La pluja converteix l’ajuntament en plaça castellera

Ahir al matí la pluja va obligar a l’Àliga i a la Família Robafaves a ballar dins l’Ajuntament. No sé si algú ho recorda, però jo no ho havia vist mai, com no havia vist cap castell de set, ni cap pilar de cinc construït al patí interior de l’Ajuntament.

La Colla Capgrossos, com les figures, no es perdent cap esdeveniment que passi a la ciutat i participaven als actes de celebració de la proclamació oficial com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2009. Fins aquí tot normal. Però la pluja va començar a ploure quan tots eren davant l’Ajuntament fer la corresponents actuació després descobrir la placa commemorativa.

Ràpidament tothom es va refugiar a la planta baixa de la Casa de la Ciutat, primer van entrar les figures, després colles i autoritats, però també la majoria de ciutadans que estaven participant de la Festa. La pluja queia cada vegada amb més abundància i més força i l’àliga va fer el seu majestuós i cerimonial ball, van seguir els gegants, els grans al pati i els joves davant seu, més a prop de l’entrada. Després va ser el torn dels castellers i no vaig resistir anar al primer pis per veure com s’organitzava el castell, però ja era ple. El regidor de cultura i els grallers a una banda i altres persones als costats, és per això que les fotos són fetes com vaig poder.

A continuació, mentre la comitiva, sense gegants i amb el risc d’un nou xàfec, baixava la Riera cap a la plaça de Santa Anna per inaugurar el moment fet expressament per l’ocasió, uns quants ens vam quedar al Saló de Sessions per a la recepció a una representació de la Roda d’Andalusia.

La Sra. Milagros Prieto (PSOE), alcaldessa de la Roda, va ser molt breu, pràcticament només va fer que saludar, atès que anàvem amb retard i el Teatre Monumental està ple de rodeños esperant-la, però encara emocionada, va felicitar-nos per la festa. I és que gegants i castellers formen part de la nostra cultura i les nostres tradicions. Andalusia està plena d’expressions culturals i tradicions, totes meravelloses, però nosaltres no tenim res que envejar a ningú i tenim l’obligació de mantenir-les i ensenyar als nouscalans, vinguin d’altres llocs de l’estat o d’altres països, a estimar-les i compartir-les amb nosaltres.