Llegeixo amb atenció la carta que el Sr. Montilla ha adreçat aquesta setmana a dues-centes entitats catalanes en agraïment pel seu suport a l’Estatut de Catalunya. Molt bé! No? Però per què?
Aquest senyor, que ara és president, pertany al mateix partit que el que, per fer-ho, li ha dit que està a l’estratosfera. Aquest senyor, que confon Serrat amb Llach , és aquell que el 2006, essent ministre d’Espanya i primer secretari dels socialistes catalans va dir, en una entrevista a El País, que “Al día siguiente de que se aprobase en el Parlamento de Catalunya (referint-se a l’Estatut) hice una declaraciones críticas con el texto aprobado. Es más: dije que en la tramitación parlamentaria en Madrid, los socialistas catalanes no renunciábamos a incorporar las 62 enmiendas que habíamos presentado y habíamos perdido, o retirado para no perderlas”.
Està bé que agraeixi el suport de les entitats a l’Estatut, que celebri les dotze editorials conjuntes, que es prepari per a una sentència adversa del TC, però també caldria que es preocupés del consens i la unitat política, no?
Què li ha picat ara a un senyor que utilitza el discurs institucional com a president d’una Nació per fer electoralisme? Com a mínim, la seva actitud és sospitosa. I ho és perquè ell sap que ho té molt difícil per seguir en el seu càrrec quan acabi l’any que acaba de començar, el que pot ser l’any del canvi a Catalunya.
Si el contingut de la carta és sincer ho hem de celebrar, tot i que no n’hi ha prou, però tinc por que només sigui una estratègia electoralista més d’un partit que d’això i d’enganyar-nos en sap molt.
Aquest senyor, que ara és president, pertany al mateix partit que el que, per fer-ho, li ha dit que està a l’estratosfera. Aquest senyor, que confon Serrat amb Llach , és aquell que el 2006, essent ministre d’Espanya i primer secretari dels socialistes catalans va dir, en una entrevista a El País, que “Al día siguiente de que se aprobase en el Parlamento de Catalunya (referint-se a l’Estatut) hice una declaraciones críticas con el texto aprobado. Es más: dije que en la tramitación parlamentaria en Madrid, los socialistas catalanes no renunciábamos a incorporar las 62 enmiendas que habíamos presentado y habíamos perdido, o retirado para no perderlas”.
Està bé que agraeixi el suport de les entitats a l’Estatut, que celebri les dotze editorials conjuntes, que es prepari per a una sentència adversa del TC, però també caldria que es preocupés del consens i la unitat política, no?
Què li ha picat ara a un senyor que utilitza el discurs institucional com a president d’una Nació per fer electoralisme? Com a mínim, la seva actitud és sospitosa. I ho és perquè ell sap que ho té molt difícil per seguir en el seu càrrec quan acabi l’any que acaba de començar, el que pot ser l’any del canvi a Catalunya.
Si el contingut de la carta és sincer ho hem de celebrar, tot i que no n’hi ha prou, però tinc por que només sigui una estratègia electoralista més d’un partit que d’això i d’enganyar-nos en sap molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada