Un amic em fa arribar l’enllaç a un article de Publico.es titulat “JuanCarlos, el primero de la dinastía Franco”, de la periodista i escriptora Nieves
Concostrina. Ho fa amb una puntualitat gairebé litúrgica: cada dos diumenges,
quan Concostrina publica la seva columna en aquest diari digital que es
defineix com a independent, d’esquerres, progressista i republicà, amb una
orientació cap al socialisme democràtic i la defensa de la igualtat i la
justícia social. Ho dic d’entrada per avançar-me a aquells que, abans d’entrar
en el fons del que s’hi explica, prefereixen desqualificar-lo pel mitjà o per
la línia editorial.
Els articles de Concostrina tenen com a fil
conductor la família reial espanyola. La periodista sembla ben documentada i
escriu amb claredat i ofici, motiu pel qual la seva lectura acostuma a resultar
estimulant. Article rere article va construint una mena de retrat coral de
cadascun dels membres de la casa reial. Però aquesta vegada fa un pas més
enllà: posa el focus en l’origen mateix de la successió del dictador.
Durant dècades, amb l’objectiu declarat
d’assegurar una transició no violenta, s’han anat acceptant relats i decisions
que amb el temps han demostrat ser, si més no, discutibles. Amb els
esdeveniments dels darrers anys hem pogut constatar que determinades
estructures de l’Estat —com la policia o les forces armades— no havien
experimentat una transformació tan profunda com sovint s’havia volgut fer
creure; més aviat havien estat sotmeses a un procés de maquillatge
institucional. Els cinquanta anys de la mort de Franco han servit, entre altres
coses, per retirar les seves restes del mausoleu que ell mateix va ordenar
construir amb el treball forçat dels vençuts. El govern central també ha
aprofitat l’aniversari del 23-F per anunciar la desclassificació de documents,
tot i que de manera parcial i selectiva. Mentrestant, el rei emèrit —presentat
durant anys com el gran garant de la democratització— ha protagonitzat
escàndols econòmics (i de fandilles) que difícilment haurien tingut la mateixa
resposta si els hagués protagonitzat qualsevol altre ciutadà.
En aquest context, Concostrina posa damunt la
taula un altre element incòmode del nostre relat recent. Recorda que la
legitimitat de la monarquia restaurada no prové d’una continuïtat dinàstica
avalada pel poble, sinó de la “Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” del
26 de juliol de 1946. Aquella llei confirmava Franco com a cap vitalici de l’Estat
i li reservava el dret de designar successor. I això és exactament el que va
passar: el dictador es va mantenir en el poder fins a la seva mort al llit i,
immediatament després, el va succeir la persona que ell mateix havia escollit.
Aquest successor va regnar durant dècades i, posteriorment, el tron ha passat
al seu fill biològic. Cap dels dos, en cap moment, ha estat escollit
directament pel poble.
Potser passaran molts anys abans no tornem a
poder plantejar seriosament la independència respecte d’Espanya. Però mentre
aquest escenari no arriba —si és que arriba— potser valdria la pena començar a
pensar en altres camins. Un d’ells podria ser treballar perquè algun dia
existeixi una república espanyola més sensible a la realitat plurinacional de
l’Estat i, en particular, a la nació catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada