2008: a Mataró ha estat un any políticament incorrecte

Segueixo les entrevistes que la premsa local ha fet aquests dies al Sr. Alcalde. Entrevistador i entrevistat donen més importància al que podríem dir-ne l’estil de l’oposició i a una suposada crispació, que a la feina feta. S’ha convertit amb una obsessió o només és una excusa? Recordo Ramon Camp exhibint el Codi Penal davant el nerviosisme del govern i del secretari de torn, o algunes “bronques” molt dures entre Pim Esperalba i Manel Mas. Amb un i altre com a caps del grup de CiU, hi va haver anys en que compartir taula per Nadal amb el govern va ser impossible.

Per a CiU, el 2008 ha estat un any de treball intens i de cohesió d’un grup de persones que treballen bé juntes i ho fan amb il·lusió, un grup que s’ha reforçat amb nou personal, el qual ha tingut de suplir la llarga experiència d’una persona que estima CDC i CiU, com és la Miguelina.

Per al govern, el 2008 ha estat un any de gestió –només faltaria- però amb problemes importants: el cas del cap de policia, la prepotència en casos com el de Xerinola i els escàndols mal resolts al voltant de la Nau de Can Fàbregas anaven de la ma d’un equip molt fluix, probablement el més fluix fins ara, amb el màxim respecte a algunes, moltes, individualitats. Un equip que perdia una persona d’experiència i probablement l’única que podia establir ponts, com és l’Esteve Terrradas. Un any en que, com a mínim, quatre caps de servei han deixat la seva responsabilitat, oficialment, els motius són diversos, però la manca de confiança o d’entesa està en el aire. Han dimitit directors d’organismes autònoms com l’IMPEM i el gerent de TecnoCampus.

Tot això només té una solució: confiança i treball conjunt de govern i oposició. Però això no depèn de dos, com deia l’alcalde en una d’aquestes entrevistes. En primera instància només depèn d’un, de qui pot donar. Si ho fa podrà dir si l’altre ha volgut o no agafar-se a la ma estesa i col·laborar, però si no ho fa, val més que no en parli i expliqui l’obra de govern i aprengui a acceptar la crítica sense crispació.