Votar extrema dreta. Dues cares d’una mateixa moneda

 

Algunes persones em pregunten: què et sembla que farà Aliança Catalana a les pròximes eleccions? La majoria d’ells, a continuació diuen: no creus que pujarà molt?, com a mínim, l’Orriols en traurà dotze. Sempre tinc la sensació que qui planteja la pregunta està decidit a ser un dels nous votants de l’extrema dreta i cerca la justificació o, essent mal pensat, la provocació. Per això em nego a entrar en aquest debat tot i reconèixer que desperten en mi una reflexió interna.

Generalment, l’interlocutor ha estat durant temps votant de CiU i posteriorment de Junts. Les seves justificacions es fonamenten, principalment, en el “problema” de la immigració. Obliden els seus antecedents familiars. Molts són nets o besnets de la immigració dels anys vint del segle passat, d’aquelles persones vingudes de Múrcia, Almeria i Galícia per la necessitat de mà d’obra per a les construccions de l’Exposició Universal de 1929. Altres són fills o nets de la immigració, majoritàriament d’Andalusia, vinguda entre els anys quaranta i seixanta del segle XX per la necessitat d’obrers que la indústria catalana tenia en aquells anys d’expansió i desenvolupament. En ambdós casos venia primer l’home, que s’allotjava en habitacions compartides o com a rellogat en barraques, i quan podia llogar una habitació o disposar d’una barraca per a ell sol portava la dona i els fills. Després, el seguien altres familiars o persones del mateix indret, que anaven a viure a prop seu. A Mataró hi ha carrers on a totes les cases i viuen famílies vingudes del mateix poble.

Un altre punt comú en la majoria d’interlocutors, segons la seva situació econòmica i social, és que a casa tenen una noia d’origen magrebí que és qui fa la neteja, un noi subsaharià que els cuida el jardí, una noia suramericana que cuida als avis, compren en un establiment regentat per un pakistanès i van a fer el cafè a un bar que porta una parella procedent de la Xina.

Deixant a banda la incoherència, la hipocresia i el cinisme que representa, sobretot el segon cas. La meva reflexió em porta a pensar que l’acceptació del nouvingut i la seva integració a la nostra societat és l’única solució. No només és una solució a un “conflicte”, sinó que representa una major riquesa cultural pel país. Com diu Candel a “Els altres catalans”, aquesta gent no ha vingut a conquerir o colonitzar res. Han vingut fugin del caciquisme els primers i de la persecució política que patien als països d’origen els segons, i, molts, cercant una forma de sobreviure i tenir un futur pels seus fills.

 

Per aconseguir-ho, però, cal que tots siguem sincers amb nosaltres mateixos, revisem els nostres orígens i els nostres comportaments, així com que analitzem quin futur volem i que necessitem per aconseguir-lo. Si ho fem, no caurem en la temptació de votar a l’extrema dreta catalana. Que, per altra banda, és igual que l’espanyola canviant l’estanquera per una estelada. Una altra cosa que hauríem d’aconseguir, a les comarques rurals és més fàcil, és que el català fos la llengua comuna.

Quan la política fa fàstic

 

Portem dies, setmanes, mesos, potser anys, que cada vegada la política fa més fàstic i més pudor. Em refereixo majoritàriament a la política espanyola, queda clar.

Amb l’únic objectiu de fer fora el que hi ha per ocupar el seu lloc, tot s’hi val. L’exemple més clar és el PP i el senyor FeijÓo. No li conec cap proposta, però sí els seus exabruptes dirigits al president del govern de l’estat.

Qui és el PP per donar lliçons? No és el PP el partit espanyol amb més casos de corrupció? Si no que li pregunti a M. Rajoy. Encara recordo a Casado dient que canviaria la seu del PP quan reconeixia que l’actual, la mateixa que tenien en aquell moment, s’havia pagat amb diners procedents de la corrupció dels seus càrrecs. Deu ser que des de Galícia, mentre navegava amb el contrabandista i capo del narcotràfic, Feijóo no es va assabentar dels casos del disc durs de Bárcenas, del c as d’Esperanza Aguirre, del control del Suprem, la Policia Patriòtica, de les comissions en pandèmia, del màster de Cifuentes i molts més. El mateix Feijóo que fa costat a Mazón, el responsable de la mort de més de dues-centes persones per la seva gestió (o no gestió) de la Dana. El Feijóo que, segurament per por que li prengui la cadira, no parla dels casos de corrupció que envolten Ayuso.

Desgraciadament, el Parlament de Catalunya, encara que a un altre nivell, també és escenari d’aquest ambient fastigós. Des de Junts parlant de finançament irregular (no eren a classe el dia que explicaven allò de: el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), fins a Vox qualificant el PSC de “banda de criminales”.

Això no vol dir que Pedro Sánchez no tingui l’obligació d’explicar-se bé, molt bé, i d’aplicar mesures perquè això no torni a passar. En lloc d’aplicar el “i tu més”. Però on vull arribar és a que els ciutadans no ens mereixem uns polítics que han substituït els projecte per a la millora de la societat per l’insult i la mala educació. Això només ens portarà a un increment exponencial de l’abstenció. Llàstima que, tot i que no anem a votar, ells continuaran sortint i ocupant cadires.

 

La Modesta. Un magnífic projecte musical

 

El passat dia 8 de febrer vam poder assistir al 16è concert del Cicle de Música de Cambra LA MODESTA. En aquesta ocasió, Rubén Torres Melero (flauta) i Isabel Pérez Dobarro (piano) ens van oferir un magnífic concert amb peces de diversos autors, la majoria amb un significat especial per aquesta parella d’artistes.

Prèviament, alumnes de l’Aula de Música Masafrets (Mataró), de l’IEA Oriol Martorell (Barcelona) i del Conservatori Josep M. Ruera (Granollers) van obsequiar-nos amb la seva actuació.

La Modesta és un cicle de concerts de música clàssica que a partir de la convicció que la pedagogia musical és una part intrínseca de la cultura, posa prèviament a l’abast de tothom un seguit de recursos pedagògics amb relació a les obres que s’interpretaran en els concerts del cicle.

El projecte va sorgir, tal com expliquen els seus creadors, a partir d'una idea transversal que engloba l’art, la pedagogia i l’àmbit social. Un cicle ideat des de diversos punts de vista i d’acció com poden ser l’ensenyament musical, la implicació de les escoles de música, la situació del repertori musical actual i històric, la implicació de les intèrprets professionals i la creació d’altres continguts extramusicals que puguin servir per a gaudir i comprendre millor la música.

A partir de la iniciativa i la feina que fan un grup de joves, de l’acompanyament de l’Aula de Música Masafrets com a impulsora del projecte, dels mecenes que en fan possible la part econòmica i el suport de les institucions, La Modesta pretén erigir-se en un punt de trobada per la música de cambra al Maresme.

El Cicle torna el dissabte dia 5 d'abril a l’Ateneu de la Fundació Iluro amb el seu 17è concert.  A dos quarts de set de la tarda, el quintet format per Joana González Subirà, al contrabaix, Nico Cobo de Ramón, violoncel, Daniel Ariño Fernández, al piano, Oriol Tort Cano, a la viola, i Ariadna Rodríguez Masafrets, al violí, interpretaran obres del compositor català Albert Guinovart, i d'Anglaterra Rebecca Clarke i Ralph Vaughan Williams.

Però, com en tots els concerts del cicle, abans hi haurà la participació d’alumnes de diferents centres del territori. En aquesta ocasió, alumnes de l’Aula de Música Masafrets (Mataró), de l’IEA Oriol Martorell (Barcelona) i de l’Espai XamfràMúsica/Escena/Inclusió Social (Barri del Raval de Barcelona) interpretaran música relacionada amb la proposta professional.

Podeu comprar les vostres entrades aquí.

Poden antics líders encapçalar nous projectes?

Dissabte vam saber que, en la pugna per dirigir Esquerra Republicana els pròxims anys, la militància havia elegit Oriol Junqueras.

Vagi per davant la felicitació a tot l’equip de Militància Decidim per la victòria aconseguida després d’un procés absolutament democràtic. Però, des de la distància, doncs, ni soc, ni he estat mai militant d’Esquerra, no estic content que els dos importants partits del país segueixen en mans d’aquells que han protagonitzat més enfrontaments a causa del paper que van jugar durant el procés.

Per altra banda, malgrat que les primeres paraules de Junqueras hagin estat “Només hi ha unpartit”, no ens pot passar per alt que només ha tingut el suport de poc més de la meitat del seu partit, així com que molts càrrecs públics l’han donat públicament a l’altra candidatura. Tampoc és menor que qui encapçalava l’altra candidatura, Xavier Godàs, ja ha advertit de la divisió d’ERC.

La història es repeteix constantment. Els catalans, en gran part, perdem els enfrontaments amb l’estat per les nostres guerres internes. La Guerra Civil Espanyola va representar elpitjor exemple que el país ha viscut.

Catalunya té un “enemic” comú. I aquest és l’Estat. Fins que hàgim guanyat aquesta “batalla” és clau que aparquem les nostres diferències. En el darrer tram del “Procés”, quan les eleccions les va guanyar una candidatura conjunta, va quedar clar, però va durar poc.

Ara, fent servir llenguatge actual, hem de passar pantalla. El “Procés” s’ha acabat, cal construir una nova etapa i, per fer-ho bé, calen nous lideratges; frescos, il·lusionats i, sobretot, no enfrontats. Sense que això vulgui dir que els que van fer possible l’etapa anterior, amb sacrificis personals i familiars tan importants com passar per la presó o viure a l’exili, no mereixin el nostre reconeixement més gran i sincer.

Siguem o no militants (o votants) d’ERC, si som independentistes necessitem que sigui un partit fort, unit, sense fissures i lideratges potents que puguin suportar una nova etapa que probablement serà llarga i dura. Si això no és així, els beneficiats seran aquells que sàpiguen vendre que s’ocupen dels greus problemes del dia a dia de la ciutadania i que porten el país a la “normalitat”.

El llegat de Rosa Regàs i Pagès

Rosa Regàs i Pagès va morir amb 90 anys el passat 17 de juliol a la casa que tenia a Llofriu (Baix Empordà).

Quan vaig conèixer la notícia de la seva mort i que havia publicat el seu darrer llibre recentment no em vaig poder estar de llegir-lo. Fins aquell moment coneixia l’existència del personatge, però no amb profunditat, i tampoc havia llegit cap de les seves obres. De fet, Regàs es considerava més editora i traductora que no pas escriptora.

Llegint “Un llegat. L’aventura de la vida”, publicat aquest mateix any i redactat a partir de diverses converses amb la periodista Lídia Penelo, t’adones que Rosa Regàs ha tingut una vida fascinant. Dedicada al món intel·lectual de Barcelona i, sobretot, de Madrid, va ser una figura de la literatura imprescindible de conèixer.

Va ser una veritable feminista, defensora de la llibertat personal i crítica amb l’Església Catòlica, passant per la política, la feina, la família i els grans amics, que ella anomena de l'ànima. En el llibre, Regàs repassa moltes de les idees per les quals va lluitar durant tota la seva vida i les persones que la van acompanyar en el transcurs de cada etapa (Joventut, Maduresa i Vellesa). Com ha dit Penelo: Regàs diu les coses com les pensa.

Nascuda en una família obligada a exiliar-se, va tenir una infantesa complicada, internada en un convent de monges. La relació amb els tres germans, en Xavier, la Georgina, la que va morir just abans que ella, i l’Oriol, el més petit i promotor cultural, és extraordinària, sobretot si tenim en compte com van compartir els primers anys de la seva vida.

Les seves paraules sobre la Guerra Civil Espanyola, que va passar a la casa de la seva àvia materna, a França, i també sobre la transició, ens fan reflexionar sobre com avui dia encara ens afecten.

La seva relació amb infinitat de personatges destacats de la cultura i la política són un exemple de la intensitat intel·lectual de Regàs. La manera com va accedir als estudis universitaris i la relació amb el seu marit, amb qui va tenir cinc fills, semblen d’una època posterior a la que va viure, dignes d’algú que volia decidir sobre la seva vida.

Dona republicana i d’esquerres, que es declara filla de pares rojos i separats, que va conèixer un Jordi Pujol molt jove i pel que no estalvia crítiques, tant polítiques com morals.

El 1991 va publicar Memoria de Almator, la seva primera novel·la. El 1994 va guanyar el Premi Nadal amb la novel·la Azul. La van seguir Viaje a la luz del Cham (1995) i Luna lunera (1999), novel·la d'estil autobiogràfic que transcorre a Barcelona durant la postguerra i per la qual li va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona de Narrativa.

Entre altres llibres en català, del 2014 al 2016, va publicar una sèrie de tres memòries: Entre el seny i la rauxa (2014), Una llarga adolescència (2015) i Amics per sempre (2016), tots tres d'Ara llibres. Altres obres publicades en versió catalana inclouen el volum de narracions Vent armat (2006), els contes infantils d'Hi havia una vegada (2001), el llibre d'assaig Per un món millor (2002), el dietari o memòries Diari d'una àvia d'estiu. El temps que passa (2004), L’hora de la veritat (2010) i la crònica Memòries de la Costa Brava (2006, fotos de Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs).

En 2001 també va guanyar la 50a edició del Premi Planeta amb una novel·la d'intriga, La canción de Dorotea, en què es narren els descobriments que una professora de biologia molecular fa en una casa de camp que va heretar del seu pare. A partir d'aleshores, va publicar diverses obres, entre les quals destaca Diario de una abuela de verano, que va ser portada a la televisió en una sèrie del mateix títol. L'any 2005, durant el govern socialista de Pasqual Maragall, fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

A banda de la seva activitat literària, Rosa Regàs també va ser directora de l'Ateneu Americà de la Casa de América de Madrid (1994-1998) i directora general de la Biblioteca Nacional d'Espanya entre 2004 i 2007, dimitint després de les crítiques del ministre de Cultura, César Antonio Molina acusant-la no haver fet res per millorar la gestió de la institució. Des del començament de la dècada de 1990 va col·laborar regularment en diaris i revistes amb els seus articles, a més de la seva feina com a conferenciant i activista en moviments solidaris i reivindicatius de drets humans.

Si podeu, aprofiteu aquest estiu per conèixer millor qui va ser Rosa Regàs. De debò que val la pena llegir el llibre.

Article publicat a Ràdio la Veu TV

Ara toca democràcia

Els acords del Partit dels Socialistes de Catalunya amb Comuns i Esquerra, han despertat diverses veus denunciant-los. En més d’una ocasió amb retrets, acusacions, amenaces i insults.

La meva opció per governar Catalunya no ha estat mai la de Salvador Illa, una persona que va donar suport al 155 i defensava prorrogar-lo. També tinc molt mal record dels governs tripartits, especialment del segon, que va deixar una Generalitat endeutada obligant Artur Mas a estrènyer-se el cinturó i retallar polítiques públiques. Tampoc oblido qui va fer ostentació de la seva oposició a les lleis anomenades de desconnexió aprovades pel Parlament el 2017.

Però ara hem de ser democràtics, allò que tant hem demanat a altres. El PSC va guanyar les eleccions i esquerra, que està en una situació d’absoluta decadència i per a la qual una repetició electoral podria suposar el suïcidi, ha fet parlar les bases a partir d’una proposta, això sí, de l’actual direcció.

No se’ns ha d’escapar que alguns, com Oriol Junqueras, han callat fins a saber el resultat de la consulta republicana i posteriorment s’ha posicionat discretament a favor. Junqueras continua posant l’estratègia i la tàctica per davant del país per tal d’aconseguir el que persegueix. Mantenir-se en els llocs de decisió del seu partit.

No té per què agradar-nos un govern PSC-Comuns, però ho hem de respectar i, en tot cas, reflexionar sobre per què els independentistes hem perdut la majoria (justeta) que teníem. No crec que discrepem gaire si reclamo unitat i lideratge per tornar a il·lusionar-nos i sortir al carrer a reclamar el que és nostre: la independència. Mentrestant, siguem demòcrates i reconeixem que la culpa és nostra per no haver anat a votar o fer-ho carregats de dubtes.

Dit tot això, estic disposat a fer el que se’m demani per col·laborar a fer possible l’assistència del president Puigdemont al Parlament. No podem deixar de plantar cara a una “justícia” polititzada, partidista i repressiva.

 

Article publicat a Ràdio la Veu TV