Es tracta d’una frase feta que
possiblement hem sentit moltes vegades. Però, probablement, és la primera
vegada que algú la pronuncia des del faristol en un acte tan solemne com la
constitució del Plenari de l’Ajuntament de Barcelona.
El protagonista va ser Xavier
Trias, guanyador de les eleccions municipals del 28M i signant d’un acord amb
Ernest Maragall que garantia un govern sòlid i de reputació contrastada.
El motiu, un acord contra
natura entre PSC, Comuns i PP. Encara que també el podem considerar
completament natural si l’analitzem en clau nacional espanyola.
Un acord que va donar l’alcaldia
a Jaume Collboni, que havia declarat, per activa i per passiva, que respectaria
al guanyador. Què si no guanyava aniria a l’oposició. Un acord que manté el sou
a tots els ben pagats càrrecs dels Comuns, que han vist com perdien per segona
vegada davant una candidatura independentista.
I, finalment, un acord que
permetia al PP evitar un govern independentista a Barcelona, revifant l’esperit
del 155 amb els socialistes. A la vegada, el PP evitava, de moment, que els
Comuns entressin al govern, malgrat que continuïn formant part de la gent més
ben pagada de la institució.
Les repercussions seran
previsiblement desastroses. D’entrada, el votant independentista, veient que el
seu vot no és respectat, no té motius per votar el 23J.
El votant socialista es pregunta
si el PP és realment tan dolent si és capaç de pactar amb el PSC i fer alcalde
a Collboni.
El votant d’En Comú Podem,
quan veu els pactes de la seva formació amb el PP, dona per mort i enterrat el
moviment del 15M. També perquè s’adona que es defensen uns sous abans que
qualsevol valor social.
El possible votant del PP el
23J, que ara va votar Trias, es pregunta si els que pensava votar són de fiar
quan s’alien amb el PSC en contra d’allò que ells volien per Barcelona.
Tot plegat, un desfet de
temps. El “Que us bombin a tots” no és només la frase d’en Trias, és el que un
percentatge molt elevat d’electors pensen de la classe política. Electors que
veuen com les coses han canviat en els darrers anys i, no tots, però molts,
només es preocupen dels seus interessos particulars i de partit, prescindint de
projectes i valors.
Així i tot, encara hi ha qui
no entén per què puja l’abstenció, hi ha més vots nuls i blancs que mai, i
determinats partits, que no haurien de trobar espai a la nostra societat, cada
dia tenen més força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada