. És el cas dels “Fons Zapatero” 2009 i 2010, que resolen el problema de la inversió però generen més despesa corrent pel futur sense saber si podrem pagar.

Entre les intervencions dels assistents hi havia unanimitat en que les actuacions del govern de Mataró no tenen cap ambició i que els ciutadans no tenen la sensació de viure en una capital. Demanen que els que s’explica, entrellaçat amb el balanç polític de l’any que acaba s’expliqui també en un o més actes públics.

A continuació s’enceta un interessant debat sobre les consultes populars sobre l’autodeterminació que s’han fet a molts municipis catalans aquest cap de setmana. Coincidència en afirmar que tenen un especial valor quan al darrera hi ha la societat civil i no partits polítics encoberts. El president comarcal de CDC, que ha vingut convidat a la nostra assemblea, diu que les consultes també són una conseqüència de la inoperància i manca de lideratge de l’actual govern de Catalunya. A continuació debat sobre el discurs entre els més joves i els no tant joves de la sala, però tot acaba en consens en que no ens tracten bé, referint-se a l’Estat, i que no ens volen tal com som, però CDC i CiU són formacions catalanistes, democràtiques i que volen sumar i no pas dividir, per decidir sobre tot el que afecti al futur del país.

10/12/09

Can Fàbregas i de Caralt avui

Després d’una setmana llarga de preparació, només cal un dia per treure tota una corona de peces.

És tant impressionant el treball d’enginyeria i arquitectura que s’està fent com ho és la capgrossada de gastar la burrada de diners que gastem en el trasllat d’una construcció com aquesta.

7/12/09

Matí de diumenge

Tot i que els caps de setmana llargs a causa d’un pont com el d’avui fan baixar molt el ritme d’actes que es celebren, ahir vam tenir un matí de molta activitat a la ciutat.
.
A les deu en punt del matí el regidor d’esports, Ivan Pera, donava literalment el tret de sortida de l’edició d’enguany de la Mitja Marató. Pocs minuts després sortien 1304 escolars de Mataró que feien la seva pròpia cursa. No vaig poder-me quedar a esperar la tornada dels corredors, ho va fer en Francesc, perquè a les onze estava previst que s’iniciessin els acte amb motiu de la celebració del Dia Nacional d’Andalusia, acte al que acostumo a assistir cada any. En Joan explica, al seu bloc, la diferència entre aquest dia i el Dia Institucional d’Andalusia.

Com que a la Casa Cultural d’Andalusia a Mataró hi érem en Joan, en Marcel, la Carolina i jo, vaig poder marxar després de l’ofrena i el lliurament de premis del Memorial Francisco Torrrente, per anar a veure el femení del CN Mataró de waterpolo que, a la piscina del Sorral, disputava els vuitens de final de la copa LEN, segona competició europea d’aquest esport. Vaig arribar al segon quart, el Mataró ja guanyava, però el partit era molt ajustat. Al tercer quart les coses van canviar i les noies entrenades per Vicenç Tarrés van distanciar-se molt del Hohenlimburger alemany, per acabar guanyant per 13 gols a 8 al final del partit, classificant-se les primeres del seu grup després d’haver guanyat tots els partits d’aquest cap de setmana.

4/12/09

CDC i CiU estan d’estrena

Avui hem conegut la nova imatge dels webs nacionals de CDC i CiU, així com les millores al videobloc de l’Artur Mas. Convergència va ser el Primer partir polític presenta a la xarxa i ara, juntament amb CiU, fa una aposta pel web 2.0, es a dir per fomentar la participació en política a través de les noves tecnologies.

L’aposta per les xarxes socials, la presència de vídeos en porta i un accés més fàcil a les notícies locals, a més de la possibilitat de comentar les notícies són algunes de les novetats. Però si voleu conèixer millor les diferències podeu llegir la nota on s’expliquen.

Jo ja he felicitat als responsables i espero que no trigarem gaire a veure aquestes millores incorporades als webs de les agrupacions locals i dels grups municipals.

3/12/09

Televisió de Mataró torna a guanyar audiència

Avui he rebut un missatge al Facebook que diu exactament el que he posat el títol d’aquest post: Televisió de Mataró torna a guanyar audiència.

Segueix:

En l’últim Baròmetre de la Comunicació, corresponent a Octubre i Novembre, TVM augmenta un 11% diari i es referma en els 10.000 espectadors per dia.
Pel que fa a l’audiència acumulada del mes, Televisió de Mataró supera la barrera dels 30.000 espectadors.
TVM és, de llarg, la televisió més vista a la comarca multiplicant per cinc l’audiència de la competència.La franja més vista correspon als programes de producció pròpia. Marcat per la columna vertebral dels programes informatius, aquests juntament amb els programes de “prime time” com La Fàbrica acumulen els minuts de més audiència.
.


La notícia em satisfà. Els responsables de la cadena local i tots els que hi treballen dia a dia per sortir per antena des de fa vint-i-cinc anys s’ho mereixen.

Ara mateix, mentre escric això, estic mirant TVM. Estan fent “Pantalla Oberta”, un programa de debat que deu fer, com a mínim, vint anys que cada setmana ens porta un nou tema.

Però no puc evitar pensar que tenen els dies comptats. Molt aviat l’absorció per part del canal públic MaresmeDigitalTV serà un fet i TVM desapareixerà per sempre. D’aquí un temps ningú la recordarà i tot serà història. De què haurà servit llavors haver anat guanyant audiència?

2/12/09

Carta de Jordi Pujol adreçada als autors de l’editorial conjunt

Us recomano llegir la carta que el President Pujol ha dirigit, des del web de la seva fundació, als autors de l’editorial conjunt dels diaris del 26 de novembre. Em permeto reproduir-la a continuació, tot i que la podeu trobar aquí.


Benvolguts amics:

La publicació de l’editorial publicat a dotze diaris catalans és realment un escrit de gran qualitat i de gran significat polític. I podria ser que el seu efecte es projectés en el futur.

Hi ha més d’una afirmació en aquest editorial –que de fet és tot un manifest– que, dita amb la llibertat amb què vostès l'han dit ja ningú, ni aquí ni a Madrid -ni a tota Espanya-, podrà fer veure que no s’adona de la seva importància, i del dret que assisteix a Catalunya. Vostès diuen: «Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Amb poques paraules, clares i sense timidesa, enumeren els punts principals de la reivindicació catalana.

I a més és molt bo que l’editorial es tituli «La dignitat de Catalunya». Perquè Catalunya té problemes de finançament, de respecte de les competències estatutàries, de tracte just pel que fa a les grans infraestructures, etc., però també, molt especialment, de reconeixement de la seva identitat i del seu paper a l’Estat. Però a més té, i a hores d’ara amb especial gravetat, un problema de respecte de la pròpia dignitat. La gent ha de saber que un país maltractat en la seva dignitat, finalment ningú no el té per res.

I ara ja ho sap. Però Espanya potser encara es creu que els catalans no som res més que uns fenicis, quan la veritat és que Catalunya ha tingut i té una actitud i una política altament solidàries.

Hem de creure que aquest editorial tindrà efecte. No sabem si suficient com perquè a que la voluntat del Parlament català i de les Corts espanyoles i la del poble de Catalunya expressada en referèndum no siguin obertament i fortament agredides.

Ni tampoc burlades sin que se advierta el cuydado, com tants cops s’ha fet.

Si no en té, o en té poc, es produiria allò que pronostica el mateix editorial dels diaris catalans: la cancel·lació de l’esperit integrador i respectuós de debò, sense engany ni subterfugis, de la diversitat espanyola i del que Catalunya és i significa.

D’això darrer en parlava dos dies abans de la publicació de l’editorial conjunt. Ho vaig fer en el butlletí de la nostra Fundació. Ja veuen que el títol és trist i agre, com no podia ser d’altra manera: «El fracàs de l’Espriu». O el fracàs d’Espanya, o el de Sepharad? O el de Catalunya? O el de tots plegats?

Catalunya no va encarar el final de la dictadura ni l’inici de la democràcia, ni de fet el canvi històric –realment històric– que això va significar, només amb un programa polític, o amb mentalitat de sortir del pas, sinó amb una proposta de profunditat, també política, però sobretot de caire ètic, de valors renovadors i generosos, de solidaritat i de fraternitat autèntiques.

Una proposta que el llenguatge purament polític, en tota la seva profunditat no podia expressar bé sinó que necessitava ser expressada també amb llenguatge filosòfic, poètic i de valors. L’Espriu ho va fer parlant de Sepharad a La pell de brau. Amb positiva i bona acceptació a Catalunya. Però les coses han arribat a un punt en què s’ha de parlar sense embuts del fracàs de l’Espriu. I de molts de nosaltres. A no ser que una reacció d’última hora capgiri la situació.

L’editorial dels diaris catalans podria ajudar a fer-ho possible. Però això requereix, per part d’Espanya, un canvi radical de mentalitat política i intel·lectual i en general d’actituds bàsiques. Amb ràpida repercussió en el terreny dels fets. Ràpida i amb prou claredat i efectivitat perquè sigui creïble. I això és molt improbable.

En tot cas, s’ha d’agrair als promotors i redactors de l’editorial dels diaris que amb tanta elegància, claredat i brevetat, i alhora amb equilibrada exigència, hagin fet el que han fet.

En tot cas –hi insisteixo– un canvi d’actitud hauria de venir molt principalment d’Espanya. I aquest cop no es pot basar en l’engany i en bones paraules. Ni en els estereotips d’una imatge deformada de Catalunya, ni en la falsa solidaritat (la solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos diuen), ni en l’enveja i la mentalitat poc responsable i poc constructiva del autonomismo por arrastre.

És això possible? L’Espriu i el que va significar són definitivament morts? Les aparences són que sí. Tot sembla indicar que sí. Però m’agradarà saber la seva opinió, la de vostè i la d’uns quants més que han estat capaços de sotraguejar l’opinió pública. La d’aquí molt decebuda. I sobretot, la d’allà molt hostil.

Passi el que passi, felicitats per l’editorial, i gràcies.

Ben cordialment,

Jordi Pujol

30/11/09

Avui dos actes molt especials

Al matí he estat al local que el GIMM té al carrer Josep Montserrat Cuadrada. Ens han ensenyat les instal·lacions i explicat el projecte del que ells en diu Pre-centre de Dia. El nom fa referència a la provisionalitat de les instal·lacions al local de l’associació, fins que a mitjans del proper any es traslladin al nou local del carrer Núñez de Balboa.

L’espai és petit, però no per això deixen d’oferir el servei. En aquest moment hi poden acollir vint-i-vuit persones, però l’existència d’una llista d’espera demostra la necessitat del nou local.

El GIMM obra cada dia les portes del seu local tot i els problemes que està travessant a causa del retard en cobrar les subvencions, especialment de la Generalitat.

Estava anunciada l’assistència de l’alcalde i la regidora de Benestar Social, però han presidit l’acte el primer tinent d’alcalde i un representant de la Generalitat. També hi era la Neus Serra, consellera de Serveis Socials del Consell Comarcal.

És admirable l’empenta d’aquesta gent. Són un exemple de tenacitat, constància i ganes de superació. Felicitats !!

Al vespre, una conferència de l’expresident del Parlament de Catalunya, el Sr. Joan Rigol, organitzada per Cristianisme segle XXI de Mataró. Era la tercera del cicle Crisi econòmica,
valors humans i cristians.

Necessitem més homes com en Rigol. El seu discurs tranquil sobre el que ha nomenat la “profunda crisi de valors” que estem travessant dóna esperances per superar-la, fa renàixer la il·lusió. No en va ha dit que “militar en un partit és un acte de civisme”. De les seves paraules es desprenia la fe en la persona. Les seves paraules, gens carrinclones, parlant d’ètica i valors en la política, des d’un de vista cristià semblaven, com ha dit algú, la descripció d’un món ideal i irreal. Però com bé ha dit el conferenciant, depèn de nosaltres que sigui realitat.

28/11/09

Impuls a la xarxa i tret de sortida a Cativistes

Aquesta setmana, Convergència Democràtica de Catalunya ha organitzat diversos tallers sota el títol "Taller introductori al ciberactivisme: com pots ajudar el nostre partit a la xarxa".

La formació ha constat d'una petita introducció al concepte de política 2.0 i a les diferents formes de l'activisme polític a la xarxa. Un repàs a les principals eines per dur a terme aquest ciberactivisme i una presentació de la xarxa social de CiU "CATivistes".

Han estat sessions principalment pràctiques amb l'objectiu que cada activista tingui una idea molt clara de què pot fer i de com ho pot fer. Pensada per ser útil des d'usuaris avançats fins a persones que es vulguin iniciar obrint perfils a diferents xarxes socials com Twitter, Facebook així com també a CATivistes.

Convergència va ser el primer partit polític català present a internet i manté de manera constant la seva activitat amb un grapat de blocs, pàgines locals i de grups municipals. La web d’Artur Mas va ser considerada la millor de les passades eleccions al Parlament de Catalunya i és espectacular l’ús que Xavier Trias fa de totes les eines 2.0.

A més de Carles Puigdemunt, un veritable expert, altres diputats convergents són punters en la utilització de les noves tecnologies per donar comptes de la seva feina. Un altre exemple important és Carles Campuzano, el primer polític espanyol que ha utilitzat “Mixedlinkper recullir aportacions en el debat parlamentari.

Puc presumir d’haver estat el primer militant de Mataró en obrir el seu bloc, però em sento molt petit al costat de tot això.

27/11/09

El 3r Congrés Catalanista ha arribat al final

El junt de 2008 començava, amb un Manifest, l’activitat del 3r Congrés Catalanista. Ho feia amb la voluntat de revisar les pautes existents per, posteriorment, proposar alternatives i/o respostes als reptes que s’han generat al llarg d’aquests darrers anys. La presentació oficial es va fer el gener d’aquest mateix any amb un acte solemne a l'auditori de l'IDEC-UPF de Barcelona.

El Manifest apuntava quatre grans blocs:

1. Un recordatori del que van representar els dos primers congressos catalanistes: el pas del catalanisme cultural al catalanisme polític

2. La visió actual de la situació del catalanisme polític

3. Visualitzar els objectius globals del Congrés:

UNITAT – TRANSVERSALITAT – JOVENTUT – TERRES DE PARLA CATALANA - EUROPA

4. Plantejar els temes claus del Congrés:

SOCIETAT I VALORS – CULTURA I LLENGUA – ECONOMIA I INNOVACIÓ – TERRITORI I MEDI AMBIENT – IMMIGRACIÓ – EL DRET A DECIDIR – ACTUALITZACIÓ

Aquest document va representar la primera visió per iniciar el procés. Era el primer document de referència que havia d’ajudar a debatre bona part de les alternatives als reptes que té plantejats Catalunya. Va servir de la carta de presentació a la societat a fi que les entitats, les institucions, les empreses, la societat civil organitzada i les persones individuals que, desorientades per la marxa de les coses del país, volien posar el seu gra de sorra.

Amb els objectius d’aplegar les màximes entitats catalanes i de persones a títol individual possibles de tots els àmbits per demanar i recolzar la classe política catalana en el seu objectiu de la reconstrucció nacional i la consolidació de Catalunya i fer sentir la veu de la societat civil, el 3r Congrés ha treballat fins dilluns, que va presentar les seves conclusions en un acte solemne al Parlament de Catalunya (llegiu al bloc d’en Joan Mora).

Tot aquest temps he tingut el banner el congrés en lloc preferent de la columna dreta del meu bloc. Això m’ha servit per anar seguint de tant en tant l’activitat. Ha arribat l’hora de treure’l i llegir amb atenció el resultat de tot el que s’ha dit. Espais de debat tranquil i d’un elevat nivell només el tenen nacions amb tradició i una història com la nostra, malgrat que alguns vulguin posar-nos al sac del regionalisme.

26/11/09

En defensa de la dignitat d’un poble

Avui han estat molts els blocs, un dels primers ha estat en Joan Mora, que han reproduït l’editorial que una dotzena de diaris catalans han publicat en defensa de l’Estatut. Ha estat una agradable sorpresa veure com els mitjans de comunicació escrits d’aquest país, i de rebot els audiovisuals, expressaven un sentiment que és majoritari a Catalunya.

En condicions normals podria semblar una pressió sobre el màxim tribunal de l’Estat, però tres anys per una sentència, admetre un recurs contra un text que és un pacte entre parlaments i ha estat votat i aprovat pel poble de Catalunya és una manca de respecte a la voluntat d’un poble. Però això i molt més ho diu el publicat al qual, encara que sigui a darrera hora d ela jornada, jo també amb vull sumar.

Preparem, però, per a les reaccions que poden aparèixer demà als diaris espanyols. Segur que es retrataran.


La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La
definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No
ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

25/11/09

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Manifest CDC

Tant de bo no haguéssim de redactar cap manifest contra la violència de gènere. Voldria dir que hauríem assolit la maduresa de la societat i de tots els éssers humans que la conformen. Però, malauradament, no és així, i l’espiral de violència de gènere continua assolint xifres esfereïdores, xifres desesperançadores. I això és justament el que no ens podem permetre, perdre el coratge en aquesta batalla. Malgrat que la lluita contra la violència de gènere és una tasca del dia a dia, també hem d’aprofitar l’altaveu que ens proporciona un dia assenyalat en el calendari internacional per dir, d’una manera taxativa, que no defallirem en aquesta lluita.

Quan parlem de violència ens referim a totes les seves formes. Evidentment a la violència física, causa de més que injustes morts cada any. Però també a la violència psíquica, que no deixa marques externes però que arruïna la vida de tantes i tantes dones. La violència econòmica, que fa malviure a les seves víctimes. L’explotació sexual a què es veuen abocades les dones que cauen en xarxes de prostitució. I també és violència contra les dones la desigualtat laboral i salarial.

Lluitar contra la violència de gènere és una responsabilitat de tots i compartida per tots, a nivell individual i col·lectiu. Des de l’educació a la llar i a les escoles a la important tasca pedagògica que poden fer els mitjans de comunicació. Però també, ho és dels governs. I el que no podem fer és incloure aquest tema en l’agenda política d’una manera prioritària i només dedicar-nos a fer lleis “aparador”, que no compten amb els recursos suficients ni es desenvolupen amb la coordinació necessària per fer front, d’una manera ferma i decidida, al problema. Perquè, quan han estat creades unes expectatives que no es compleixen, aleshores estem abocant les víctimes a una segona victimització. Més enllà de ser “políticament correctes”, els governs han de ser eficients i eficaços i guanyar-se la credibilitat. La realitat de les víctimes de violència de gènere és massa dura i massa crua perquè ens conformem amb meres declaracions d’intencions. Per tant, exigim a totes les instàncies dels governs més rigor en l’exercici de les seves responsabilitats.

Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya defensem els valors de la llibertat, el respecte i la igualtat i continuarem treballant per eradicar aquesta xacra social, que és la principal causa de mort de les dones entre 16 i 44 anys i també molt important en edats superiors.

23/11/09

Paper dels mitjans de comunicació quan són públics

Tots els mitjans de comunicació han de ser responsables pel que fa als missatges que donen, però aquesta responsabilitat es multiplica quan són públics. Dit d’una altra manera, quan es paguen amb els diners de tots, atès que en el primer cas els perjudicis a causa de com facin les coses les rebran només aquells que hi ha invertit.

Ahir vam poder veure, en un programa de molt de prestigi de TV3, el reportatge “Cop al Palau”. No és la meva intenció defensar els que, segons ells mateixos han confessat, han robat i desprestigiat tot el que hi ha al voltant de El Palau de la Música Catalana, però la forma en que el programa tracta la notícia i les persones i institucions que hi relaciona la trobo interessada.

Tot i que hi ha alguna expressió que no comparteixo, us proposo que llegiu l’article “l’orgia de Televisió de Catalunya”, que Pere Navalles escriu a “El Matí digital”, on hi escriuen també altres persones com el mataroní Joan Safont o en Josep M. Ballarín.

21/11/09

CDC celebra el darrer Consell Nacional de l’any

Avui Convergència celebrava el darrer Consell Nacional de l’any, el primer després dels darrers episodis de corrupció.

La sessió ha començat amb un repàs a l’activitat del partit, de la qual destaca l’elecció de Marc Guerrero, membre de la direcció de CDC, com a vicepresident del Partit Liberal-Demòcrata i Reformista Europeu en el Congrés que recentment s’ha celebrat a Barcelona. Convergència, com a partit amfitrió, va ser l’encarregada d’organitzar l’esdeveniment. Seguidament una interessant intervenció d’en David Madí i, finalment, Felip Puig, que, en qualitat de secretari general adjunt, ha estat l’encarregat de tancar aquest primer apartat.

En la seva intervenció, Artur Mas ha parlat de tot el que està essent notícia aquests dies, ha fet un anàlisi polític de la situació, de la forma com ho tracten altres partits i els mitjans de comunicació, explicant com en ambdós casos, el del Palau de la Música i el cas Pretòria, una actuació dins la legalitat i una acusació a persones que fa molts anys que no tenen cap paper, ni institucional ni de partit, ens afecten per de la forma com són utilitzats i tractats.

Però la major part del seu discurs l’ha dedicat a la situació del país, ha dit que cal canviar les polítiques, les prioritats, els estils i els lideratges i que, per fer-ho, no n’hi ha prou amb només un canvi de cadires. Cal també un canvi d’actituds generals. Cal confiança en les pròpies possibilitats de sortir-ne. Només així aconseguirem canviar la situació en que l’actual govern tripartir deixarà Catalunya: més hipotecada, més empobrida i més depenent de Madrid.
En Joan Mora també en parla al seu BLOC.