Qui diu que una campanya electoral és una estratègia de màrqueting?

De fa temps que opinadors i columnistes, mitjans de comunicació en general, ens volen fer creure que una campanya electoral és una estratègia de màrqueting polític, però això no és així.

Efectivament, sigui per ignorància –hi ha qui diu que l’opinador és aquell que comenta l’actualitat encara que ho faci sense estar-ne prou informat- o sigui per un simplisme excessiu, ens han fet creure que una campanya electoral no és altra cosa que una simple estratègia de màrqueting polític. Però fins i tot els més profans en la matèria saben que per parlar de màrqueting necessitem un mercat, un producte i un preu. Una campanya electoral és, o hauria de ser, molt més que tot això.

Una campanya electoral no és altra cosa que una extraordinària i molt interessant estratègia de relacions públiques, que utilitza eines com la publicitat i la propaganda per aconseguir les seves finalitats o metes a assolir.

Les relacions públiques, de les que se’n parla menys que del màrqueting i aquesta pot ser una raó per la que els opinadors no posen interès en entrar-hi i prefereixen utilitzar altres termes, són un àmbit de les ciències socials, més concretament de les ciències de la informació. Si les comparem amb altres disciplines, com el periodisme, la publicitat, la propaganda o el màrqueting, és justament d’aquest darrer del que es troben més lluny, mentre que de les altres se’n serveixen habitualment a l’hora de portar a terme les seves accions.

Ràpidament ens adonem que una campanya electoral sempre té unes estratègies, definides a partir del projecte; uns objectius, el que volem fer; unes tècniques, que ens diran com volem fer-ho, com gestionarem la transmissió del missatge; i unes tàctiques que seran els mitjans o mètodes utilitzats per aplicar les estratègies. Res d’això ho trobarem en una campanya o una estratègia de màrqueting.

L’aplicació de les relacions públiques en una campanya electoral s’observa a través dels elements bàsics de la comunicació. D’una banda l’emissor del missatge, del que n’és màxim responsable el gabinet de premsa del partit o candidat; el receptor, que serà el votant potencial (elector); els canals, on cada vegada agafen més força les xarxes socials amb els perfils dels partits i candidats; i el missatge, que en una campanya sempre seran diversos i adaptats al públic al qual vagin dirigits.

Tots coneixem els eslògans utilitzats a les campanyes electorals, que no són altra cosa que el missatge central que trobem a la línia argumental de cada formació política. Un exemple el tenim en el “Tu ets la nostra veu” o “Tu ets la nostra força”, que es fonen en “La Veu de la Independència. La força de Catalunya”, en el cas de la candidatura de Junts per Catalunya.

Amb les diferents tàctiques i tècniques de la campanya, que moltes vegades es confondran, segons estiguin previstes o es defineixin i executin en un moment determinat, es persegueix exposar les propostes (programa) i que aquestes siguin enteses i retingudes per l’elector. Paral·lelament es cerca modificar les actituds de l’elector, creant-ne de noves, reforçant les existents que són favorables a la candidatura o canviant les contràries. Finalment, els darrers objectius aniran dirigits a aconseguir nous comportaments (ens referim a l’abstenció), mantenir els comportament favorables (l’elector que ja votava la candidatura) i invertir el comportament d’altres (els que votaven altres candidatures).

Segurament algú seguirà pensant que campanya electoral és equivalent a estratègia de màrqueting. Qui digui això, pensarà que el candidat és el producte i les eleccions són el mercat on el trobem i el podem “comprar”. En aquest cas, en el que  no sabem com interpretar o identificar el preu, el missatge, que el formen les propostes que haurien de presidir els objectius, no hi té cabuda.

Quan la Sra. Cayetana Álvarez de Toledo (PP) insisteix, després de la celebració d’un debat electoral, en que “Un silenci no és un no” està donant un missatge, alhora contradit pels missatges que ens envien altres candidats cercant el vot d’un determinat públic (electorat). Aquest no és el missatge central de la campanya, però és un missatge dirigit, que provoca la reacció de la resta de formacions definint tàctiques o tècniques per aplicar com a reacció en el moment concret que s’ha generat el debat. Aquí tenim un altre exemple de l’apassionant, encara que complicada, posada en escena de les relacions públiques.

Però abans de tot el que hem comentat, les relacions públiques s’hauran ocupat d’estudiar o investigar al client, en aquest cas el partit i/o el candidat, així com al públic potencial, l’elector. Del primer estudiarà des de la seva estructura, en el cas del partit, i les potencialitats, en el cas del candidat, fins a les propostes. Investigarà quines són les seves fortaleses i oportunitats, així com les debilitats i amenaces. Dels segons investigarà les seves necessitats i exigències, tant en sentit global com per sectors. Gràcies a aquest estudi podrà treballar els altres conceptes i definir l’estratègia a seguir. És aquest el moment de les enquestes i la seva interpretació, enquestes que també mesuraran el prestigi del partit i el candidat, un altre element característic del que s’ocupen les relacions públiques per tal millorar-lo.

Després d’aquestes reflexions, a qui trobem que segueixi afirmant que una campanya electoral és una estratègia de màrqueting, li podem dir, de manera contundent, que això no és així, sinó que una campanya electoral és una estratègia de relacions públiques que es serveix de la publicitat i la propaganda, però que, sobretot, gestiona i dirigeix, la relació amb els mitjans de comunicació, per fer arribar el missatge del seu “client” al “públic”, es a dir, de la candidatura a l’elector.