Eleccions internes

La primera cosa que s’ha de fer, després de qualsevol procés electoral, és felicitar als vencedors, en aquest cas Joan Puigcercós i Joan Ridao, nou president i nou secretari general d’ERC, respectivament, per haver estat la candidatura més votada per la militància, així com felicitar a tots els seus col·laboradors i partidaris.

També s’ha de felicitar, d’una manera molt i molt especial, a tota la gent d’ERC per un procés absolutament democràtic, en el qual participaven tots els militants. No obstant això, també a ERC ha triomfat el continuisme i ha perdut la renovació. Es miri com es miri, ha guanyat qui dominava l’aparell i tota la seva maquinària, en contra la manca de mitjans amb què partien altres candidatures i que marcava una diferència abismal. El primer fet, el del vot universal, és d’envejaºr vist des d’altres partits polítics, però el segon és un mal del que patim tots.

Però, al marge del procés, ahir Felip Puig deia una cosa que alguns m’havien sentit dir abans del “gran dissabte”, segurament no tant ben explicat com ell. Parlo del fet que la segona personalitat política del País, com és el President del Parlament, hagi estat desautoritzat pel seu propi partit i, de rebot, el Conseller de la Presidència. Els responsables no són pas els militants d’Esquerra, que han exercit el seu dret a vot amb tota llibertat, sinó els dirigents, que no han volgut arribar a acords evitant que això passes. El què més preocupa, però, és que gent amb aquest grau d’irresponsabilitat governin Catalunya.