
Amb en Jordi ens vam conèixer a l’executiva comarcal i ens enteiem molt bé. L’encertava amb les seves tessis, sempre deia el que pensava i no entenia que els altres no ho fessin. Era lleal, però també molt exigent. Xerrraire de mena i per professió, no callava a les reunions i, com ha recordat avui la Teresa, quan li demanaven que callés sempre responia: “Es que mai em deixeu parlar”.
L’Església de Sant Pere de El Masnou s’ha fet petita. En Jordi es feia estimar i avui els que el coneixiem hem volgut donar-li el darrer adéu. Adéu a un masnoví compromés, a un patriota de pedra picada i un amic de debó.
Jordi, et trobarem a faltar!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada