Somiant Palestina

Somiant Palestina és el títol de la novel·la escrita per Randa Ghazy l’any 2002.

Randa Ghazy, filla de pares immigrats des d'Egipte, va néixer a Saronno (Itàlia) l’any 1986). Va escriure la novel·la quan només tenia quinze anys. L’obra va ser traduïda a quinze llengües, entre les que hi ha el català. El 2003, l’autora va ser finalista del Premio del Giovedì Marisa Rusconi, un premi literari per a una obra primera. Actualment, Randa Ghazy continua lluitant contra els excessos del racisme a Itàlia.

Somiant Palestina parla de la guerra, la violència, la por, però també de l’amistat, de la religió i de l’amor. Ens explica el dia a dia d’un grup d’amics que han decidit viure junts temps difícils. Moments d’incursió de soldats israelians, d’assassinats de dones i nens, de represàlies, de rastrejos. Mentrestant, els protagonistes intenten viure una vida normal, somriure i fer bromes, tot i saber que cada dia podria ser l’últim.

El llibre fa anys que era a casa. No sé d’on va sortir, però l’altre dia em va cridar l’atenció. Mai he entès prou bé la situació de Palestina. Mai he sabut de qui era la responsabilitat última d’una situació permanent de guerra. Tenia opinions, o sensacions, contradictòries i vaig pensar que podia ser el moment de llegir-lo.

La sorpresa més gran ha estat que un llibre escrit fa més de vint anys explica el mateix que està passant a l’actualitat. O potser hauria de dir que estava passant abans del 7 d’octubre, quan un grup de Hamàs va llençar un atac per sorpresa, perquè ara és molt pitjor.

La lectura m’ha ajudat a entendre que porta al poble palestí a la lluita constant per una terra i, sobretot, per una vida amb llibertat. Els joves dels quals ens parla l’autora no porten l’odi a dins, ni pensen que l’enemic és dolent per naturalesa. Constantment es pregunten per què no poden viure sense por i pensar en el futur. Per què els soldats fan amb ells el que altres els hi van fer abans. Sobretot, es pregunten per què la comunitat internacional no fa ni diu res.

He de donar les gràcies a aquella noia de quinze anys, ara ja una dona de gairebé quaranta, que m’ha ajudat a entendre una mica més la problemàtica del poble palestí i desitjar, més que mai, la pau. Te’l recomano!

 

Article publicat a Ràdiola Veu TV   (10.04.2024)