Aquests
dies estem vivint dos debats transcendentals pel futur immediat del nostre
país. D’una banda, al Congreso de los Diputados, s’ha iniciat el procés d’investidura
del president del govern espanyol per a l’actual legislatura. De l’altra, al
Parlament de Catalunya, el president Aragonés s’està sotmetent al debat depolítica general, el més important de l’any juntament amb el de pressupostos.
En
el cas del primer debat, el d’investidura, el candidat proposat pel Rei, el Sr.
Alberto Núñez Feijóo, el seu discurs sembla més el d’un cap de l’oposició, o un
candidat a unes pròximes eleccions, que no pas el d’un candidat a presidir España.
Tant és així, que l’altre candidat, al qual la majestat espanyola va descartar
inicialment, el Sr. Pedro Sánchez-Pérez-Castejón, ni s’ha molestat en entrar a
rebatre-li els arguments.
Mentrestant,
els partits independentistes (ERC i Junts), allà i aquí, fan la seva guerra
particular per apuntar-se l’èxit d’allò que puguin arribar a obtenir en un
hipotètic acord per votar al segon candidat. Només una cosa va quedar clara
després del resultat del 23J. Nacionalistes i independentistes, bascos i
catalans, no donarien suport al PP, sobretot per la seva aliança amb VOX.
La
paraula que més vegades ha sortit a ambdós debats ha estat AMNISTIA. Paraula
que fa uns anys acompanyàvem de llibertat i Estatut d’Autonomia, però que ara
es descriu com a camí per a la independència, però no com a final de trajecte.
Estic
absolutament d’acord en el fet que l’objectiu final de Catalunya ha de ser la
independència. Aconseguint-la ja no caldria demanar amnistia ni reclamar
llibertat a España. Però per aconseguir arribar al final d’un camí tan
costerut, cal fer-lo plegats, fent que sigui més suportable i, si cal, fent
relleus.
En
definitiva, veient l’espectacle polític d’aquesta setmana, no podem ser gaire
optimistes. Davant una oportunitat única, en què els resultats, tot i la
reculada en el nombre de vots, han fet imprescindibles els partits
independentistes, ens podem trobar amb una repetició electoral que concentri el
vot en els grans partits espanyols. Si això passa, ens haurem quedat amb un pam
de nas i només ens quedaran les baralles per veure qui la té més grossa.
Déu
hi faci més que nosaltres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada