El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va signar ahir, el darrer dia dins el termini que fixat per la llei, el decret de convocatòria del referèndum de l’Estatut per al proper 18 de juny. La pregunta serà: “Aproveu el projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya?”.L’Estatut, tal com ens explica la pàgina que ha creat expressament la Generalitat de Catalunya, és un pacte entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals que la ciutadania de Catalunya ha de ratificar en referèndum. Un pacte per definir qui som, com ens relacionem, quines tasques assumim i amb quins recursos comptem. Un pacte per atorgar capacitat d’autogovern a Catalunya. L’Estatut també compromet els polítics catalans, que els obliga a treballar seguint unes regles i garantint uns drets iguals per a tothom.
Necessitem un nou Estatut per adaptar el nostre autogovern a les exigències actuals i a les noves necessitats. L’Estatut de 1979 se’ns havia quedat petit. No es referia ni a les tecnologies de la informació, ni a la immigració, ni a les necessitats de reconversió de l’economia catalana, ni a les creixents pressions socials d’una societat cada cop més complexa, ni als reptes d’un mercat laboral cada cop més precari, ni a la Unió Europea. Tampoc es referia a la sostenibilitat ni a la igualtat de gènere, ni als problemes per a l’emancipació dels joves. Som molts els que hauríem volgut que l’Estatut que se’ns presentarà per ratificar fos el que el Parlament de Catalunya va aprovar el passat 30 de setembre, però calia l’aprovació per part de les Corts i sabíem que era un document de màxims que hauríem de negociar per arribar a acords. Malgrat tot, el text que tindrem l’oportunitat ratificar el dia 18 de juny, representa un important salt endavant en l’autogovern de Catalunya. Dir no perquè no ens ha tornat exactament com el nostre Parlament el va aprovar, és tant com voler triar entre tot o res i quedar-se amb res.
