Carta de Jordi Pujol adreçada als autors de l’editorial conjunt

Us recomano llegir la carta que el President Pujol ha dirigit, des del web de la seva fundació, als autors de l’editorial conjunt dels diaris del 26 de novembre. Em permeto reproduir-la a continuació, tot i que la podeu trobar aquí.

Benvolguts amics:

La publicació de l’editorial publicat a dotze diaris catalans és realment un escrit de gran qualitat i de gran significat polític. I podria ser que el seu efecte es projectés en el futur.

Hi ha més d’una afirmació en aquest editorial –que de fet és tot un manifest– que, dita amb la llibertat amb què vostès l'han dit ja ningú, ni aquí ni a Madrid -ni a tota Espanya-, podrà fer veure que no s’adona de la seva importància, i del dret que assisteix a Catalunya. Vostès diuen: «Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Amb poques paraules, clares i sense timidesa, enumeren els punts principals de la reivindicació catalana.

I a més és molt bo que l’editorial es tituli «La dignitat de Catalunya». Perquè Catalunya té problemes de finançament, de respecte de les competències estatutàries, de tracte just pel que fa a les grans infraestructures, etc., però també, molt especialment, de reconeixement de la seva identitat i del seu paper a l’Estat. Però a més té, i a hores d’ara amb especial gravetat, un problema de respecte de la pròpia dignitat. La gent ha de saber que un país maltractat en la seva dignitat, finalment ningú no el té per res.

I ara ja ho sap. Però Espanya potser encara es creu que els catalans no som res més que uns fenicis, quan la veritat és que Catalunya ha tingut i té una actitud i una política altament solidàries.

Hem de creure que aquest editorial tindrà efecte. No sabem si suficient com perquè a que la voluntat del Parlament català i de les Corts espanyoles i la del poble de Catalunya expressada en referèndum no siguin obertament i fortament agredides.

Ni tampoc burlades sin que se advierta el cuydado, com tants cops s’ha fet.

Si no en té, o en té poc, es produiria allò que pronostica el mateix editorial dels diaris catalans: la cancel·lació de l’esperit integrador i respectuós de debò, sense engany ni subterfugis, de la diversitat espanyola i del que Catalunya és i significa.

D’això darrer en parlava dos dies abans de la publicació de l’editorial conjunt. Ho vaig fer en el butlletí de la nostra Fundació. Ja veuen que el títol és trist i agre, com no podia ser d’altra manera: «El fracàs de l’Espriu». O el fracàs d’Espanya, o el de Sepharad? O el de Catalunya? O el de tots plegats?

Catalunya no va encarar el final de la dictadura ni l’inici de la democràcia, ni de fet el canvi històric –realment històric– que això va significar, només amb un programa polític, o amb mentalitat de sortir del pas, sinó amb una proposta de profunditat, també política, però sobretot de caire ètic, de valors renovadors i generosos, de solidaritat i de fraternitat autèntiques.

Una proposta que el llenguatge purament polític, en tota la seva profunditat no podia expressar bé sinó que necessitava ser expressada també amb llenguatge filosòfic, poètic i de valors. L’Espriu ho va fer parlant de Sepharad a La pell de brau. Amb positiva i bona acceptació a Catalunya. Però les coses han arribat a un punt en què s’ha de parlar sense embuts del fracàs de l’Espriu. I de molts de nosaltres. A no ser que una reacció d’última hora capgiri la situació.

L’editorial dels diaris catalans podria ajudar a fer-ho possible. Però això requereix, per part d’Espanya, un canvi radical de mentalitat política i intel·lectual i en general d’actituds bàsiques. Amb ràpida repercussió en el terreny dels fets. Ràpida i amb prou claredat i efectivitat perquè sigui creïble. I això és molt improbable.

En tot cas, s’ha d’agrair als promotors i redactors de l’editorial dels diaris que amb tanta elegància, claredat i brevetat, i alhora amb equilibrada exigència, hagin fet el que han fet.

En tot cas –hi insisteixo– un canvi d’actitud hauria de venir molt principalment d’Espanya. I aquest cop no es pot basar en l’engany i en bones paraules. Ni en els estereotips d’una imatge deformada de Catalunya, ni en la falsa solidaritat (la solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos diuen), ni en l’enveja i la mentalitat poc responsable i poc constructiva del autonomismo por arrastre.

És això possible? L’Espriu i el que va significar són definitivament morts? Les aparences són que sí. Tot sembla indicar que sí. Però m’agradarà saber la seva opinió, la de vostè i la d’uns quants més que han estat capaços de sotraguejar l’opinió pública. La d’aquí molt decebuda. I sobretot, la d’allà molt hostil.

Passi el que passi, felicitats per l’editorial, i gràcies.

Ben cordialment,

Jordi Pujol