Diumenge, 5.754.931 catalans vam ser cridats a decidir sobre el nostre futur més immediat del nostre país. D’aquests, només el
57,94% vam exercir el dret a vot. Un 6,65 % més que el 2021, però on va créixer
més aquesta participació va ser a les circumscripcions de Barcelona i
Tarragona, justament en les que va guanyar el PSC. Dit d’una altra manera (per
municipis s’observa molt bé), l’electorat de composició sociològicament proper
a partits d’obediència espanyola es va mobilitzar més que no pas el format majoritàriament per partidaris de partits
independentistes. És evident, doncs, que l’independentisme perd força davant del’unionisme.
Junts guanya la seva batalla particular amb
ERC, però en realitat només guanya 3 diputats, davant dels 9 que guanya el PSC.
Amb qui ha acabat negociant tant o més que ho havia fet fins ara ERC. En tot
cas, les baralles entre partits independentistes passen factura. Amb dimissions
i divisions incloses,
El PSC recupera votants de l’esquerra
catalanista que van passar a ERC amb la il·lusió d’un país independent que
respongués millor a les seves necessitats.
Per altra banda, no fer front als problemes que
més afecten la ciutadania de manera frontal i transparent, cercant l’acord, ha
fet que alguns independentistes s’hagin refugiat en les mentides d’Aliança
Catalana, augmenta així la presència de l’extrema-dreta al Parlament.
La dreta, representada pel PP, guanya 9 diputats, abans en tenia 3 i ara 15, i,
com ja he comentat, l’extrema dreta en guanya 2, els d’Aliança Catalana, perquè
VOX es manté igual (guanya vots). Abans dreta i extrema dreta sumaven 14 i el
2024 han doblat amb 28.
PSC i PP són els que més guanyen en vots i en
escons i ERC, el partit del govern en solitari en els dos darrers anys, rep una
patacada impressionant, perdent 180.000 vots i 13 diputats. D’això és fàcil
deduir que l’electoral vol un canvi i envia als independentistes (tots) al racó
de pensar. ERC, excepte Junqueras, sembla que comença a assumir
responsablement. El decantament de Pere Aragonès, i la renúncia a continuar de
Marta Rovira en són una mostra clara.
A més de vots d’ERC, el PSC recull vots dels
Comuns, que van forçar eleccions anticipades votant en contra el pressupost
esgrimint el rebuig frontal al projecte del Hard Rock, però ara
s’ofereixen a pactar amb els seus defensors. Qui ho hagi de fer, que en prengui
nota: Quan es vol votar que no es busca qualsevol excusa per molt que l’altre
vulgui negociar, i quan es vol dir que sí, importa poc la coherència amb
posicionaments anteriors.
Carles Puigdemont ens ha recordat aquests dies
que, el 2006 Artur Mas, tot i guanyar en vots i diputats com ara ha fet
Salvador Illa, no va governar. Afirmació que és certa i que a molts ens va
enfadar, però és igualment cert que PSC-ERC-ICV sumaven un diputat més de la
majoria absoluta, cosa que ara no passa amb les forces independentistes, que,
tot i sumades (fins i tot amb AC), es queden molt lluny. En lloc de reclamar el
que no serà, torna a ser imprescindible una reflexió humil, responsable,
sincera i transparent sobre el malbaratament de la majoria independentista de
la darrera dècada que, agradi o no, ha portat l’electorat a l’exigència d’un
canvi inevitable al capdavant del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada